És evident tot això que diu en Rafel, però malgrat tot, jo m'entesto a defensar que les festes m'agraden, que hi farem. I no em sento en absolut menys solidària, ni menys conscient, ni estic menys enrabiada amb els comportaments generals ni amb la vida en si. Segurament és, un cop més , allò de veure el vas mig ple. Tampoc és que Nadal (o altra festivitat) ho consideri un treva, un espai en blanc on voluntàriament no hi càpiga res del que molesta. Molesta, segueix molestant i potser encara més. Però tothom té dret a rebre una bona cara, una paraula o un gest d'estimació, la sensació certa de que hi ha qui et recolzarà com sigui i en les circumstàncies que siguin. Ja sé que per a això no cal que sigui Nadal, ja ho sé, com ho saben els que reben aquest consol, aquest descans emocional. Sóc dels qui creuen en els petits gests, els que podem fer cada dia i que empenyen una mica tota la maquinària, encara que sigui imperceptiblement. Gests que també són un granet de sorra que esmola i esmola. Sóc una realista nata que no em faig il·lusions però procuro treure'n el millor de la vida. Francament, penso que no m'ha anat tan malament el sistema. I en tot cas no hi puc fer més, m'agraden les festes.

La Mina aprofità que els altres cosins jugaven per menjar-se el fuet del vermut de tots ells. Si senyor.