Deixeu-me que avui m'estarrufi com una gallina lloca (i no m'agraden les gallines).
El meu nét Roc (17 anys), avui ha presentat a l'escola un treball que serveix per a tenir nota en el moment de triar carrera. És de tema lliure i com podeu imaginar, acostumen a ser un "retalla i enganxa" amb molta consulta a Internet.
Al Roc aquest sistema no li va, ell s'ho pren tot seriosament i es va proposar de fer alguna cosa original, vull dir de collita pròpia, i relacionat amb els seus interessos. I va triar la música, concretament la sonata clàssica. No solament es tractava d'un estudi sinó que n'ha compost també una. En quan va triar el tema i va fer el projecte, el mateix mestre es va espantar per la seva complexitat. Però ell va continuar malgrat no tenir mentor a la pròpia escola. Hi ha treballat durant sis mesos, s'ha impregnat totalment de Mozart i dels músic que n'han fet per copsar-ne l'estructura, n'ha parlat amb el seu antic mestre de música, ha viatjat a Viena per respirar aquella atmosfera i no ha deixat res per veure etc... No us en dic més perquè, com tots els bons estudiants ( i les bones persones) destil·la discreció i no ha parlat gaire del que fa. Ha patit l'angoixa del dubte de si seria capaç, l'alegria de fer el que li agradava, el goig de l'estímul de qui el comprenia malgrat la seva prudència, i la enorme satisfacció de saber que ha aconseguit el seu propòsit. Ahir vaig poder sentir la seva sonata: precisa, alegre, vital...una meravella (i no és amor d'avia, encara que n'hi ha un bon feix). Com no ha de treure una bona nota?
L'enhorabona! M'he quedat de "pasta de boniato" quan he sabut que en Roc ja te 17 anys.....ostres que grans que ens fem.
ResponEliminaEnhorabona avia feliç, podrem sentir algun dia aquesta sonata encara que sigui a petit comité? m'agradaria molt i també llegir el treball. Segur que la nota serà Cum Laude.
ResponElimina