CRIDEM TOTS

LA TRESCA I LA VERDESCA

Solució a l'Enigma.

Es tractava d'una escultura de Josep Llimona, el Sant Jordi (sense drac) que hi ha en un dels patis de l'Ajuntament.
El model va ser un gitano al que anomenaven el Quillo i que per la fama que va adquirir al convertir-se en estàtua, es va erigir en salvador de causes perdudes dels seus amics i coneguts. Sempre que un gitano tenia problemes amb la justícia, el Quillo anava a defensar-lo i a abogar per ell. Per això també li deien el abogado. Una vegada van detenir per mendicitat la seva germana i totes les raons no van ser prou perquè la deixessin anar. Es veu que al mig del pati es va exclamar: Pero Jesú de mi arma (Jesús del Gran Poder) ! Como pué negarse un favó a un hombre que tié un menumento en er mismísimo patio de la Casa Consistorià?
Ai Quillo, Quillo, en aquests dies de reflexió post  eleccions, hauriem d'invocar-te  com a valedor nostre. Potser així entendríem alguna cosa de les interpretacions a que ens estan sometent.

Si cliqueu al trinaglet podreu sentir Dafnis i Cloe , la música que tan bé ens evoca la Maria Teresa.

LA TRESCA I LA VERDESCA

En el dia del "I ara què?"

Aquest estiu vam descobrir el Go , joc mil·lenari xinès, d'aparença senzilla però amb una retranca considerable, Consisteix en anar posant fitxes al tauler intentant que encerclin una o més de les del contrincant. Joc on no s'hi val a badar; jugues en una banda, atent al propi joc, i tendeixes a oblidar el que passa a qualsevol altre racó amb l'escabetxina conseqüent. És un joc "de grans" en el qual ningú s'enfada i esbarria el tauler (en principi), ni tampoc no plora.

Sembla simple però no us enganyéssiu, és ben bé com la política: has de jugar el teu joc però no pots deixar mai de vigilar els moviments de l'altre. Ull viu, doncs. Estem només a la casella de sortida i hem de procurar que quan arribi l'hora de dinar, es pugui fer en bona harmonia. La porta de moltes coses és oberta, ha arribat el moment de veure a què es juga allí dins.

L'arpa i les seves vibracions, 400

                                             

Dos fets que avui  27 de setembre de 2015, m'omplen de goig. Fa una estona he pogut votar pel que  possiblement portarà a un canvi a Catalunya, el nostre país; clima festiu i molta gent al carrer, demà sabrem  el resultat.

L'altra, la meva aportació  número 400 al  bloc. Gràcies novament Mª Dolors per haver infantat aquest bolc, on el grup d'escriptura, ara malauradament escapçat pels companys que s'exclouen,  ens ha permès compartir molts dies de bona escriptura i coneixements literaris, de cinema, de teatre, de   música i un llarg etc.  Desitjo  que el Rafel, la Marisa i la Malole, retornin en un futur proper.

He triar escriure de música per tots vosaltres, en aquesta 400 aportació:  

Som-hi!

                                     DAPHNIS I CHLOÉ

Disseny del decorat el dia de l'estrena mundial

Avui matí , primer dia de concert d'aqueta temporada de l'OBC a l'Auditori i,  l'estrena de Kazushi Ona com a director titular , amb l'obra cabdal de d'Impressionisme francès, el ballet Daphnis i Chloè, de Maurice Ravel, en la versió completa per a orquestra i cor, gairebé una hora de música simfonicocoral . Amb la col·laboració  de les corals, Cor Madrigal i Cor Lieder Càmera. L'argument  tracta de l'amor i la relació delicadament eròtica entre un cabrer i una pastora. 

Paisatge de Francois-Louis Français

Ravel , inicia la partitura el 1909 i , s'estrena en el Théâtre du Chátelet de París, pels Ballets Russos, el 1912

Quan, els Ballets Russos van estrenar a París, aqueta partitura, el públic va saber immediatament que estaven davant d'una obra mestra. Ben aviat les orquestres varen interpretar la música d'aquesta "simfonia coreogràfica" sense escenificar.

Ravel l'escriu per ser interpretada per una gran orquestra, amb harmonies exuberants típiques de l'impressionisme musical. Considerada com una de les seves millors obres i la més llarga.

Excel·lent  matí de música a L'Auditori desitjant que la nova temporada sigui bona per a tothom.

Kazushi Ono, nou director OBC

      

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Ah, ja crèieu que no recordava que avui es divendres, oi? doncs sí i avui us presento un gitano il·lustrre que ens espera, fent guàrdia, a un dels patis de l'Ajuntament, aprofitant que és Festa Major i estaria bé una visiteta per veure gegants, nans, àligues i altres bèsties que ens fan retornar una mica a la infància.
Les preguntes del dia són : com es diu aquest gitano, qui el va fer estàtua i en qui el va convertir. Estic segura que us es molt conegut.

L'arpa i les seves vibracions, 399

                                ALLEGRO, humor musical

Presenten Paco Mir i Cor de Teatre. Teatre Goya

Allegro mostra la relació quotidiana de qualsevol persona amb l'univers musical que l'envolta; un viatge vertiginós de la mà de catorze cantants a capel·la que exploren i esborren les fronteres entre la gran música clàssica i l'humor visual més sofisticat, fent-nos veure que tot el nostre entorn està guarnit per un art sense el qual no s'entendria aquests misteri que anomenen vida.

Diu Paco Mir, el qual  n'és el director: ens despertem amb música,viatgem amb música, escoltem les notícies amb música, comprem amb música, esperem amb música, sentim música que s'escapa d'habitacions, d'auriculars, de cotxes, de telèfons i,ensopeguem amb músics pel carrer. Cantem per adormir els nadons i arribarà el dia en que ens acomiadarem també amb música.

El repertori són fragments i peces de música clàssica, de compositors com:  Puccini, Debussy, Gounod, Brahmas, Vivaldi, Mozart, Grieg, Mussorgsky, Boccherini ,etc,  fins a arribar  als vint-i-un, que esmenta  el catàleg. 

Espectacle sense text, llenguatge gestual  per tot el públic, que a ritme ininterromput  ens ofereixen  a capel·la catorze cantants, set dones i set homes , amb veus  ben timbrades i amb un ajust perfecte, barrejat  amb uns gags d'humor entre divertits i àcids

Durada 1 hora 15 minuts.

Coneixia el conjunt Cor de Teatre, d'una intervenció anterior,  el musical  OPERETTA, que va tenir un èxit nacional i internacional. Els hi desitjo el mateix aquesta vegada.

                             

      

LA TRESCA I LA VERDESCA

PART DEL LLEDONER AMB UN GUINDELER QUE LI FA COSTAT

Crec que he trobat la manera de refer (o més aviat, fer) la meva economia. Llegeixo que Barcelona-es un dir- comença la substitució de 700 arbres malalts  per uns de sans i d'espècies autòctones de provada resistència, entre d'altres, lledoners. A Saifores hi ha algun exemplar notable. Els que heu estat a casa heu vist el que acull la nostra vida al seu recer. És la meva constant i mai avorrida contemplació de Mare Natura, un inesgotable plaer visual. on sento i gaudeixo els diversos ocells que m'acompanyen, la fresca que bressola les meves migdiades... a sota seu, les llavors escapades de les depredadores cotorres que han arribat fins allí darrere la reputació d'exquisidesa dels lledons, formen veritables catifes de diminuts lledoners que es voldrien fer grans envaint qualsevol espai. Si els de Medi Ambient ho sabessin vindrien corrents a buscar-los; els faria un bon preu. Però m'adono que a l'igual que a Saifores, les espècies autòctones es troben a molts altres llocs on és fàcil recollir-les i replantar-les. Així les cotorres de Barcelona tindran menjar i prosperaran, es podran endegar campanyes per erradicar-les, plantar nous arbres etc. És la la roda de la vida. Ja veig que les meves il·lusions no eren sinó això: il·lusions. Fet i fet seguiré pensant en les eleccions de diumenge que no deixen de ser, també, una altra impossible il·lusió.

Nota- Quant a la meva economia, penso encomanar-me a la Umma Thurman que s'ha disfressat ( a Sevilla!, ja té pebrots la cosa) de Mare de Deu dels Dolors, amb corona i llàgrimes postisses incloses.

LA TRESCA I LA VERDESCA

     Què difícil es fa triar un lloc quan n'hi ha tants!

TARRAGONA M'ENAMORA (tal com és)

Ja fa dies que se'n parla: volen convertir Tarragona en la més smart city de les citys que es fan i es desfan; la qual cosa significa, parlant en plata, que es convertirà en un enorme contenidor d'iniciatives i canvis. Sento un calfred quan endevino i llegeixo les intencions amagades al darrera d'aquests plans: processos d'innovació, comercialització, espais de transformació econòmica, eficiència energètica sostenible, planificació integrada, transversal i sostenible, tecnologia autoreferenciada, actitud d'estalvi i postabundància, química mediterània, incorporació de sensòrica als processos... Direu que són conceptes trets de context i que jo visc en un món que no és real ni, per suposat, contemporani. Potser. Però la nostra gran Tarragona continuarà sent part de tot allò immutable que ja té i espero conservi. Volem una ciutat intel·ligent totalment diferent? A mi ja m'està bé aquesta, la veritat. Al llarc de molts segles ha demostrat sobrerament tenir una intel·ligència de nota alta. Si us plau, no la rebaixeu ni transformeu gaire; deixeu-la al seu aire, que la intel·ligència és una malaltia d'aquelles de procés lent que no volen soroll.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                              Ball de diables durant la Festa Major

Tan tranquil·leta que vivia a Saifores sense ficar-me en camises d'onze vares! Ves  per on avui és l'hermenèutica la que em pica. Com sabeu (naturalment, tots hem estudiat llatí) és l'art de la comprensió i interpretació dels textos. Ara hem de llegir el diari amb les olleres del més enllà perquè res no és el que sembla a primera vista. I això per culpa dels americans que no han estudiat llatí ni falta que els fa. Que un noi espavilat i manetes s'inventa un artefacte (llatí) i aquest sona a classe fent bip, bip? ... Doncs se l'emmanilla perquè el noi es diu Ahmed i segur que allò és una bomba. Que l'Obama diu que vol una Espanya forta i unida? Doncs ja està armada i tot el govern treu les manilles i la pistola com si ja hi fóssim. Què pot dir sinó? És com si el Papa es destapés fent elogis de l'avortament (potser  arribarà el dia però...) I aixi totes les notícies que vaig llegint. Sort que vaig estudiar llati i també castellà i em sé allò de donde dije digo, digo Diego que sinó...Llegir el diari no és una activitat plaent sinó un exercici hermenèutic de primer ordre sense concert, que ens ha dut a haver de prendre tan seriosament els problemes dels refugiats sirians com els avatars (1) sentimentals dels premis Nobel.

(1) Això no és llatí sinó sànscrit.

SOCIETAT I POLITICA

Por qué no escribo

En la última novela que escribí y que solo leyeron los más íntimos, el protagonista, un escritor de ficción dejaba de escribir porque sentía que la realidad superaba la ficción, marchaba de casa, dejaba la mujer, la editorial, y se echaba a vivir a la calle, y terminaba desapareciendo, quedando de él, solo unas frases que iban apareciendo por las paredes de las calles, un último recurso poético si se quiere, porque en el fondo aun creía en ello.

Hoy, desde hace cerca de un año, ya no escribo. Un profundo sentido de culpabilidad, de asco, mezcla de rabia y odio, hacia lo que me rodea me impide hacerlo. Asco de saber que soy europeo, de pertenecer a una sociedad, corrupta y egoísta que solo piensa en la economía y cierra los ojos ante el drama de los exiliados políticos de Siria. Con los medios de comunicación utilizando filmaciones y fotos de niños ahogados en las playas europeas, pero que no fuerzan ni llaman por su nombre a los políticos, que giran la espalda a este horror. Y España no queda fuera de esta indignante postura de los dirigentes.

Y a todo ello, tengo que añadir, el caso que nos atañe más directamente a nosotros los catalanes: la INDEPENDENCIA. Personalmente, ya hace tiempo que me he independizado emocional, moral y sentimentalmente de España. Es infame cuanto están diciendo y haciendo, desde el gobierno español, y da igual que sean los del PP o lo que piensan y dicen en el PSOE, Ciutadans o Podemos, nadie entiende nada. Ni nunca lo entenderán. Los mismos sentimientos hacia Europa, se reproducen hacia España. Ahora veo claro que cuanto escribí en mi última novela era premonitorio de mi realidad y cada día salta a mi memoria, aquella frase que decía que: paren ese mundo que yo me apeo.

Rafael R.B.                                   Barcelona, 17 de septiembre de 2015

LA TRESCA I LA VERDESCA

    
       Una insòlita visió del tros de via que ens va tocar del revés per gràcia del sostre de mirall dels Encants. 

JA SOC AQUÍ!
No us penseu que no tenia ganes de ser amb vosaltres altre cop. A partir d'ara faré caps de setmana llargs però els meus quarters seran a B.
Potser ja ni em recordi de com funciona això del bloc però he dit tants cops als covards que no escriuen que és facilissim que ara no puc fallar jo.

No sé com explicar-vos el meu estiu. Enguany, com que el viatge de vacances que sempre fem al final i ens serveix d'autèntic repòs ha estat al començament d'estiu, ara tinc una sensació rara. Queda tot tan lluny ja... que tan sols recordo l'enrenou inevitable de juliol i agost. Potser és millor perquè així, en la petita distància dels dies de setembre només hi ha els riures, l'alegria de ser junts, la mica de desgavell (o el molt) de les anades i vingudes, el desordre de les coses que s'estaven fent per millorar, en fi la vida que ara entra en un altre període més calmat o almenys diferent. A Barcelona m'esperen moltes hores de lectura del que els companys de classe han anat escrivint i les feines que el Borja ens empeny a dur a terme, les endreces per tornar a tenir-ho tot com m'és còmode després dels lloguers intermitents de la casa a l'estiu i la feinada derivada de la mort del meu germà i els seus milions de papers que cal repassar i veure què se'n fa. A banda d'això també hi ha el retrobament amb els amics el cinema i altres coses que ompliran amb escreix les meves hores. Potser seria hora d'abaixar una mica el ritme? No, hi ara! El temps es curt i la feina llarga. Salut per fer les coses, això sí. I amb alegria. Bentrobats.

17 de sembre de 2015

L'arpa i les seves vibracions, 398

ANDRÉ Y DORINE

El 2010 es crea a Euskadi la companyia Kulunka, de dos joves i  experimentats artistes d'extensa trajectòria teatral, Garbiñe Insausti i Jose Dault. El conjunt neix de la inquietud dels seus integrants, d'experimentar diferents llenguatges escènics, sense oblidar la idea de fer un teatre accessible al públic. Ells ho defineixen com un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat.

El programa ens explica que en un petit saló, de les parets del qual penja el passat emmarcat, sonen les tecles d'una màquina d'escriure i les notes d'un violoncel. Són André i Dorine, una singular parella d'ancians. Amb ells iniciarem un viatge a través del record. Recordar qui van ser, per a no oblidar qui són. Recordar com han estimat, per a seguir estimant. Als dos protagonistes se li suma l'actor Edu Carcamo.

Text no parlat, els actors no fan servir  paraules, només  màscares expressives, mim i música que els acompanya en cada escena. Aquest fet fa que hagin actuat a més de 23 països, a Nova York, Londres, Xangai, Buenos Aires, Istambul...ja que no cal conèixer l'idioma, els gestos parlen per si sols.

El tema és acostar la malaltia d'Alzheimer als espectadors.

Representació al Teatre Poliorama amb el patrocini, entre altres de la Fundació Pasqual Maragall.

Obra plena de tendresa i delicadesa que et penetra molt endins i et fa plorar. En el moment que et salten les llàgrimes, un acudit ho suavitza. No et fa riure,  si somriure.

A tots els que teniu la bona fe d'entrar al bloc i llegir-me, moltes gràcies, és un estímul saber que us tinc a prop, no us penseu que aquest s'ha tornat mono color, desprès de set entrades en solitari, espero i desitjo que passades les sortides estivals els meus companys s'incorporin aviat. La Mª Dolors, explicant tot el que ha viscut a Saifores que Déu n'hi do. El Rafel, amb noves notes sobre cinema que ho fa com ningú. La Marisa, ara invisible, escriu molt bé i, la Malole promet una i altra vegada que s'incorporarà aviat, ara que han reduït els viatges amb el Marçal; el dia que es decideixi omplirà moltes pàgines.

L'arpa i les seves vibracions, 397

11 setembre 2015

Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya. Per preparar la festa, ja fa tres dies que vaig penjar una bandera  tot el llarg del balcó de la plaça del Diamant i tres de més petites a les finestres del carrer de Topazi, com també han fet altres veïns, esperant que els esdeveniments propers ens deixin celebrar-la l' any vinent amb més alegria.

D'aquí a unes hores amb companyia dels amics, farem el recorregut de cada any, l'ofrena de flors al monument d'en Rafel de Casanova, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos-hi  sou convidats; hi haurà pastís i cava.

A la tarda Via Lliure a la República Catalana. A la Meridiana, ens ha tocat el tram 53. Samarreta de color blanc i triangle de color blau cel, per fer l'onada de d'il·lusió.

Esperem avançar un pas més, respecte als altres anys, ja que sembla que les properes votacions ens seran propícies. De moment, gaudirem avui. Ah! El temps no té cap importància, si plou paraigües, si fa sol millor que millor.

L'arpa i les seves vibracions, 396

  Ahir i avui del Temple de Baal

gener 1999. Vista des de l'hotel Heliopolis

1999, entrada al temple

 

                                   

Sembla que el món s'ha tornat boig i que tot és capgira. Les meves últimes implicacions al bloc, són de denúncia davant tanta barbàrie.

AHIR.-  Busco  les fotos del meu viatge a Síria , el gener de 1999, quan el país era un lloc receptor de més de 1500 turistes  l'any que, atrets pel seu paisatge arqueòlogic, ple de temples, amb centenars de columnes i tombes, el visitàvem. Jo hi vaig fer dos viatges i, puc assegurar que Damasc era una ciutat preciosa. Fou  punt de trobada de les caravanes, en el segle I aC. Tot aquest patrimoni  és reconegut per l' UNESCO, pels més dels seus  5000 anys de història.

Les fotos  em recorden que a Damasc, llogarem una furgoneta amb xofer,  Ayman Almanshadi, nadiu  del país,  amb ell recorreguérem 320 km. per una zona desèrtica,  on una carretera ben acceptable ens dugué  fins a Palmira, ciutat anomenada La Perla del desert. Actualment,  és diu Tadmor, que vol dir la ciutat dels dàtils. Palmira, és va desenvolupar com empori en les rutes de les caravanes en el segle II, sota el mandat de l'emperador Adrià, la anomenada ruta de la seda.

Ens allotjàrem en un confortable hotel, l'Heliòpolis, al mig de l'oasi de Palmira; tot el voltant era verd i des de la finestra de la meva habitació, veia al fons el Temple de Baal, dit també de Bêl. Tinc fotografies fetes davant de les seves portes, on donada la  grandiositat, jo em veig com una miniatura. Ara per desgràcia aquesta fotografia no la podrà fer mai més cap turista, ni cap estudiós d'arqueologia per admirar  la seva estructura bimil·lenària.

Moment de l'explosió amb dinamita, 

AVUI.- La guerra ha portat tots els mals a Síria, no  parlaré de  polítiques equivocades, sota el mandat del seu President Bashar al-Assad, que navega allí on bufa el vent més profitós, només reflexar el que és  actualitat.  Desprès de les destruccions de tants llocs emblemàtics, ara li ha tocat  Palmira;  va començar fa uns dos mesos, ordenada pels milicians Yidaistes , quan van conquerir aquesta zona de Síria. És la branca més violenta i radical dins de l'islam polític, que utilitza el terrorisme en nom d'una suposada yihad, guerra santa, en nom d'Alà.

Dinamiten el que ells diuen   "símbols d'idolatria pagana", rebutjant representacions humanes de tots tipus.

El mètode de destrucció consisteix en posar explosius a la part més alta de  l'exterior i interior  del temple causant  l'esfondrament general.  La fotografia és una mostra gràfica esgarrifosa.

Tot aquests actes de venjança, sols s'expliquen per odi, ignorància i incultura dels jidaistes de l'estat islàmic, EL.

Jael Assad, assassinat fa uns dies

Sembla que preveient aquestes barbaritats,  s'han retirat i guardat en lloc secret tresors arqueològics; escultures , columnes i d'altres. Per no voler revelar aquests amagatalls van assassinar, fa pocs dies, a Jaled Assad, de 82 anys, retirat ja en feia 16, de la seva activitat de conservador del Patrimoni arqueòlogic de Palmira.  Vergonya mundial de la ignorància d'uns cafres que sols tenen dins el seu cervell un odi primari, que només un ser  insensible pot sentir.

El poble sirià no es mereix aquest final. Tardaran almenys dues generacions a refer el país. Irrecuperable la destrucció del seu patrimoni, que comportarà l' absència del turisme, font de la seva riquesa fins ara, i milers de desplaçats de tot el  territori, tal com ho legim cada dia als diaris, per una guerra de bojos. Patiment de nens, adults i vells que deixaran seqüeles per sempre.

L'arpa i les seves vibracions, 395

                                 

                               MINES ANTIPERSONES II

Uns amics m'han demanat si podia aportar quelcom més a l'escrit d'ahir, ja que saben que sempre m'ha preocupat el tema de les mines .Tinc guardat un article publicat a La Vanguardia, de l'any 2002, quan seguia els escrits de Gregorio Morán, en les seves interessants Sabatinas Intempestivas. Salvant  la distancia del temps, pot ser il·luminadora pels meus amics i els que llegiu el bloc.

Morán, explica que va anar a veure una exposició de fotos, obra de Gervasio Sánchez, commovedores en temàtica i tècnica; una exhibició de desastres de la guerra, dedicada a les víctimes de les mines antipersones, en els Balcans, Angola, Moçambic, Afganistan, Nicaragua i també Cambotja. Exposició presentada en el Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1997. Les fotografies totes en blanc i negre, expressen més bé que si fossin de colors tota la crueltat. Acaba dient que la temàtica vista et fa sortir de dins, ineludiblement,  el  crit de Munch.

Segueixo citant a Gregorio Morán. Les mines són instruments fets per destroçar a civils, no per matar-los. Sembrar camps fèrtils de mines minúscules per omplir de mutilats poblacions senceres; irrecuperables resquicies d'una guerra. Territoris on no s'hi podrà caminar sense perill durant molts anys, tants que es convertiran en inhabitables.

Hi ha una mina antipersones anomenada "papallona", especialment ideada per a nens, són esqué perfecte, ja que s'assemblen a una joguina i es venen de tres colors diferents, la de la foto és verda.

Els més grans fabricants d'aquestes joguines criminals segueixen sent els Estats Units, Rússia i Xina, els hi fan la competència cinc empreses espanyoles amb noms tan coneguts com Explosivos de Burgos, Fabricaciones estremeñas o Explosivos Alaveses, i les menys impotants, com Bressel i Unión Española de Explosivos. Segurament que totes cotitzen a Borsa.

Cal que situeu aquest article per donar-li validesa en la data en que fou escrit 2002. Recordo que molt posteriorment per les pressions que van haver-hi de tot Espanya, va sortir publicat que es retirava  la fabricació de les mines a Burgos, o al menys a abaixar-ne la producció. No en sé res més des d' aquelta noticia, es fabricaven amb el vist i plau del  govern de l'època. Avui revisant diaris  trobo que el 1997 el Consell de Seguretat Nacional dels EEUU, va anunciar que no es fabricarien més bombes antipersones.

Papallona italiana, antipersones

A la Banca ètica, t'asseguren, quan els hi confies els teus diners,  que mai no serviran per fabricar enginys de guerra. Tot i que els meus dinerons són pocs, jo en un cert moment vaig triar Triodos Bank, per aquestes garanties. Crec que serveixen per a donar micro crèdits a famílies  de Centre Amèrica.

L'arpa i les seves vibracions, 394

ANGKOR I LES RATES ANTIMINES

Amb motiu de la meva jubilació,  vaig auto regalar-me un viatge a Vietnam i Cambodja, que encara recordo, per la grata impressió que em deixaren. Era el juny de 1999. Del Vietnam ja us en vaig parlar,així és que avui em centraré en Cambodja , ja que un article publicat ahir dissabte, a La Vanguardia, em va fer recordar el bonic país ,  la seva gent tan senzilla i agradable; el complex arqueològic, sobretot Angkor amb els seus temples ancestrals.

Camí que porta a l'entrada
A vuit quilòmetres al nord de Siem Reap, es troba la ciutat sagrada d'Angkor, epicentre de l'imperi Jemer.

Un núvol de tristor em va  entelar  la visita al temple d'Angkor,només  podíem accedir-hi caminant per un llarg passadís fins arribar a la façana. Prohibit sortir del camí, ja que a banda i banda estava ple de mines antipersones i, ens hi anava la vida si en trepitjàvem alguna.

Demanant almoina una corrua de gent, la majoria nens,  mutilats de peus o mans ens demanaven unes monedes. Han passat 16 anys i encara tinc presents les seves cares i no crec que se m'esborrin mai.

Rata escarbotant una mina

L'article de Ricardo Pérez-Solero, des de Siem Reap, al qual faig referència, em va omplir d'esperança, d'entrada el tema pot semblar  fastigós i repugnant, ai! uix, ai! ecs! les rates.  Si,però aquestes rates són diferents, salven vides i per tant, són una descoberta meravellosa. Estan en entrenament, però ja hi  ha vuit mascles i set femelles, que recorren metre, a metre parcel·les sembrades de material explosiu , mentre són guiades per dos entrenadors, que les premien per cada vida salvada amb un tros de plàtan.

Les rates poden amidar un metre i pesar poc menys d'un quilo i mig, es diferencien d'altres espècies per la seva major intel·ligència i un sentit de l'olfacte molt desenvolupat. Poden pentinar un terreny de 200 metres quadrats en menys de 20 minuts, fet que, manualment, a un ser humà li costaria dies. El seu cost es de 5 dòlars al mes, un preu irrisori i es poden transportar a mà fàcilment. La seva eficàcia depèn també del seu poc pes, que al passar-hi per sobre no les activen. (la canalla que vaig veure mutilada, havien trepitjar alguna mina que al esclatar  els van mutilar).

Sophea Mau, es una ensinistradora de rates, en té una, Beatrice, que és la seva preferida; explica que avança  sobre l'herba que creix abundant a l'època dels monsons fins que detecta la dinamita amagada sota terra, es para , marca la troballa furgant en el lloc exacte.

Nen mutilat

Mines 

      Beneïdes rates.

    

Beneït també Kike Figarelo, jesuïta asturià, nascut a Gijón, que ha esmerçat  tota la seva lluita a Cambotja per acollir aquests nens mutilats , i que ha creat un taller on fabriquen a mida pròtesis per a ells, és conegut com "el Bisbe de les cadires de rodes". Fa temps que segueixo la seva trajectòria.

Tant de bo que en un futur no gaire llunyà, no quedi cap mina a Siem Reap, ni a Cambotja, ni  a cap altre lloc del  món.

Kike Figarelo 

L'arpa i les seves vibracions, 393

GRÀCIA, 2015

Porlalada carrer Verdi, Temple Fushimi Inari - Taisha

Som ja a l'equador de les Festes de Gràcia. Com cada any riuades de gent inunden els carrers per veure els guarniments. Com de costum, els  he recorregut tots i, val a dir que l'enginy dels seus veïns cada any es supera en idees, tècniques i noves tecnologies. Enguany tot surt del reciclatge, fet que abarateix els costos. Inimaginable el que podeu trobar en els guarniments, des de ninots  grans com el buda i la geisha del carrer de Verdi; com miniatures; mostra d'aquestes petiteses, són els pistils de les flors d'aquest arbre de flors japoneses,també del carrer de Verdi, fets amb els filaments de les escombretes d'espart i tintats de negre, desprès cada un manualment  enganxat a la corol·la.

Sostre jardí carrer Verdi

Si jo fos del jurat tindria feina per ser objectiva, molts  són ben originals. La dificultat se salva amb premis complementaris: al millor decorat, al millor sostre , als millors laterals, al millor reciclatge, al disseny. Això fa que el carrer Travessia de Sant Antoni, en tingui tres premis, el tercer premi de carrers guarnits, un segon per original, la torre Eiffel té 14 metres d'alçada i el tercer per els laterals. Visual i didàctic a la vegada el carrer Mozart, MozArt Museum,on veureu quadres de Van Gogh, Boticelli, Dalí, Picasso, Munch, Leonardo, Goya, Sorolla i Tapies. El groc dels gira-sols son grans de blat de moro, La Mona Lisa està feta amb taps de colors de plàstic i el Guernica amb draps grisos estripats, esgarrinxats de gran efecte.

Sortida Travessia Sant Antoni

Sembla que de moments els actes vandàlics són pocs, mica a mica es va educant  a la gent explicant que el treball comporta moltes hores de feina i, s´ha de respectar. Cartells amb català, castellà i angles es veuen enganxats a molts llocs amb explicacions didàctiques.

Carrer Puigmarti, banderoles i escuts

Us convido a fer una passejada per Gràcia, de dia trobareu jocs pels infants i divertiments, a la tarda berenars, jocs de taula i sardanes, a la nit cine a la fresca, havaneres i ballarugues a tots els carrers.

Ja sabeu que a casa sempre hi sou ben rebuts i que el meu balcó és el millor mirador de la plaça del Diamant. 

L'arpa i les seves vibracions, 392

OS DE BALAGUER

A la tornada de Núria, una amiga de la colla, em convidà a passar uns dies a Os de Balaguer, el poble dels seus avant passats. Allí hi té les arrels i la casa, herència dels seus avis; a poc a poc junt amb el seu marit, la han remodelat i adequat  fins a deixar-la còmode  al mateix temps que conserva el seu estil rústic. Parets de pedra gruixudes, que esmorteixen el fred i la calor, en aquesta terra de secà on el clima acostuma a ser rigorós tant a l'estiu com a l'hivern. Tenen cura d'unes oliveres i un petit hort a la riba d'un rieró on conreen vegetals. Davant de la casa l'era on batien els cereals, i ara hi juguen els nèts i la quitxalla veïna.

No coneixia quasi res del poble. Sols l'any 1981 vaig coincidir en uns estudis de psicologia amb Mossèn Xavier Batiste, llavors rector d'Os i al acabar el curs em va regalar un llibret "L'ahir i L'avui de Santa Maria de Cérvoles", on ell recollia llegendes i veritats  documentades des del 1116, quan Ermengol VI, comte d'Urgell conquistà Os de Balaguer i Montassó, i tot el vessant entre Boix i Tragó.

El llibre restà a la meva petita biblioteca i ara desprès de 34 anys, l'he tornat a llegir amb cura per assabentar-me d'on anava a passar uns dies.

Os de Balaguer situat a la comarca de la Noguera, té una superfície de 122 km. i una població de poc més de 1000 habitants censats. El 1964 se li va axixionar la quasi totalitat del desaparegut municipi de Tragó, que quedà anegat per la construcció dels envasaments de Canelles, 1960, el més gran de la conca del Segre, i de Santa Anna, el 1961,  (recordeu Franco i les inauguracions de pantans?)

Expliquen que l'origen del poble es deu a la presencia d'una fortificació musulmana del segle IX.

Amb un Land Rover de segona mà, que trota com un cabirol, els meus amics m'han portat a recórrer tots els voltants: Alberola, Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, Gerb, Ager i part de la zona de Lleida del Montsec, espectacular serralada calcària orientada d'est a oest i que penetra per terres d'Aragó fins a Osca.

Altra sortida al peu d'Els Picons i Montassó.

Visita obligada a l'ermita de Cérvoles, ressenyada en el llibret que portava de Xavier Batiste i, que ell havia document amb bibliografia antiga, sobre narracions, literàries-religioses-històriques, que confirmen una munió de dades reals, com molts noms de llocs, Granja de Cérvoles, la Figuera i, el primer monestir del cister femení de Catalunya fundat cap l'any 1117

ERMITA DE CÉRVOLES

La llegenda explica que l'any 1299 un pastoret amb el seu ramat pasturava pel dominis del terme d'Os, quant una gran tempesta, l'obligà a refugiar-se i passar la nit en una cova, allí a la matinada tingué la visió de la verge, i al desaparèixer aquesta, troba la petita imatge que dóna origen a la capella de Cérvoles. Fins aquí la historia calcada com tantes d'altre de les nostres terres. Però llegint els escrits d' Antoni Peralba i Camarasa, nascut a Os el 1886 i, que ha estudiat a fons Xavier Batiste confirmen que era a mitjan segle XII , més o menys cap el 1173, quan el Monestir de Vallverd de Tragó resplendia per tota la comarca per la seva bona fama i poder. La pau s'esvaí anys desprès ,un dia que baixant de l'orient una multitud armada i a cavall envair el monestir, matà  i arrasà tot el que li venia al pas. Sols els donà temps a enterrar les coses sagrades i la petita verge a un lloc allunyat de la muntanya. Amb el temps, el monestir restà a l'oblit, i es perdre la memòria dels fets .El relat que ara jo no el transcric per llarg, és d'una gran simplicitat, al temps que Antoni Peralta usa un llenguatge de fons que cal tenir en compte, i que aquesta narració és un reflex de la realitat històrica i indica el traspàs jurisdiccional d'aquestes terres poblades de cérvols, de mans del cister a les d'altres poders feudals.

Des del 1964 s'ha lluitat per reconstruir el recinte que estava en estat deplorable, refer la teulada, aixecar parets, refer la façana i plantació d'arbres al voltant

Actualment l'ermita  de Cérvoles, acull peregrins, aplecs,i tota mena d'activitats i fa uns dies ens va acollir a nosaltres, ja que jo no volia marxar de terres de Lleida, sense veure el lloc on el meu amic Xavier, havia documentat els seu treball.

PANTÀ DE SANTA ANNA

M'agrada la història i la geografia i, confirmar in situ sempre que puc, allò que he llegit o estudiat. És una dèria.

El poble d'Os actualment té ajuntament que es preocupa pel  seu desenvolupament, bons serveis agraris i socials i, unes piscines que fan més suportable la xafogor d'aquest dies. Petits i grans s'hi troben durant tot el dia per banyar-se i, a les nits per sopar al seu voltant . Un servei de bar fa el complement  

I aquí acabo la historieta que començà amb Ermengol VI i, ara va camí de l'estelada el 27 S                                                   

LA TRESCA I LA VERDESCA

D'aquest garbuix de fulles què en sortirà? Pot ser l'heura ho envairà tot, ofegant la resta; potser les cintes, esveltes uns dies però que de seguida cauen se'n faran les mestresses, potser el gessamí ens omplirà de flors oloroses, marejadores tanmateix; o bé quatre fulletes , ara mig ofegades, seran dintre de poc una branca de lledoner, la planta autòctona que creix i creix sense aturador i fa una bona ombra on poder llegir o sestejar. La Natura amb la seva bellesa sorprenent, la potència de la vida... No trobeu que és una bona imatge del que la política del nostre país ens ofereix en aquest moment?