No sé si podrem aguantar-ho; tantes tensions, notícies cada cop pitjors i més envitricollades, notaris, advocats, policies i guàrdia civils, aquí, a Andorra, a Miami i al Vendrell... És tan enrevessat que dubto de. si mai es podrà treure l'aigua clara. Potser jutges i advocats seran nomenats pel Nobel de Justícia. (Existeix?, ah ja deia jo...) i entre tantes emocions el futur del país en quarantena sense remei i ningú que se'n faci càrrec, ni li doni les medicines que li convenen. Tampoc ningú que li faci companyia que és el consol dels malalts. I això tan tonto, la companyia, em fa pensar que el pacient ja no té remei. Avui l'Antoni Puigvert, a La Vanguàrdia recorda un conte de Monterrosso, ai làs, en que una mosca volia ser àliga però acabà comprenent que amb unes ales tan grosses i un bec tan dur no podria fer el que està acostumat que és volar lliurement i menjar en la merda. Quina enveja sana em produeix qui sap fer universal i entenedor allò que ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada