DES DEL BALANCÍ

El diari a les vacances, com a font de reflexió

Crims, votacions, casos fraudulents, terror, països sencers plens de mort i de por... el diari nostre de cada dia. En això sí que no es coneixen les vacances.

Però, de tant en tant, i gairebé com a farciment de les notícies “importants” coses que també importen. Aquests dies m’han interessat els articles dedicats a La ben plantada i els diferents aspectes del tema, escrits per Josep Playà. L’hauré de rellegir per comparar les meves impressions amb les conjectures que es fan sobre la inspiradora de la figura.

Les notícies del soroll a les terrasses estiuenques dels bars em fa veure, si és que em calgués, com en sóc de privilegiada. I la Festa Major de Gràcia jo que no aguanto ni la de Llorens.

En aquest moment i com a metàfora del que dic, em ve la Teresa que trasteja al taller per proposar-me restaurar una barrina antiga, gegant (uns seixanta centímetres de mànec). Li dic que sí perquè penso que és un bon símbol per a un escriptor. A casa ja hi tinc tantes coses que no vindrà d’una.

El diari també parla de la Leslie Caron, descoberta per mi a Lilí, on em vaig enamorar del Mel Ferrer. Quins temps, aquells. I de les altres Leslies, també ben recordades.

I llegeixo una carta al director (cosa que no acostumo a fer) del galerista Álvaro Alberício Palomera en la qual parla de Lucien Freud i descobreix, sorprès, les concomitàncies entre ell i Francesc Gimeno. Hi estic completament d’acord, quant a la paleta, l’austeritat i altres aspectes però jo, a Gimeno, l’he associat sempre a Cezanne quan a temes, pincellades i sensibilitat- Hi he pensat molts cops. La meva tia tenia diversos quadres de Gimeno i Saifores va ser una realitat gràcies a la venda d’un d’ells que m’havia regalat (rar i que no m’agradava gaire). De la resta de quadres, va ser un tema d’aquells d’herències horribles que hi ha a totes les famílies . Jo només tinc un dibuix (que són com a mínim dos perquè és a dues cares) i me l’estimo molt. I quant a Lucien Freud diré el que vaig escriure el dia de la seva mort:

Molts cops m’havia mirat al mirall i pensava en ell. El que veia no era extraordinari, no, més aviat es tractava d’una mirada nostàlgica i desencisada, recordant temps passats. De millors glòries. El que veia en el mirall eren unes pinzellades planes, de colors entre beige, marró i gris en les que s’hi veu la carn. Una carn completament mortal però viva. Què farem ara que ja no hi és per consolar-nos, per dir-nos amb la seva pintura que també la nostra carn pot ser bella si una mà sap fer-la-hi, o la sap somniar? D’ara endavant, el nostre reflex haurà perdut un toc de blau, una lluentor de vida. I haurem de consolar-nos de la pèrdua d’un amic. Perquè, com no ha de ser-nos amic qui ha sabut veure en nosaltres la bellesa i consolar-nos del que ja no tenim?