Ens ho diuen tant que al final ens ho acabem creient: les rutines són necessàries per a una bona distribució del temps. I sí, ens aixequem, ens rentem i vestim, fem el llit, esmorzem i llegim el diari (i entre tant ja he deixat d'anomenar una sèrie de petites rutines incloses en aquestes més genèriques. No us renteu primer la cara que les dents, la dutxa, la crema etc... en un ordre determinat?). O sigui que el nostre dia, malgrat la jubilació va transcorrent a etapes perfectament marcades i si alguna es destarota,  la resta també se'n ressent. I això és tan bo com ens deien? Realment és necessari per a un correcte funcionament del temps? Perquè serà que la imatge somniada de les vacances és precisament la de la improvisació? No podríem viure sempre en una mena de vacances? Estem ja tan condicionats que això ens provocaria el desllorigament d'agun tendó emocional? No en sé la resposta, només m'ho pregunto. De tant en tant em trobo dinant a les quatre o adonant-me que són les dotze i no he sopat, i realment el món no s'ha aturat, ni jo devia tenir tanta gana. O més aviat tenia més ganes d'altra cosa que de menjar-me una sopeta i una truita. Crec que això no forma part de la crisi i ens ho podem permetre (fins a un cert punt, és clar).