FUM
He pujat dalt de la muntanya més alta i he divisat una fumera a l’oest. El sol, quan ja era alt cremava de valent. Semblava que els deus haguessin fet una reunió i volguessin menjar costelletes a la brasa. A dalt de tot, el vent que bufava del mar amansia la ferocitat de la calor però no el color que en una amalgama de vermells i morats, pintava l’horitzó com si fos un crepuscle i aclaparava de tan roent.
La fumera entrevista era més enllà encara i no he pogut endevinar d’on podia sortir. Serà que en aquesta illa hi ha algú altre que jo encara mai no he trobat? És possible algun canvi o és la meva ment estovada per tanta aigua, tants cocos i tanta sorra que em fa veure el que no és. Les cotorres que s’han acostumat a seguir-me, vagi on vagi, estan neguitoses. Vol dir això que s’ensumen algun canvi?
El color del mar anuncia que el temps seguirà sense sobresalts importants , però aquest fum que m’estira i alhora s’amaga, em desconcerta.
Quan he baixat fins la meva cabana he anat a prendre un bany i l’aigua era caldosa. M’ha recordat les sopes de pa i farigola que em feia la meva mare a l’hivern. I el foc de la llar. Que lluny està tot, que lluny. Aquesta és la principal qualitat d’una illa, el seu encant i també el seu problema. Són les contradiccions de la vida. De lluny, observaré la fumera i estaré atent als possibles canvis de vent. No sigui que em trobi amb alguna sorpresa que no m’esperi i no sigui agradable.
Atenció- sensació-els dos temps del meu motor actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada