DES DEL BALANCÍ

8- On

Ja fa dies que la veig. Una casa. Vaja, em sembla que fa dies perquè no sé quant de temps fa que he oblidat les senyals del pas del temps a l’arbre. Per a què fer-les? Hi ha, com deia, una casa sense portes ni finestres. Les parets estan fetes d’arbres i plantes diverses i del sostre pengen aranyes que, de tant en tant, deixen caure un coco, o una altra fruita que no sé com es diu però és bona de gust. Una mica amargant però no em sento amb ganes de posar problemes al menjar que tan fàcilment puc trobar. Ja ni me’n recordo que abans, calia comprar-lo, preparar-lo, coure’l.... Ara, el cos em diu que he de menjar però ni tan sols no tinc gana. Com si m’estigués convertint en part del fum que els primers temps esperava veure, sortint de la xemeneia d’un vaixell que venia a rescatar-me. La casa és com totes, amb habitacions i mobles i els diversos objectes que al llarg del temps acumulem perquè ens semblen indispensables. Però al igual com he hagut de prescindir d’aquestes coses, també la casa veritable és com mai hauria pogut somniar que tindria: essencial. Per això no té parets ni portes ni finestres que de res em servirien. No em cal més que estirar-me al terra per sentir-la al meu voltant. Parets que creixen, finestres que es tanquen, mobles indispensables (gairebé cap), la frescor d’una font que em dóna seguretat i unes branques per cobrir-me en cas de necessitat. Aquesta casa em basta per mantenir allunyats els animals que a vegades sento que m’envolten i dels quals no conec ni l’aspecte ni la veu ni els costums. Deuen ser molt semblants a mi, fets a l’entorn i al que necessiten. Ens respectem mútuament. Jo no els persegueixo ni ells m’ataquen. Val a dir que no he vist cap animal gros; tan sols insectes, petits rosegadors i ulls, com el que se m’acostava els primers temps i ara ha desaparegut.

Abans d’adormir-me escolto i sento les mil veus sense so, els mil sons sense veu, del que m’envolta. Ja no tinc por, aquest és el meu món. Crec que no sabria dormir sense aquest fons sense ecos, cap so no rebota en les parets vegetals de la meva casa i no trobo la meva veu. No sé on ha quedat. Potser en el penya-segat on un dia vaig creure que divisava un fum d’esperança quan l’esperança era un voler marxar. Ara ja ni m’ho plantejo. És més, on podria estar millor que aquí? On dormiria més envoltat del que és meu? Sense necessitar res.