PANEM ET CIRCENSES LXV

Des de dilluns dia 1 en Joan i jo hem estat a SORT passant uns dies amb una neboda d'aquests parents que m'han sortit en el facebook, el seu marit i la seva filla que havien agafat un apartament. Feia molts anys que no havia anat i com us podeu imaginar ho hem trobat canviadíssim perquè han aixecat blocs i blocs de pisos, hotels i apartaments. Però el paisatge continua essent magnífic.

Però no és d'això del que us volia parlar ja que menys o més segur que tots hi heu estat un dia o altre.

El cas és que varem anar en tren fins a Lleida i allí ens varen venir a buscar. Fins a Sort son més de dues hores de camí passant per llocs estratègics de la guerra civil. Es troben cartells indicadors recordant-ho. I jo, un cop més, vaig recordar el meu tiet Lluís, el germà petit del meu pare i del qual porto el nom. Des que vaig saber que havia mort durant la guerra i que mai no el van trobar, vaig tenir interés en saber-ne més. El meu pare, pobret, mai no em va parlar (no oblidem que era dels perdedors i que s'havia casat amb una noia de dretes, de la dreta pura i dura) i la mare, cofoia, afegia sempre: "Cuando lo mataron estaba intentando pasar al lado nacional". El fet és que segons sembla està enterrat a la cuneta d'entrada al poble de Balaguer. Deia la mare que l'avi va intentar trobar-lo i no va poder. Ni l'avi, ni el pare ni la mare hi son i jo em vaig fent gran. Més d'un cop he pensat en contactar amb els de la Memòria Històrica per si es pogués fer alguna cosa. Per si es pogués trobar i enterrar-lo juntament amb el seus germans. Però mai he trobat ningú que em seguís la beta. Aquest parent que ens va venir a buscar, un home de 47 anys, madrileny, d'esquerres i amb família als dos bàndols, creu que ja n'hi ha prou de parlar de la guerra. Que en el seu moment es va tancar malament l'assumpte, que després d'en Suárez s'hauria hagut de ficar tots els militars guanyadors a la presó però que no es va fer i ara ja no té sentit. Que no calen tants cartellets ni llocs de culte. Què en penseu?

I, finalment, dilluns vaig passar per Balaguer. Em vaig sentir tota sacsejada. No hi ha "cuneta de'entrada a Balaguer". Ara és una cruïlla de dos o tres carreteres, ampla i ben asfaltada, amb urbanitzacions i industries. El meu somni es va esvaïr de cop. Vés a saber on seràn els ossos del tiet Lluís! Potser sí que els van trobar i enterrats a la fosa comuna. Jo què sé...

Maleïda mil i un cop sigui la guerra!