diumenge, 22 de febrer del 2015

CINE /TEATRE


EL HOLANDÉS HERRANTE

Ya que estáis con “El holandés errante” o “El buque fantasma”, no estaría de más recordar el film que rodó Albert Levin en Tossa, con Ava Gardner y ese holandés condenado a vagar por el mundo que fue James Mason. Pero el idilio que surgió en “Pandora o el holandés errante” fue el que tuvo Mario Cabré con la bella actriz, que tan nervioso puso a Frank Sinatra. Romanticismos aparte, diré que había (no sé si aun vive) un fotógrafo en Tossa que fotografió a toda aquella troupe durante aquellos días en el rodaje y fuera de él y se le podían pedir copias de sus fotos. Aun guardo la colección que le pedí.

“SHOW BOAT”

Y ya puestos, ¿Ya tenéis entradas sacadas para ver “Show Boad” (el musical que aquí vimos en el cine en los años 50 con el título “Magnolia”) se pasa el 22 de marzo a las 17,00h en el cine Bosque, desde la Ópera de San Francisco. La cosa promete y no es cuestión de dormirse que se está llenando, yo ya saqué mis entradas hace varias semanas.


dissabte, 21 de febrer del 2015

L'arpa i les seves vibracions, 376


L'holandès errant

Adrianne Pieczonka,  és SENTA
He trobar una bona enquadernació de  la traducció en català del text alemany de L'holandès errant. La he llegida de cop per assabentar-me del text també escrit per Wagner. Ell és l'autor del llibret i de la música.
He tingut oportunitat de veure al Liceu dues vegades la representació del "Vaixell fantasma", (títol en alemany), en diverses versions , d'això ja en fa anys. Ara quan penso en fets, ves per on de tot fa molts anys... segur que també us passa a vosaltres.

Us transcric una part de la balada que tan m'agrada. 

Iohohohe! Iohohohe!
Vau trobar el vaixell a la mar,
roges les veles, negre el pal?
A bord, l'home pàl·lid,
el senyor del vaixell, vetlla sense repòs.
Hui! com bramula el vent! Iohole!
Hui! com xiula entre les cordes! Iohole!
hui! Com una fletxa, vola,
sense destí, sense repòs, sense treva!
Però l'home pàl·lid
encara pot aconseguir la salvació,
si troba una dona que, fins a la mort,
li sigui fidel a la Terra!
ai, quan la trobaràs,
pàl·lid navegant?
Pregueu al cel
que aviat una dona li vulgui fidelitat!

L'òpera s'acaba amb gran força expressiva musicalment, mentre Senta que  s'ha tirat al mar per salvar l'home errant diu:

Glòria al teu àngel i al seu manament!
aquí em tens, fidel fins a la mort!

Senta és una gran dona. Wagner diu del seu personatge: " No deixeu que el cantó somiador de la seva naturalesa sigui entès en el sentit del modern i malaltís sentimentalisme.

Si us animeu ens veiem dimarts al cinema Girona, a les 8,15. Versió en directe des de Londres.


divendres, 20 de febrer del 2015





Qui havia de ser l'endevinaire sinó el Rafel? A més de ser ràpid se les sap totes. Ja no cal que us expliqui la història, ell ho ha fet molt millor que jo.
Però el que ell no ha explicat és que el Palau de la Virreina el va fer construir Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell (1707-1782) que havia estat virrei al Perú on havia tingut per amant la Perricholi, una famosa actriu de teatre amb la qual va tenir un fill i cinc néts. El nom ve de la seva dona Maria Francesca Fiveller de Clasquerrí, la Virreina. Un altre dia us explicaré més històries d'aquests personatges que són els avantpassats de José Luís de Vilallonga, novè marquès de Castellbell, el quan n'explicà les seves facècies. 

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Sabrieu dir-me quin és el lligam entre Jacqes Offenbach, el Palau de la Virreina i els Dagoll Dagom ?

dijous, 19 de febrer del 2015

L'arpa iles seves vibracions, 375

El vaixell fantasma
La trobada de la colla, amics, veïns i coneguts al cinema Bosque per veure en pantalla gran la retransmissió de Norma des del Liceu, en la nit internacional de l'òpera, va ser tota una festa. La sala plena,cap butaca lliure.
Les veus dels cantants al més alt nivell i la posta en escena original.
A la sortida, la concebuda tertúlia tot bevent una cervesa.
Animats per l'experiència grupal, ja ens hem apuntat pel proper dimarts 24 de febrer al cinema Girona, on projectaran directe des de Londres, L'holandès Errant, "El vaixell fantasma", títol en alemany, Wagner,  per a qui agradi la seva música.
Hora 20,15, durada 140 minuts. Preu amb entrada anticipada per Internet 14 €.
Beyn Terfel i Adrianne Pieczonka com a protagonistes
Tinc una predilecció especial pel personatge de Senta, les balades que canta em fascinen, les escolto sovint. Johohoe! Johohoe! canta com a leitmotiv, quan jura ser lleial fins a la mort.
La lletra de tota l'obra expressa la maledicció, la redempció i el desig de mort com a única certesa de salvació. La música l'acompanya com sols sap fer Wagner.

Si us animeu, allí ens trobareu.

dimecres, 18 de febrer del 2015


Diumenge: calçotada familiar gairebé al complet (31 de 37)

El cel emboirat però els ànims en alça. Inclús el sol es va animar i a la sobretaula va fer una tímida aparició. No sé què passa però quan arriba aquest temps i sense adonar-nos-en sentim una mena de neguit que és simplement ganes de calçots. Deu estar a l'aire. Resulta una mena de posada a punt de la fraternitat, un tallar momentàniament amb les preocupacions solitàries i un relligar amb essències de passat que segurament ens projecten amb més força al futur. Que per molts anys seguim fent semblants obres, amb els mateixos manobres i si pot ser, amb els que han faltat.  

el més petit de tots a l'hora de les postres; diria que també ell estava content. 



dilluns, 16 de febrer del 2015

CINE


CARTEL  

SI ME DEJÁIS PONDRÉ MI GRANITO DE ARENA


Bueno, ahora que ya has descubierto el enigma, y habiendo estado calladito, aportaré unas pequeñas notas sobre ese monumento que es “Campanadas a media noche”. Este film fue un tormento para su productor Emiliano Piedra y su productora Brepi Films. Rodar con Orson Welles siempre fue un peligro, por algo no conseguía rodar todo cuanto quería. Y buena parte de sus films pudo acabarlos, los que acabó, gracias al dinero que conseguía con sus apariciones como actor en grandes producciones.
Orson fue un genio, tan inconmensurable como su propio volumen. Y como tal, creaba a su manera, todo hay que decirlo, muy creativa, pero precisamente por ello, continuamente cambiaba los planes de trabajo, porque no le gustase o porque se había acabado el dinero. Eliminaba escenas, si lo consideraba necesario y rodaba otras nuevas. Además, tenía fama de que rodaba muchos metros filmando ensayos, incluso a escondidas de los actores, En definitiva se encarecían sus producciones hasta lo indecible. Llegando a pasar incluso años, en algunas de ellas, antes no se terminaban. Y eso fue lo que le ocurrió a Emiliano Piedra (que dicho sea de paso, para curiosos, estuvo casado con la actriz Emma Penella).
Para “Campanadas a media noche”, se impresionaron 126.000 metros de película, de los cuales solo se aprovecharon 2.800. (Los datos de rodaje están muy bien explicados en el libro de Esteve Riambau). Emiliano Piedra dijo: “Welles se “calienta” como actor ante la cámara y película en marcha y si no le gusta el plano no lo rueda o lo elimina”. Rodó con dos cámaras la escena de la batalla. Resumiendo, el coste del film sobrepasó todo lo estipulado y su productor tardó años en rehacerse del descalabro financiero, tras 12 semanas de rodaje y faltando mucho por rodar aun, tuvo que conseguir contratos y créditos necesarios para rodar otras ocho semanas, para que Welles pudiera terminarla. 


 CLIXÉ DE PRENSA

Solució a l'Enigma



El cineasta, protagonista, director, guionista i factotum és, naturalment, Orson Wells. I la pel·lícula de referència Campanadas a medianoche basada en Shakespeare en la qual Welles és Falstaff,  aventurer, i figura de pillastre, gandul, manefla i vividor, en temps del rei d'Anglaterra Enric IV.
El mateix Welles deia que aquesta era la seva millor obra. 
Explica l'amistat entre dos homes molt diferents: el príncep destinat a ser el rei i ell, el pillastre, enfrontats pel destí i pels dubtes sobre si mateixos. 
A mi m'agrada molt aquesta pel·lícula, així com Becket o l'honor de Deu ( basada aquesta en una obra de Jean Anouil, dirigida per Peter Glanville)  perquè en les dues hi ha aquesta mateixa dicotomía : la persona i el personatge. 
Campanades es va rodar amb molt pocs mitjans i gairebé tota a Espanya : a la Casa de Campo de Madrid, les muralles d'Àvila, el castell de Cardona etc... 

Durant molts anys va ser difícil de visionar per problemes de censura. Ara es pot veure tranquil·lament per You Tube, simplement escrivint el nom i You tube. Està sencera, encara que és clar no és el mateix que  veure-la en gran.






Repartiment

Orson WellesKeith BaxterJohn GielgudJeanne MoreauMargaret Rutherford,Marina VladyNorman RodwayAlan WebbFernando ReyWalter ChiariAndrew FauldsMichael AldridgeJulio PeñaAndrés MejutoKeith PyottJeremy Rowe,José Nieto
Producto
Géner
Sinopsi
Anglaterra, Guerra dls Cent Anys (ss. XIV y XV). Enric IV, primer monarca de la dinastía dels Lancaster, el 1399 arrabassa el tron al seu cosí Ricard II.
 Adaptació de diverses obres de Shakespeare: "Enrique IV", "Enrique V", "Las alegres comares de Windsor" i  "Ricardo II"


diumenge, 15 de febrer del 2015

PANEM ET CIRCENSES


CARNAVAL.- El cap de setmana passat vaig estar a Madrid, a una festa de disfresses organitzada per uns parents.
De fet vaig marxar dijous al migdia en l'AVE i vaig tornar dilluns a les 19'-h. Era a la mansió que tenen a una urbanització als afores de Madrid i ens varem juntar més de 60 persones. Van ser uns dies ben divertits i aprofitats. Suposo que m'heu reconegut. Sóc la hippie.
Vaig utilitzar el servei de ATENDO per a persones amb problemes de mob
ilitat. Fantàstic i gratuït!. En cadira de rodes amunt i avall fins a deixar-me a lloc. Molt recomanable. 


divendres, 13 de febrer del 2015

L'Arpa i les seves vibracions, 374

NORMA

Sondra Radvanousky
Per un malentès  d'aquells que a vegades passen, el diumenge dia 8 vaig trobar-me sense l'entrada de Norma per anar al Liceu, no entrava dins del meu abonament anual i, la que esperava es va fer fonedissa. Desprès de la decepció, vaig pensar que coses pitjors em podien haver passat i cap a casa. Totes les entrades de cada sessió estan exhaurides.
Des de fora doncs, un petit comentari. El Liceu presenta una nova coproducció, juntament amb el San Francisco Opera, Chicago Lyric Opera i Canadian Opera Company.
Orquestra Sifònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.
L'obra dura 3 hores i 25 minuts. El repartiment del diumenge era de primer repertori. ( val a dir que els cantants del segon també són molt bons.)
Norma cantada per la soprano nord-americana Sondra Ravanousky, actualment en el rànquing numero u, i Gregory Kunde també d'Estats Units, en el paper de Pollione.
La posta en escena molt bonica i original segons em van comentar els meus amics que ells, si van tenir entrada.
Si voleu gaudir d'aquesta òpera en versió cinematogràfica, el proper dimarts, dia 17 a les 20 hores, el Liceu la retransmetrà en directe a uns quants cinemes d'Europa, és a dir, es podrà veure a  cines  de Paris, Roma, Brussel·les o d' Àustria  la versió de Barcelona. Com que suposo que serà una versió acurada fa il·lusió que el nostre Liceu pugui passejar-se per les pantalles europees.
Jo ja he comprat la meva entrada numerada, 20 €, preu únic, al cinema Bosque, però també la projectaran el Girona, Cinefa Diagonal i possiblement d'altres.


(He tardat unes setmanes a escriure, una tos empipadora  i febreta no m'han abandonat en dos mesos i fins ahir no vaig tenir l'alta mèdica,avui més animada us recomano Norma al cinema.)


L'ENIGMA DE LA TRESCA



Un dels grans, més grans del cinema, actor, director, guionista etc... res no va deixar per fer, va ser un enamorat de Barcelona. Va rodar en diverses ocasions i diferents llocs. Les pistes que us dono per endevinar el personatge i les seves obres són : campanes, castells i viatges. Qui s'anima buscar i trobar (que no sigui el Rafel que no cal que busqui res perquè ho sap des que va néixer, o abans potser).

dijous, 12 de febrer del 2015



Qui, aquests dies no s' ha trobat, en un moment o altre amb les imatges de l'Umma Thurman ? Un antes y despuès que va molt més enllà de la pura anècdota xafarderil. És difícil, penso, mantenir equilibrat el convenciment que tothom és lliure de fer amb si mateix el que li vingui de gust, el comentari estètic i la reflexió moral de l'assumpte. No es pot pretendre ser mirall i vidre transparent alhora. Si ets vidre has d'estar net i transparent deixant passar la llum sense interferències; si mirall ser prou fidel com per transmetre la mirada dels altres i saber que el reflex no inventa sinó que transmet el millor i el pitjor.  Segurament m'he explicat de tal forma que no s'entén res, però el que vull dir és que fes el que vulguis però sàpigues que tot té conseqüències i comporta responsabilitats.I això val per a tot, des de la política, la vida domèstica, la literatura...qualsevol cosa. Ja m'enteneu. 

dilluns, 9 de febrer del 2015

LA SOLUCIÓ DE L'ENIGMA)

Sí, efectivament és de Jaume Plensa i és al Passeig del Born. Però la cosa no acaba aquí. El cofre és una ofrena a la memòria, la del 1714 en particular però també la general. Quan es va fer, a dins s'hi van posar diversos elements que datessin el moment : un diari, una ràdio-cassette, i documents diversos. Aquest cofre crec que està previst que s'obri dintre de no sé quants segles. La idea del cofre ve donada per les caixes o cofres que els diferents gremis havien tingut a Santa Maria del Mar per a guardar els documents importants: contractes, comptes, llibres de passantía i fets etc. Això no ens ho van explicar en la visita sinó que ho he trobat jo soleta.
Quant a les boles són bombes del 1714 i les lletres (d, b) podrien ser les inicials del Duc de Berwick qe va ser qui va ordenar el bombardeig de Barcelona. Aquest personatge es deia James Fitz James Stuart , Duc de Llíria i Xerta i no sé quants llocs mé. Era rebesavi de la Cayetana Fitz-James Stuart, la Duquessa d'Alba. Era anglès i va ser un militar i aristòcrata anglès al servei de Lluís XIV de França durant la Guerra de Successió espanyola.
Les boles-bomba són exactament iguals a les de l'escultura de Plensa a Can Framis que fan referència a la Divina Comèdia del Dant.Totes estan lligades a una columna central, duen un número i el seu nom i representen els pecats capitals. No creieu que també les del Passeig del Born poden tenir el mateix significat? Aquí els pecats podrien ser la guerra i la destrucció. 
Quan dintre de diversos segles obrin el cofre, si hi sóc, acabaré de preguntar tota la història.

divendres, 6 de febrer del 2015

L'ENIGMA DE LA TRESCA




Què són?

Qui els ha fet?

Quin significat tenen?

Quin secret guarden?





dijous, 5 de febrer del 2015

On no arriba la voluntat hi ha el record amagat.

Entre les amistats amb trobades a dinar i la Barcelna Negra no tinc temps pel Blog. Tingueu compassió de mi i disculpeu-me.
Una recomanació: Llegiu a Internet la vida de l'autora de la foto de la setmana.

M.M. i M.

Ho sento molt m'he carregat l'entrada al bloc que havia publicat sobre el reportatge de Lali Colomé emès ahir al programa Sense Ficció sobre els problemes dels petits cinemes que han de tancar. Qui l'hàgi vist ja el té vist i qui no que pensi com el Sant Job : Déu m'ho ha donat, Déu m¡ho ha pres; beneït sigui el seu Nom. I acabo com deia en l'entrada desapareguda : Llarga vida al cinema!

dimarts, 3 de febrer del 2015

Aniversari



He estat preparant un regal per a una amiga que fa anys. Pocs, si fa no fa la meitat dels que jo tinc. Com sempre m'he embalat i posats a fer li hauria preparat la festa i tot, Però amb l'edat he après a deixar a cadascú l'espai dels seus desitjos. Sí bé podria proporcionar-li una part de sorpresa i d'alegria penso que la il·lusió és més gran quan prepares que quan ho reps. No sé com explicar-ho però potser seria més satisfactori per mi que per ella; per tant cal deixar-li que també pugui experimentar aquesta sensació i celebrar el seu aniversari com ella vulgui. Encara que ho hagi explicat embullat, m'enteneu, Oi? Ara em preparo per la sorpresa del que ella haurà preparat i compartiré la seva satisfacció.

dilluns, 2 de febrer del 2015

De la terra al cel: Santa Maria del Mar


Cel i terra-Santa Maria del Mar

 Ahir feia un dia radiant, fred i net com els bons dies d'hivern i varem aprofitar per anar a visitar les teulades i terrasses de Santa Maria del Mar. Va ser molt, molt interessant i una insòlita visió de part de la nostra ciutat. Vaig aprendre moltes coses. Escales amunt, semblava que realment ascendíem cap al cel i sants i bruixes ens acompanyaven en el recorregut, històries de la història, detalls curiosos, fets que ens han marcat com a poble, una part del passat se'ns feia avinent . Una visita molt recomanable que podeu fer qualsevol dia al matí. Només cal que truqueu a l'església per reservar lloc o us arrisqueu a provar sort sense cap truc. Aquell dia esmorzeu pa amb tomàquet per tenir les frontisses ben greixades, agafeu la càmera i a l'aventura. Qui diu que cal anar lluny per trobar coses interessants?

diumenge, 1 de febrer del 2015

TEATRO MUSICAL A PARIS



UN AMERICANO EN PARIS


Hoy hablaré del verdadero motivo por el cual hicimos el viaje a París el pasado 14 de diciembre. Fue para asistir al estreno mundial del musical “Un americano en París”, en el Théâtre Châtelet. 


 Los musicales por regla general siempre se han representado en el teatro y después, con los años, han pasado al cine. “Un americano en París”, fue primero película y nunca antes pasó por el teatro, hasta hoy en el Châtelet. 

 Se trata de una co-producción con Broadway, con estreno mundial en París, donde ha estado todo el diciembre y el 4 de enero partía hacia Broadway, donde se estrenará el próximo 13 de marzo en el Palace Theatre de Broadway donde se espera que esté un año (doy los datos por si alguien está pensando en ir a New York).

 Debo decir que resultó un espectáculo con mayúsculas. Maravilloso. Exquisito. Con un guión más trabajado que el de la película. Una producción cara (pasó de los 10 millones de euros), con todo lujo de detalles. De gran concepto musical. Un alarde espectacular en su inicio y un sorprendente final, diferente estéticamente al film, pero también vinculado a la pintura. 

 Minnelli en la película, lo vinculó a los impresionistas, Lautrec, Renoir o el fauvista Dufy…  mientras que ahora en el teatro se le ha vinculado a las vanguardias, Calder, Leger, Miró, Mondrian… con sus colores primarios. Todo un acierto, lleno de creatividad y elegancia, con un excelente conjunto de actores, cantantes y sobre todo bailarines. No defraudó la espera (sacamos las entradas, a finales de septiembre). Valió la pena el viaje y soportar el frío y la llovizna que siempre hace en París, por estas fechas (regresamos dos días antes de Navidad). Fue una espléndida forma de finalizar el año.

(Imágenes extraidas del brochure de la obra) 

divendres, 30 de gener del 2015

L'ENIGMA DE DIVENDRES



El 1401 es va començar a Barcelona, un hospital general que havia de donar servei a tota la població. Però aviat, les pestes i altres pandèmies del temps van sobrepassar de llarg les possibilitats d'acolliment de malalts. A això va seguir una forta explosió demogràfica que va fer necessària la construcció d'un de nou (entre d'altres conseqüències, és clar). Sabrieu dir almenys tres dels usos a què es destina actualment aquest primer conjunt d'edificis que conformaven l'hospital?

dijous, 29 de gener del 2015

Avui comença!

CINE DE ANIMACIÓN

LOS DISEÑOS DEL STUDIO GHIBLI


Siguiendo con las exposiciones de París, hubo otro feliz encuentro: los “Dessins du Studio Ghibli” en el Art Ludique Musée, el nuevo museo ubicado en el Quai d’Austerlitz. Una exposición titulada “Los secretos del layout para comprender mejor la animación de Takahata y Miyazaki” (que aun puede verse hasta el 1 de marzo). Verdaderas obras de arte, realizadas a mano, por descontado, por Hayao Miyazaki, que permitían ver la inédita concepción de su forma de trabajar. 1300 layouts originales, correspondientes a films como “Mi vecino Totoro”, “La princesa Mononoque”, “El viaje de Chihiro” o “Ponyo en el acantilado”, entre otros. 


 No estaba permitido hacer fotos, así que repoduzco dos páginas del catálogo.

 Era una delicia, poder contemplar ese material que nos introducía en su forma de concebir el encuadre, el gusto por el detalle, plano a plano, que mostraba toda la poesía de sus films y su cuidadoso tratamiento que tantas veces logró fascinarnos. Era la primera vez que venía su trabajo a Europa, procedente del Museum of Contemporary Art Tokyo (MOT).


 Al final del recorrido, los visitantes quedaban plasmados e integrados dentro de uno de sus films. Nosotros quedamos dibujados en una escena de “El viaje de Chihiro”. Un bonito detalle que cuando regresamos a casa, nos lo encontramos en nuestro ordenador, vía e-mail. Aquí lo tenéis.  

  

dimarts, 27 de gener del 2015

Muñoz Ramonet
Diumenge, dia de poca feina i passejades vam anar amb la Meri a veure el jardí de la casa Muñoz Ramonet, Tota la vida havia estat una mena de misteri només imaginat al través de la reixa perquè sempre era tancat. Molts anys. El senyor Muñoz (i dubto al posar així el seu nom), conspicu "personatge" de l'Espanya negra del franquisme i l'estraperlo a gran escala, o sigui un dels Capos més coneguts de la història, havia deixat aquesta casa en herència a l'Ajuntament de Barcelona. El litigi conseqüent amb les filles ens ha privat durant tot aquest temps de poder-la veure. 
Deu ser una maledicció pels meus mals pensaments el que, un dels dies en que es va ensenyar la casa per dins, jo, que ja tenia compromesa la visita, estigués al llit amb febre i no hi pogués anar. Ja tan sols es pot veure el jardí. Què hi farem! Amb aquestes fotos us fareu perfectament càrrec de com és i podeu també imaginar la casa. El jardí ensenya el "qué bonic" però no puc imaginar cap dels estadants llegint a un racó o mirant les papallones. O sigui és un jardí perquè el vegin els visitants que hi entraven en cotxe, però no per gaudir-ne. Ara bé com que al barri aquell no hi ha gaires espais verds, benvingut sigui. La casa, vista per una escletxa de la porta necessita una restauració que no sé si el consistori està en condicions de poder-la fer. Potser si apareguéssin per algun miracle de Santa Rita (patrona d'impossibles) alguns dels quadres desapareguts en el combat de l'herència...

dilluns, 26 de gener del 2015

Scala Dei
Recordeu que si voleu veure l'album cal clicar la foto

Dissabte vaig ser a Scala Dei. Feia molt temps que no hi anava i em va sorprendre agradablement malgrat el fred furiós que ens va rebre. S'hi està fent una restauració difícil, molt acurada i respectuosa i aquella imatge de destrucció que recordava s'ha fet possibilitat de retrobament. La visita va ser impecable, l'explicació tant dels cartoixans que ens va fer en Jaume de Puig, com la de la cartoixa, molt interessant. Després, Ramón Aleu que havia estat alcalde de Cornudella molts anys, ens va fer una explicació del Priorat, els seus problemes i les seves millores. 
Després de la Cartoixa varem anar a fer un tast d'olis (molt curiós ) i un de vins de la zona. El dinar, una calçotada a Cornudella. Tot molt bé. Com a detall curiós us diré que el vi que ens varen servir era de la bodega de Jaume Giral (desconegut com a parent possible). Un vi molt correcte.

Hi vaig anar amb una colla de venerables de l'Ateneu, capitanejats pel meu germà Eugeni. Dic venerables, no per vells (de tot hi havia en les vinyes prioratenques) sinó perquè tots ells eren savis historiadors, economistes, homes de lletres etc. coneguts i reconeguts. Una colla d'inefables personatges que em va encantar de conèixer o a algúns, tornar a veure. Seriosos quan calia, amens, divertits, bon vivants quan tocava...  Una sortida molt interessant que espero es repeteixi amb altres motius. 

dissabte, 24 de gener del 2015


Dos films polémicos, por suerte!
           
            Dos films muy diferentes en su aspecto formal, pero con idénticas intenciones, han coincidido estos días. Dos films, que en cuanto a calidad, distan mucho entre sí, como para ponerlos en el mismo cesto. Pero son dos piezas que buscan la denuncia de unos hechos que no deberían haber ocurrido nunca. Me estoy refiriendo a “El crimen de Cuenca” (1979) de Pilar Miró que se proyectó el pasado jueves 22 en la Filmoteca de Catalunya y el documental “Ciutat morta” emitido por TV3 el pasado sábado 17.
            “El crimen de Cuenca”, siempre recordaré que fue prohibida su proyección el mismo día de su estreno, secuestradas todas sus copias y Pilar Miró, su directora, sometida a un juicio militar por haber atentado contra la honorabilidad de un cuerpo militar del Estado: la Guardia Civil. No se podía permitir que quedase impune, sin castigo ejemplar tal osadía. También hay que recordar que en aquellas fechas ya había desaparecido la censura. ¿Por qué toda esta exhibición de poder? Porque el film mostraba los hecho acaecidos en 1910, cuando las autoridades detuvieron a dos labradores, acusándoles del asesinato de un pastor, cuyo cadáver nunca se encontró. Los dos detenidos eran dos hombres considerados difíciles, dos hombres que plantaban cara a cualquier injusticia. En definitiva, dos hombres a los que les tenían ganas, por eso no dudaron en detenerlos inmediatamente. Los había denunciado la madre del pastor. Que al no aparecer el cuerpo llegaron a decir que lo habían troceado, quemado y enterrado en algún lugar. ¿Dónde? Los terratenientes y un juez  pidieron que se les interrogase. Y la Guardia Civil entró en acción, por medio de la tortura, quedando constancia de la salvaje tortura que infligieron a los acusados y de los que no obtuvieron confesión. Juzgados culpables (sin pruebas), se pasaron doce años en prisión (le habían caído 18). Hasta que un día apareció el pastor. Simplemente se había ido del pueblo (huyendo también de su posesiva madre), aprovechando que había vendido unas ovejas y con el tiempo se casó y tuvo hijos, hasta que un día supo de lo sucedido (el hombre no sabía leer), y regresó al pueblo natal para aclarar que estaba vivo.
            Esos hechos acaecidos y documentados, fue lo que Pilar Miró contó en su pelcula ﷽﷽﷽﷽﷽los que no obtuvieron tados, fue lo que Pilar Mirn prisiura que infligieron a los acusados y de los que no obtuvieron ícula. Película que fue prohibida durante diecisiete meses y su directora procesada por injurias a la Guardia Civil. Cuando finalmente se estrenó el film, resultó ser la película más vista y taquillera del cine español. Esto ocurría en 1979, teníamos ya la democracia, pero en 1981 tuvimos un Golpe de Estado comandado por el guardia civil Tejero.
            Hoy en 2015, con una democracia consolidad, según dicen, se está poniendo a la picota a los realizadores del documental “Ciutat morta”, prohibido hasta ahora su pase por TV y su estreno en los cines, a pesar de haber ganado el premio del Festival de Málaga.
            De nuevo la presión de las altas instancias, para evitar su proyección. De nuevo un film muestra la brutal actuación de un cuerpo, esta vez el de la Guardia Urbana de Barcelona, actuación que se quiso tapar en su día, con la participación de autoridades y una magistrada. Con torturas brutales, sin conseguir aclarar la participación de los detenidos, uno de ellos condenado cinco años de presión. En este caso sí hubo víctima: un guardia urbano que desgraciadamente, quedó tetrapléjico, por una maceta lanzada desde lo alto de un edificio (según declararon miembros del cuerpo), también se dijo si había sido una piedra. Una oscura actuación de nuestra Guardia Urbana ¿Y van cuántas? Al trasladar a los detenidos al Hospital de Mar, vieron a una muchacha en la sala de espera, que la detuvieron, por su aspecto anti-sistema. La muchacha se hallaba allí esperando que atendiesen a su amigo (habían tenido una accidente con la bicicleta) y que no habían participado en los hechos sucedidos aquella noche. Esta muchacha fue juzgada y condenada a tres años de prisión. Lógicamente entró en una depresión. Y en una salida se suicidó tirándose de un 7º piso.
            Dos films de diferente índole “El crimen de Cuenca” y “Ciutat morta”, incluso si se quiere, de diferente factura artística, pero que inciden en lo mismo: la mala praxis del estamento del poder. El segundo, en plena democracia, según no se cansan de repetir, consolidada. Pero, las autoridades siguen en su postura contra el film y de quienes solicitan que se reabra el caso judicial. Incluso, es de lamentar, las declaraciones del Sindicato UGT de la Guardia Urbana que ha pedido al Ayuntamiento que emprenda acciones legales en defensa de la “dignidad, imagen y honorabilidad” del cuerpo y contra aquellos que lo hayan podido injuriar. (¿Se están refiriendo a los realizadores del documental?). Para la UGT, la pretensión de la emisión de “Ciutat morta” es “dañar la imagen de la institución”, según han dicho. El mismo alcalde Xavier Trías, dijo que “no es necesario creerse cosas que son bastante dudosas” y criticó los “dogmas”, dijo, que se sostiene en las tertulias. Por descontado, no ha tardado en salir a la palestra el PP, por boca de Alberto Fernández que pidió “Cerrar filas con la Guardia Urbana”, con relación a los hechos del 4F.
            Seguimos pues, en las mismas, 44 años después. Está visto que una película puede hacer levantar ampollas. Eso es lo bueno que tiene el cine que puede ser un arma de acusación ante las injusticias.  

            Rafael R.B.                                         Barcelona 24 de enero 2015

L'arpa i les seves vibracions, 373


Potser ja l'heu vist, fa uns dies es va estrenar al Romea. Ahir vaig anar-hi amb la colla, ens va agradar molt a tots. Nit de teatre pels més exigents, bon text, bons actors, tots set, bona interpretació i una escenografia excel·lent una barreja de tres factors, mitologia, espai intemporal i espai temporal.
Quan vaig veure l'anunci al diari, vaig recordar les classes de literatura de la meva època d'estudiant a l'Institut Maragall. Tres grans escriptors grecs de tragèdies: Esquilo, Sòfocles i Eurípides. Tres grans dramaturgs francesos: Racine, Molière i Corneille. El Romea em donava l'ocasió de reunir-ne dos, un de grec, altre francès, no ho podia deixar passar. Aquí sobre el text d' Hipòlit de Eurípides, Jean Racine escriu Fedra. Ahir  varem  oir el text en català. Són versos alexandrins, entenedors i directes, plens de força, de sensualitat i de dramatisme; m'imagino una delícia sonora recitats en llengua francesa
Tots coneixem la desventura de Fedra, segona esposa de Teseu rei d'Atenes, enamorada del seu fillastre Hipòlit, i aquest amor desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí.
Sergi Berbel, descriu en el programa de mà, que Racine compon un retrat profund, apassionat i colpidor del desig i de la sexualitat femenina. Paraules que connecten directament amb els sentiments, que els oculten, o que els provoquen i els fan esclatar.
Penso que aquesta  reflexió sobre les emocions ocultes de les dones, les podríem situar en tots els temps de la Història, uns períodes potser més que d'altres.


És un goig veure a l'Emma Vilarasau, recitar els versos amb diferents modulacions de veu, segons el text, sap crear tots els registres, és un dels factors que més em van agradar. Mercè Sampietro en el paper de confident omple l'escenari amb la seva sola presencia, Lluís Soler amb la seva veu forta i fosca dóna vida a Teseu. Desconegut per nosaltres Xavier Ripoll, en Hipòlit, i també Queralt Cassayas, una figura fràgil però amb la força de la seva reialesa, en el paper de Arícia, la promesa d' Hipòlit.
Escenografia de Max Glaenzel i il·luminació de Kiko Planas.
Dues hores i mitja sense descans d'una bona obra, que us recomano. En cartell fins el 15 de març.

Jean Racine
                                           





divendres, 23 de gener del 2015

Més sobre el Faust de Murnau




L'ENIGMA DE DIVENDRES




Pertany a Barcelona però no en forma ben bé part. La seva característica és una creu que es va plantar per desfer la maledicció de la boira negra que es veu que cobria sovint aquell indret i malmetia els conreus. Val la pena visitar-la i aprofitar-se de les magnífiques vistes sobre la ciutat.
De quin lloc es tracta?

dijous, 22 de gener del 2015



M'assabento amb estupefacció que a España hi ha més de 850.000 analfabets. Si bé un 62% tenen més de 70 anys, la resta no solament han tingut la oportunitat sinó la obligació d'aprendre a llegir i a escriure.
En un temps remot, vaig col·laborar o treballar a temps parcial com es diu ara, en una de les grans editorials de Catalunya. El Ministeri d'Educació havia encarregat uns cartells per a una campanya d'alfabetització i aquests cartells, al sortir de màquines, es va comprovar amb espant (i riures) que en mida gegant posava :CAMPAÑA DE ANALFABETIZACIÓN. Naturalment es van haver d'eliminar i van ser convertits en blocs de notes d'ús intern. Durant anys, a totes les nostres cases, els dibuixos dels nostres fills i les llistes de la compra van ser fets en aquells blocs reciclats.
A tenor d'aquesta notícia penso ara si es van utilitzar per la cara blanca o la de lletres.