DES DEL BALANCÏ

Mis chicas

Això era un comentari pel Rafel, però m'ha sortit tan llarg que opto per fer-ne una entrada de bloc.


Si, sí, jo hi vaig arribar a estar subscrita i em donava molt la sensació, no que llegia un tebeo sinó una revista. Suposo que per això de les diverses seccions. Per no sé quina burrada, en un determinat moment em vaig desfer de la meva col·leció i després sempre me n'he penedit. Tonteries adolescents, suposo.
Aquest hivern buscaré a veure si trobo algun exemplar però no crec perquè mai n'he trobat. Gràcies per la informació que, com sempre és molt complerta i erudita.
Com que sóc més gran, precisament quan va començar a sortir Antoñita ja no m'interessava gaire. Però aquests dies a Galícia, en una fira de llibres, una de les de la colla va comprar-ne un (després es van editar en format llibre), Antoñita y su tia, i el vaig llegir. No està malament però jo era lectora apassionada de Cèlia i com que sóc una dona fidel, ja ho sabeu, Antoñita em va semblar una copiona. Era molt del mateix estil però Elena Fortún era una excel·lent escriptora (feminista i republicana) i la saga de Cèlia va anar molt més enllà de la història d'una nena "bién". Les avenbtures de Cèlia s'havien començat a publicar a la revista Blanco i Negro. Jo tinc tots els llibres i els de gran (els menys coneguts) estan molt bé. Cèlia en la revolución que passa durant la guerra, és dels llibres més interessants que he llegit sobre el tema, en clau de vida quotidiana. La primera edició està dibuixada per en estil abslutament anys trenta, deliciós. per Molina Gallent. D'aquests jo solament tinc dos exemplars que guardo com un tresor.
Vet aquí que parlant d'una cosa en surt una altra .