dilluns, 29 d’agost de 2011

DES DEL BALANCÍ


Comiat del nàufrag (crec que ampliaré capítols dels primers temps; em sembla que és massa brusc el canvi). No és res però m'ha acabat entretenint i, en alguns moments l'he tingut ben proper.

11-Desfeta

Al pou fosc que m’envolta, milers de miralls em reflecteixen sense ombra. Gotes d’aigua sense relleu ni llum. A un recó, un munt de parracs: jo. Estovat, impotent. Sense saber el temps que ha passat plovent. No sé, no sé res. No puc dir quant, si no sé si el meu pensament és encara viu... Boca de ranera, nas de mocs, mans d’urpes, peus amb ungles que se’m claven a les plantes, cos de nafres i crostes. Els cabells? molses verdes, les mans? solcs de venes.

Les parets de la meva casa se m’acosten cada dia més; branques que lliguen i absorbeixen. Una de les cames ha començat a desprendre’s i penja com una finestra arrencada pel vendaval. No puc bellugar-me i sé que seré pastura dels animalons que em volten. Crido sense veu mentre faig passar la sorra entre els dits. Era un rellotge? De temps? Què era el temps? Era la sorra incomptable, inacabable, inabastable, interminable, inútil. Era un vaixell a l’aigua? Mar que mai s’acaba ni es fa ni es desfà en un vaivé infinit. Set: el sol , metall fos, em penetra sense sentir-lo. Després de la gola, res. Sembla que el pit s'ha fos amb l'esquena i els budells només un cuc ressec.

Els ulls em fan mal com si hi tingués clavat un ferro candent, sense llàgrimes que ja no tinc.Una petita escletxa entelada cap a l'infinit proper, a tocar amb les mans balbes.

Sota les branques, mil ulls em fiten, nit i dia confós, sense vent ni esclat, amb foc i brams. No sé preguntes. No tinc mirades. No vull desitjos. No prenc volers.

Sols branques caminen, sols peus veuen, sols mans diuen, sols veus s’aturen, sols el sol s’apaga. Fora de mi.

Enlloc. No sé. No vull. No tinc. No hi ha.

La gran serp, petita i rabiosa, sense dents ni mans, que em pren i em xucla la vida, em deixa anar com una pell buida, i jo ja soc mai més. No cal que ningú em busqui, estès sobre una roca assenyalant el sud, calc de la constel·lació oceànica.

Les veles d’un vaixell, proa? popa?, enfilant l’illa, al fons.