Estic com els diaris. No explico res, però no perquè no passi res, sinó perquè, a l'ombra, passen moltes coses que no cal escampar en veu alta. Porto una temporadeta que no paro de fer coses diverses més aviat de tràmit, que m'ocupen molt de temps i energies, Tot l'enrenou però, me'l prenc com a material per la pròxima novel·la que s'està coent a foc de xup-xup. Ai quan es destapi! No serà perquè no vegi clar el que hauria de ser però la distància entre això i les meves capacitats està lluny, molt lluny. M'hauré d'acontentar dient-me que es pot escriure tot, qualsevol cosa (la suprema llibertat de l'escriptor) i que si ho faig el millor que pugui ja serà molt. Ara, però he d'ocupar-me de les petites-grans coses que omplen els meus dies. Sóc com un vaixell amb les veles desplegades i el vent d'esquena.
És molt valorada, la ceràmica catalana del XVII/XVIII.
ResponEliminaCom ho serà aquest libre que dius que es cou, lentament, al forn, amb totes les aventures dins.