Memento mori
He netejat les herbes que creixen al costat del meu despatx d’estiu i he recuperat el meu memento mori de l’any passat: el crani de conill que amb els seus forats dels ulls, buits, em vigila i em recorda. No sé si ventilar-lo definitivament o recuperar-lo. Em va acompanyar molt però potser no cal repetir l’experiència. Buscaré alguna altra cosa que em sigui leit motiv però això s’ha de trobar, no s’hi val cercar-ho. De moment és la llum que travessa les tiges la que em motiva per escriure. Són punts brillants entre verds de mil tons, una profunditat de branques i ombres, de moviments tremolosos de les fulles en diferents cadències. El tronc vellíssim del lledoner gros sembla la pota d’un elefant o qualsevol bèstia prehistòrica. Cada escletxa, cada rugositat, cada trosset d’escorça, evoca anys de vida. De la seva i de la dels qui l’han voltat. És molt misteriosa aquesta capacitat d’emmagatzematge de la memòria que tenen les coses. Potser un dia es trobarà la forma de recuperar-la. Em va fer molta impressió una vegada en J. Wagensberg que va explicar que en els solcs d’una gerra tornejada, poden estar els sons de quan es va fer. Com una mena de disc de pedra que es llegeix amb un braç de ressonància i una agulla. Teòricament només caldria trobar el braç i l’agulla corresponent. Us imagineu sentir les veus d’uns grecs o etruscs o egipcis o... de fa milers d’anys? De moment m’he d’acontentar amb la lectura visual del que m’envolta, que prou que em fa gaudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada