L'arpa i les seves vibracions, 379

Bona tarda de teatre al Teatre Nacional, amb un magnífic text d'Eduardo De Filippo i l'actuació d'uns grans actors. Dues hores sense descans, on la trama t'atrapa i et fa gaudir de la paraula i la interpretació. El preàmbul en el que Lluís Homar obre l'espectacle en un escenari minimalista i fosc, per donar tot el sentit al text  , és per mi el millor moment de l'obra, sense menystenir el treball que tot seguit ens ofereixen els actors, tots ells coneguts per diverses actuacions durant molts anys.

Intentant una aproximació al que va escriure De Fillipo, segons ens explica el programa de mà, en aquesta obra es va més enllà de la simple representació del " teatre dins del teatre "intentem acotar l'estructura de la segona part: és impossible decidir si ens trobem en presència de personatges tradicionals de teatre ( el metge, el farmacèutic, el capellà, la mestressa de casa, la mestre d'escola, la parella de rústecs) o d'actors d'una companyia ambulant que interpreten els seus propis papers, i el problema no serà resolt ni pels personatges a través dels quals, es representa la comèdia, ni pel públic.

D'això en dono fe ja que a la sortida entre els meus amics, les conclusions foren diverses, van tardar una bona estona en definir el que era obri, que De Filippo, volia la nostra implicació, un cop hem assolit aquesta visió refractària de les coses i dels éssers, sorgeix la conclusió gracies a la màgia persuasiva de l'obra. Aquesta conclusió és formulada per Orestes Campese, el director de la companyia, l'àlter ego d'Eduardo De Fillipo (Lluís Homar). L'autèntica identitat dels éssers no modifica en res els fets. tot el que succeeix a l'escenari és cert i, tot el que és cert també és espectacle.

Si us agrada el bon teatre no  la deixeu passar, junt amb la que vaig comentar de "Prendre Partit" ( nº 370 de l'arpa) de Ronald Harwood, amb Josep Mª Pou, és un regal de paraules.

Eduardo De Filippo ( 1900 - 1984)