DES DEL BALANCÏ

Dijous (publicat divendres)

Tres més aquesta tarda, un que segurament vindrà i demà que és divendres i per tant...
Res, no passa res. Aquest any he decidit portar-ho bé. Comprem al dia i tinc coses al congelador, molts tomàquets que tant serveixen per un sofregit com per un pa amb tomàquet o un pisto i anem fent. No penso quedar-me sense piscina i qui tingui criatures petites que han de dinar o sopar més d’hora que s’espavili. I el mateix amb la roba.
En general estem en ple període d’obres menors: un pica a l’escala del jardí, un altra em fa un graonet per enfilar-me més còmodament a la piscina; han estat dubtant de si construir una catapulta, però la dificultat de calcular bé la trajectòria els ha aturat amb gran alleujament per part meva. Els nens han anat a comprar cactus, un per cada un, i ara els planten i jo, sóc amb vosaltres fresca de piscina i de capvespre. La resta són a la piscina i el sol s’està acabant de pondre. És l’hora màgica; la segona màgica, en que pots veure caure una fulla i quedar embadalida o descobrir que més enllà dels arbres encara hi ha una punteta de sol que es resisteix a marxar. La primera és al matí, si pot ser que ningú s’hagi llevat encara. Però com que al vespre ens quedem fins les tantes, després, al matí, fins les nou ni els més matiners.
Avui m’ha trucat una amiga per explicar-me que va caure al metro, a la fosa, i, sort que la van salvar dos forçuts joves, però s’ha trencat tíbia i peroné, han estat a punt d’haver-li de tallar el peu que el té separat de la cama (sort que els tendons han aguantat) i una ferida oberta que ha impedit que l’enguixin. Estic esgarrifada però, un cop més això em serveix per proclamar que s’ha de viure al dia i treure’n el màxim de profit que mai se sap què passarà demà.
A viure, amics! I el millor possible.
Última hora, divendres al migdia: han estat quatre més, inesperats. Ja sóm dotze altra vegada i demà, tres més. Uf!