DES DEL BALANCÍ

Això del balancí és un dir; en realitat hi soc uns poquíssims minuts al dia.
El reciclatge ha anat a més. Ahir dilluns, van marxar els nens i pares de nens; només hem quedat la Meri, la Tiru, l'Iu i jo i, en comptes de tumbar-nos a la bartola, no, ens ha agafat la febre, primer d'endreçar i després d'arreglar coses del jardí. O sigui grans moviments de terres, anades a llençar brossa vegetal, fer tanques, el compost, podar (ja sabem que no és el temps però teniem por de quedar com en el castell de la bella dorment, ofegats de branques invasores)... allò que no se'n diu labores del hogar però que per nosaltres sí que ho són. De mica en mica anem endreçant petits espais, que un cop exhaustes (l'Iu amb la seva joventut no es cansa tant i això que el fem fer de camàlic), ens dona molta satisfacció de contemplar. A la Tiru, a més a més li ha agafat per fer el que en diu (i són) "instal·lacions efímeres"amb coses diverses que va descobrint en els arreglos. Sort que no hem de fer cap inauguració perquè les nostres vestimentes, disten de la correcció. Estem absolutament assalvatjades.
L'escrit del nàufrag havia de ser una mena de metàfora del què faig però és impossible perquè res està més allunyat de la meva realitat que la vida d'un solitari desvagat. Però, ves per on, li he agafat carinyo i vaig imnaginant què li pot passar, quin pot ser el seu dia a dia i si més no, em serveix d'excusa per fer exercici, quan puc.
No penseu que em queixo, no. Les meves vacances són exactament el que m'agrada que siguin: un desgavell que tendeix cap a la perfecció. Qui guanyarà? Segurament ningú i per tant serà com la vida mateixa.