DES DEL BALANCÍ

Després d'un dia pantagruèlic-familiar d'aquells que sovint ocórren en la meva illa, segueixo amb les reflexions del meu nàufrag, pobret, tan sol.

Ulls

He dormit neguitós. Estava molt cansat perquè ahir em vaig dedicar a petits detalls per a fer la meva estada aquí més confortable. La manca d’eines adeqüades fa que tot es converteixi en una feinada.

Ja tinc fets cinc graons cap a la cabana que penso construir al cim d’un arbre. Serà més segura que la que tinc a peu de platja, encara que, fins ara, no he vist animals grans per aquí al voltant. L’únic animalet més gran que una rata és una mena de guineu petita que sembla haver-me adoptat. Cada cop, quan em desperto, el veig que em mira fixament a poca distància. Si vaig a passejar em segueix, però mai no s’acosta més. Pobre, ja deu haver comprovat quan poc pot esperar de mi. De menjar, res, conversa, encara, però em sembla que això no l’interessa; em mira i em mira i belluga el cap d’una banda a l’altra però sense que això faci avançar la nostra entesa. És com recordo que em passava amb molta gent, quan els meus congèneres eren la meva habitual companyia. Escolten o ho sembla i belluguen el cap, però saps del cert que no hi ha cap mena de connexió més enllà d’aquesta mirada. En canvi amb altres, els veritables amics, molts cops només cal una mirada per establir un diàleg mut perfectament comprés pels dos. Potser això es dona per la part de vida con-viscuda.

Seguiré contemplant el meu amic, per cert li dic Ulls, i potser un dia n’haurem passat tantes, de junts, que al mirar-nos, no ens caldrà ja res més.

No estic en disposició de saber si això seria bo o dolent. Tampoc no hi puc fer res per a canviar-ho.

L'únic moment bo, bo és la posta de sol. És un moment nostàlgic però que m'ajuda a deixar de banda les meves preocupacions, si més no, fins demà.