L'ART I LA PASSIÓ

Torno a Anna de Noailles

            La mirada d’Anna Mathieu de Noailles diu molt de la comtessa. Son uns ulls enterbolits per la passió i el sexe desmesurat. No en va ella cantà amb bellesa la passió eròtica i escrigué: “Solo se vive para este poquito de felicidad que se espera”. Casada amb el compta Mathieu amb el qual va tindre un fill, mai no es va separar del seu marit però va tindre dos amants i mes d’un afer. Aquest quadre ens demostra aquesta apassionada practicant amb els amants de l’art. Hauran estat moltes hores junts, moltes tardes o matins vivint moments d’atrafegada carnalitat, perquè no dir-ho amb claredat. Gracies a aquests moments, han sorgit grans obres d’art. La passió per estimar, per posseir a l’estimada o l’estimat, com la passió per crear, son dos components que van molt lligats. Es la passió per la vida. I com a mostra aquesta carta d’aquesta dona apassionada dona que l’escrigué a Zuloaga, un cop acabada la pintura: “Debo decirle con qué emocionante reconocimiento pienso en la perdurable gloria con la que usted me ha colmado (més clar impossible) por la presencia en el mundo de un divino lienzo sobre el cual todas la mirades se posaran asombradas cuando ni usted ni yo estemos ya”.

            Zuloaga va plasmar un rostre, el seu, que ressalta per aquesta obscura cabellera, però principalment, per la seva mirada de signe oriental, com correspon als seus orígens romanesos que mostren tota la seva sensualitat de la que es posseïdora, expressiva i altament insinuant. Mentre que curiosament, anul·la la seducció del seu cos, tapat per les gases i tuls de la seva vestimenta, però no pot evitar fer realitat la rebolcada roba després del tràfec amorós. Zuloaga, ens fa empal·lidir d’enveja, davant del regal d’aquesta passió que tingué entre mans i pinzells.    

L'arpa i les seves vibracions, 408

IGNACIO ZULOAGA

Retrat de la comtessa Mathieu de Noailles

Retorno al viatge a Màlaga de fa pocs dies  amb el record de la visita al Museo Carmen Thyssen. Durant el 2015 el museu intercanvia obres  del seu fons amb el del Museo de Bellas Artes de Bilbao. Amb aquest gest   commemora el 70è aniversari del traspàs del pintor basc  Ignacio Zuloaga.  Aquest intercanvi ens va proporcionar veure l'obre invitada  més emblemàtica del Museo de Bellas Artes de Bilbao:  el  Retrato  de la condesa Mathieu de Noavilles. Oli sobre tela, de 152x195,5 cm. Restarà exposada fins el 14 de febrer.

Exposada en un espai d'honor, sola i adequadament il·luminada, t'atreia amb força.  Em va impactar, per això  ara ho vull compartir amb vosaltres.

Ignacio Zuloaga va néixer a Éibar el 1870 i va morir a Madrid el 1945. Un dels pintors més importants de finals del XIX i començament del XX, conegut pels seus quadres costumistes i retrats. Té un dibuix fort i de color fosc, de vegades etiquetat com el revers de Sorolla.

Des de la seva arribada a París el 1890, Zuloaga, entra en contacte amb l'obra d'artistes com Rusiñol, Toulouse- Lautrec, Van Gogh i Bonnard. Si bé els moviments artístics de la França de la Belle Époque contribueixen a renovar el seu estil, aquest no perdrà la influència dels grans mestres espanyols que tant admirava. Aquest eclecticisme es percep en aquest retrat de la comtessa Anna Mathieu de Noailles (Paris, 1876-1933). 

L'artista i la comtessa es van conèixer el 1912 a la casa de Mme. Bulteau, la qual  va dir que el pintor és va interessar molt en els ulls d'Anna. Zuloaga freqüentaria el Saló literari de la comtessa, al  carrer Roche, en el que la poetessa reunia a grans homes de la cultura com Valéry, Gide, Cocteau y Colette. No obstant , l'admiració s'estén més enllà del seu cercle intel·lectual immediat; la seva poesia va ser guardonada amb el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa el 1921 i es va convertir amb la primera dona investida Comendador de la Legión de Honor.

El retrat es caracteritza per la personalitat carismàtica i magnètica de la comtessa, per la profunditat psicològica de la mirada sensual i desafiant d'Anna, el rostre il·luminat, la positura de maja en el divan, en el que, per motius de salut, rebia recolzada els seus convidats, el realisme de les teles, conjunt que contrasta amb un fons irreal mancat de perspectiva i acompanyat d'elements simbòlics agrupats sobre una taula: llibres, roses i collarets de perles, que representen totes les dimensions d'aquesta dona intel·ligent , apassionada, musa i poetessa. L'obra és el resultat de les sessions d'Anna de Noailles a l'estudi del pintor el 1913; un retrat que corresponia a la voluntat de l'artista de defugir el merament descriptiu: "vull pintat amb el cor i el cervell,  no a través dels meus  ulls"

Ja a Barcelona trobo més informació en llibres de pintura i dues curiositats:  la cara d'ella en un segell de 4 ptes, així com el bust de Zuloaga en un segell de 2 ptes i en un  bitllet de 500 ptes.  Ves per on, les tres imatges vistes  moltes vegades  i oblidades en algun recó de la meva  memòria.

ART?

Tornant al Liceu i l’Amat

No soc dels que critiquen l’obra de frederic Amat. Per regla general, m’agraden les seves peces, encara que reconec que tenen, moltes d’elles, més de decoratives que d’art seriós (si es que l’art es seriós). Dic això perquè he estat reflexionant sobre la proposta de Frederic Amat per la façana del Liceu, a rel de la lectura de l’article d’Antoni Llena a l’Ara. I em pregunto: Es necessari intervenir en aquesta façana d’arquitectura provinciana? Per què no deixar-la tal qual està? Faig aquesta pregunta desprès de veure les diverses denominacions que s´han fet de la proposta d’Amat: “donuts, pírcings, arracades, anelles de cortina o nanses i a sobre agegantades, per si fora poc.

Antoni Llena, m’ha obert els ulls amb la seva pregunta: “l’element decoratiu elegit no farà més evident la vulgaritat de l’arquitectura que es mira de dissimular? Es moderna aquesta intervenció? em pregunto  I tinc un altre pregunta: Té res a veure el que es pretén amb el que hi ha a l’interior?

L’articulista fa una comparació: Ens hauriem de penedir, (com un servidor) d’haver callat quan van aprovar una escultura com la de Francesc Macià amb autoría de Josep Mª Subirats, a la plaça de Catalunya? Pot ser que ens ho pensem, no creieu?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Tots som a la història.

Com sabeu, el Museu de Ceràmica va estat molts anys al Palau Nacional on compartia espai amb el Museu d'Art de Catalunya. Quan jo hi vaig entrar a treballar, tots ens coneixiem i feiem moltes coses junts (vull dirir els dels dos museus). Amb molts, ens unia una bona amistat i amb tots una companyonia molt agradable. Entràvem i sortíem dels diferents departaments no solament per a coses concretes de feina sinó també per veure què feien, en quins treballs estaven embolicats, quines eren les seves tècniques noves, els invents que feien per resoldre els problemes que se'ls presentaven etc. Un dels dies que recordo amb més interès va ser quan Lluís Iglésias que ja estava jubilat i tenia llavors 90 anys molt lúcids, ens va explicar, com aquell qui no vol la cosa, l'aventura del salvament de les obres del museu l'any 36. I un altre dia, la meravellosa gesta de l'arrencament dels frescos de les esglésies romàniques del Pirineu. Puntuava detalls un dels germans Vergés que, llavors com a aprenent doncs era molt jove, hi havia participat.

Avui m'ha vingut tot això al cap per un article a La Vanguàrdia on es parla del rescat de les pintures del Monestir de Sixena. Ja sabeu del litigi de la seva pertinença. I he sentit de forma molt nítida el pes de la història en l'entramat del discòrrer del temps que és la Història. Així sí que s'escriu la Història. 

L'arpa i les seves vibracions, 407

ESPASES I XOCOLATA

Mª Dolors, el teu relat, em suscita dues consideracions per ampliar-lo. Tal com dius en el segle XV existia el gremi dels espasers, valorats pels cavallers de tot Europa.

La primera, és que un carrer de la Ribera porta per nom aquest ofici; carrer de l' Espaseria a prop de la plaça de les Olles.

La segona, treta del llibre Desig de xocolata, de Care Santos regal de reis d'una amiga. Me'l va portar sense saber que la coneixia i, que el grup dels Lletraferits en guardem un record molt agradable. Ens varem trobar a la Llibrería - Café Laie, del carrer Pau Claris, on va donar-nos pautes de com escriure novel·les per adolescents, Care Santos  és de Mataró i va venir invitada i acompanyada per una amiga que llavors feia el curset amb nosaltres, Montserrat, veïna  seva del mateix Mataró. Des d'aquell dia la segueixo en programes de ràdio i d'escrits en revistes, on segueix impartint consells i la corrent  literària que busca  la joventut.

Doncs, just ahir a la nit ja quasi al final del llibre, a la pag. 339, trobo aquestes línies que ella posa a la ploma d'un personatge jove i divertit, Victor Philibert Guillot, secretari i una mica espia de madame Adélaïde de France, que viu a Versalles, però en aquest capítol roda per Barcelona, i des d'on per ordre seva, li escriu d'amagat  cada nit allò que fan els altres membres de l'expedició en missió  secreta enviada pel rei de França. Guillot li descriu  les seves trapelleries amoroses, amb aquestes ratlles: sempre hi haurà una part de mi mateix que pertanyerà a aquests  carrers i places menudes, que evoquen ofici de gent senzilla: Vidrieria, Esparteria, Espaseria, Formatgeria...  Tot seguit la posa al corrent d'una partida de mercaderies clandestines, amagades en la bodega d'un vaixell, al moll de Barcelona, a punt de salpar en la foscor de la nit.  

Desig de xocolata és la novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull 2014. És la història de tres dones unides en el temps per la seva passió per la xocolata.

És un recorregut per la història d'aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la sofisticació del nostres dies.

M'ha enganxat. Una xocolatera de fina porcellana blanca. A la base, una inscripció en lletres blaves, és el nexe, entre tots els capítols, que res tenen a veure entre si, excloent, es clar,  el desig de xocolat.                                                                                                                                                                                                                   

Aquelles coses curioses que s'aprenen trescant

Al segle XV , Barcelona era molt reconeguda per la fabricació d'espases que eren molt valorades pels cavallers de tot Europa. El Gremi d'espasers va tenir gran prestigi i la ciutat una espasa enorme que es treia en les desfilades solemnes. L'espasa és també el símbol de Sant Pau i a les desfilades, l'encarregat de dur l'espasa anava vestit com Sant Pau. Com que era el símbol del Gremi, buscaven un home ben alt i cepat, capaç de dur aquell estri tan pesant fent honor als fabricants. D'aquí allò de ser més alt que un Sant Pau. 

I ara una cosa curiosa: l'home més alt del món conegut i mesurat amb garanties va ser un americà Robert Pershing Wadlou que va néixer el 1918 a Alton (Illinois ) i va morir el 1940. Pocs dies abans de la seva mort el van mesurar els metges que el cuidaven que certificaren una alçada de 272 cm. Llàstima que no es digués Pau i que nasqués uns quants segles després de perdre's aquesta fabricació tan important de Barcelona. Potser li haguéssin fet tractes de per vida, Ara que, poques processons es fan, i segur que hagués acabat a l'atur i un dia sense pa es fa molt llarg i sobretot per un home tan alt que en necessita molt per que li arribi als peus.. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

En el meu particular infern-paradís de papers familiars he trobat un llibret amb que la Llibreria Catalònia obsequià els seus clients l’any 1927. Es diu Paradissos de paper i en ell hi ha texts de Paul Valery, Ortega i Gasset, Xenius, Valeri Larbaud, Marcel Proust, Carles Soldevila i Josep Mª Lopez-Picó. Tots, com es diu en la presentació són reflexions sobre els llibres i la lectura.

Us en faig un tast. És d’en Josep MªLopez-Picó i es titula La lectura:

 Lectures hi ha de les quals en tornem. Lectures hi ha que ens conviden sense descans a caminar. Lectures que ens envelleixen. Lectures que ens acompanyen. Lectures per a cada un dels sentits, com si de vegades la comprensió només fos  de l’esguard  o de l’oïda, o del tacte, o de la gola, o de l’odorat. Lectures amb les quals juguem, i lectures que juguen amb nosaltres. Lectures amb ressò i lectures sense. Les que ens complementen i les que ens mutilen, les que ens sobten com una agressió i les que ens sedueixen, Aquell libre que sembla que capti i aquell altre que va precedit d’un criat que l’anuncia i al qual esperen les tafaneries de l’esperit com una societat de belles dames a l’hora del te. Lectures de frescor aparent -de paisatge maquillat, diríem- i lectures d’una timidesa àrida i breu com la intimitat natural d’alguns paisatges catalans de la costa. Lectures comprades i lectures donades. Lectures que es fan dir: Sï, senyor i lectures que ens diuen: Dispensi, no és vostè qui cerco.Lectures (cal no confondre amb la manera de llegir) verticals, planes, diagonals, quebrades i circulars.

Com a descripció d’allò que no és un paisatge, no està malament. No trobeu? I a més a més té la gràcia de la intemporalitat.

L'arpa i les seves vibracions, 406

Ja sóc aquí, com va dir aquell senyor tan conegut. Desprès passar les festes nadalenques a Burgos, convidada per la Comunitat Franciscana on viu la meva germana. Era la primera vegada que visitava la ciutat a l' hivern i, segons m'explicaren, gaudien el bon temps com  quasi tot Espanya; res de neu, res de pluja. Festes boniques, al costat del pessebre, cants de villancicos, regals i rialles, missa del gall solemne i taula ben plena de viandes.

A la tornada i de la mà de l' IMSERSO, un viatge a Torremolinos. No coneixia Cadis i vaig triar aquesta destinació per apropar-m'hi, així com Màlaga i els pobles de la costa entre ambdós poblacions, Benalmádena, Fuengirola, Puerto Banús, Marbella, Mijas i Estepona.

De tot el que vist aquests dies, trio escriure per a vosaltres, la ressenya de l'exposició temporal del Museu Carmen Thyssen de Màlaga. Donada la proximitat amb Torremolinos des d'on només la separen vint minuts en bus, l'hem visitat diverses vegades.

Pensant amb el Rafel i el Marçal, un petit apunt de "Carteles de Artista" De Toulouse - Lautrec a Jeff Koons, que inaugurada el  del 3/10/2015, s'exhibirà fins al 21/02/2016. No crec pugui explicar-vos res que vosaltres dos no sapigueu. És la col·lecció de Joséluis Rupérez, reunida en el Thyssen, que documenta en part els orígens i la presència d'uns llenguatges artístics en el cartell modern. Mostra la fascinació que ha exercits sobre destacats protagonistes de l'art contemporani, confirmant-lo com  suport gràfic de comunicació que, alliberat en gran mesura de la seva obligació comercial, brilla dins la cultura visual actual.

 

En la sala noble, pintors que evoquen l'ambient parisenc de finals del segle XIX, com Toulouse -Lautrec, Bonnard i Vuillard, junt al precursor litògraf Chéret, i de l' art nouveau com Grasset i Mucha, al costat de Casas y Beardsley. Menció especial l'anunci del cabaret Le Chat Noir, de Steinlen. Altres sales representen la avantguarda del disseny i la comunicació gràfica,

Només un resum dels cartells exposats: Braque, Léger, Duchamp, Chagall, Magritte, Rauschenberg o Hockney. La majoria són fruit d'encàrrecs de balls benèfics,festivals de música i cinema;  espectacles de teatre, òpera, dansa,concerts, pel·lícules, exposicions i competicions esportives.

A l'última sala recull de cartells compromesos amb situacions critiques, reivindicatives o subversives, vinculats als grans esdeveniments del segle XX, com les dues guerres mundials, la Guerra civil espanyola, el Maig del 68 i altres causes socials: obres de Malèvich, Miró, Picasso,Calder i Haring.

Si voleu ampliar el que he escrit "cliqueu" a Google:  Málaga, Carteles de Artistas i us sortirà en moviment una petita part de les parets om estan penjats els cartells. Una altre opció és agafar el tren i cap a Málaga a veure-la in situ.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Després de veure aquests dies el projecte de la intervenció de Federic Amat al Liceu, me'l mirava ahir amb la imaginació posada i al seu davant des de la mateixa Rambla. La façana en litigi no és gaire agraciada, però ja hi estem acostumats (això, però, no és cap raó). L'angle de visió és limitat, en si i per la gran afluència de gent d'aquell punt; per tant s'ha de pensar en una decoració més aviat plana. Aquests anells, i ho sento pel meu amic, el ceramista Antoni Cumella que els ha de fer, no m'acaben de fer el pes. No els veig el contingut i el sentit i em semblen una solució decorativa fàcil. La repetició sempre omple però aquest no em sembla el criteri adequat en aquest cas. Crec que no es tracta d'omplir sinó de dotar de sentit, embellint alhora, un edifici amb un gran significat i pes emblemàtic. El projecte em semblaria molt adequat per la fàbrica Pirelli, per exemple, però crec que al Liceu hi va com "a un Sant Cristo tres pistoles" que es deia abans. O potser es tracta d'un homenatge a L'anell dels Nibelungs? 

TORRES-GARCIA

Torres-García en Sarrià

Recuerdo que en Sarrià, había una casita, la definen como masía urbana, en la Joaquin Torres-García y su sucio ebanista, tenían “La manufactura Sarrià”, según me enteré en un artículo que apareció en El País y que ahora están tapiadas todas sus ventanas y la puerta. Al parecer el Ayuntamiento de Sarrià no sabe que hacer con ella o no tiene presupuesto o las dos cosas a la vez, y allí está degradándose. Por lo que he ido leyendo, Torres-Garcia, no ha tenido suerte con su querida Barcelona. Barcelona se ha portado mal con él. Y uno se queda sorprendido cuando lee que fue el mismísimo Puig i Cadafalch el que mandó destruir los frescos (que ahora se exhiben en la Generalitat), tapándolos con otros que se pintaron sobre ellos y no fueron precisamente una maravilla los nuevos. De los políticos se puede esperar cualquier cosa, pero de un Puig i Cadafach, resulta por lo menos para mi, increíble. En fin os dejo aquí la foto de la masía que se halla en la calle Hort de la Vila.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ah la paraula, sempre la paraula i els seus significats. El llenguatge com a definició de la vida... Això ve a tomb per una paraula utilitzada per Imma Monzó per qualificar  Carmen Balcells: la dona oxímoron. Magnífica i ajustada definició d'una dona complexa com el significat del qualificatiu. No faré ara el panegíric de Carmen Balcells que aquests dies ha estat tan present pel seu homenatge; tan sols volia parlar de l'oxímoron que és la viva expressió de la contradicció que tots, en major o menor grau, presentem. És el riure i plorar per una emoció, els significats aparentment contradictoris de l'agredolç, el menys és més, la realitat virtual, el clar obscur... En qualsevol llibre que estigueu llegint ara (i aquí una menció als Bolañolectors) busqueu els oxímorons. És sorprenent i engrescador. Paraules amb significats tan diversos com la vida, en realitat.

TORRES-GARCIA

Joaquín Torres-García

En 2003 pudimos ver una importante retrospectiva de Torres-García en le Museu Picasso, después en el 2007 si no recuerdo mal, me desplacé a Girona, para poder ver unas máscaras, diversos objetos, pinturas y dibujos, suyos que se exponían en la Fontana d’Or, Torres-García siempre me atrajo, empezando por su “sencillez”, porque ha pasado por todas las corrientes artísticas: cubismo, futurismo, noucentisme, vanguardias, constructivismo, es otro de los grandes, envuelto ya digo, de gran sencillez.

Después vino en el 2010, que pude ver en el MNAC una pequeña exposición, porque sigue interesándome su obra. Siempre. Y en medio de tanta exhibición, finalmente no pude resistirme y compre una deliciosa pieza suya, ese payaso articulado que puedes colocarlo en varias posiciones. Lo disfruto cada día, sobre una mesa/ajedrez y le voy cambiando la pose, nunca está igual. Es simpático y divertido. Una pequeña joya (para mi es eso: una joya) a la que le tengo mucho cariño.

LA TRESCA I LA VERDESCA- Preguntes i respostes del divendres

Ahir, veient l'entrevista que li va fer la Mònica Terribas al nostre nou President de la Generalitat, em mirava l'esplèndid marc on es va fer : el Saló Torres García i recordava els avatars que va sofrir abans de poder lluir com actualment. 

Aquestes pintures les va encarregar Prat de la Riba l'any 1912 i a la seva mort , quan es va dissoldre la Mancomunitat i amb els enrenous de nous governs de signe contrari, revoltes civils  etc, aquests frescos, símbol icònic de l'anterior govern van ser coberts amb altres pintures i pràcticament restaren oblidats fins que el 1966 van ser recuperats i restaurats. Segurament ho recordareu. 

En un moment determinat jo vaig tenir molta relació amb part de la família Torres Garcia gràcies a una exposició feta al Museu de Ceràmica de l'obra d'una neta de Torres García, Eva. Amb ells vaig poder visitar aquest saló quan s'acabava de restaurar i per sempre em quedarà aquest record, amanit amb els detalls especials. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ara que més o menys ja fèiem plans de quan s'acabaria el malson de paper del meu germà, ha aparegut un altre magatzem.... a Cervera, de 300 m2 i del qual es deu el lloguer de tres anys.  És obsessionant, no m'ho negareu. I d'altra banda hem anat trobant coses si no valuoses, que no, però sí molt interessants: un diari que feien el meu pare i els seus cosins i germans per comunicar-se entre ells quan no estaven junts (l'estiu eren tots a Caldetes, on localitzaven el seu paradís), papers familiars, una agenda comentada de l'oncle lletraferit en la qual explica el bulli bulli de Barcelona l'any 1911... Bé moltes coses que a la Meri i a mi que som les més atrapades pel tema, ens han distret i divertit molt, que ja és optimisme. Ara s'obre un altre atzucac. Veurem què en surt.

   Tot això ha estat una bona preparació per entomar les sorpreses i ensurts que la política dels últims temps ens ha proporcionat. Penso que en l'últim moment, del barret sempre en pot sortir un conill que si més no, podem fer a la brasa i amb all-i-oli. Bon profit ens faci.

(Nota- L'Enric Calpena acaba de publicar Barcelona, una biografia, títol que sembla que reflexa exactament el que és. Crec que pot ser molt i molt interessant. I jo que quan feia el batxillerat creia que no m'agradava la història!...)

LA TRESCA I LA VERDESCA

Propòsits d'any nou

Vergonya

Vergonya del que no sé,

de les paraules no dites,

dels versos mai no llegits,

d'allò que mai no hauré escrit

i del que sota una excusa

no he fet, ni escoltat, ni veig.

Potser tampoc hi he pensat.

Aquesta és la gran vergonya.

En els propòsits d'any nou

què puc fer per esmerçar-me?

Perquè seguiré sent jo

amb les mateixes mancances

i els desitjos per bandera.

La confusió del massa

i també del massa poc

que em rosega la vergonya.

Segurament, seguiré

amb aquesta a coll-i-be,

múltiple i pesant 

que em lliga l'enteniment 

amb el sempre i el mai més

i la vergonya del no, 

escletxa per al potser.

LA TRESCA I L VERDESCA

Hola, hola!

Ara que les festes, de debò ja han acabat, ens tornarem a posar amb el blog. De mica en mica. Sense presses, tal com diuen els entesos que s'ha de fer, referint-se al país. Deu n'hi do els ensurts dels últims temps. Entrem ara en el període del vot de confiança que vol dir que tot i sense cap confiança, esperem que passi el que no sabem si passarà; no es tracta de posar la mà al foc però tampoc d'agafar el garrot. 

Quan a les coses personals, sense entrar en detall, com diu la saviesa popular, anem tirant. Han estat dies de gresca, soroll i torrons, regals i família i ahir, per desengreixar em vaig permetre una sessió al cinema Maldà de tres pel·lícules seguides. Cinc hores ben aprofitades i una certa posada al dia del que m'interessava veure. Com ara, que tampoc no us he explicat res de transcendental o que no sabéssiu però que em permetrà tirar endavant Fins aviat.

FOTOGRAFIA

Fotografiar

            Leyendo una entrevista en "La Contra" a Michel Gondry donde éste se preguntaba: “¿Pero quién tiene tiempo hoy para ver todas las fotos que puede hacer? Se refería a que hoy se hacen fotos por hacer y que éste es el placer: y solo las miran una vez justo después de haberlas tomado, porque sencillamente estos fotógrafos compulsivos ni tienen ni tendrán suficiente tiempo para volverlas a mirar. Esto es lo que sucede: que es todo lo opuesto al modo en que nació la fotografía, comentaba Gondry. Antes se tardaba horas en preparar y tomar una foto y esto hacía que se tuviera tiempo para verla. Y la veías tanto como querías. Eran tiempos de contemplación. Así es cómo se saborea una imagen y digo bien, utilizando la palabra saborear, porque te recreabas en la observación del trabajo hecho. Y ahí existe ese “otro” significado más que tiene la fotografía.

            Hacer fotografías es preparar la máquina (porque previamente existe la necesidad de querer hacer una o varias fotos), después le sigue el tiempo de la búsqueda o el transcurrir del tiempo, a la espera de hallar el tema y capturarlo.

            Antes debías esperar, para ver el resultado obtenido, hoy se obtiene de inmediato. Y es entonces cuando llega ese “otro tiempo” del que hablaba: la contemplación de lo hecho: la hora de sacar conclusiones, de enjuiciar el trabajo que se hizo, de recuperar un espacio, un tiempo, revivir una sensación, un recuerdo. Te das cuenta, y si lo haces, quedas sorprendido, de que has capturado, inmovilizado, un instante que era fugaz y tu lo has detenido. Que tienes en tus manos, un trozo de “algo”: una vida, una época, un instante, que te has apropiado de “algo” que de no ser por ti, nadie se hubiera fijado en ello. “Algo”, que a nadie le importaba, salvo a ti. Ésa es la importancia de la fotografía.

LA TRESCA I LA VERDESCA

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui em sento una mica esperançada.  Sembla que majoritàriament hem après que la única manera de tirar endavant és fer-ho junts; o almenys en companyia. Sí, ja sé que no està tot guanyat ni a tot arreu i que el camí és llarg, però el que més m'agrada dels resultats és que malgrat l'enorme soroll mediàtic que  hem patit i que semblava que ens ofegaria, la gent d'aquí no s'ha deixat enganyar i ha reflexionat per compte propi. Potser és l'esperit Merlí que arrasa. També sé que el que jo veig blanc un altre ho pot interpretar com a negre o gris. Mai com en una situació política els colors es tornen una qüestió tan relativa. Bé, com diu el poeta Joan Maragall a propòsit de l'ametller florit: no ets encara el millor temps però en tens tota l'alegria. Pot ser em deixo portar pel meu optimisme inveterat (cada cop però més a la baixa) o és l'esperit nadalenc que ens envaeix aquests dies. 

L'arpa i les seves vibracions, 405

Monument a Sibelius Park Helsinki

Desprès d'una pausa musical voluntària, retorno al cicle de l'Auditori amb un bon repertori que commemora els 150 anys  del naixement de Jan Sibelius.

S'inicia el concert amb una peça de 10 minuts, que va consagrar a Sibelius com a símbol nacional, FINLÀNDIA, escrita el 1899 en un moment en què la repressió russa contra el nacionalisme finlandès tornava a ser intensa. L'èxit va ser aclaparador, tant, que des de la seva estrena el 4 de novembre d'aquell any, la partitura va ser considerada l'himne oficiós finlandès.El seu caràcter exultant i la qualitat emotiva del tema, fan que, encara avui, sigui una de les obres més populars del mestre. El cor masculí li dóna força i emoció amb les seves esplèndides veus.       

Director, cantants , Cor masculi i orquestra

Tot seguit, sense descans, ens han ofert  el poema èpic finlandès KALEVALA, que té més de 20.000 versos, ple de personatges estrambòtics, de situacions increïbles i de paratges insòlits. Un dels seus protagonistes és el jove Kullervo, qui, desprès de passar totes les desventures imaginables: quedar orfe, viure com esclau, fugir i venjar-se, seduir a la seva germana, acaba travessat per la seva pròpia espasa.

A partir d'aquest antiheroi, Sibelius basteix una obra simfonicocoral impressionant, grandiosa, única. Un poema simfònic per a soprano, baríton, cor masculí i orquestra. Tots aquests protagonistes ens han recordat avui la terra  Escandinava, ja que, tant el director, com els cantants i el components del cor són nascuts a Finlàndia.

El Cor Acadèmic Masculí d'Hèlsinki, ha estat el gran protagonista; setanta dos cantaires amb veus molt treballades, han complet l'espai de l'Auditori amb els versos de KALEVALA. Fundat l'any 1949 amb el nom de TEI KYL, pertany a la Universitat d'Hèlsinki. Ha actuat arreu del món i avui, ho ha fet al nostre país per primera vegada.

Director de l'orquestra, Ari Railainen, mezzosoprano Tuija Knihtila, i Juha Uusitalo baríton- baix.

Kullervo és l'expressió del desig de Sibelius d'escriure una música específicament finlandesa  A través de la música, el compositor evoca la història de l'antiheroi amb episodis de violència i fatalitat, i tot amb una reeixida sonoritat, gràcies a unes melodies que, traspuen l'esperit del cant popular. La partitura dura 72 minuts.

El programa de mà ens va oferir la traducció dels versos originaris en finlandès al català. Copio per la seva bellesa el primer i el darrer, si us enganxen podeu trobar a Internet tot el poema.

                                                       Kullervo, fill de Kalervo,

de formoses calces blaves, descendent d'Aijö,

de rossa cabellera enlluernadora

 i calçat del cuir més fi,

es posà en camí per pagar el tribut,

a portar el gra degut en pagament per la terra.

a la terra enfonsà l'empunyadura,

al bruguerar enterrà la guarda,

al punta dirigí al seu pit

i sobre l'esmolada fulla es llançà.

Així trobà la mort tan desitjada

i sa pròpia fi llaurà.

Vet aquí el final del jove,

Kullervo, l'heroi, així morí,

A un home de tanta vàlua

sembant final el destí oferí.

Solució a l'enigma

Efectivament, Maria Teresa, ho has encertat. Encara que el llibre era Els altres catalans però dono per bona la resposta ja que malgrat tot l'anomenes. I sí, efectivament és molt lluny, però tot és tan lluny que sembla impossible. En Juli, que era amic del paco Candel per la seva vinculació a Can Tunis on va fer classes al barracó durant molt temps, és a la dedicatòria del llibre.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

 No és aquesta. (El que avisa no es traidor)

Quan els Jocs Olímpics, Barcelona es va omplir d'escultures. Una d'elles es diu Júlia i també el nom d'un conegudíssim llibre sobre els immigrants que van venir a viure a Catalunya. Com es diu aquest llibre i de qui és l'escultura? I posats a fer, on està ?
                                     ****************************

De pas us faig saber que, si bé les feinades de buidatge de pisos i locals a que ens dediquem (sobretot la Meri) aquests últims temps van bé, ahir hi va haver una inundació al local-magatzem. El que faltava! Ens va aigualir l'alegria d'haver deixat ja un altre dels pisos (ja van dos i un local) i si veiéssiu l'inundat us farieu creus que tanta acumulació de paperassa sigui possible.

DIBUJOS ANIMADOS

GUSTAF TENGGREN

(I)

         Este año se cumple el 75 aniversario del estreno de la película “Pinocho” de Walt Disney.

         Y este va a ser, un pequeño homenaje a esta pequeña obra de arte del cine de animación.

         Desde la primera imagen, Pepito Grillo comenzaba a relatarnos la historia de Pinocho, desde lo alto de un grueso libro.

Arriba, imagen dibujada por Gustaf Tenggren que describe el ambiente que debe tener la escena (objetos, época,…).

 

Fotograma del inicio de la película, en lo alto, Pepito Grillo.

              Y a partir de ahí, se sucedían los fotogramas del film, con las aventuras y desventuras del simpático y travieso buratino, que tan buen recuerdo nos dejó, a pesar de no respetar el relato que escribió Carlo Collodi, su verdadero autor (bueno será recordar con una pequeña muestra cómo empieza realmente el Pinocchio de Collodi:

          “C’era una volta …

     — Un re! ­­­— diranno súbito i miei piccoli lettori.

—  No, ragazzi, avete sbagliatto. C’era una volta un pezzo di legno)”.

         Pinocho ha sido ilustrado por un sin fin de dibujantes, a cuál mejor, de todos los países, durante todos estos años transcurridos. Pero hoy me voy a centrar en uno en concreto. El que hizo posible el Pinocho, tal y cómo lo conocemos, bajo la marca Disney.

 

     Bocetos del estudio del personaje de Pinocho realizados por Tenggren.

 

Model chit definitivo, utilizado por el equipo de dibujantes del film, basado en

los diseños de Gustaf Tenggren.

Pinocho, se hizo realidad gracias al trabajo realizado, entre otros, pero principalmente, por Gustaf Tenggren, que fue bocetista, key sketches y concept art and caracters (dicho en otras palabras, es el que plantea y diseña cada escena, que ofrece soluciones gráficas para cada situación, el que define como han de ser los personajes y el ambiente que ha de tener cada momento el film).      

         Pinocho fue el segundo film, en el cual intervenía Tenggren, en los Estudios Disney. Anteriormente había desarrollado dibujos para “Blanca Nieves y los siete enanitos” y después lo haría para “Fantasía” y “Bambi” (entre los cuales también desarrolló, los dibujos para “El viejo molino” y “El pequeño Hiawatha”, entre otros cortos).

         Pero no avancemos acontecimientos. En todo caso, si que es innegable que queda pendiente, un merecido libro con su biografía y la ingente obra de este genial ilustrador sueco, que ya era famoso como ilustrador de cuentos infantiles y juveniles, cuando fue contratado por los Estudios Disney, el 9 de junio de  1936.

         CONTINUARÁ…

LA TRESCA I LA VERDESCA

ELCEL JA NO ÉS EL LÍMIT-

A la Vanguàrdia d'avui es publica un article sobre les torres més altes del món. La torre Jiddah que s'està construint a l'Aràbia Saudita serà, inqüestionablement la més de les més altes. I la més cara i la més ben aprofitada, amb més ascensors, més terrasses, més, més, més...tot. Mai he pogut suportar els guies que t'expliquen els edificis o qualsevol obra en termes matemàtics de quantitat. La qualitat és una altra cosa i l'estètica pertany a un altre capítol.  O sigui que aquest article l'he mirat una mica per sobre.
Poques pàgines després em trobo amb un altre article que explica els nous desastres ocorreguts a l'edifici triangular del Forum que ara és el Museu Blau. Edifici que sembla el paradigma de la malestrugança. Ara la coberta està que fa pena i les filtracions d'aigua el converteixen en aparador de la corrosió i oxidació dels seus elements. I això en una coberta que havia de ser una làmina d'aigua transparent i blava, símbol de la Mediterrània que li servia d'horitzó proper. Un edifici que va costar un Potosí i que ara ens tornarà a buidar les butxaques amb les reformes que es fan indispensables.
Com a imatge de Babel, no cal buscar la verticalitat sinó que el pla també pot ser-ne un bon exemple. En fi, la vida no para d'oferir-nos contrasts que ens mostren que en el fons són el mateix: luxúria, avarícia, superbia, etc.

oh meravella!

desastre actual