dimarts, 20 d’octubre del 2015




Robert Delaunay, l'autor de la Dona llegint de la nostra Foto de la setmana, o del temps que sigui, és una figura cabdal per comprendre l'art del nostre temps,

 És un dels artistes que més poden ajudar-nos a comprendre com es va arribar a l'abstracció. Escenògraf de professió, es va interessar pels postimpressionistes (Gauguin, Seurat ...) i pels estudis sobre el color dels teòrics de l'art del moment. Va participar dels inicis del cubisme d'una forma molt personal que es va anomenar Orfisme que buscava la descomposició del color i la dissolució de la forma a través de la llum i que finalment va desembocar  en l'abstracció.
Es va casar amb Sònia Terk ( més coneguda com a Sònia Delaunay) amb la que va compartir els seus interessos artístics, participant ambdós de la primera exposició de Der Blaue Reitter ( El genet blau)També conjuntament van escriure un tractat sobre la llum i el color que va influenciar decisivament els pintors que es decantaven cap a l'abstracció, com per exemple Paul Klee.
Després d'una breu etapa figurativa, Delaunay va reprendre l'abstracció més rigorosa,
  En un viatge a París (oh com enyoro París) vaig veure al Centre Pompidou una exposicició dels dos Delaunay que em va arravatar. Ella, la Sònia encara m'agrada més, tot i que comparteixen un estil molt semblant, no en va van investgar junts i alhora. Si entreu al Google i poseu Delaunay/ imatges, trobareu moltes més obres seves.
.




dilluns, 19 d’octubre del 2015

SOLUCIÓ A L'ENIGMA

Molt bé Maria Teresa! No tan sols l'has endevinat sinó que n'has fet un bon resum i amb pinzellada particular i tot, Et mereixes una bona cargolada.

divendres, 16 d’octubre del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA


Quan jo era petita, jove i una mica més gran, al passar per la Rambla, indefectiblement acabaves veient passar, ràpid com el vent, un senyor amb barret, puro i un fuet a la mà en un tílburi de color més o menys groc, a vegades amb capota, a vegades no.. Era un personatge conegudíssim de la ciutat. Aquella rapidesa, que jo envejava sense escrúpols, contrastava amb el seu modus vivendi. Qui devia ser aquest personatge i quin aquest modus vivendi ?
Val a dir que quan els meus avis van celebrar les noces d'or varem fer una passejada per la Rambla en cotxe de cavalls, tal com havien fet quan es van casar. Va ser un turment de vergonya, amagada com podia per si...Ves quines coses té l'adolescència, quan aconsegueixes un somni te n'avergonyeixes.

dimecres, 7 d’octubre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 401



                        
El 2014 és va celebrar el 450 aniversari del naixement de William Shakespeare arreu d'Europa. A Barcelona el festival del Grec 2015 va presentar una coproducció de Amor & Shakespeare. Avui al Poliorama hem vist la representació completa.

Uns magnífics actors i actrius ens han recreat amb fragments escollits d'unes històries,  escrites fa quatre-cents anys, on els sentiments amorosos i les seves manifestacions amb prou feines han canviat; van dels idil·lis encisadors als amors galants i superficials, de les astúcies gens netes a les hostilitats aparents que amaguen les febleses. Parelles d'amants com aquestes omplen les obres teatrals de Shakespeare, Els conflictes sentimentals retratats  desfilen davant dels nostres ulls amb les interversions del personatge d'un observador burleta, el clàssic "fool" shakespearià i amanits amb la presència de la música i de les cançons. Les mil cares de l'amor, que ens presenta el dramaturg més gran de tots els temps, sobretot en llengua anglesa.

Coneixia el text de "Molt soroll per no res"  amb les trifulgues dels amants Benedicte i Beatriu, obra que a l'octubre van representar al Teatre Nacional sota la direcció l'Àngel Llàser. Els altres textos de A&S,  corresponen a "Els dos cavallers de Verona", Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia i el quartet de cavallers i el quartet de dames de "Treballs d'amor perdut".
Repartiment de luxe, cinc actrius i quatre actors, tots nou coneguts i admirats per nosaltres: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Rosa Renom, Silvia Bel entre les dones i, Aleix Albareda, Àlex Casanovas, Joel Joan i Jordi Boixaderas  en el paper masculí. Bona dicció del text, es podien seguir molt bé els diàlegs, tots ells canten, ballen i es mouen amb deseiximent; comentar-vos que escoltar  la veu solista de Jordi Boixaderas en un poema amorós sorprèn i,  també, quan ho fa Joel Joan, una mica més pompós quan fa de solista en el seu torn.

Tot plegat una comèdia agradable, intranscendent i ben interpretada. Dramatúrgia a càrrec de  per Guillem-Jordi Graells, i direcció de Josep Maria Mestres. Molt bo en tot moment, l'acompanyament musical de Núria Andorrà.

Única cosa en contra, un xic cara l'entrada per les nostres butxaques,  sense reducció per a les persones sèniors, almenys aquest diumenge a la tarda, a més del recàrrec del Atrápalo afegit. Per Internet no poguérem treure les entrades, per més que ho intentarem.

Tot sigui per mantenir viu el teatre.



ENIGMA


VERGONYA!
Ningú no sap de què parlava? Temptada estic de no publicar més enigmes doncs ja veig que el que us agrada no és rumiar  sinó el menjar preparat, llest al plat i que el cuiner us en expliqui les seves característiques. Potser si us plantegés l'Enigma a la manera tradicional... per exemple: quin edifici de Barcelona presenta una papallona com a decoració principal de la seva façana?, us serà més fàcil trobar que es tracta de La casa de la papallona, del mestre d'obres Josep Graner que la va col·locar al fer obres de reforma a la casa de Salvio Fajó, l'any 1912, al carrer de Llançà. Amb la reestructuració de Les Arenes aquest edifici s'ha tornat més difícil de veure, però vaja, és tan conegut!...Però el que us deia, no penso plantejar els enigmes així, trobo que una part important del tema està en l'afegit interpretatiu que la intel·ligència (meva i vostra) ha de fer per trobar la solució.
El que avisa no es traidor.

Aqui teniu també la de Granollers, al carrer Prat de la Riba 8. No se sap qui la va fer però a mi no em cap dubte que va ser el maeix Graner, en versió més simple o bé una còpia descarada.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA



Un, dos i tres 

Dos dels tres guardonats amb el Nobel de medicina, els Drs.Satoshi Omura i William Campbell,  han estat premiats per les seves investigacions per eradicar la Oncocercosi que, transmesa per una mosca, ha causat ceguesa a unes 300.000 persones i és endèmica a 31 paísos. Horror i esperança. Però estupefacció quan llegeixo que l'OMS, gràcies a les investigacions d'aquests doctors, té un pla per eradicar la malaltia, ABANS del 2015. La reflexió és: o bé els periodistes, deixen el retalla i enganxa habitual o bé l'OMS es posa les piles.

   Ha mort Henning Mankel, l'escriptor de novel·la negra ben conegut. No us faré ara l'apologia literària però sí que subratllo el seu esperit crític, d'esquerres i lúcid que no solament va saber mostrar les contradiccions de la nostra societat (i de Suècia en particular), sinó també la realitat dels paisos africans i de Moçambic, on vivia la meitat de l'any. Els seus llibres, no novel·les"negres" sinó sobre la pobresa, la desigualtat i la responsabilitat col·lecctiva són frapants. Més enllà dels títols ben coneguts que sota l'argument policial amaguen una radiografia despietada de la societat, Comèdia infantil, Moriré (sobre la sida a l'Àfrica) i Arenes movedisses, la seva autobiografia, escrita en l'impacte quan li van detectar un càncer, són alguns d'aquests títols que si no ho heu fet, hauríeu de llegir ja. Un gran escriptor que va saber sortir de classificacions i tòpics i que per la seva bonhomia i pes específic, no oblidarem.

A "la Contra" de La Vanguàrdia, avui, una entrevista en la que una mestra parla d'educació i els seus problemes; més ben dit, les greus conseqüències de la realitat social. Sembla ser que la mitjana de diàleg pares-fills són cinc minuts al dia. Ja sabem què vol dir una mitjana però fa pensar que si bé no deu ser l'únic a tenir en compte, potser per aquí es comença.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

L'Enigma deu ser molt difícil de resoldre. Doncs quan el publicava creia que era tan fàcil que no duraria ni tres minuts sense solució; però veig que no, que no us ha inspirat. Us deixo un parell de dies més perquè hi aneu pensant.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Miro el diari i, inclús abans d'obrir-lo, el veig escarransit, poc consistent. L'obro i, efectivament, al cap de poc ja sóc al mig sense que res en especial hagi captat la meva curiositat. No vull dir que no parlin de res sinó que sembla una mena d'entreteniment per anar passant el temps. Un cop més la radio, que vaig escoltar en el meu trajecte de tornada de Saifo, ahir a la nit, em va posar més al dia del que havia anat ocorrent al món mentre jo i la meva brigada familiar ens dedicàvem a guardar tot el que és d'estiu estiu i preparant catifes i estufes. Potser sí que el paper imprès és de cuina lenta, de xup xup, i triga més però desprès produeix uns sucs i uns veloutés d'allò més saborosos però a mi, que voleu que us digui, quan apareix aquest estancament informatiu em venen calfreds. Quina se'n deu estar preparant amb tan sigil? Perquè això no és normal. És una nova política? Ha quedat tot clar o ens calen, si. més no, algunes propostes, plans, especulacions o el que sigui per fer-nos entendre el que seguirà?  Aquest silenci, aquest aquí no passa res, francament em fa mala espina. Com que no entenc res em disposo a mirar-me amb calma la cartellera, que vaig molt endarrerida (també) de cinema.

divendres, 2 d’octubre del 2015

L'Enigma de la tresca



                      Bufa! Ja torna a ser divendres i un nou enigma espera per despertar
el cuquet de la curiositat. És veritat que el temps vola, igual que alguns insectes que es veu que l'aire els prova i s'enlairen i s'enlairen, vestits de coloraines per enlluernar i presumir. Tan amunt pugen que a vegades queden atrapats en algun edifici i tot. Quina pena que tan boniques com són, les reformes arquitectòniques en bé del comerç, ens privin de la seva bona contemplació i les nostres autoritats ho permetin. Aquest vol insectívor ha tingut lloc a  a Barcelona, a Granollers... i potser també en algun altre espai que desconec. I vosaltres, coneixeu el més famós d'aquests detalls acolorits que donen alegria a la gris uniformitat d'un edifici?

dijous, 1 d’octubre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA




  L'etern pacient
  A  Turquia ha mort un home, Abdulah Kozan, que va ingressar a un hospital l' any 68 i per pròpia voluntat(i delicat, això sí), s'hi ha anat quedant . Es veu que de seguida es va convertir en un membre més del panorama hospitalari i s'hi sentia perfectament integrat. El món i el seu país continuaven rodant. Ell  ho vivia a través de la televisió.
   No per res, no, però no estarem tots plegats en una fase semblant després de les eleccions? Serà aquesta una forma de la síndrome d'Estocolm?  
  Per cert, algú sap què se'n va fer de la Patrícia Hearst?

dimarts, 29 de setembre del 2015

CRIDEM TOTS


LA TRESCA I LA VERDESCA

Solució a l'Enigma.

Es tractava d'una escultura de Josep Llimona, el Sant Jordi (sense drac) que hi ha en un dels patis de l'Ajuntament.
El model va ser un gitano al que anomenaven el Quillo i que per la fama que va adquirir al convertir-se en estàtua, es va erigir en salvador de causes perdudes dels seus amics i coneguts. Sempre que un gitano tenia problemes amb la justícia, el Quillo anava a defensar-lo i a abogar per ell. Per això també li deien el abogado. Una vegada van detenir per mendicitat la seva germana i totes les raons no van ser prou perquè la deixessin anar. Es veu que al mig del pati es va exclamar: Pero Jesú de mi arma (Jesús del Gran Poder) ! Como pué negarse un favó a un hombre que tié un menumento en er mismísimo patio de la Casa Consistorià?
Ai Quillo, Quillo, en aquests dies de reflexió post  eleccions, hauriem d'invocar-te  com a valedor nostre. Potser així entendríem alguna cosa de les interpretacions a que ens estan sometent.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Si cliqueu al trinaglet podreu sentir Dafnis i Cloe , la música que tan bé ens evoca la Maria Teresa.


LA TRESCA I LA VERDESCA


En el dia del "I ara què?"

Aquest estiu vam descobrir el Go , joc mil·lenari xinès, d'aparença senzilla però amb una retranca considerable, Consisteix en anar posant fitxes al tauler intentant que encerclin una o més de les del contrincant. Joc on no s'hi val a badar; jugues en una banda, atent al propi joc, i tendeixes a oblidar el que passa a qualsevol altre racó amb l'escabetxina conseqüent. És un joc "de grans" en el qual ningú s'enfada i esbarria el tauler (en principi), ni tampoc no plora.
Sembla simple però no us enganyéssiu, és ben bé com la política: has de jugar el teu joc però no pots deixar mai de vigilar els moviments de l'altre. Ull viu, doncs. Estem només a la casella de sortida i hem de procurar que quan arribi l'hora de dinar, es pugui fer en bona harmonia. La porta de moltes coses és oberta, ha arribat el moment de veure a què es juga allí dins.

diumenge, 27 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 400



                                             
Dos fets que avui  27 de setembre de 2015, m'omplen de goig. Fa una estona he pogut votar pel que  possiblement portarà a un canvi a Catalunya, el nostre país; clima festiu i molta gent al carrer, demà sabrem  el resultat.

L'altra, la meva aportació  número 400 al  bloc. Gràcies novament Mª Dolors per haver infantat aquest bolc, on el grup d'escriptura, ara malauradament escapçat pels companys que s'exclouen,  ens ha permès compartir molts dies de bona escriptura i coneixements literaris, de cinema, de teatre, de   música i un llarg etc.  Desitjo  que el Rafel, la Marisa i la Malole, retornin en un futur proper.
He triar escriure de música per tots vosaltres, en aquesta 400 aportació:  
Som-hi!
                                     DAPHNIS I CHLOÉ

Disseny del decorat el dia de l'estrena mundial
Avui matí , primer dia de concert d'aqueta temporada de l'OBC a l'Auditori i,  l'estrena de Kazushi Ona com a director titular , amb l'obra cabdal de d'Impressionisme francès, el ballet Daphnis i Chloè, de Maurice Ravel, en la versió completa per a orquestra i cor, gairebé una hora de música simfonicocoral . Amb la col·laboració  de les corals, Cor Madrigal i Cor Lieder Càmera. L'argument  tracta de l'amor i la relació delicadament eròtica entre un cabrer i una pastora. 
Paisatge de Francois-Louis Français
Ravel , inicia la partitura el 1909 i , s'estrena en el Théâtre du Chátelet de París, pels Ballets Russos, el 1912
Quan, els Ballets Russos van estrenar a París, aqueta partitura, el públic va saber immediatament que estaven davant d'una obra mestra. Ben aviat les orquestres varen interpretar la música d'aquesta "simfonia coreogràfica" sense escenificar.
Ravel l'escriu per ser interpretada per una gran orquestra, amb harmonies exuberants típiques de l'impressionisme musical. Considerada com una de les seves millors obres i la més llarga.
Excel·lent  matí de música a L'Auditori desitjant que la nova temporada sigui bona per a tothom.
Kazushi Ono, nou director OBC








      



divendres, 25 de setembre del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Ah, ja crèieu que no recordava que avui es divendres, oi? doncs sí i avui us presento un gitano il·lustrre que ens espera, fent guàrdia, a un dels patis de l'Ajuntament, aprofitant que és Festa Major i estaria bé una visiteta per veure gegants, nans, àligues i altres bèsties que ens fan retornar una mica a la infància.
Les preguntes del dia són : com es diu aquest gitano, qui el va fer estàtua i en qui el va convertir. Estic segura que us es molt conegut.

dimarts, 22 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 399

                                ALLEGRO, humor musical


Presenten Paco Mir i Cor de Teatre. Teatre Goya

Allegro mostra la relació quotidiana de qualsevol persona amb l'univers musical que l'envolta; un viatge vertiginós de la mà de catorze cantants a capel·la que exploren i esborren les fronteres entre la gran música clàssica i l'humor visual més sofisticat, fent-nos veure que tot el nostre entorn està guarnit per un art sense el qual no s'entendria aquests misteri que anomenen vida.

Diu Paco Mir, el qual  n'és el director: ens despertem amb música,viatgem amb música, escoltem les notícies amb música, comprem amb música, esperem amb música, sentim música que s'escapa d'habitacions, d'auriculars, de cotxes, de telèfons i,ensopeguem amb músics pel carrer. Cantem per adormir els nadons i arribarà el dia en que ens acomiadarem també amb música.

El repertori són fragments i peces de música clàssica, de compositors com:  Puccini, Debussy, Gounod, Brahmas, Vivaldi, Mozart, Grieg, Mussorgsky, Boccherini ,etc,  fins a arribar  als vint-i-un, que esmenta  el catàleg. 

Espectacle sense text, llenguatge gestual  per tot el públic, que a ritme ininterromput  ens ofereixen  a capel·la catorze cantants, set dones i set homes , amb veus  ben timbrades i amb un ajust perfecte, barrejat  amb uns gags d'humor entre divertits i àcids

Durada 1 hora 15 minuts.

Coneixia el conjunt Cor de Teatre, d'una intervenció anterior,  el musical  OPERETTA, que va tenir un èxit nacional i internacional. Els hi desitjo el mateix aquesta vegada.


      

LA TRESCA I LA VERDESCA




PART DEL LLEDONER AMB UN GUINDELER QUE LI FA COSTAT

Crec que he trobat la manera de refer (o més aviat, fer) la meva economia. Llegeixo que Barcelona-es un dir- comença la substitució de 700 arbres malalts  per uns de sans i d'espècies autòctones de provada resistència, entre d'altres, lledoners. A Saifores hi ha algun exemplar notable. Els que heu estat a casa heu vist el que acull la nostra vida al seu recer. És la meva constant i mai avorrida contemplació de Mare Natura, un inesgotable plaer visual. on sento i gaudeixo els diversos ocells que m'acompanyen, la fresca que bressola les meves migdiades... a sota seu, les llavors escapades de les depredadores cotorres que han arribat fins allí darrere la reputació d'exquisidesa dels lledons, formen veritables catifes de diminuts lledoners que es voldrien fer grans envaint qualsevol espai. Si els de Medi Ambient ho sabessin vindrien corrents a buscar-los; els faria un bon preu. Però m'adono que a l'igual que a Saifores, les espècies autòctones es troben a molts altres llocs on és fàcil recollir-les i replantar-les. Així les cotorres de Barcelona tindran menjar i prosperaran, es podran endegar campanyes per erradicar-les, plantar nous arbres etc. És la la roda de la vida. Ja veig que les meves il·lusions no eren sinó això: il·lusions. Fet i fet seguiré pensant en les eleccions de diumenge que no deixen de ser, també, una altra impossible il·lusió.
Nota- Quant a la meva economia, penso encomanar-me a la Umma Thurman que s'ha disfressat ( a Sevilla!, ja té pebrots la cosa) de Mare de Deu dels Dolors, amb corona i llàgrimes postisses incloses.

dilluns, 21 de setembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


     Què difícil es fa triar un lloc quan n'hi ha tants!


TARRAGONA M'ENAMORA (tal com és)

Ja fa dies que se'n parla: volen convertir Tarragona en la més smart city de les citys que es fan i es desfan; la qual cosa significa, parlant en plata, que es convertirà en un enorme contenidor d'iniciatives i canvis. Sento un calfred quan endevino i llegeixo les intencions amagades al darrera d'aquests plans: processos d'innovació, comercialització, espais de transformació econòmica, eficiència energètica sostenible, planificació integrada, transversal i sostenible, tecnologia autoreferenciada, actitud d'estalvi i postabundància, química mediterània, incorporació de sensòrica als processos... Direu que són conceptes trets de context i que jo visc en un món que no és real ni, per suposat, contemporani. Potser. Però la nostra gran Tarragona continuarà sent part de tot allò immutable que ja té i espero conservi. Volem una ciutat intel·ligent totalment diferent? A mi ja m'està bé aquesta, la veritat. Al llarc de molts segles ha demostrat sobrerament tenir una intel·ligència de nota alta. Si us plau, no la rebaixeu ni transformeu gaire; deixeu-la al seu aire, que la intel·ligència és una malaltia d'aquelles de procés lent que no volen soroll.

divendres, 18 de setembre del 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                              Ball de diables durant la Festa Major

Tan tranquil·leta que vivia a Saifores sense ficar-me en camises d'onze vares! Ves  per on avui és l'hermenèutica la que em pica. Com sabeu (naturalment, tots hem estudiat llatí) és l'art de la comprensió i interpretació dels textos. Ara hem de llegir el diari amb les olleres del més enllà perquè res no és el que sembla a primera vista. I això per culpa dels americans que no han estudiat llatí ni falta que els fa. Que un noi espavilat i manetes s'inventa un artefacte (llatí) i aquest sona a classe fent bip, bip? ... Doncs se l'emmanilla perquè el noi es diu Ahmed i segur que allò és una bomba. Que l'Obama diu que vol una Espanya forta i unida? Doncs ja està armada i tot el govern treu les manilles i la pistola com si ja hi fóssim. Què pot dir sinó? És com si el Papa es destapés fent elogis de l'avortament (potser  arribarà el dia però...) I aixi totes les notícies que vaig llegint. Sort que vaig estudiar llati i també castellà i em sé allò de donde dije digo, digo Diego que sinó...Llegir el diari no és una activitat plaent sinó un exercici hermenèutic de primer ordre sense concert, que ens ha dut a haver de prendre tan seriosament els problemes dels refugiats sirians com els avatars (1) sentimentals dels premis Nobel.

(1) Això no és llatí sinó sànscrit.

dijous, 17 de setembre del 2015

SOCIETAT I POLITICA


Por qué no escribo


En la última novela que escribí y que solo leyeron los más íntimos, el protagonista, un escritor de ficción dejaba de escribir porque sentía que la realidad superaba la ficción, marchaba de casa, dejaba la mujer, la editorial, y se echaba a vivir a la calle, y terminaba desapareciendo, quedando de él, solo unas frases que iban apareciendo por las paredes de las calles, un último recurso poético si se quiere, porque en el fondo aun creía en ello.
Hoy, desde hace cerca de un año, ya no escribo. Un profundo sentido de culpabilidad, de asco, mezcla de rabia y odio, hacia lo que me rodea me impide hacerlo. Asco de saber que soy europeo, de pertenecer a una sociedad, corrupta y egoísta que solo piensa en la economía y cierra los ojos ante el drama de los exiliados políticos de Siria. Con los medios de comunicación utilizando filmaciones y fotos de niños ahogados en las playas europeas, pero que no fuerzan ni llaman por su nombre a los políticos, que giran la espalda a este horror. Y España no queda fuera de esta indignante postura de los dirigentes.
Y a todo ello, tengo que añadir, el caso que nos atañe más directamente a nosotros los catalanes: la INDEPENDENCIA. Personalmente, ya hace tiempo que me he independizado emocional, moral y sentimentalmente de España. Es infame cuanto están diciendo y haciendo, desde el gobierno español, y da igual que sean los del PP o lo que piensan y dicen en el PSOE, Ciutadans o Podemos, nadie entiende nada. Ni nunca lo entenderán. Los mismos sentimientos hacia Europa, se reproducen hacia España. Ahora veo claro que cuanto escribí en mi última novela era premonitorio de mi realidad y cada día salta a mi memoria, aquella frase que decía que: paren ese mundo que yo me apeo.

Rafael R.B.                                   Barcelona, 17 de septiembre de 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA


    
       Una insòlita visió del tros de via que ens va tocar del revés per gràcia del sostre de mirall dels Encants. 

JA SOC AQUÍ!
No us penseu que no tenia ganes de ser amb vosaltres altre cop. A partir d'ara faré caps de setmana llargs però els meus quarters seran a B.
Potser ja ni em recordi de com funciona això del bloc però he dit tants cops als covards que no escriuen que és facilissim que ara no puc fallar jo.
No sé com explicar-vos el meu estiu. Enguany, com que el viatge de vacances que sempre fem al final i ens serveix d'autèntic repòs ha estat al començament d'estiu, ara tinc una sensació rara. Queda tot tan lluny ja... que tan sols recordo l'enrenou inevitable de juliol i agost. Potser és millor perquè així, en la petita distància dels dies de setembre només hi ha els riures, l'alegria de ser junts, la mica de desgavell (o el molt) de les anades i vingudes, el desordre de les coses que s'estaven fent per millorar, en fi la vida que ara entra en un altre període més calmat o almenys diferent. A Barcelona m'esperen moltes hores de lectura del que els companys de classe han anat escrivint i les feines que el Borja ens empeny a dur a terme, les endreces per tornar a tenir-ho tot com m'és còmode després dels lloguers intermitents de la casa a l'estiu i la feinada derivada de la mort del meu germà i els seus milions de papers que cal repassar i veure què se'n fa. A banda d'això també hi ha el retrobament amb els amics el cinema i altres coses que ompliran amb escreix les meves hores. Potser seria hora d'abaixar una mica el ritme? No, hi ara! El temps es curt i la feina llarga. Salut per fer les coses, això sí. I amb alegria. Bentrobats.

17 de sembre de 2015

dimarts, 15 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 398





ANDRÉ Y DORINE

El 2010 es crea a Euskadi la companyia Kulunka, de dos joves i  experimentats artistes d'extensa trajectòria teatral, Garbiñe Insausti i Jose Dault. El conjunt neix de la inquietud dels seus integrants, d'experimentar diferents llenguatges escènics, sense oblidar la idea de fer un teatre accessible al públic. Ells ho defineixen com un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat.

El programa ens explica que en un petit saló, de les parets del qual penja el passat emmarcat, sonen les tecles d'una màquina d'escriure i les notes d'un violoncel. Són André i Dorine, una singular parella d'ancians. Amb ells iniciarem un viatge a través del record. Recordar qui van ser, per a no oblidar qui són. Recordar com han estimat, per a seguir estimant. Als dos protagonistes se li suma l'actor Edu Carcamo.


Text no parlat, els actors no fan servir  paraules, només  màscares expressives, mim i música que els acompanya en cada escena. Aquest fet fa que hagin actuat a més de 23 països, a Nova York, Londres, Xangai, Buenos Aires, Istambul...ja que no cal conèixer l'idioma, els gestos parlen per si sols.


El tema és acostar la malaltia d'Alzheimer als espectadors.

Representació al Teatre Poliorama amb el patrocini, entre altres de la Fundació Pasqual Maragall.

Obra plena de tendresa i delicadesa que et penetra molt endins i et fa plorar. En el moment que et salten les llàgrimes, un acudit ho suavitza. No et fa riure,  si somriure.



A tots els que teniu la bona fe d'entrar al bloc i llegir-me, moltes gràcies, és un estímul saber que us tinc a prop, no us penseu que aquest s'ha tornat mono color, desprès de set entrades en solitari, espero i desitjo que passades les sortides estivals els meus companys s'incorporin aviat. La Mª Dolors, explicant tot el que ha viscut a Saifores que Déu n'hi do. El Rafel, amb noves notes sobre cinema que ho fa com ningú. La Marisa, ara invisible, escriu molt bé i, la Malole promet una i altra vegada que s'incorporarà aviat, ara que han reduït els viatges amb el Marçal; el dia que es decideixi omplirà moltes pàgines.


divendres, 11 de setembre del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 397


11 setembre 2015

Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya. Per preparar la festa, ja fa tres dies que vaig penjar una bandera  tot el llarg del balcó de la plaça del Diamant i tres de més petites a les finestres del carrer de Topazi, com també han fet altres veïns, esperant que els esdeveniments propers ens deixin celebrar-la l' any vinent amb més alegria.

D'aquí a unes hores amb companyia dels amics, farem el recorregut de cada any, l'ofrena de flors al monument d'en Rafel de Casanova, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos-hi  sou convidats; hi haurà pastís i cava.

A la tarda Via Lliure a la República Catalana. A la Meridiana, ens ha tocat el tram 53. Samarreta de color blanc i triangle de color blau cel, per fer l'onada de d'il·lusió.

Esperem avançar un pas més, respecte als altres anys, ja que sembla que les properes votacions ens seran propícies. De moment, gaudirem avui. Ah! El temps no té cap importància, si plou paraigües, si fa sol millor que millor.


diumenge, 30 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 396



  Ahir i avui del Temple de Baal

gener 1999. Vista des de l'hotel Heliopolis

1999, entrada al temple

 
                                   
Sembla que el món s'ha tornat boig i que tot és capgira. Les meves últimes implicacions al bloc, són de denúncia davant tanta barbàrie.
AHIR.-  Busco  les fotos del meu viatge a Síria , el gener de 1999, quan el país era un lloc receptor de més de 1500 turistes  l'any que, atrets pel seu paisatge arqueòlogic, ple de temples, amb centenars de columnes i tombes, el visitàvem. Jo hi vaig fer dos viatges i, puc assegurar que Damasc era una ciutat preciosa. Fou  punt de trobada de les caravanes, en el segle I aC. Tot aquest patrimoni  és reconegut per l' UNESCO, pels més dels seus  5000 anys de història.
Les fotos  em recorden que a Damasc, llogarem una furgoneta amb xofer,  Ayman Almanshadi, nadiu  del país,  amb ell recorreguérem 320 km. per una zona desèrtica,  on una carretera ben acceptable ens dugué  fins a Palmira, ciutat anomenada La Perla del desert. Actualment,  és diu Tadmor, que vol dir la ciutat dels dàtils. Palmira, és va desenvolupar com empori en les rutes de les caravanes en el segle II, sota el mandat de l'emperador Adrià, la anomenada ruta de la seda.
Ens allotjàrem en un confortable hotel, l'Heliòpolis, al mig de l'oasi de Palmira; tot el voltant era verd i des de la finestra de la meva habitació, veia al fons el Temple de Baal, dit també de Bêl. Tinc fotografies fetes davant de les seves portes, on donada la  grandiositat, jo em veig com una miniatura. Ara per desgràcia aquesta fotografia no la podrà fer mai més cap turista, ni cap estudiós d'arqueologia per admirar  la seva estructura bimil·lenària.


Moment de l'explosió amb dinamita, 
AVUI.- La guerra ha portat tots els mals a Síria, no  parlaré de  polítiques equivocades, sota el mandat del seu President Bashar al-Assad, que navega allí on bufa el vent més profitós, només reflexar el que és  actualitat.  Desprès de les destruccions de tants llocs emblemàtics, ara li ha tocat  Palmira;  va començar fa uns dos mesos, ordenada pels milicians Yidaistes , quan van conquerir aquesta zona de Síria. És la branca més violenta i radical dins de l'islam polític, que utilitza el terrorisme en nom d'una suposada yihad, guerra santa, en nom d'Alà.
Dinamiten el que ells diuen   "símbols d'idolatria pagana", rebutjant representacions humanes de tots tipus.
El mètode de destrucció consisteix en posar explosius a la part més alta de  l'exterior i interior  del temple causant  l'esfondrament general.  La fotografia és una mostra gràfica esgarrifosa.
Tot aquests actes de venjança, sols s'expliquen per odi, ignorància i incultura dels jidaistes de l'estat islàmic, EL.
Jael Assad, assassinat fa uns dies
Sembla que preveient aquestes barbaritats,  s'han retirat i guardat en lloc secret tresors arqueològics; escultures , columnes i d'altres. Per no voler revelar aquests amagatalls van assassinar, fa pocs dies, a Jaled Assad, de 82 anys, retirat ja en feia 16, de la seva activitat de conservador del Patrimoni arqueòlogic de Palmira.  Vergonya mundial de la ignorància d'uns cafres que sols tenen dins el seu cervell un odi primari, que només un ser  insensible pot sentir.

El poble sirià no es mereix aquest final. Tardaran almenys dues generacions a refer el país. Irrecuperable la destrucció del seu patrimoni, que comportarà l' absència del turisme, font de la seva riquesa fins ara, i milers de desplaçats de tot el  territori, tal com ho legim cada dia als diaris, per una guerra de bojos. Patiment de nens, adults i vells que deixaran seqüeles per sempre.







dimarts, 25 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 395



                                 


                               MINES ANTIPERSONES II

Uns amics m'han demanat si podia aportar quelcom més a l'escrit d'ahir, ja que saben que sempre m'ha preocupat el tema de les mines .Tinc guardat un article publicat a La Vanguardia, de l'any 2002, quan seguia els escrits de Gregorio Morán, en les seves interessants Sabatinas Intempestivas. Salvant  la distancia del temps, pot ser il·luminadora pels meus amics i els que llegiu el bloc.
Morán, explica que va anar a veure una exposició de fotos, obra de Gervasio Sánchez, commovedores en temàtica i tècnica; una exhibició de desastres de la guerra, dedicada a les víctimes de les mines antipersones, en els Balcans, Angola, Moçambic, Afganistan, Nicaragua i també Cambotja. Exposició presentada en el Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1997. Les fotografies totes en blanc i negre, expressen més bé que si fossin de colors tota la crueltat. Acaba dient que la temàtica vista et fa sortir de dins, ineludiblement,  el  crit de Munch.
Segueixo citant a Gregorio Morán. Les mines són instruments fets per destroçar a civils, no per matar-los. Sembrar camps fèrtils de mines minúscules per omplir de mutilats poblacions senceres; irrecuperables resquicies d'una guerra. Territoris on no s'hi podrà caminar sense perill durant molts anys, tants que es convertiran en inhabitables.
Hi ha una mina antipersones anomenada "papallona", especialment ideada per a nens, són esqué perfecte, ja que s'assemblen a una joguina i es venen de tres colors diferents, la de la foto és verda.
Els més grans fabricants d'aquestes joguines criminals segueixen sent els Estats Units, Rússia i Xina, els hi fan la competència cinc empreses espanyoles amb noms tan coneguts com Explosivos de Burgos, Fabricaciones estremeñas o Explosivos Alaveses, i les menys impotants, com Bressel i Unión Española de Explosivos. Segurament que totes cotitzen a Borsa.
Cal que situeu aquest article per donar-li validesa en la data en que fou escrit 2002. Recordo que molt posteriorment per les pressions que van haver-hi de tot Espanya, va sortir publicat que es retirava  la fabricació de les mines a Burgos, o al menys a abaixar-ne la producció. No en sé res més des d' aquelta noticia, es fabricaven amb el vist i plau del  govern de l'època. Avui revisant diaris  trobo que el 1997 el Consell de Seguretat Nacional dels EEUU, va anunciar que no es fabricarien més bombes antipersones.


Papallona italiana, antipersones

A la Banca ètica, t'asseguren, quan els hi confies els teus diners,  que mai no serviran per fabricar enginys de guerra. Tot i que els meus dinerons són pocs, jo en un cert moment vaig triar Triodos Bank, per aquestes garanties. Crec que serveixen per a donar micro crèdits a famílies  de Centre Amèrica.



















diumenge, 23 d’agost del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 394


ANGKOR I LES RATES ANTIMINES



Amb motiu de la meva jubilació,  vaig auto regalar-me un viatge a Vietnam i Cambodja, que encara recordo, per la grata impressió que em deixaren. Era el juny de 1999. Del Vietnam ja us en vaig parlar,així és que avui em centraré en Cambodja , ja que un article publicat ahir dissabte, a La Vanguardia, em va fer recordar el bonic país ,  la seva gent tan senzilla i agradable; el complex arqueològic, sobretot Angkor amb els seus temples ancestrals.








Camí que porta a l'entrada
A vuit quilòmetres al nord de Siem Reap, es troba la ciutat sagrada d'Angkor, epicentre de l'imperi Jemer.
Un núvol de tristor em va  entelar  la visita al temple d'Angkor,només  podíem accedir-hi caminant per un llarg passadís fins arribar a la façana. Prohibit sortir del camí, ja que a banda i banda estava ple de mines antipersones i, ens hi anava la vida si en trepitjàvem alguna.
Demanant almoina una corrua de gent, la majoria nens,  mutilats de peus o mans ens demanaven unes monedes. Han passat 16 anys i encara tinc presents les seves cares i no crec que se m'esborrin mai.
Rata escarbotant una mina

L'article de Ricardo Pérez-Solero, des de Siem Reap, al qual faig referència, em va omplir d'esperança, d'entrada el tema pot semblar  fastigós i repugnant, ai! uix, ai! ecs! les rates.  Si,però aquestes rates són diferents, salven vides i per tant, són una descoberta meravellosa. Estan en entrenament, però ja hi  ha vuit mascles i set femelles, que recorren metre, a metre parcel·les sembrades de material explosiu , mentre són guiades per dos entrenadors, que les premien per cada vida salvada amb un tros de plàtan.
Les rates poden amidar un metre i pesar poc menys d'un quilo i mig, es diferencien d'altres espècies per la seva major intel·ligència i un sentit de l'olfacte molt desenvolupat. Poden pentinar un terreny de 200 metres quadrats en menys de 20 minuts, fet que, manualment, a un ser humà li costaria dies. El seu cost es de 5 dòlars al mes, un preu irrisori i es poden transportar a mà fàcilment. La seva eficàcia depèn també del seu poc pes, que al passar-hi per sobre no les activen. (la canalla que vaig veure mutilada, havien trepitjar alguna mina que al esclatar  els van mutilar).
Sophea Mau, es una ensinistradora de rates, en té una, Beatrice, que és la seva preferida; explica que avança  sobre l'herba que creix abundant a l'època dels monsons fins que detecta la dinamita amagada sota terra, es para , marca la troballa furgant en el lloc exacte.
Nen mutilat
Mines 






      Beneïdes rates.
    

Beneït també Kike Figarelo, jesuïta asturià, nascut a Gijón, que ha esmerçat  tota la seva lluita a Cambotja per acollir aquests nens mutilats , i que ha creat un taller on fabriquen a mida pròtesis per a ells, és conegut com "el Bisbe de les cadires de rodes". Fa temps que segueixo la seva trajectòria.
Tant de bo que en un futur no gaire llunyà, no quedi cap mina a Siem Reap, ni a Cambotja, ni  a cap altre lloc del  món.
Kike Figarelo