dimarts, 23 d’agost de 2011

PANEM ET CIRCENSES LXIX

Hola! Tinc l'ordenata espatllat. Es veu que ha entrat un virus i la pantalla triga més de cinc minuts a obrir-se. I com que tinc "mono" aquí estem en Lluís i jo cadascú en un ordinador del cibercafé, que a més a més té un aire condicionat de primera.
Abans de continuar he de dir que ja sé el perquè la Ma. Dolors ha hagut de fer de secre de la Malole que, amb les preses de comunicar-se amb tots nosaltres ha posat la foto i "tira que te va".
Uf! menys mal! pensava que volia defenestrar-me.

Aquests dies de tanta calor (jo no tinc piscina) dins de casa s'està bé però no se si us vaig dir que el dia de la tempesta, el vent em va trencar el parasol tan gran i maco que tenía i que ara només es pot sortir a la terrassa amb ulleres fosques, barret d'ala ample i la manguera engegada.
O esperar al vespre, asseguda a la terrassa, amb una cervesa i un llibre. Que és el que faig.

Va de llibres.- REBECA de Daphne de Maurier (ho sé, ho sé, no és el betseller de l'any però, què voleu? jo no l'havia llegit). No us explico de què va perquè segur que tots l'heu llegit però jo puc dir que m'ha agradat força. És de l'any 1938 i el seu llenguatge és bell, un xic recargolat com els seus personatges. Descriu tant bé el paisatge de Cornualles que sembla que hi siguis. Els dies de sol, els dies de pluja, els dies de tempesta, el mar calmat o embravit, els rododendres, els gossos, tot influeix en l'ànim dels habitants de la casa o al menys en el de la nova mestressa, una noia de la qual mai no sabrem el nom, com si així ningú no es pogués oblidar de l'anterior, la que tothom recorda i estima, la omnipresent Rebeca. Miss Danvers s'encarrega de mantenir-la viva. Però també la resta de persones que la conegueren. Es respira un ambient carregat d'energies negatives i s'aprecia una discreta misoginia. És un drama psicològic, intimista, amb força acció i molta intriga.
Tampoc no he vist la pel·lícula que va dirigir Alfred Hitchcock just dos anys després d'haver estat escrita. Si recordaba que els protagonistes eren Laurence Olivier i Joan Fontaine i que "el ama de llaves" (jo abans parlava en castellà) era dolentíssima. He hagut de buscar qui era: Judith Anderson. També he trobat que va aconseguir 2 Oscar, a la millor pel·lícula i a la millor fotografia en blanc i negre. I que va tenir 9 nominacions.
I des de sempre he sabut que la "rebeca" era una peça de llana que duia la protagonista i que havia donat nom a la que es portava, igual que el cel·lo, les wambes, el boli bic....què poc romàntic!, oi?




3 comentaris:

Rafel ha dit...

Es una historia de amor lesbico el que siente el ama de llaves por su señora Rebeca. Algo que estaba prohibido decir en aquella época. Pero con el tiempo las historias que subyacen en la trama terminan saliendo a la luz del día.

marisa ha dit...

Desde luego ¡qué tiempos nos tocó vivir de mediasverdades, represiones, disimulos! Aún hemos salido demasiado bien ¿no crees?

Maria Dolors Giral ha dit...

què hi tenen de comú la rebeca, el cel·lo i el bic? no entenc la comparació.