Aquesta es l'imatge
que es va projectar a la Filmoteca
de l'edifici Balet y Blay,
la foto que vaig fer no es
molt bona, pero lo projectat
tampoc era una maravella de calitat.
divendres, 13 de març del 2015
dimecres, 11 de març del 2015
LA TRESCA I LA VERDESCA
Avui m'he despertat amb la clara sensació que el món és molt gran i el temps petit. Fent ús del que ahir revindicava me'n vaig a veure'n un trosset. Si trobo alguna cosa especial (segur que sí), ja us ho explicaré. Però no hi haurà fotos perquè em vaig descuidar la màquina a Saifores i no sé quan hi tornaré. By, by
CINEMA
Cartell de la pel·lícula
GARBANCITO DE LA MANCHA
Ahir, a la Filmoteca es va fer un
homenatge al dibuixant Artur Moreno, artífex del film “Garbancito de la Mancha”
que aquest any es compleixen 70 anys de la seva realització. Aquest va ser el
primer llargmetratge de dibuixos animats (i a demés a color) fet a Espanya, concretament a Barcelona, realitzat als
estudis de Balet i Blay (estaven situats a prop del pont de Vallcarca),
entre el novembre de 1942 i el maig de 1945. Van intervindré 90 persones. El
film, cosa inusual llavors, va anar acompanyat de merchandasing: àlbum de
cromos, contes, figuretes i discs amb les cançons de la pel·lícula.
Va representar una fita important per
l’esforç que va representar, per les dificultats tant tècniques com econòmiques
(estem en l’any 1942, en ple racionament, la dura postguerra). Moreno ha estat
un dibuixant històric, va treballar a: Pulgarcito, TBO i Patufet.
La sessió va ser presentada per la cap
de restauració de la Filmoteca Mariona Bruzzo, per la filla del dibuixant
Isabel Moreno, Jordi Artigas i un representant de CaricArt.
Àlbum de cromos de la pel·lícula.
dimarts, 10 de març del 2015
OPERA
Per si us interessa:
Al cinema Girona el proper
dimecres 01 abril a les 20:15.
Es pot veure ÒPERA:
ASCENS I CAIGUDA
DE LA CIUTAT DE MAHAGONNY
música de Kurt Weil
i text de Bertold Brech
(directe des del Royal Opera House de Londres)
(V.O.S.E)
a la SALA 1
podeu treure les entrades per Internet
a 14,00 euros.
Jo ja les tinc.
Ens ho diuen tant que al final ens ho acabem creient: les rutines són necessàries per a una bona distribució del temps. I sí, ens aixequem, ens rentem i vestim, fem el llit, esmorzem i llegim el diari (i entre tant ja he deixat d'anomenar una sèrie de petites rutines incloses en aquestes més genèriques. No us renteu primer la cara que les dents, la dutxa, la crema etc... en un ordre determinat?). O sigui que el nostre dia, malgrat la jubilació va transcorrent a etapes perfectament marcades i si alguna es destarota, la resta també se'n ressent. I això és tan bo com ens deien? Realment és necessari per a un correcte funcionament del temps? Perquè serà que la imatge somniada de les vacances és precisament la de la improvisació? No podríem viure sempre en una mena de vacances? Estem ja tan condicionats que això ens provocaria el desllorigament d'agun tendó emocional? No en sé la resposta, només m'ho pregunto. De tant en tant em trobo dinant a les quatre o adonant-me que són les dotze i no he sopat, i realment el món no s'ha aturat, ni jo devia tenir tanta gana. O més aviat tenia més ganes d'altra cosa que de menjar-me una sopeta i una truita. Crec que això no forma part de la crisi i ens ho podem permetre (fins a un cert punt, és clar).
dilluns, 9 de març del 2015
Ai amics, bons amics, si sabéssiu els embolics que he tingut aquesta setmana! no us estranyarieu tant. Però ja sóc aquí i en bona salut. He estat a Saifores gaudint de l'esclat de la primavera que per no posar-me cursi us diré només que es mostrava en tota la seva esplendor en els ametllers al seu millor moment. En realitat, però , no són aquests els que m'enamoren sinó els petits brots sorgits en qualsevol marge per obra i gràcia del vent que tot ho fa viatjar i l'entestament de mare natura en no voler gaires canvis. Els homes tot ho arrasen volent-ho dominar però en els llocs més impensats torna a sortir tossudament allò que que segles de civilització havien fixat com a hàbitat. D'aquí que a camps amb vinyes, o altres cultius de fa dos dies encara algun ametller aparegui per les vores. Aquests dies hi he pensat molt en això: som el que som i cap maquillatge no ens fa canviar. Apa, bona setmana i els meus desitjos que no canvieu; m'agradeu com sou:
divendres, 6 de març del 2015
L'ENIGMA
A on està la Mª Dolors?
Aquesta es la endevinalla de la setmana.
Uns diuen que l’han vist per Saiforas, d’altres que per Sarrià.
Però el cert es que no se sap a on es. Va desaparèixer a final de setmana
passada i va dir que tornava el dimecres i avui esperàvem el seu enigma, però
no ha estat així,
per tant soc jo ara, el que posa l’enigma:
On es la Mª Dolors?
dissabte, 28 de febrer del 2015
L'arpa i les seves vibracions, 377
MUSEU DE LA MÚSICA
Fa tres cursos que un grup estudiem amb la Mª Dolors, la nostra professora,
la Història de la música, classes
disteses en que combina una part escrita en apunts de les diferents èpoques,
amb l'escolta de fragments de música, i els respectius comentaris.
Aquesta setmana hem visitat el Museu
amb ella de guia. Res a veure amb l'antic situat a la Diagonal. L'actual és
dins el recinte de l'espai de l'Auditori, còmode de visitar, el terra i parets
folrades d'un color vermell granat molt agradable a la vista, tots els
instruments etiquetats. La llum adequada per veure tots els espais sense
molèsties oculars.
Actualment exposa una col·lecció de prop de 500 instruments i documents
musicals. La visita comença en el bosc sonor, on els instruments expliquen els
elements comuns a totes les musiques del planeta: la melodia, el ritme i el
timbre.
Un violoncel s'exposa al costat d'un sarangui de l'Índia, un rebab al
costat d'un violí, i una gralla al costat d'un shakuhachi del Japó. Anem de sorpresa
en sorpresa al mateix temps que coneixem alguns d'aquests instruments mai
vistos abans.
Desprès, a traves d'audiovisuals projectats a les parets, viatgem per les músiques de l'edat mitjana i el Renaixement fins al barroc, el classicisme, el Romanticisme, la industria del so del segle XIX i els nous estils del segle XX, per acabar en els instruments d'altres cultures i geografies.
Al finalitzar la visita entrem a la Sala d'Interactius, on un grup de nens tenen l'oportunitat de tocar instruments i provar maquetes, entre rialles i complicitats. Jo em faig una foto tocant una arpa, com no podia ser menys.
LA TRESCA I LA VERDESCA
Ha,Ha, el Rafel, guanyador com sempre (i no em crec que la resta no sabessiu també la solució) m'ha fet riure comentant que des de petit havia sentit a dir que el punt més alt de Barcelona etc, etc (vegeu la contesta a l'enigma). I he rigut imaginant els nostres rebesavis dels rebesavis dels rebesavis explicant això mateix als seus nets i arribant a nosaltres. És clar que al nostre torn, encara que intentem també transmetre-ho, em temo que els nostres nets o besnets coneixeran millor can Conesa pels bocates meravellosos que no pas el temple d'August. Però vaja, espero que encara puguin passejar per les mateixes pedres que nosaltres i festejar i sentir-se part d'alguna cosa tan llunyana i tan propera com nosaltres ens hi hem sentit. I, a continuació, anar a can Conesa a fer unes birres i menjar un deliciós i antiqüat biquini encara que no sàpiguen a què ve aquest nom tan exòtic per ells.
Aprofito per dir que me'n vaig a Saifores fins dimecres i no podré escriure res al bloc. La única manera de connectar Internet és instal·lar-me al jardí i ara fa massa fred i és complicat. Fins la tornada.
divendres, 27 de febrer del 2015
L?ENIGMA DE LA TRESCA
Com sabem quin era el punt més alt de la nostra Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino ? I, és clar, quin era ? Ara, amb les annexions i canvis suposo que deu ser-ne un altre, però d'aquest ara no toca parlar-ne.
dimecres, 25 de febrer del 2015
LA TRESCA I LA VERDESCA
OBRIM LES FINESTRES
No sé si sabeu que ha aparegut una nova icona, un emoji, que representa una muntanyeta de merda (en clar català, una tifa i ja em perdonareu). Està patrocinada per l'Associació Espanyola contra el Càncer amb la intenció d'avisar els majors de 50 anys de la conveniència de fer-se una colonoscòpia per detectar possibles casos de càncer de còlon. Ho trobo molt bé i molt lloable i encara diria més: era absolutament necessària. Confirmo que en quant la trobi, fent ús de la polisèmia, la faré servir per catalogar el que em caigui a les mans o a la vista: intervencions parlamentàries de control (no de canvis sinó de contumàcies i altres conductes desfatxatades), actuacions municipals, comportaments públics o privats, discursos político-festius etc Només hi veig unes petites pegues: 1- Ja hi tornem amb la censura?, 2- L'escassa influència que pot tenir la meva protesta. 3- No servirà (o serviria o servís) per omplir-ho tot de més merda, encara? Està clar que amb emoticó o no, la pudor ja no ens deixa viure.
dilluns, 23 de febrer del 2015
Kuando mucho oscurese és para amaneser
No, no és que m'hàgi tornat okupa ni diskapasitada, no, estic parlant-vos en ladino, la llengua dels judeocristians expulsats per obra i desgràcia dels soberanissims i catoliquíssims Isabel y Fernando que tanto montaven i mutaven cada cristo que no vegis... Però ves quin exemple de tossuderia humana, tant a Israel com a Turquia encara hi ha qui s'entesta a saber i parlar aquesta llengua que no era tan sols la seva mentre no van ser expulsats sinó també la del comerç a tot l'orient del Mediterani en aquells temps en que la parlaven inclús els peixos per mor del comerç. Una mica com ara que a qualsevol dels mercats de Turquia, Egipte i qualsevol altre, segueixen utilitzant l'idioma que sigui per a pescar els peixos que han arribat a ells per comprar-se un kilim o una bossa de Vuittoni de pa sucat amb oli (i de pas fer altres activitats sanctes o non sanctes que els viatges propicien).
A Turquia s'està coent una llei de concessió de la nacionalitat als sefardites originaris d'Espanya que ja té llum verda al Congrés de les actuals Espanyes des del mes de desembre passat. Ja el 1924, Primo de Rivera va promulgar un decret segons el qual el sefardís tenien dret a obtenir la nacionalitat espanyola , cosa que va salvar a molts d'ells durant la persecució de la segona Guerra Mundial. Ves per on, em pregunto si no haurem de buscar-nos un avantpassat sefardí (no deu ser pas tan difícil) que ens serveixi per aconseguir un reconeixement que ens neguen per altres vies.
I com bé diu el diari Amaneser d'Istambul: Se kiere muncha praktica, meoyo i ganas para traer al prezente lo ke esta guardado por harosientos anyos.
Prohiekte de salhó per Saifores kuan akonsegeixi aixhò ke tink guardat des de fa tants anyos i poderho celhebrar amb harmonyia i saluth amb tots vosaltres. Us prometo un té, kebabs i delizies turkes.
diumenge, 22 de febrer del 2015
CINE /TEATRE
EL HOLANDÉS HERRANTE
Ya
que estáis con “El holandés errante” o “El buque fantasma”, no estaría de más
recordar el film que rodó Albert Levin en Tossa, con Ava Gardner y ese holandés
condenado a vagar por el mundo que fue James Mason. Pero el idilio que surgió
en “Pandora o el holandés errante” fue el que tuvo Mario Cabré con la bella
actriz, que tan nervioso puso a Frank Sinatra. Romanticismos aparte, diré que
había (no sé si aun vive) un fotógrafo en Tossa que fotografió a toda aquella troupe durante aquellos días en el
rodaje y fuera de él y se le podían pedir copias de sus fotos. Aun guardo la
colección que le pedí.
“SHOW BOAT”
Y
ya puestos, ¿Ya tenéis entradas sacadas para ver “Show Boad” (el musical que
aquí vimos en el cine en los años 50 con el título “Magnolia”) se pasa el 22 de
marzo a las 17,00h en el cine Bosque, desde la Ópera de San Francisco. La cosa
promete y no es cuestión de dormirse que se está llenando, yo ya saqué mis
entradas hace varias semanas.
dissabte, 21 de febrer del 2015
L'arpa i les seves vibracions, 376
L'holandès errant
 |
| Adrianne Pieczonka, és SENTA |
He trobar una bona enquadernació de la
traducció en català del text alemany de L'holandès errant. La he llegida de cop
per assabentar-me del text també escrit per Wagner. Ell és l'autor del llibret
i de la música.
He tingut oportunitat de veure al Liceu dues vegades la representació del "Vaixell
fantasma", (títol en alemany), en diverses versions , d'això ja en fa anys.
Ara quan penso en fets, ves per on de tot fa molts anys... segur que també us
passa a vosaltres.
Us transcric una part de la balada que tan m'agrada.
Iohohohe! Iohohohe!
Vau trobar el vaixell a la mar,
roges les veles, negre el pal?
A bord, l'home pàl·lid,
el senyor del vaixell, vetlla sense
repòs.
Hui! com bramula el vent! Iohole!
Hui! com xiula entre les cordes!
Iohole!
hui! Com una fletxa, vola,
sense destí, sense repòs, sense
treva!
Però l'home pàl·lid
encara pot aconseguir la salvació,
si troba una dona que, fins a la
mort,
li sigui fidel a la Terra!
ai, quan la trobaràs,
pàl·lid navegant?
Pregueu al cel
que aviat una dona li vulgui
fidelitat!
L'òpera s'acaba amb gran força
expressiva musicalment, mentre Senta que s'ha tirat al mar per salvar l'home
errant diu:
Glòria al teu àngel i al seu
manament!
aquí em tens, fidel fins a la mort!
Senta és una gran dona. Wagner diu
del seu personatge: " No deixeu que el cantó somiador de la seva
naturalesa sigui entès en el sentit del modern i malaltís sentimentalisme.
Si us animeu ens veiem dimarts al
cinema Girona, a les 8,15. Versió en directe des de Londres.
divendres, 20 de febrer del 2015
Qui havia de ser l'endevinaire sinó el Rafel? A més de ser ràpid se les sap totes. Ja no cal que us expliqui la història, ell ho ha fet molt millor que jo.
Però el que ell no ha explicat és que el Palau de la Virreina el va fer construir Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell (1707-1782) que havia estat virrei al Perú on havia tingut per amant la Perricholi, una famosa actriu de teatre amb la qual va tenir un fill i cinc néts. El nom ve de la seva dona Maria Francesca Fiveller de Clasquerrí, la Virreina. Un altre dia us explicaré més històries d'aquests personatges que són els avantpassats de José Luís de Vilallonga, novè marquès de Castellbell, el quan n'explicà les seves facècies.
L'ENIGMA DE LA TRESCA
Sabrieu dir-me quin és el lligam entre Jacqes Offenbach, el Palau de la Virreina i els Dagoll Dagom ?
dijous, 19 de febrer del 2015
L'arpa iles seves vibracions, 375
 |
| El vaixell fantasma |
La trobada de la colla, amics, veïns i coneguts al cinema Bosque per veure
en pantalla gran la retransmissió de Norma des del Liceu, en la nit
internacional de l'òpera, va ser tota una festa. La sala plena,cap butaca
lliure.
Les veus dels cantants al més alt nivell i la posta en escena original.
A la sortida, la concebuda tertúlia tot bevent una cervesa.
Animats per l'experiència grupal, ja ens hem apuntat pel proper dimarts 24
de febrer al cinema Girona, on projectaran directe des de Londres, L'holandès Errant,
"El vaixell fantasma", títol en alemany, Wagner, per a qui agradi la seva música.
Hora 20,15, durada 140 minuts. Preu amb entrada anticipada per Internet 14
€.
Beyn Terfel i Adrianne Pieczonka com a protagonistes
Tinc una predilecció especial pel personatge de Senta, les balades que
canta em fascinen, les escolto sovint. Johohoe! Johohoe! canta com a leitmotiv,
quan jura ser lleial fins a la mort.
La lletra de tota l'obra expressa la maledicció, la redempció i el desig de
mort com a única certesa de salvació. La música l'acompanya com sols sap fer
Wagner.
Si us animeu, allí ens trobareu.
dimecres, 18 de febrer del 2015
Diumenge: calçotada familiar gairebé al complet (31 de 37)
El cel emboirat però els ànims en alça. Inclús el sol es va animar i a la sobretaula va fer una tímida aparició. No sé què passa però quan arriba aquest temps i sense adonar-nos-en sentim una mena de neguit que és simplement ganes de calçots. Deu estar a l'aire. Resulta una mena de posada a punt de la fraternitat, un tallar momentàniament amb les preocupacions solitàries i un relligar amb essències de passat que segurament ens projecten amb més força al futur. Que per molts anys seguim fent semblants obres, amb els mateixos manobres i si pot ser, amb els que han faltat.
el més petit de tots a l'hora de les postres; diria que també ell estava content.
dilluns, 16 de febrer del 2015
CINE
CARTEL
SI ME DEJÁIS PONDRÉ MI
GRANITO DE ARENA
Bueno,
ahora que ya has descubierto el enigma, y habiendo estado calladito, aportaré
unas pequeñas notas sobre ese monumento que es “Campanadas a media noche”. Este
film fue un tormento para su productor Emiliano Piedra y su productora Brepi
Films. Rodar con Orson Welles siempre fue un peligro, por algo no conseguía
rodar todo cuanto quería. Y buena parte de sus films pudo acabarlos, los que
acabó, gracias al dinero que conseguía con sus apariciones como actor en grandes
producciones.
Orson
fue un genio, tan inconmensurable como su propio volumen. Y como tal, creaba a
su manera, todo hay que decirlo, muy creativa, pero precisamente por ello,
continuamente cambiaba los planes de trabajo, porque no le gustase o porque se
había acabado el dinero. Eliminaba escenas, si lo consideraba necesario y
rodaba otras nuevas. Además, tenía fama de que rodaba muchos metros filmando
ensayos, incluso a escondidas de los actores, En definitiva se encarecían sus
producciones hasta lo indecible. Llegando a pasar incluso años, en algunas de
ellas, antes no se terminaban. Y eso fue lo que le ocurrió a Emiliano Piedra
(que dicho sea de paso, para curiosos, estuvo casado con la actriz Emma
Penella).
Para
“Campanadas a media noche”, se impresionaron 126.000 metros de película, de los
cuales solo se aprovecharon 2.800. (Los datos de rodaje están muy bien
explicados en el libro de Esteve Riambau). Emiliano Piedra dijo: “Welles se
“calienta” como actor ante la cámara y película en marcha y si no le gusta el
plano no lo rueda o lo elimina”. Rodó con dos cámaras la escena de la batalla.
Resumiendo, el coste del film sobrepasó todo lo estipulado y su productor tardó
años en rehacerse del descalabro financiero, tras 12 semanas de rodaje y
faltando mucho por rodar aun, tuvo que conseguir contratos y créditos
necesarios para rodar otras ocho semanas, para que Welles pudiera terminarla.
CLIXÉ DE PRENSA
Solució a l'Enigma
El cineasta, protagonista, director, guionista i factotum és, naturalment, Orson Wells. I la pel·lícula de referència Campanadas a medianoche basada en Shakespeare en la qual Welles és Falstaff, aventurer, i figura de pillastre, gandul, manefla i vividor, en temps del rei d'Anglaterra Enric IV.
El mateix Welles deia que aquesta era la seva millor obra.
Explica l'amistat entre dos homes molt diferents: el príncep destinat a ser el rei i ell, el pillastre, enfrontats pel destí i pels dubtes sobre si mateixos.
A mi m'agrada molt aquesta pel·lícula, així com Becket o l'honor de Deu ( basada aquesta en una obra de Jean Anouil, dirigida per Peter Glanville) perquè en les dues hi ha aquesta mateixa dicotomía : la persona i el personatge.
Campanades es va rodar amb molt pocs mitjans i gairebé tota a Espanya : a la Casa de Campo de Madrid, les muralles d'Àvila, el castell de Cardona etc...
Durant molts anys va ser difícil de visionar per problemes de censura. Ara es pot veure tranquil·lament per You Tube, simplement escrivint el nom i You tube. Està sencera, encara que és clar no és el mateix que veure-la en gran.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)