DISTRACCIONS
En aquesta illa meva, qualsevol canvi és un esdeveniment. Coses que abans ni m’hi hagués fixat, poden sorprendre’m o trasbalsar-me de forma incontrolada. Un niu d’abelles que descobreixo en un arbre, un animaló que em mira mentre descanso, un núvol que potser durà aigua... Senyals de vida fora de mi. Sóc l’únic company previsible de mi mateix i per tant tot el que no és una sorpresa surt de mi.
Avui, seguint la rutina que m’he obligat a seguir, he anat a banyar-me a una petita cala resguardada de les grans onades, com una mena de port natural. Allí em sento segur; l’aigua és molt clara i crec que els grans depredadors de l’aigua no s’atreveixen a entrar dins de la rada. Però avui, ja des del penya segat que separa el lloc on tinc la cabana de la caleta, he vist un bullit desacostumat. L’aigua remoguda i escumejant amb escuma blanca. De cop uns cossos platejats saltant en l’aire m’han deixat amb la boca oberta: dofins, semblaven dofins i sí la meva intuïció s’ha confirmat. No cal dir que el meu bany, avui, s’ha canviat per l’observació des de la meva atalaia dels meus nous companys.
De cop he recordat que els dofins juguen d’aquesta forma quan s’aparellen o bé quan ensenyen a nedar i jugar als petits. I que sempre busquen per fer-ho, llocs tranquils i lluny de la presència humana. O sigui, d’una banda m’han confirmat que no he de tenir por i de l’altra que si m’enyoro ho tic difícil; m’he de fer a la idea (és un dir perquè ja fa dies que ho sé) que aquest mal meu no té remei.
No sé quants dies pot durar aquesta mena de funció. Resistiré. Sobretot amb ajut d’aquestes petites distraccions que omplen els meus dies, encara que sigui amb engany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada