DES DEL BALANCÍ

A l'illa

10- Aigua

Finalment, la pluja. Ràfegues violentes d’aigua llençades per gegants, a sobre meu. Estirat i cec rebo l’aigua que em neteja, que m’amara. Tinc la sensació que el meu cos enfebrat s’evapora amb l’aigua fresca. Obro la boca i empasso com un animal assedegat; m’omplo de manà líquid. Aigua que s’enduu les meves crostes, les lleganyes, la brutícia que em recobreix, refresca les nafres, em dona de beure, em renta, em reviu. No em moc. Estirat en el meu jaç em deixo penetrar per tots els porus. Em sembla surar en un element que no em deixa saber si tinc l’aigua a sobre o a sota, un cel i un mar que es confonen, el sobre i el sota, el mateix. Potser soc jo desfent-me en l’aiguat.

Trona fort, però he trigat a adonar-me. La pluja era tan important que no puc estar per a res més. Els núvols es desfan a crits, desesperats del part de tanta aigua, guardada durant tant de temps, podrida primer, després neta i nova.

M’arrossego fins a posar-me a sota d’uns arbres caiguts perquè gairebé no puc respirar de tanta aigua. No em puc pas posar dret però em sembla sentir el gos de dins meu com vol marxar de mi. A quatre potes, de cara a la terra, aixeco una mica el cap i un udol llarg i fondo, m’esqueixa la gargamella i el pit i a la fi es converteix en un crit salvatge, terrible, espaordidor, però que jo mateix reconec com a un crit humà, potser de retorn a la vida.