L’ART AL SERVEI DE LA TÈCNICA
CASA DE LES AIGÜES
AGBAR,
La Societat General d’Aigües de Barcelona, té el monopoli d’abastir la ciutat mitjançant la distribució de les
aigües Ter-Llobregat. Però no sempre ha estat així, molta gent gran encara
recorda que el subministrament a Barcelona venia pel Rec Comtal, amb inici de
la seva sortida a Montcada. Era tant la puresa de les seves aigües, que la gent creia que
eren les millors del món. Quan el 1914 una contaminació d’aigües fecals va
desencadenar una epidèmia de febres tifoides causant molta mortaldat, ningú no
s’ho volia creure, fins que les
autoritats sanitàries van haver de precintar les fonts amb senyals vermelles
per dissuadir a la gent “no pot ser, deien, si és la més bona de totes.
Aquesta
història i moltes d’altres ens va explicar en Marcel, guia de la Casa de les
Aigües de Montcada, en una visita en la que vàrem poder retrocedir en el temps
i aprendre moltes coses.
El
Parc de les Aigües és el símbol natural de l’aprofitament mil·lenari que es
feia de les aigües del Besòs des de Montcada i Reixac com a conseqüència de la
riquesa aqüífera d’aquest municipi. Acull construccions claus per a
l’aprovisionament d’Aigua de la ciutat de Barcelona al llarg de la història: el
Rec Comtal a l’Edat Mitjana, la Mina de Montcada al segle XVIII, i la casa de
les Aigües construïda el 1878.
La
Casa de les Aigües que hem visitat amb deteniment durant més de dues hores, és una antiga central d’extracció
i bombejament d’aigües captades del cabal subterrani del riu Besòs. Coneguda en
un principi com els pous de Montcada, fou una intervenció d’urgència de
l’Ajuntament de Barcelona, atesa l’extrema sequera que patia la Ciutat Comtal
el 1878.
El
projecte va ser encarregat a l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias qui
plantejà un projecte ambiciós i modern per al subministrament d’aigua potable,
capaç de satisfer les necessitats d’una ciutat en expansió davant el repte de
la construcció de l’Eixample barceloní.
Hem
vist amb detall dins aquest recinte, emmurallat i enjardinat, un valuós conjunt
arquitectònic que en l’actualitat és una peça clau del patrimoni industrial
català i un punt de referència fonamental del modernisme local.
Molt
a prop de Barcelona, és un lloc per perdre-s’hi i poder admirar totes les
sales, acuradament conservades, anant de
sorpresa en sorpresa.
He estat al Parc de les Aigues però només al restaurant, on per cert es menja força bé. Pel que expliques, és molt interessant.
ResponElimina