dijous, 25 d’agost de 2011

DES DEL BALANCÍ


Ahir era l'aniversari de la meva amiga Pirula i va venir a celebrar-ho amb nosaltres. i per això no vaig poder escriure. Avui, no em trobo gens bé. Suposo que és la pressió. Ja em passarà. Aprofito per enviar-vos un altre capítol del nàufrag.

Ah, avui a La Vanguàrdia, una pàgina molt interessant amb les novetats que es publicaran aquesta tardor. Ai la meva butxaca!


Veus de sirenes

Tinc malsons. A la nit em desperto amarat de suor, creient que soc en la meva vida anterior, sentint veus que em criden i em volen arrossegar. És llavors, quan sento que el meu pensament no és meu sinó del meu inconscient, quan més trobo a faltar el passat. Però no són les comoditats materials les que em manquen, ni tampoc les rutines sinó la companyia dels homes. Quan la tenia, més aviat em feia nosa, no sentia cap apreci especial per ningú i el temps m’havia dut a creure que no em calien amics . Però ara que no els tinc, he arribat a trobar a faltar els riures i la xerinola dels meus companys, que tan molesta m’era.

I encara hi ha més. A les nits, quan em desperto amarat de suor, amb un nus que m’estreny l’estómac i amb agror a la boca, em sembla sentir uns cants llunyans de veus dolces i els ulls se m’omplen de llàgrimes. Ara, que soc despert, m’enrabio amb mi mateix, em sento feble i absurd i no m’agrado. A la nit, però és una altra cosa, és com si de cop em tornés petit, petit i recordo tan clar com si fossin reals, els anys d’infantesa i aquelles veus em duen directe al record de tot allò que mai més no serà, produint-me una enyorança infinita.

De dia em crec invulnerable, segur de poder superar les dificultats actuals, de ser prou fort per resistir; altra cosa no puc. Vaig vivint o sobrevivint, no sé, he trobat un cert equilibri que em fa surar com un tros de fusta sobre l’aigua. Sense poder intervenir, sense deixar-me enfonsar però permetent-me almenys, mentre m’escalfo al sol, que pensi que potser un dia una vida diferent tornarà a ser possible. Una vida sense cants del passat ni grans desitjos de futur, una vida al dia que em satisfaci i em deixi viure sense ensurts.

A mi mateix em sembla impossible que hagi arribat a desitjar una vida així . El sol inclement em deu estar reblanint el cervell.

3 comentaris:

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Cuida´t Dolors.
na abraçada.

marisa ha dit...

Massa família, noia. Millora't

Maria Teresa ha dit...

La calor està fent estralls, cuidat, a més no pares... però ets una dona forta i te'n sortiràs victoriosa. Si necessites una infermera ja ho saps, estic lliure.