Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris museus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris museus. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de desembre del 2018

L'arpa i les seves vibracions, 498

      
HASH MARIHUANA; HEMP MUSEUM

Resultado de imagen de museu marihuana

Sorpresa. Al bell mig del barri gòtic de Ciutat vella, és troba el museu Palau Mornau dedicat a la Marihuana, una exposició permanent, única, que mostra el passat, el present i el futur de la planta del cànnabis i el seu potencial inigualable com a recurs versàtil per a aplicacions industrials, nutricionals, medicinals, fins sacramentals i recreatius.
Un petit grup tenim una visita concertada. Ens atent l’Alex que, amb gran professionalitat ens endinsa en aquest món tan desconegut i a voltes misteriós i desconcertant. Ens resulta tan interessant el continent com el contingut.

Resultado de imagen de museu marihuana


El continent el Palau Mornau, del carrer Ample, 35; un edifici construït al segle XV i remodelat a començament del XX per l’arquitecte modernista Manuel Raspall va obrir les portes el 2012  convertit en la seu del Museu de l’Hahís, la marihuana i el cànem de Barcelona.

Resultado de imagen de museu marihuana
                                                                   
Des del carrer es pot veure la gran tribuna decorada amb una  cristallera i el treball de forja dels balcons. L’accés és per una  escalinata de pedra i per sostre una claraboia decorada amb vidres modernistes.

Resultado de imagen de museu marihuana


En el contingut hi ha exposades més de 6500 peces històriques relacionades amb la planta del cànnabis, que ha recollit durant 40 anys, el seu fundador, Ben Dronker.


Resultado de imagen de hash marihuana museum

En dues sales expliquen el cultiu, l’ús i el consum d’aquesta planta, cultivada extensament per obtenir-ne les fibres i les llavors, des dels antics rituals, fins la medecina moderna.

Resultado de imagen de museu marihuana


Les parets estan decorades amb pintures i dibuixos de vaixells transportant cànem en totes direccions, material que servia per fer cordes, teixits i tota mena d’estris. Fins i tot espardenyes!
                                                                  
Resultado de imagen de hash marihuana museum

Com a curiositat, en una vitrina, un ninot del Popeye amb un pot retolat amb spinach. És un símbol de la lluita entre Popeye i el seu rival Brutus o Bluto. Aquest últim representava en la seva l’època, el vi, la borratxera, la brutalitat i la grolleria. Spinach, és la traducció de marihuana. Popeye menjant-los, representava la relaxació, la calma, la passivitat que donava la planta, com més quantitat  d’espinacs menjava , més força adquiria enfront de Brutus. Aquesta és la metàfora. Podeu veure el ninot  a l’angle esquerre de la fotografia.

Resultado de imagen de museu marihuana

A la botiga, ens expliquen l’actual prohibició de vendre ells ,cap dels productes d’aquesta planta, fins fa poc si que ho feien. Jo m’havia interessat per saber més sobre l’efecte de la marihuana en la curació del glaucoma, ja que sembla que unes gotes disminueix la pressió ocular. Ara mateix, estic lluitant junt amb el meu oftalmòleg per millorar la meva patologia.

Resultado de imagen de museu marihuana

Ens acontentem comprant uns xupa-xups, fets d’herbes i que,  venen sense reserves.

diumenge, 25 de febrer del 2018

L'arpa i les seves vibracions, 475

PORTUGAL


Resultado de imagen de museu do mar cascais
                                         
L’afició pel mar, sempre ha estat una prioritat pels lusitans. La gran extensió de costa del seu territori i l’enamorament d’alguns dels seus homes per l’Atlàntic, s’han sumat, al llarg dels segles, donant a la Historia fets de gran importància.

Dos son els impulsors de les aportacions del segle XIX i que avui revivim en la visita nostra que fem.

A l’apunt anterior us comentava la visita al Museu Paula Rego a Cascaes, situat en una zona voltada de verd on es troben altres museus. Doncs bé, situat just al costat d’aquest, es troba  el MUSEU DO MAR de CASCAIS, rebatejat com Museu do Mar – El rei Carlos I. Fundat el 1879 pel llavors príncep Carlos, a l’edifici de l’antic Sporting Club De Cascais (l’equip de futbol local).
Resultado de imagen de Carlos I rey de Portugal
Rei Carles I de Portugal
El Rei Carlos I de Portugal, neix a Lisboa el 1863 i molt aviat és anomenat El oceanogràfic, per la seva passió per l’oceanografia, compartida amb el seu pare i amb el Princep Albert I de Mònaco, le Prince navigateur, amic personal del rei. La col·laboració entre tots dos, queda plasmada en nombroses fotografies de les seves aventures i descobriments, curioses per la seva vestimenta, les seves embarcacions, els seus apunts i descripcions. Carles I es casa amb Amelia d’Orleans. Dedicats a la seva esposa, bateja 4 vaixells amb el nom d’ Amèlia. Cada vegada més segurs i adaptats als descobriments que ell anava fent.
El 1976, l’edifici va passar a ser propietat del Consell Municipal. L’inici de la instal·lació del museu actual comença el 1978.
Rei Albert I de Mónaco
A l’entrada del Museu i, en uns panels, se’ns informa que, ja que la aventura de la vida comença al mar, en primer lloc exhibeixen un espai dissenyat a la col·lecció de fòssils  marins, l’exposició El Mar i l’Origen de la vida, que inclou col·laboracions amb institucions estrangeres i investigadors del Museu de historia Natural de la Universitat  de Lisboa, junt amb biòlegs portuguesos i experts en paleontologia.
Es complementa amb la historia de la Marina i els estudis científics en l’àmbit de la Vida i el Medi Ambient dels Oceans.
No tots els panels son tan seriosos; un altre estadi està dissenyat pels nens i adolescents que sovint, amb els seus col·legis, fan visites amb la finalitat de que aprenguin a estimar el mar i les seves formes vives. Durant el recorregut pedagògic, poden tocar animals marins de gran grandària, fets amb materials plàstics i interaccionar en moltes presentacions que els permet aprendre la relació del territori amb el mar, la navegació i la pesca.
Conté altres seccions de historia natural, etnologia i arqueologia submarina, així com gran varietat de ormejos pertanyents al mar; mapes antics, vestimentes de pescadors d’altres temps i embarcacions de tota mena.
Resultado de imagen de museu do mar cascais


Resultado de imagen de museu do mar cascais

Em va interesant una sala amb vitrines, que exposa tresors recuperats de naus que han naufragat a prop de la costa, o en el estuari del riu Tejo, fa milers o centenars d’anys, curiosíssims, restaurats fins on es poden reconstruir, donada la seva llarga estada sota l’oceà.

A la sortida, busquem un lloc per dinar en un dels restaurants de la platja, i ens decidim com no podia ser d’altra manera, per un menú de peix.















































dilluns, 3 d’abril del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 449

                                                   MUSEU AGBAR DE LES AIGÜES


                            LA CENTRAL CORNELLÀ D’AIGÜES DE BARCELONA

Fa unes setmanes que amb un grup de d’amics vam visitar la Casa de les Aigües de Montcada. Ja en vaig deixar constància en aquests bloc.
Avui, hem ampliat els nostres coneixements amb la visita al museu creat fa uns anys, en una part dels edificis històrics de la Central de Cornellà. Amb aquestes dues visites completem el nostre desig de fer-nos una idea d’on surt l’aigua que bevem i fem servir.
En aquesta visita de gaire bé dues hores, ens acompanya una noia biòloga i educadora en el camp de les ciències, que ens dóna tota classe d’explicacions.

Antigues calderes de carbó 
La planta va ser  inaugurada el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer de la vall baixa del riu Llobregat i abastar així Barcelona, una ciutat que en aquell moment es trobava en plena expansió. Els edificis del complex industrial original, d’estil modernista, son obra de l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch, autor de projectes tan destacats com l’Hivernacle del parc de la Ciutadella i la Torre de les Aigües del Tibidabo.
Dins l’edifici principal, que consta de tres naus entrellaçades de maó massís i bigues de ferro, es va instal·lar la maquinària de vapor destinada a produir l’energia necessària per a moure les bombes d’un sol pou, el Fives-Lille i les grans bombes d’impulsió encarregades de fer arribar l’aigua a la ciutat.
Maquinària francesa
Els edificis modernistes i la maquinària de vapor que ara formen part de l’Exposició Permanent del Museu, ens acosten a l’aigua des del punt de vista històric, tecnològic i ambiental. Per mitja de mòduls interactius i recursos audiovisuals, l’exposició permet, també, acostar-se a les propietats de l’aigua com a substància i copsar-ne la interrelació amb el territori.
El Pou Gran, ara convertit en Auditori
La visita acaba dins l’espai del Pou Gran on abans recollia milions de litres d’aigua, ara convertit en sala d’actes i concerts. Té amb una acústica molt bona, i s’hi fan conferències, concerts i també festes . És pot llogar per casaments o actes socials.
El parc és molt agradable rodejat de petits espais d’aigua que circula tranquil·la per uns canalons i una amplia zona verda que invita a quedar s’hi. Hi ha, també, un bar restaurant on s’hi pot esmorzar o dinar.
Les fotografies adjuntes ho constaten. Per a nosaltres ha estat una visita força interessant. Hem ampliat els nostres coneixements, al mateix temps que hem passat una bona estona.


I  


.


dimarts, 19 de gener del 2016

L'arpa i les seves vibracions, 406


Ja sóc aquí, com va dir aquell senyor tan conegut. Desprès passar les festes nadalenques a Burgos, convidada per la Comunitat Franciscana on viu la meva germana. Era la primera vegada que visitava la ciutat a l' hivern i, segons m'explicaren, gaudien el bon temps com  quasi tot Espanya; res de neu, res de pluja. Festes boniques, al costat del pessebre, cants de villancicos, regals i rialles, missa del gall solemne i taula ben plena de viandes.
A la tornada i de la mà de l' IMSERSO, un viatge a Torremolinos. No coneixia Cadis i vaig triar aquesta destinació per apropar-m'hi, així com Màlaga i els pobles de la costa entre ambdós poblacions, Benalmádena, Fuengirola, Puerto Banús, Marbella, Mijas i Estepona.
De tot el que vist aquests dies, trio escriure per a vosaltres, la ressenya de l'exposició temporal del Museu Carmen Thyssen de Màlaga. Donada la proximitat amb Torremolinos des d'on només la separen vint minuts en bus, l'hem visitat diverses vegades.

Pensant amb el Rafel i el Marçal, un petit apunt de "Carteles de Artista" De Toulouse - Lautrec a Jeff Koons, que inaugurada el  del 3/10/2015, s'exhibirà fins al 21/02/2016. No crec pugui explicar-vos res que vosaltres dos no sapigueu. És la col·lecció de Joséluis Rupérez, reunida en el Thyssen, que documenta en part els orígens i la presència d'uns llenguatges artístics en el cartell modern. Mostra la fascinació que ha exercits sobre destacats protagonistes de l'art contemporani, confirmant-lo com  suport gràfic de comunicació que, alliberat en gran mesura de la seva obligació comercial, brilla dins la cultura visual actual.
 

En la sala noble, pintors que evoquen l'ambient parisenc de finals del segle XIX, com Toulouse -Lautrec, Bonnard i Vuillard, junt al precursor litògraf Chéret, i de l' art nouveau com Grasset i Mucha, al costat de Casas y Beardsley. Menció especial l'anunci del cabaret Le Chat Noir, de Steinlen. Altres sales representen la avantguarda del disseny i la comunicació gràfica,



Només un resum dels cartells exposats: Braque, Léger, Duchamp, Chagall, Magritte, Rauschenberg o Hockney. La majoria són fruit d'encàrrecs de balls benèfics,festivals de música i cinema;  espectacles de teatre, òpera, dansa,concerts, pel·lícules, exposicions i competicions esportives.
A l'última sala recull de cartells compromesos amb situacions critiques, reivindicatives o subversives, vinculats als grans esdeveniments del segle XX, com les dues guerres mundials, la Guerra civil espanyola, el Maig del 68 i altres causes socials: obres de Malèvich, Miró, Picasso,Calder i Haring.

Si voleu ampliar el que he escrit "cliqueu" a Google:  Málaga, Carteles de Artistas i us sortirà en moviment una petita part de les parets om estan penjats els cartells. Una altre opció és agafar el tren i cap a Málaga a veure-la in situ.

dilluns, 19 de maig del 2014

L'arpa i les seves vibracions,339



Entrada al Cosmos beneytiàno
Després de veure "Els teixits coptes", comento tot seguit l'altre exposició temporal del Museu de Montserrat. COSMOS BENEYTIÀNO, sobre l'obra d´ Antonio Beneyto, en l'espai d'Art Pere Pruna.
Diuen que les obres d'art no s'han d'entendre que el que cal és que agradin. Aquesta m'ha deixat mig mig. Em faltàveu els amics del blog més autoritzats en art, Rafel, Marçal, Mª Dolors... Diu el catàleg  que Beneyto és l'artista contemporani nostrat més compromès amb la causa surrealista. Donat que vaig pujar dissabte a Montserrat en solitari, no vaig poder comentar-ho in situ amb ningú. Els meus coneixements de la seva obra són molt minsos.

El quadre que més em va impactar és un de gran format de la Sèrie Blava beneytana: el blau dels somnis, del mar, del cel, escenaris inefables sobre els qualas l'artista manxec deixa fluir el seu imaginari subversiu i fecund, que des d'ençà, desplegarà sense interrupcions, al llarg de gairebé cinc dècades de trajectòria.  
Sèrie blava
Diuen que és un creador fluídic, polièdric, polifònic, transhistòric, postvantguardista i  posthumanista. Segueixo el catàleg: Beneyto és, a tort i a dret, un humanista. Bèstia, mirall, ou o serp, sempre és l'home el que convoca: home centrifugat, home en zel, eròtic enamorat de la bellesa.
Omplen l'espai diverses obres de Pintures negres, així com diversos objectes , en la fotografia  un llibre ventall, sabata mediterrània i home blau,  escultura en bronze.


No sé que més dir-vos, aquí queda aquesta exposició per si us interessa, es pot veure fins el 6 de juliol.



diumenge, 18 de maig del 2014

L'arpa i les seves vibracions, 338

Avui dissabte escapada en solitari a Montserrat on desprès de visitar la Verge Bruna, he dedicat el matí al Museu. De entrada dues exposicions itinerants.
La primera "Els teixits coptes del Museu de Montserrat". L'enunciat em recorda els viatges a Egipte, i em dóna la possibilitat de reviure una mica aquell país. (Mª Dolors m'acompanyes?)
El catàleg explica que la importància rau en la possibilitat de contextualitzar l'origen dels materials que exhibeix. El barceloní Ramon Soler Vilabella (1878-1961), un industrial tèxtil col·leccionista apassionat i investigador històric, va donar un suport molt significatiu a les campanyes que el conegut egiptòleg lionès Albert Gayet (1856-1916) va realitzar a Antinoe. Barcelona i Lió eren ciutats d'intensa producció tèxtil on existia un notable interès pels teixits i la indumentària de l'antiguitat. Els dos estudiosos inicien una relació l'any 1907 i el resultat és la col·lecció tèxtil que ara exhibeix aquesta exposició. Tota la correspondència entre Gayet i Vilabella, ens permeten veure-hi el rerefons social, econòmic, humà i històric d'aquesta col·lecció tan important per la mida i la qualitat de les peces, per la certesa del seu origen i per la historiografia que les envolta.

Fragment superior, túnica infantil ,llana i lli, tafetà brodat. s V dC
Presenten una varietat tant tipològica com cronològica (segles III al VIII dC). Provenen de l'aixovar de les tombes de les necròpolis coptes d'Antione. Són, part de la indumentària que vestia el difunt o peces aprofitades com a sudaris. Els teixits estan dotats d'una decoració iconogràfica molt rica, amb fauna del Nil, abstraccions mitològiques i la simbiosi amb els repertoris cristians; conflueixen elements de les cultures romana, bizantina i islàmica.
Capítol a part és la trajectòria del treball de rentat, consolidació i restauració, analítiques per conèixer amb profunditat la cronologia, proves cromàtiques amb les tècniques i recursos en el moment de la datació i investigació multidisciplinària.

Túnica d'adult, lli i llana, tafetà i tapisseria, s,VI dC
 Una vitrina ens mostra un Fus, fils de llana tintats de l'Antiguitat Tardana amb el rètol:
Roja per vermell
Galda pel groc
Indi pel blau
Indi i Roja pel porpra
Indi i galda per al verd.
Possibles tovalles o domàs, lli més llana, tafetà i tapis, s. III-Iv dC.
Un cop a casa la curiositat em porta al Google i trobo que Antinoe està situada a 6 milles al sud de Beni Hassan... podeu entrar-hi per ampliar geografia.

ANTINOE

dilluns, 13 de maig del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 270

MUSEUS D'EIVISSA

    Maqueta d'un tall transversal de la necrópolis, mostrant la
    situació i estructures diverses de las càmeres funeràries.

Tanco l’estada a Eivissa amb un apunt sobre els dos museus més importants i que us recomano visitar si algun dia us perdeu per l’illa. Avui i per la seva importància començo pel més conegut arreu del món.És troba a Vila, en el Puig des Molins.
Passejar-se per la necròpolis a l’aire lliure i per les sales del Museu monogràfic del Puig des Molins, és retornar als records de l’escola. Vaig estudiar el Batxillerat a l’Institut Maragall. L’assignatura de història ens la donava la professora Maria Comas, que ens feu memoritzar el llibre “La História de las civilizaciones”, tot allò dels fenicis, cartaginesos, guerres púniques, Roma i tot el que li segueix... Doncs bé al entrar al museu tot això em ve al cap ràpidament. Cada viatge a l' illa, i en van molts, torno al museu i sempre hi aprenc coses noves, cada any està més ordenat i còmode de veure. Em diuen la gent que conec del barri que de petits jugaven entre les oliveres, i les petites perforacions que de mica en mica feien els arqueòlegs, sense saber la riquesa històrica que tenien a sota. En el museu t’expliquen que de forma accidental per una cabra que va caure en un forat, és descobreix el que amagava la muntanya i d’una manera molt rudimentària el 1903 començaren a fer.-se les primeres excavacions i així fins el dia d’avui que segueixen amb noves tecnologies. Intentaré fer-ne un resum. La ciutat d’Eivissa igual que la necròpolis va ser fundada en el segle VII a. C. pels fenicis, que tenien la costum de sepultar els seus morts en un lloc proper a la seva casa, però separat per un accident geogràfic. Així, mentres sobre el Puig de Vila vivia la gent, a 500 metres i separat per una torrentera, tenien la ciutat dels morts, on fins el moment s’han trobat més de 3.000 tombes tallades en la roca, que desprès tapaven a sobre amb terra i plantaven una olivera al damunt. És considerada la necròpolis més important del Mediterrani occidental, tant per l’ amplia tipòloga de les sepultures, com per la seva extensió i estat de conservació, a més ha permés que l’estudi de les seves troballes de milers de peces, hagi sigut clau per interpretar la historia d’Eivissa, i sigui i un dels punts més importants d’investigació de la cultura fenícia – púnica en tot el món. Possiblement la terracota més coneguda és la que us poso


                                           Tanit, deessa púnica
Si poden veure ceràmiques púniques i d’importació grega, urnes cineràries, vasos en forma d’animals diversos: coloms, cavalls, cérvols; ous d’estruç,vaixelles, llantions púnics de dos metxes, terracotes de caps i mascares d’estil arcaic, i diverses figures de la deessa Tanit i Baal Hamon entronitzades , inscripcions romanes, àmfores púniques i greges, moltes peces de joieria de pasta de vidre, pedres dures i amulets policromats .
                                    hipogeus, càmeres sepulcrals

Ja veieu no tot es sol i platja, i turistes vermells com gambes a Eivissa, si es busca es troba història de veritat, aquella que com en el meu cas em porta a recordar l’escola on apreníem el nom d’uns essers comerciants del Mediterrani, anomenats fenicis. 
                               


















dissabte, 19 de maig del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ötzi


 La troballa
L'any 1991, una parella d'excursionistes, troben en un coll dels Alps del Tirol, el cadàver d'un home sota el gel.
Així comença la primera novel·la negra de la història. Una història real i apassionant que de mica en mica es va desvetllant per obra i gràcia d'arqueòlegs, metges arqueopatòlegs, naturalistes, antropòlegs i una caterva de científics de les més diverses branques que estudien aquest home que va morir per una fletxa a l'esquena fa uns cinc mil anys. 
Ötz, anomenat així perquè es va trobar a una glacera de la vall d'Ôtz. A prop seu el seu equipament: un ganivet , una magnífica destral de coure, fletxes, les sabates i el vestuari complet... evidentment assassinat, hi ha diverses teories per explicar la seva mort però cap no és determinant. Novel·la negra real. 
 Aquest descobriment em va apassionar en el seu moment i tinc un llibre que ho explica amb tot detall, però que ara, després dels detalladíssims estudis que s'han fet i es continuen fent ja no és ni de bon tros el que se sap. Es coneix els últims aliments que va menjar, les malalties que va patir al llarg de la seva vida i el seu aspecte antropomòrfic. Tot això ajuda, no sols a conèixer millor aquest cas sinó que és el paradigma de la vida del seu temps. 
Al Museu Arqueològic  hi ha una exposició amb rèpliques dels materials trobats i unes magnífiques explicacions i punts interactius que ens deixen veure, per exemple, amb connexió directa l'autèntic Ötzi que és en una càmera frigorífica especial al Museu del Tirol del Sud. I també uns espais d'experimentació cientifica on a través de microscopis pots "investigar" l'anàlisi de les dents, analitzar els ossos per saber-ne l'edat , quins mètodes s'empren per determinar el sexe etc i un reportatge magnífic. 
Si us agrada algun d'aquest aspectes, aneu-la a veure. És interessantíssima. 


Reconstrucció del seu aspecte real




R

dimecres, 11 d’abril del 2012

l'arpa i les seves vibracions, 179

MUSEU DE LA EVOLUCIÓ HUMANA El dilluns de Pasqua a Burgos no era festiu i pensàvem que el museu seria tancat, però amb bon criteri van decidir obrir pels turistes d’altres autonomies que visitaven la ciutat. Possiblement no va transcendir i, a les tres de la tarda entràrem amb la meva germana, coincidint amb una altra parella, ningú més durant quasi dues hores, semblàvem formigues dins una immensa caixa de vidre. Construït per l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg que ha ideat una caixa de llum i de transparència per allotjar un espai màgic i diàfan que convida a entrar dins d’ell i deixar-se atrapar per la evolució humana. La evocació del paisatge de la Serra de Atapuerca queda patent en l’exterior i en l’interior de l’edifici. El repte és traduir el coneixement científic sobre la evolució humana d’una forma rigorosa però assequible, tot emmarcat dins un ambient vegetal que recorda la nostra presencia en la terra i evoca el paisatge de la Serra d’ Atapuerca, recreant els canvis de clima i de la vegetació per transmetre’ns la necessitat de mantenir el medi físic. La evolució dels homínids al llarg dels últims 7 milions d’anys es mostra per mitjà de reconstruccions escultòriques de les especies mes emblemàtiques que van poblar la Terra. També tenen especial valor les restes fòssils de Homo antecessor i de les eines de pedra, restes de grans mamífers, etc, etc, etc. Per explicar un campament neandertal mostren un diorama basat en el jaciment de l’Abric Romaní de Capellades, explica que en una extensió de 200 m. es troben 27 capes arqueològiques entre 40.000 i 70.000 anys. Mitjançant un autobús llançadora pots arribar-te des del Museu al lloc real del Jaciment i Parc Arqueòlogic, a uns 15 km. de distància, però no teníem temps pel desplaçamement i preferírem fer un tomb per la ciutat de Burgos i el bonic passeig de l’Espolón al costat del riu Arlazón.

diumenge, 11 de març del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 175



TERRA ALTA
Ahir un dia clar i solejat decidirem fer un tomb per la Terra Alta. Primera parada a Horta de Sant Joan, un poble amb carrers costeruts que ja coneixíem, però on sempre és agradable fer una parada i retrobar-nos amb el Centre Picasso, situat en l’antic hospital, edifici renaixentista construït l’any 1575 , i on s’exposen de manera permanent les reproduccions facsímils de gairebé totes les obres produïdes per Picasso durant les seves dues estades a Horta , així com les realitzades en altres indrets però vinculades al poble.
La primera planta recrea l’estada des del juny del 1898 fins el gener del 1899, quan el seu amic Manuel Pallarés el convida a casa seva a refer-se de la varicel·la, malaltia que l’havia deixat molt tocat. Picasso tenia 16 anys i era un noi de ciutat, l’impacte amb la natura li fa descobrir oficis nous i paratges plens de llum, comença a dibuixar esbossos, pinta, i en ells reflexa la vida de l’època.
Retorna el 1909 amb la seva companya Fernande, l’estada és d’uns cinc mesos i ja llavors Picasso ha iniciat el cubisme, en aquest cas el cubisme geomètric. Els facsímils de la segona planta són obres que es troben la majoria en el museu de Barcelona, així com a París, Frankfurt i Basilea. A destacar el seu intent d’unir la que terra que estima amb la dona que també estima.
A la sortida visita a la bonica l’església gòtica de Sant Joan Baptista i caminada pels camps fins a trobar “ Lo Parrot” una olivera bimil·lenària de 8 metres d’alçada i un perímetre de 15 metres.
Camí de Gandesa, aturada per dinar al Mas del Cigarrer, un restaurant amb allotjament rural (Marisa per si t’interessa), dinar ben servit, escudella barrejada, mongetes amb botifarra i vi de la comarca, gelat i cafè. La vivència de la tarda és més trista, visita a Gandesa del Museu de la Batalla d’Ebre, instal·lat en un espai ampli i modern, que ens porta per la memòria, la història i la reflexió critica. Mapes projectats a terra, audiovisuals, veus, fotografies, objectes personals, cartes, obusos, eines de matar, farmaciola de campanya, una recollida de tot el material trobat i, sobretot l’horror de tota guerra.
Ens refem dins l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció, inicialment de l’època dels Templers i reformada diverses vegades. Té un altar dedicat a la Verge de la Fontcalda, no ens ha donat temps d‘anar al seu santuari, prop del riu Canaletes però la imatge i les explicacions que ens donen de les aigües termals medicinals conegudes ja pels romans ens hi apropen.
Tornada a Barcelona amb ganes de compartir amb vosaltres el blog.
Lo Parot

dissabte, 3 de març del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 174

RENÉ MAGRITTE

Què bé que ens parlis de René Magritte; el quadre que ens poses és Les Affinités électives, del 1933. Amb ell has despertat en mi un record d’una escapada a Bèlgica fa ara quasi tres anys. El motiu veure la inauguració del Museu que porta el seu nom a Brussel·les, al Koningsplein 3 Place Royale. Viatge plàcid de dos hores des de Barcelona amb Vueling i arribada a l’aeroport de Luchthaven. Deixem la maleta a l’hotel “Le Dome” i cap a la inauguració; la nostre inexperiència fa que a l’arribar al museu, la cua sigui tan llarga que no ens permeten l’entrada. Cal esperar el matí del dia següent, i així un 28 de juny del 2009, vaig descobrir Magritte, tres pisos d’exposició que ens mostraren de tot: pintures, cartells de publicitat, i tota mena de dibuixos amb els seus simbolismes predilectes, pipa, ous, rodones amb ranures, plomes, barrets, sabates i espelmes. Ens donem el gust de dinar en el restaurant del museu, molt ben decorat dins un luxe, un dia és un dia, a la paret de darrera la nostra taula una reproducció de gran tampany del quadre “dia i nit”, impressionant, demanem cafè per gaudir una estona més de la seva contemplació, així com dels altres quadres del menjador. Compro a la botiga el llibre de l’exposició i avui el torno a mirar. M’enamoro del quadre que us poso escanejat, té un no sé què, que em va arribar a dins, tinc una reproducció al costat de l’ordinador, és d’una gran bellesa i simbolisme, diuen que es va inspirar en una carta d’Allan Poe, sobre le Chant d’Amour.

Ens queden dos dies més per trepitjar Brussel·les, crec recordar que teníem aquell dia classe amb l’Esmeralda i que faig fer-vos una trucada . També vaig buscar el fill de la Celeste que feia un espectacles de marionetes, però per sort d’ell les entrades ja estaven totes venudes. Passeig per la Grand Place i sopar al Falstaff, tot recordant a Verdi, un restaurant modernista on ens van servir els típics musclos al vapor.

Com que el Rafel, el nostre mestre, ja va comentar-nos els dibuixos a les façanes de les trifulgues del Tintin i del seu creador Hergé, com també de la visita al Museu Horta en el barri de Sant Guilles, d’època modernista, li respecto el seu terreny i no entro en aquest tema.

Mª Dolors ja veus com el fil del teu relat s’ha estirat, això té de bo el bloc que ens estimula. Si us interessa veure el llibre de les obres de Magritte, us el puc passar.










divendres, 24 de febrer del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 170


CHAGALL

Seguint amb els records museístics de Madrid, avui toca Chagall. Ves per on, coincidírem amb el dia de la seva inauguració, patrocinat per la Fundación Caja Madrid, està instal·lat en la planta baixa del Museu Thysssen – Bornemisza i es pot veure fins el 20 de Maig.

Exposen molta obra en diversos apartats,:

El circ: Chagall estima el món dels animals i la gent del circ, canta la gloria dels pallassos i els equilibristes, transfigurats pel so dels musics i d’uns animals suntuosament vestits.

Llibres: Chagall sempre ha viscut amb contacta amb escriptors. Molts poetes li han dedicat composicions. I ell els ha fascinat amb estampes satíriques i pintoresques. La mostra presenta dos llibres il·lustrats , un de Gógol Almas muertas i Las Fábulas de La Fiontaine, els dos llibres per encàrrec de Ambroise Vollard.

Tradicions russes i jueves, esdeveniments viscuts per ell com a testimoni i a vegades com a protagonista. Es pot veure de tot des de alguna peça de ceràmica o de pedra, a les pintures surrealistes de Vitebsk, de Paris, de Vence i de Saint-Paul, on decideix viure per captar la llum de la mediterrània, i on mort el 28 de marc de 1985.

Si us agrada Marc Chagall, us recomano una visita per gaudir del color i la llum de les seves obres , si no us agrada és una bona ocasió per deixar-se endur per les seves fantasies i somnis.

dissabte, 18 de febrer del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 168

EL HERMITAGE, Sant Petersburg / El Prado, Madrid

Fins el dia 25/03/ 2012, es pot veure a Madrid aquesta magnifica exposició dins de l’Any Dual Espanya – Rússia 2011.

Per fer més real la visita, en el vestíbul ,una immensa fotografia dels 6 palaus que component EL HERMITAGE amb el riu Neva als seus peus, et situen en el lloc d’on provenen les peces que el visitant trobarà en el seu interior. La visió de la mega foto és impactant i no pots deixar de mirar-la mentre esperes passar el control rutinari. Les visites són limitades a petits grups el que fa que no trobis aglomeracions a les sales, però un cop a dins el temps de permanència és lliure.

Consta d’ una selección de més de 170 obres portades des de Sant Petersburg de la col·lecció d’ EL Hermitage, el tresor més gran de Rússia: des de valuoses peces arqueològiques com l’or de Sibèria, fins arts decoratives d’Europa, com les joies de la casa Fabergé; i en Belles Arts, des de las pintures i escultures de Tiziano i Bernini fins el segleXX com Picasso i Kandinsky. Molt comentat el Cuadrado Negro de Malèvich adquirit el 2002.

A més d’una important selecció de pintures, dibuixos i escultures dels segles XVI al XX que mostren la riqueza, l’origen i l’evolució de la col·lecció d’ El Hermitatge.

Totes les peces porten una ressenya en espanyol i anglès, tenen bona lluny, excepte les sales de l’or i de les joies que són molt fosques per donar lluminusitat sobre les petites peces, obra de grans orfebres. Diversos panels expliquen la historia dels tsars, de Pere I, i sobretot de Catalina la Gran i la seva gran afició per comprar col·leccions senceres d’arreu del món.

Nosaltres varem parar el rellotge per desfruitar al màxim de totes les sales i ja sense forces sortirem al migdia amb el cap ple de bellesa i de colors, de tantes obres vistes en tres hores, totes reunides durant segles en terres russes. Ens calia reposar forces i res millor que un cocido madrileño, ens recomanaren “La Olla” on ens reférem del fred i del cansament.

Fotografies: Caravaggio, Tañedor de laud, que és la portada del programa, Broche de oro de un cinturón s. IV a. C. i juego de bolos de Matisse.

Hem fet una estada de tres dies a la Capital del Reino, amb una bona immersió de museus, ja en sabreu més detalls.

divendres, 27 de gener del 2012

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 162

RONDA I EL MUSEU DELS BANDOLERS
Ja de tornada a casa, veig que el blog ha sigut mono color, tret de dues entrades del Rafel. De la meva estada a una part d’Andalusia, i pensant en vosaltres he recopilat unes vivències en una llibreta que aniré publicant al blog. Per començar una de divertida que no anirà gens malament amb tot el que ens ve a sobre. Així que avui va de bandolers.

Desprès de parlar-vos de pirates a Eivissa, he trobat a la bonica ciutat de Ronda el Museo del bandolero i ,amb una successió d’idees amb l’illa Pitiüsa,ara trobo una ciutat que mostra un museu on els bandits són homenatjats i recordats, com una part viva de la història de la nostra terra. És l’únic sobre el tema i pretén la difusió d’aquesta parcel·la de la memòria històrica, com a llegat cultural, en el passat recent dels pobles d’Espanya i especialment a Ronda i la seva Serralada. Noms com José Ulloa “El tragabuches”, Joaqiun Camargo “El Vivillo”, Pasos Largos, José Maria el tempranillo, Luis Candelas, Juan Manuel Lujan, Juan de Serrallonga i molts d’altres, tenen un lloc en el museu. També aquells que tenien la missió de capturar-los, com els Escopeteros de Getares fins a la creació de la Guardia Civil pel duc d’Ahumada.

Bandolers i contrabandistes, toreros i flamencs són els protagonistes de l’atmosfera llegendària que embolcalla a la Andalusia romàntica.

Si pot veure de tot: documentació històrica administrativa, (cèl·lules, decrets reals, partides de bateig, matrimonis, defuncions, llocs de sepultures, ordres de busca i captura, etc.), fotografia històrica, testimonis orals, restes de material, vestimenta de l’època i una gran extensió de portades de novelles , col·lecció de cromos i imatges de pel·lícules cèlebres que no anomeno per no trepitjar el terreny del Rafel, si no ho fa ell, ja retornaré al tema del bandits i altres lladres en el cine, tinc els noms de les pelis i els dels actors.

Capítol a part dedicat als viatgers romàntics, noms com Ricchard Ford, George Borrow, Washington Irving, el dibuixant escocès David Roberts, el mestre del dibuix francès Paul Gustave Doré, Gautier, Merimée, Dumas o Lord Byron, que portaren una visió particular d’Espanya en les seves narracions i imatges.

De José Mª “El Tempranillo” !Ah! senyora – dice sustrayendo la sortija de la mano de una mujer- una mano tan bonita no necesita adornos.