dilluns, 22 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



No sé si vareu veure que s'ha mort el primer lama espanyol, el lama Karma Djimpa . Doncs sapigueu que era cosí segon meu o sigui fill d'un cosí germà del meu pare. Segurament no n'hagués fet esment però l'any passat, quan la febre dels papers del meu germà vàrem actualitzar l'arbre genealògic de Genom i si bé no pertany a la branca directa era molt proper. Els respectius pares, cosins eren molt amics i passaven junts els estius a casa els avis paterns comuns. Tota la colla de cosins vàren escriure les famoses (familiarment) Cartas de primos que era la manera com es comunicàven quinzenalment, els hiverns quan estaven separats, uns a Mataró i els altres a Barcelona. Aquestes cartes-diari les tinc jo i són interessantíssimes, Per elles he conegut els esdeveniments familiars ocorreguts, cròniques polítiques i totes les facècies del que feien i deixaven de fer. Estan farcides de dibuixos boníssims (sobretot els del meu pare), acudits i tot el que volgueu. No els calía Whats ap ni cap mitjà tecnològic i a sobre encara ara ho podem veure i gaudir.
Aquest cosí-lama va tenir una vida molt plena i interesant. Es va casar als 23 anys i va tenir tres fills, va estar relacionat amb pintors, actors i actrius de cinema i de la cultura europea, Va anar a la Ïndia i va porfessar com a monjo budista i finalment, segons sembla va trobar la pau i el camí. Últimament vivia al monestir budista de Panillo, Osca. El seu últim llibre és un estudi sobre la mort que s'ha convertit en referència del budisme actual. Un personatge curiós i interessant. Un més dels que hagués volgut conèixer i ja no hi sóc a temps. Què hi farem!. 

divendres, 19 de maig del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 452

                                                L'HOLANDÈS ERRANT

 Estructura en tres actes, representada sense solució de continuïtat d’acord amb la idea original del compositor. És la quarta òpera de Wagner. Estrenada a Dresden el 1843, forma part del “cànon” del Festival de Bayreuth. La seva durada dues hores i vint minuts. 

 Malgrat ser una obra d’arrels encara romàntiques, Wagner hi va començar a plantejar els criteris estètics que forjaren la seva obra posterior, com ara el tractament leitmotívic i el paper fonamental de l’orquestra, que no es limita a acompanyar-lo, sinó que comenta moltes de les parts fonamentals d’un drama centrat en el tema de la redempció. 

 L’argument prou conegut. El protagonista, és víctima del seu destí i malda per trobar cada set anys una donzella que li obri el cor a fi de poder finalment, deixar de ser una ombra errant. Senta, filla del mariner noruec Daland, serà la dona que acomplirà els designis de l’Holandès lliurant-se fins a la mort.
 El paper de Daland, va córrer a càrrec d’ Albert Dohmen, intèrpret wagnerià de fama internacional. 

Una espectacular posada en escena de Philipp Stölzl, que situa la acció dins d’un gran quadre que representa l’imaginari de Senta entre el segle XVIII i XIX, en el sí d’una família burgesa, Senta és una adolescent apassionada per la lectura, paper cantat per la russa Elena Popovskaya 

 Albert Dohmen baix-baríton, també de fama internacional, va interpretar el rol de L’holandes, 

 La direcció musical a càrrec d’ Oksana Lyniv, ucraïnesa de 39 anys, que ve precedida de ser una de les directores musicals emergents amb més projecció del moment. És la primera dona que dirigueix una òpera de Wagner al Gran Teatre del Liceu. Titular de l’orquestra de l'Opera de Granz. De figura petita i fràgil, contrasta amb la força de la seva batuta. Al sortir a saludar, al final de l’obra, contrastava amb la corpulència dels dos personatges principals de l’òpera. 

 Última òpera de la temporada, caldrà esperar a l’octubre per veure la propera programació.

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Hi ha un edifici a Barcelona que malgrat haver estat seu de la cort catalana entre el 1408 i 1410, el seu destí posterior va ser variat i poc conegut, potser degut a que està en un paratge que fa molta pujada. Aquesta situació fa que tingui unes bellíssimes vistes que la van fer famosa. Ara continuen les vistes però s'hi pot anar en cotxe. 
És molt característica la seva arquitectura, i les aplicacions decoratives de diferents tipus: ceràmica, ferro, fusteria...  

dijous, 18 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


                                           Ja m'hi veig

L'altra dia recordava amb enyorança l'alcalde Hereu. Sí, sí. Durant el seu mandat, escriure al bloc sobre meravelles de la ciutat estava "xupat". Però ves per on, amb el Consistori actual en ple ja en tinc prou i he deixat de pensar en ell. El nostre Ajuntament pensa dispendiar un milió d'euros (166.400.000 aprox. de pessetes si no m'equivoco) perquè una dotzena de comunitats de veïns enjardinin els seus terrats. Com que arreglar els parcs encara seria més car... han trobat la solució. Suposo que tots podrem anar-hi a llegir en còmodes gandules, regar les plantes, collir cargols, refrescar-nos els peus als bassinets... les activitats normals d'aquests espais. Però un dubte em rosega: i la clau del terrat? Potser es tracta d'una mesura per afavorir no tan sols empreses de jardineria (vade retro Satan, ja m'enteneu) sinó que també trobaran algun joier dur o tou que en faci diverses opcions per dur-les penjades al coll. 
Potser que parli amb el Presi de la nostra comunitat a veure si podriem ser dels afavorits, donades les característiques del nostre pati. (I a sobre, en hores lectives s'estalviarien la claueta).

dimecres, 17 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid...

l'ínclit Sr Rajoy va dir ahir que apostava pel corredor mediterrani. "Buenu",Però el cas és que ho va fer a Pequín a la cimera sobre la nova ruta de la seda. "Alça Manela!"I a més a més demana que les empreses espanyoles tinguin les mateixes facilitats que les xineses a Espanya. D'això se'n diu grandesa de mires.
L'atur està a punt d'acabar-se: tots cap a la Xina a muntar xiringuitos de canyes, faralaes i sevillanes (altra cosa no sabem fer). Vet aquí un clar exemple de la imaginació al poder.

dimarts, 16 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

TALL

Bon temps i  pau
Vol d’oreneta
                                                           arc i sageta.
Perfecte tall
sobre el mirall
del cel tan blau.

dilluns, 15 de maig del 2017

La TRESCA I LA VERDESCA




Efectivament. És la font que  Josep Aragay, ceramista, va fer les rajoles que ara la guarneixen i li donen el seu característic aspecte.
Aragay va tenir el taller a Breda i allí té un petit museu  força interessant que fou creat l'any 1974 aprofitant l'espai de l'antiga església de Santa Maria de Breda del segle XII. Si aneu a Breda us recomano que el visiteu.

diumenge, 14 de maig del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 451




Resultado de imagen de teatro romea federico garcia lorca

Si encara no heu vist l’obra que es representa al Romea, us la recomano. Passareu una hora i mitja sense adonar-vos-en. Pep Tosar, ens en  fa una creació com  les que, ell, ja ens hi té acostumats d’una  gran bellesa. En el 81 aniversari de la mort del poeta,  s’apropa al món  de Garcia Lorca en un viatge sorprenent i formidable a través  dels paisatges de Castella i Andalusia, una biografia sonora i virtual. Una guia per entendre millor el poeta que va cantar la vida i la mort amb la mateixa intensitat.

El muntatge d’audiovisuals ens ofereix el més rellevant  de la vida del poeta i això a traves de la banda sonora. Així mateix estableix connexions entre els fragments biogràfics i les obres que Lorca va escriure durant aquests períodes.

Tosar ens diu que, sense pretendre obviar els grans títols, n’ha escollit d’altres en segon pla, menys popularitzats. Els textos en prosa com Mi pueblo y otros Cuentos veganos, on Lorca construeix proses poètiques que ens apropen al viure rural de la seva infantesa,  Fuente Vaqueros; Impresiones y paisajes, on trobem la seva relació amb l’art i l’escriptura; o Teoria y juego del duende. També fragments del Romance del Amargo, o fragments de un Poeta en Nueva York i del  Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías.

L’acompanyament de Cante “jondo” per Mariola Membrives, amb l’acompanyament de guitarra per Rycardo Moreno, ball José Maldonado i percussió David Dominguez.                        
                           

                                                   
                 

     

divendres, 12 de maig del 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA


A la nostra ciutat hi ha una barbaritat de fonts. Ara no ens hi fixem massa perquè si tenim set entrem en un bar o ens comprem una ampolla d'aigua a qualsevol lloc, però abans havien estat realment importants i necessàries. La més antiga  sembla ser que es va posar el 1356 per proveir d'aigua durant l'epidèmia de pesta que va assolar  la ciutat. De fet era un abeurador pels cavalls reconvertida finalment en font.
Ara es veu part d'ella (cinc cossos) però sembla que era exenta i en tenia vuit. Va ser redocorada el 1918. Segur que l'heu vista centenars de cops però no sé si mai hi heu begut aigua. El seu cap de faune amb el broc a la boca, la veritat, no hi convida.

dijous, 11 de maig del 2017

lLA TRESCA I LA VERDESCA

Com ella, de mil colors, senzilla i alegre.


Avui no tinc temps d'escriure al bloc. Una amiga fa anys (els mateixos que faré jo dintre de poc) i ho celebra amb un esmorzar d'amigues a casa seva.Trobo que és una bona pensada ,ella sempre en té, de bones idees. Només tinc temps de dir PER MOLTS ANYS MARIETTE! i que en celebrem molts més encara.Calculo que fa aproximadament setanta anys que ens coneixem. No està malament, oi?

dimecres, 10 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


Ens envolta l'infinit

A classe varem estar parlant dels No llocs; o sigui dels espais no destinats, en principi, a ser lloc de residència (ni que sigui temporal) sinó per la seva mateixa essència, llocs transitoris, com ara un aeroport, o un tren. I també de les petites coses en la narració. Per exemple si surt un home que pesa 200 quilos, per força això es converteix en un tret que condicionarà i molt la narració. I també en els espais com a metàfora (no com a símbol).
 Tota la setmana que penso en aquests tres temes i els hi estic traient la punta. És fantàstic això de fer unes "classes" que et donen corda per rumiar i passar-ho bé. Com és possible que algú s'avorreixi amb tot el que tenim al nostre voltant? I a dins mateix nostre.
L'altre dia, en el trajecte a Vic, simplement mirant per la finestra vaig trobar tal quantitat de coses interessants i que em poden donar tema per a estona que vaig omplir quatre planes escrites només enumerant-les. No parlem ja si començo a lligar-les entre elles i a buscar-hi joc. Fantàstic!

dimarts, 9 de maig del 2017

L'arpa i les seves vibracions,450


                                                MOZART vs HAYDN

Diumenge, últim concert del meu abonament a l’Auditori. El programa d’ enguany de l’OBC sota la direcció del japonès Kazushi Ono, ha estat d’una excel·lent qualitat.
El concert d’avui MOZART vs HAYDN, a càrrec  del director convidat Jan Willem de Vriend, nascut als Paissos Baixos, és actualment Director principal de l’orquestra de la ciutat d’Enschede, i també conegut com a violinista del Consort Amsterdam fundat per ell.
Música menys coneguda, però agradable de escoltar, la part corresponent a Mozart, que descriu la creació  que va estrenar a Munic el 1781 sobre Idomeneo, re di Creta, partitura recopilada de forma arbitraria, consta de diversos paratges de la  vida del rei explicats en un ballet, un Chaconne, Pas seul, Passepied, Gavote i Passacaille. Hem pogut seguir la lletra del poema pel programa de mà que ens ho ha fet entenedor, molt ben cantat per  la soprano valenciana Ofelia Sala. Versos de gran lirisme, com aquesta Per pietà
                                         
                                          Si et sóc fidel a tu,
                                          Si em fonc amb la llum dels teus ulls,
                                          Prou bé que ho sap l’amor, i els deus,
                                          I el meu cor, i el teu també.

Mozart va morir el 1791, quan tenia 35 anys. I Joseph Haydn, que en tenia 59, viatjava per Europa i va ser a Londres on va compondre el que hem sentit avui, La Simfonia núm.100 en Sol major, que va rebre el sobrenom de “Militar”, a causa del solo de trompeta del final del segon temps i al timbre exòtic dels instruments de música turca triangle, bomba i platerets, que evoquen la musica dels geníssers, els soldats d’infanteria de l’exèrcit turc. El militarisme de Haydn és pintoresc i colorista, i se situa aquí, dins el context d’una narració en to de rondalla popular.
Avui doncs dues cares d’estil clàssic. Mozart ens fa vibrar en la intimitat afectiva de les emocions humanes, i Haydn il·lumina l’estil clàssic amb la intel·ligència sensitiva del joc formal.

A la sortida, cares de satisfacció i ens acomiadem fins la propera temporada en que l’orquestra ens oferirà un programa prou engrescador.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquells ocells que havien fet niu a la terrassa del costat no sabeu quin joc ens han donat tota la setmana. La meva veïna histérica perquè plovia i els volia tapar amb un plàstic, discussions estúpides dels veïns que ni els havien vist, sobre quina mena d'ocells eren, watsaps amunt i a vall... La Meri, la Meri ataca de nou; de seguida els va trobar a internet i en varem saber la història i miracles, és més al posar més fort el sò de l'IPad, els nostres es tornaven bojos. Al final, horror: un dels nounats (eren tres) mort a terra, i l'endemà un altre. I després la fugida dels pares amb el que quedava. La veïna convençuda que era pel fred. Jo perquè havien passat els dotze dies que segons Google triguen a volar lliures. Total que ara el niu el tinc jo (una preciositat) i la meva veïna torna a fer vida normal. Afectada, això sí, però crec que se'n sortirà. El bo del cas és que els veïns, han decidit quedar-se a viure al poble on passen els estius i més dies cada cop. Com s'ho farà? perquè allí els tràfecs i disgustos poden ser constants: gossos, gats, ocells de tota mena, gripaus, dragonets...Vaja allò del qui pentina el gat.
Ah  els NOSTRES ocells són tallarols capnegres. 

dilluns, 8 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Efectiament és Vic. Ara sí que veig Marisa, que mires el bloc.

L'altra dia hi vaig haver d'anar. Feia temps que em venia de gust i un encàrrec em va donar l'excusa perfecta. He estat inconptables cops a Vic per la seva proximitat amb Sant Julià però, en general, sempre em moc pe uns llocs determinats, els mateixos  i sempre em quedo amb les ganes de perdre'm una mica a la babalà que és el que m'agrada de les trescades. Com que l'encàrrec de l'altra dia només em va ocupar un quart d'hora i no tenia cap pressa per tornar vaig descobrir una de coses! Una mica a contrapàs dels llocs que coneixia i a més a més mirant cap amunt, no tan sols les botigues i els baixos, ja sabeu la meva dèria. Vaig caminar tant que quan finalment vaig anar al Museu de la pell, visita ajornada un i altre cop, estava tan derrengada que només vaig fer el que en podem dir visita de metge amb la intenció de tornar-hi amb més calma en un altre moment. 
A més a més havia fet tantes fotografies que es va acabar la bateria del telèfon i per tant,hi he de tornar de nou a deixar-ne constància. Que bé, un dia ben aprofitat (i ben dinat al solet primaveral) i un espera'm que torno, en peu. Fins aviat, Vic!

Per cert Marisa, quina va ser la foto que et va donar la clau definitiva? Soc bona persona i em vaig posar alguna de tan coneguda que era pista segura...

divendres, 5 de maig del 2017

L'ENIGMA DE LA TRESCA

Avui el mateix àlbum és l'enigma. Heu de clicar la foto i us sortirà l'àlbum.



dijous, 4 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Els dies de primavera, quan sóc a Saifores, tinc la impressió d'anar a la selva, tot salvant les distàncies. Mireu si no tinc una mica de raó:

cliqueu a sobre la foto

dimarts, 2 de maig del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA


No sé sI esteu al cas d’uns estudiants d’un petit institut d’Arkanses que llegint el currículum presentat per una aspirant a nova directora d’aquest centre amb motiu d'un treball de recerca, van detectar-ne detalls que no els feien el pes. Que “rascaven” vaja. I seguint el fil van descobrir un immens” pastel”(de pasterada) que ha tingut com a final la no direcció de la nova mestra que se la sabia molt llarga. Ha estat un fet que ha dut molta cua i que ha tingut una atenció mediàtica fora de l’habitual.
Deixant de banda el cas, que no el fet, aplaudeixo aquests nois i noies (16-17 anys) que han desobeït els mesurats consells d’aquells que els deien “no t’hi fiquis, no és cosa teva”. I tant que era cosa seva! El món es belluga amb unes immenses rodes que lentament van fent-lo avançar i qualsevol petitíssim bastonet ralenteix el seu ímpetu. Netejar radis de les rodes és tan important com connectar-hi motors.

diumenge, 30 d’abril del 2017

DE L'ENIGMA DE LA TRESCA



Quan jo era petita, fins els sis anys, viviem a la Via Laietana al davant del Cinema Princesa, Quan sortiem amb el meu pare a passejar, un dels llocs que m'agradava molt era on hi havia el rellotge lluminós al davant de la Banca Rosés que l'havia fet instal·lar allí l'any 1935. Era molt divertit jugar a encertar el moment en que s'encendria el cercle següent, senyal que havien passat cinc minuts des d'aquell on jo hi era. Com veureu el meu pare m'aviciava i tenia molta paciència. 
Aquest rellotge encara hi és però força malmenat. L'havia fet un rellotger de Barcelona anomenat Cabrerizo, segons el projecte de J.B. Sales qui va patentar aquest tipus de rellotge.
L'esfera és de pedra artificial i els ulls de les hores i minuts són de vidre glaçat. El dibuix cetral és un Mercuri, símbol del Comerç i tant ell com els dibuixos i  el marc que l'encercla són de llautó amb perfils daurats. 
Amb el temps es va fer malbé i com que El relltger Cabrerizo havia mort, ningú no es veia amb cor d'arreglat-lo i va estar mot temps mut. Quina contradicció : un rellotge que no marca i el temps va passant. Finalment quan el 1989 la Conselleria de Governació  de la Generalitat es va instal·lar on havia estat la Banca Rosés, el fill de Cabrerizo el va restaurar (crec que no totalment). Ara, el pobre rellote està en franca decadència i en mans d'un complex hoteler. Però vull creure que els anys que va estar aturat em van afectar i per mi no compten. O sigui que sóc molt més jove del que semblo. Ves a saber si m'he convertit en una aplicació de la teoria de la Relativitat..
Ah, d'aquesta mena (i pràcticament calcat)  al carrer de Rocafort 2, el Banc Condal n'havia fet posar un altre també construït pel mateix rellotger. Crec que encara hi és però cap trescada m'hi ha dut i no us en puc donar raó. Aquesta falta serà esmenada pròximament. 

divendres, 28 d’abril del 2017

LA TTRESCA I LA VERDESCA

 Està de moda el "nesting"que ve de la paraula anglesa nest que significa niu i vol dir estar-se a casa, tan confortable. Ves per on , a mi que no em preocupen gens però gens, aquestes coses de la moda, resulta que estic a la moda. Em passa com a Jourdan, el burgès gentilhome de Molière que parlava en prosa sense saber-ho.Però el millor és que, com diu el Quim Monzó en un article sobre això del nesting (que fa dos o tres anys es deia el cooconing, recordeu?), quedar-se a casa  veient una bona pel·lícula o llegint a la vora del foc, allunya o redueix el risc de demència, la de veritat, no la del pobre Jourdan. Doncs mira que bé, a gust i a sobre fent salut..Quina il·lusió em fa saber que demà, diumenge I DILLUNS, podré dedicar-me a tan satisfactori ejercici. Es veu que els aires sarrianencs, al ocells els proven,perquè, aprofitant el restaurant per ocells que tinc muntat a la terrasseta i uns ficus benjamina molt frondosos.de la meva veïna, uns ocells hi han fet niu tan moderns ells.

dijous, 27 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Record de Xavier Corberó

El recordo primer a l'Escola Massana. No era del meu curs ni de la meva especialitat però sí amic d'amics meus i havíem sortit en colla algunes vegades. Era divertit, intel·ligent, força enlluernador i llavors,molt atractiu. Després, ja artista reconegudíssim, havíem coincidit en molts actes i reunions amb motius diversos. Recordo la seva preciosa casa a Esplugues, amb una cuina recoberta de rajoles antigues de totes menes i la banyera a l'habitació, ensorrada a terra dissimulada al parquet i el jardí amb magnífiques escultures seves i d'altres artistes. Recordo la seva xerrera interessant i inacabable, aquell dia amb l'escultor Richard Serra (encantador)... i tantes escultures seves que seran record seu a Barcelona i a molts altres llocs. Val la pena aquesta memòria d'un artista singular. Aneu-les a veure si podeu.

dimecres, 26 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sol i ombra

La saviesa popular i també la ciència ens diuen que el sol és euforitzant, satisfà, dóna benestar, vitalitza i no sé quantes coses positives més. I sí, és veritat i el bon temps és agradable. La boira, la pluja i el temps rúfol tenen mala premsa. Perquè? Sí, ja sé que és incòmode haver de sortir quan plou, que si dorms sota un pont deu ser molt poc confortable, que unes sabates xopes poden arruïnar un dia... però deixant de banda els inconvenients que podríem dir no són deguts a factors climatològics sinó socials, el mal temps o el temps emboirat té un encant indiscutible. Un te a mitja tarda, veient com plou, una manteta sobre els genolls, un cinema i al sortir pluja Rambla amunt... , per a mi poden ser tan estimulants com un dia de platja per algú altre. Un dels records més vius i engrescadors de la meva vida és el d’una pluja sobtada amb la conseqüent mullena i un ja no ve d’aquí que ens va fer passejar dos o tres hores al ritme de l’entesa i els riures. Visca el sol, però gaudim també del mal temps, que de tot hi ha d’haver en aquest món. Que avorrit, un país en que tot sigui sempre igual. Segur que la gent també deuen ser com  peixos de safareig, sense suc ni bruc. Serà que soc més partidària de la rauxa que del seny? 

dilluns, 24 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA




La meva novel·la està molt avançada i el meu enteniment gairebé lliure d’aquesta obsessió. Crec que deu ser malaltissa perquè, mirant fredament el resultat no n’hi ha per tant. Però quan la intenció és escriure alguna cosa que et barrina, l’escriptura, el matís, els detalls, tot es fa cabdell que costa desembullar. I ara la prova de foc: l’anàlisi del profe i els companys amablement punyeteros. Ho dic sense cap rancúnia, al contrari. Són ells qui, estant més allunyats emocionalment i amb la seva perspicàcia habitual em faran aclarir (me) el que no s’entengui o “rasqui”. Ho espero amb delit perquè us he de confessar una cosa : m’agrada escriure, però m’encanta trobar la llum que busco a l’escriure.

(La portada és aquesta però no sé perquè ha sortit escapçada .
Espero que només sigui un detall extern)

diumenge, 23 d’abril del 2017

divendres, 21 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA













El temps em marca unes hores
que costen molt d’escoltar.
Tinc cinc rellotges en marxa
cada un si fa no fa.
A vegades em pregunto:

la meva, quina serà? 


dijous, 20 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA



Fa pocs dies va morir la dona més vella d’Europa, una italiana de 117 anys. Ara la més gran, viva, es diu Ana Vela. Me’n alegro pels meus fills encara que la coincidència de cognom sigui tan sols una casualitat. Espero viure encara uns quants anys més (en circumstàncies si fa no fa com ara) però no voldria sortir als diaris amb tan faust motiu. M’agrada la meva vida però no tinc cap ganes de competir per fets aliens a la meva voluntat. Ja serà molt si puc anar fent! Vinga, vinga, sortiu, aneu al cinema, escriviu, feu fotos, cuineu, estigueu amb amics, feu el que us vingui de gust. De moment, el món és nostre i cal aprofitar-lo, que tots hem lluitat molt per fer-lo una mica més habitable.

dimecres, 19 d’abril del 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

TANTO MONTA, MONTA TANTO


Fa dies vaig anar al Caixaforum a veure l’exposició Art i cinema que em va agradar molt. Hem vist molts cops pel·lícules  inspirades en l’art. Quadres famosos, èpoques, fets representats etc. En aquesta era el contrari. Mostrava com el cinema havia influenciat l’art, els artistes i moltes de les tendències d’una època. Era molt interessant. Llàstima que ja hagi acabat; perdoneu, un altra dia, si comento alguna expo ho faré donant-vos prou temps com per anar-la a veure si us he sapigut despertar el cuquet interessat.

Ah, i un detall: en una vitrina un vestit de teatre ( o de cinema) em va inspirar el dibuixet que avui us poso. Podria deixar-ho per Sant Jordi, però no, que el verset i el dibuix ja els tinc fets però haureu d’esperar el dia que toca. 

dimarts, 18 d’abril del 2017

La TRESCA I LA VERDESCA

Va de debò:

Reprenc el bloc. Ja sé que em costarà recuperar els meus “fidels lectors”, entre altres coses perquè no crec que ningú, ni tan sols ells (vosaltres),  rastregin cada matí la xarxa per si he tornat. Però ves per on, sí. Ara sóc com un actor sense públic a la sala. Potser que l’obra no sigui bona o que l’actor ho faci molt malament, però: sigueu com pares i mares que van a l‘escola a veure els seus plançons que fan una “repre”. M’agrada molt pensar que és una manera de relacionar-me amb els qui estimo i explicar-vos el que faig, llegeixo, sento, em causa estupor, m’enrabia o m’agrada. Què bé si coincidim, i si divergim “olé” que discutint s’arriba a l’entesa i no cal tampoc que respirem tots a l’unisò.

Bentrobats


Des d’aquí una forta abraçada a l’Olga Xirinacs.

dilluns, 3 d’abril del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 449

                                                   MUSEU AGBAR DE LES AIGÜES


                            LA CENTRAL CORNELLÀ D’AIGÜES DE BARCELONA

Fa unes setmanes que amb un grup de d’amics vam visitar la Casa de les Aigües de Montcada. Ja en vaig deixar constància en aquests bloc.
Avui, hem ampliat els nostres coneixements amb la visita al museu creat fa uns anys, en una part dels edificis històrics de la Central de Cornellà. Amb aquestes dues visites completem el nostre desig de fer-nos una idea d’on surt l’aigua que bevem i fem servir.
En aquesta visita de gaire bé dues hores, ens acompanya una noia biòloga i educadora en el camp de les ciències, que ens dóna tota classe d’explicacions.

Antigues calderes de carbó 
La planta va ser  inaugurada el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer de la vall baixa del riu Llobregat i abastar així Barcelona, una ciutat que en aquell moment es trobava en plena expansió. Els edificis del complex industrial original, d’estil modernista, son obra de l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch, autor de projectes tan destacats com l’Hivernacle del parc de la Ciutadella i la Torre de les Aigües del Tibidabo.
Dins l’edifici principal, que consta de tres naus entrellaçades de maó massís i bigues de ferro, es va instal·lar la maquinària de vapor destinada a produir l’energia necessària per a moure les bombes d’un sol pou, el Fives-Lille i les grans bombes d’impulsió encarregades de fer arribar l’aigua a la ciutat.
Maquinària francesa
Els edificis modernistes i la maquinària de vapor que ara formen part de l’Exposició Permanent del Museu, ens acosten a l’aigua des del punt de vista històric, tecnològic i ambiental. Per mitja de mòduls interactius i recursos audiovisuals, l’exposició permet, també, acostar-se a les propietats de l’aigua com a substància i copsar-ne la interrelació amb el territori.
El Pou Gran, ara convertit en Auditori
La visita acaba dins l’espai del Pou Gran on abans recollia milions de litres d’aigua, ara convertit en sala d’actes i concerts. Té amb una acústica molt bona, i s’hi fan conferències, concerts i també festes . És pot llogar per casaments o actes socials.
El parc és molt agradable rodejat de petits espais d’aigua que circula tranquil·la per uns canalons i una amplia zona verda que invita a quedar s’hi. Hi ha, també, un bar restaurant on s’hi pot esmorzar o dinar.
Les fotografies adjuntes ho constaten. Per a nosaltres ha estat una visita força interessant. Hem ampliat els nostres coneixements, al mateix temps que hem passat una bona estona.


I  


.


dimarts, 28 de febrer del 2017

L' Arpa i les seves vibracions, 448


QUARTETT



                                          Espectació per veure la programació d’una òpera escrita només fa vint anys, per tant, una aportació nova a la lírica. Envoltada de polèmica, a favor, la majoria de critiques, la resta en contra.
Els pares de la criatura en qüestió, tant en el llibret i en la música, Luca Francesconi, italià, music, pedagog i director d’orquestra; i en la Direcció d’escena Âlex Ollé de la La Fura dels Baus. El binomi dels dos ha creat un espectacle totalment innovador,
L’argument és prou conegut. Es tracta d’una revisió de Les amistats perilloses de Heiner Müller. Dos ex amants es troben atrapats en un joc de seducció on l’única sortida és la mort.
.   L


uca Luca Francesconi compon una obra que fa reflexionar sobre la decadència de certes classes socials. La Marquesa de Merteuil proposa una juguesca al Vescomte de Valmont per seduir a Cecile, la seva neboda verge; però ell prefereix el repte de captivar a Madame de Tourvel, una esposa fidel.
 El muntatge se situa en una caixa suspesa a l’escenari que representa l’aïllament emocional dels personatges. La tecnologia del Vídeo (Franc Aleu) és present en tota l’obra; i la il·luminació (Patricia Frini), són dos dels elements innovadors que acompanyen tot l’espectacle.
L’orquestra del Liceu combinada amb la música preenregistrada i tractada electrònicament, d’una altra orquestra que emet el so per damunt dels caps de l’audiència. Com diu el programa: 

            "Una experiència immersiva i irrepetible”
Posen les veus el baríton anglès Robin Adams i  la mezzosoprano Allison Cook. Durada 1,30 hores, en que  no és mouen de l’escenari representant els seus rols; transvestint-se per interpretar  dos altres personatges Cecile i Tourvel,  durant la juguesca,  d’aquí el nom de Quartett, 
El final també conegut per la novel·la i el cinema: la autodestrucció de la burgesia de l’època, d’ells mateixos i de tot el que signifiqui cultura. Per això al final de l’obra que ens presenta Àlex Ollé, la protagonista després d’enverinar al seu antic amant, en un acte de destrucció final, trenca les parets i la biblioteca, plena de llibres  li cau a sobre, simbolitzant així la fi de la cultura.
Dins aquesta autodestrucció també hi té que veure el diàleg, que durant tota l’obra és barroer, groller, matusser, blasfem, sexual del més baix nivell i  d’una crueltat refinada.
Si teniu ocasió de veure aquesta obra, ja opinareu vosaltres mateixos. El Liceu ens ha ofert la primícia de l’òpera del segle XXI.













dimarts, 14 de febrer del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 447

                                              BALLET  PRELJOCAJ

El prestigiós coreògraf  Angelin Preljocaj, va crear el 1984 el Ballet Preljocat, que, actualment té 24 ballarins i està instal·lat a Aix en Provence, ciutat on han nascut una cinquantena de treballs coreogràfics.
Dissabte, el Liceu, ens va oferir un programa doble, creat pel New York Ballet i inspirat  en els Estats Units i la immigració.
Sobre la primera peça “Spectral Evidence” (2013), Preljocaj ens diu que es tracta d’una investigació fonamental sobre conceptes com el pes, l’energia, la dinàmica i l’espai.
És tracta d’ un ballet que consta  de vuit ballarins que escenifiquen diverses peces musicals de John Cage, compositor experimental i que representen un judici inspirat amb les bruixes de Salem, on es judiquen quatre dones. Les línies geomètriques de la posada en escena, juntament amb la música, creen un univers fred i aterridor fins que l’emoció sorgeix entre un home i una dona. Una trobada que no podrà prohibir ni el foc de la foguera ni el somni d’una resurrecció. Cal destacar la il·luminació, perfecte, en les escenes del foc.


“La Stravaganza”, segona peça del programa, és fruit d’un encàrrec fet el 1997 per Peter Martins del New York City Ballet, en qual es  rendeix homenatge a tots els que emigren en busca d’una nova vida, especialment a aquells que ho fan cap a Estats Units. Jo mateix sóc fill d’immigrant, ens diu, aquesta ciutat sempre ha estat mítica per a mi.
Sis parelles de ballarins recreades a partir de tots els períodes de la immigració nord americana interpreten coreografies  a partir de músiques molt variades, des de Vivaldi a Ake Parmerud, passant per Evelyn Ficarra, Serge Morand y Robert Nromandeau
Preljocaj fa que el passat irrompi en el futur, s’inicia amb un representant de l’est amb la seva cultura ancestral i les seves tradicions i, segueixen amb balls  dels Estats Units, Broadway i Balanchine.



Tot i que els programes del Liceu es programen amb anys d’antelació, sobretot les òperes entre set i cinc anys, aquest ballet que és representa just aquests dies, troba la seva màxima actualitat, mentre ens preocupem i patim amb els immigrants que entren a Europa i  en vivim els seus drames dia a dia.






diumenge, 5 de febrer del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 446




L’ART AL SERVEI DE LA TÈCNICA
CASA DE LES AIGÜES


AGBAR, La Societat General d’Aigües de Barcelona, té el monopoli d’abastir  la ciutat mitjançant la distribució de les aigües Ter-Llobregat. Però no sempre ha estat així, molta gent gran encara recorda que el subministrament a Barcelona venia pel Rec Comtal, amb inici de la seva sortida a Montcada. Era tant la  puresa de les seves aigües, que la gent creia que eren les millors del món. Quan el 1914 una contaminació d’aigües fecals va desencadenar una epidèmia de febres tifoides causant molta mortaldat, ningú no s’ho volia creure, fins que  les autoritats sanitàries van haver de precintar les fonts amb senyals vermelles per dissuadir a la gent “no pot ser, deien, si és la més bona  de totes.
Aquesta història i moltes d’altres ens va explicar en Marcel, guia de la Casa de les Aigües de Montcada, en una visita en la que vàrem poder retrocedir en el temps i aprendre moltes coses.

El Parc de les Aigües és el símbol natural de l’aprofitament mil·lenari que es feia de les aigües del Besòs des de Montcada i Reixac com a conseqüència de la riquesa aqüífera d’aquest municipi. Acull construccions claus per a l’aprovisionament d’Aigua de la ciutat de Barcelona al llarg de la història: el Rec Comtal a l’Edat Mitjana, la Mina de Montcada al segle XVIII, i la casa de les Aigües construïda el 1878.

La Casa de les Aigües que hem visitat amb deteniment durant més de  dues hores, és una antiga central d’extracció i bombejament d’aigües captades del cabal subterrani del riu Besòs. Coneguda en un principi com els pous de Montcada, fou una intervenció d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona, atesa l’extrema sequera que patia la Ciutat Comtal el 1878.
El projecte va ser encarregat a l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias qui plantejà un projecte ambiciós i modern per al subministrament d’aigua potable, capaç de satisfer les necessitats d’una ciutat en expansió davant el repte de la construcció de l’Eixample barceloní.
Hem vist amb detall dins aquest recinte, emmurallat i enjardinat, un valuós conjunt arquitectònic que en l’actualitat és una peça clau del patrimoni industrial català i un punt de referència fonamental del modernisme local.

Molt a prop de Barcelona, és un lloc per perdre-s’hi i poder admirar totes les sales, acuradament conservades, anant  de sorpresa en sorpresa.



dimecres, 1 de febrer del 2017

L'arpa i les seves vibracions, 445


La coneguda òpera de Jules Massenet, estrenada el 1892 a Viena, inspirada amb la novel·la – epistolar de  Goethe i cantada en alemany; la versió d’avui  en francès, llengua amb que  es canta actualment a tots els teatres.
L’obra,  ens fa palesa les inquietuds amoroses del jove protagonista que arriben fins el suïcidi, identificant-se amb l’ escriptor  amb ressonàncies autobiogràfiques
El llibret  de l’òpera és obra de tres autors: Édouard Blau, Georges Hartman i Paul Millet, que estructuren el drama líric en quatre actes.
Voldria comentar-vos les bones veus de que  vam gaudit  el divendres a la nit al nostre Liceu. Josep Bros,  tenor barceloní, en el paper de Werther, un dels més difícils per la seva tessitura. La mezzo francesa Nora Gubisch, en Charlotte i la soprano Sonia de Munck, madrilenya, aquesta última pel nostre gust la millor veu, en el paper de Sophie,  germana petita de Charlotte.

Últimament, el Liceu, ja ens hi té acostumats; la direcció d’escènica tota una novetat. Aquesta vegada a càrrec de Willy Decker, alemany i conegut per les seves agosarades produccions d’òpera arreu del món. En aquesta obra opta pel minimalisme., vestuari sobri i gaire bé fosc,  parets nues i el  mobiliari consistent en unes cadires i una taula, res que pugui distreure  del dramatisme de l’obra.
La música prou coneguda fa lluir 
als seus interpretes amb monòlegs, àries de gran dramatisme, duets i acompanyament  del cor. En aquesta ocasió el paper dels  nens que canten les cançonetes de Nadal al començar l’obra a casa del burgmestre, és a càrrec d’un grup de nens del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.
La direcció musical a càrrec d’ Alain Altinoglu, que va ser molt aplaudit així com els músics de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Ier i IIon actes junts, descans de 30 minuts i IIIè i IVè  actes de 55 minuts . Durada aproximada de 2 h. i 40 min. de música romàntica expressada amb una delicada línia melòdica i revestiment orquestral ben dirigit. No hi falta la presencia de la natura als  suposats jardins i la malenconia del seu heroi que mort d’amor.