LA TRESCA I LA VERDESCA

VERGONYA

Ahir varem anar a visitar el Camp de refugiats de Rivesaltes, al sud de França, molt a prop de Perpinyà. 

Fa dos mesos es va inaugurar el Memorial d'aquell horror, que va rebre disset-mil cinc-cents refugiats, no solament espanyols sinó també jueus, gitanos , "indesitjables", harkis  (els algerians musulmans que defensaven la dependència d'Algèria a França) i d'altres. Aquest camp es va obrir el 1938 i les últimes famílies van marxar el 1977.

Un panorama desolat, un camp immens, tan sols de pedres i matolls ressecs que la tramuntana arrasa incansable; una extensió a perdre's de vista, ara amb restes de barracons elementals gairebé derruïts que són la viva imatge del trist destí dels perdedors innocents, en mig de la inclemència absoluta.

Durant molts anys no s'hi ha fet res i quan la ja clàssica falta de voluntat de la memòria anava a fer-ne taula rasa i acabar de fer desaparèixer qualsevol vestigi, un grup de gent es va mobilitzar per, no tan sols conservar aquestes restes, sinó per convertir-les en el crit de la memòria.

 I allí s'hi ha fet un Memorial, en una construcció soterrada, com un búnquer-trinxera; sense finestres, sense res que distregui, tan sols el color del ciment tenyit com si fos terra excavada, imatge de l'opressió i de l'horror. Allí dins, unes grans pantalles amb projeccions de documentals fets al mateix camp quan estava habitat, esteles amb noms, unes immenses taules amb documents, fotografies, cartes, etc. Una sobrietat expositiva que parla per ella mateixa.

Un dia per a l'emoció i el record, sí, però també per la reflexió i per sacsejar les nostres consciències. És que aquest desastre ha acabat? és que són diferents les persones que ara mateix arriben en pasteres, en trens, a peu... a tot Europa? Els motius, sens dubte són diferents, però això ens fa no responsables? 

Una tramuntana inclement ens obria els còmodes abrics i bufandes mostrant-nos com devia ser aquell fred sense refugi, aquella vida sense esperança que no voldríem però no sabem com es pot solucionar i ens deixa, també a nosaltres, despullats i indefensos.