TRESCA I VERDESCA- 67

Per a la cole de frases célebres el Vete al carajo! d'Hugo Chavez a Uribe. Una discussió entre presidents que, de moment almenys, marquen diferències amb els europeus. Imagineu a Zapatero dient (pensant és una altra cosa) a qualsevol altre president Vàyase Usted a la porra? No es pot descartar perquè hoy les ciències "adelantan que és una barbaidad, una bestialidad". Véase com a mostra el rifirafe entre les nostres ministres Chacón i De Cospedal que tampoc està gens malament amb el: la pròxima pregunta se la prepara un poco más, de la Carmeta. I això sense saber res del llenguatge no verbal que devien utilitzar. Que d'això si que en sabem i sinó que li preguntin al dit mig de la mà esquerra de l'Aznar. Com deia Groucho Marx, disculpen si les llamo caballeros, pero es que no les conozco bién.

• Policíaca- On és l'autèntic cap del pirata que varen robar del Museu d'Història d'Hamburg . N'han deixat una que no és, a la porta del diari Hamburger Morgenpost. ?
  
• Ja recicleu l'orgànic?
• Remenber:
  

• 02-12 - 28-02	La princesa sàvia. Les pintures de Santa Caterina de la Seu	MNAC - Palau Nacional	Exposiciones y Arte
  22-12 - 28-03	Exposición: "Mapa de los sonidos de Tokio"	Casa Asia	Exposiciones y Arte
  17-01 - 28-02	"Georgia i altres qüestions" de Xavier Ristol	La Capella	Exposiciones y Arte
  17-01 - 28-02	"Catalunya in the world" - La vitrina del fotogràf	Palau Robert	Exposiciones y Arte
  02-02 - 26-02	Temps i Calonge - Obres d’Ignasi Calonge	Casa Elizalde	Exposiciones y Arte
  10-02 - 23-03	"Peculiars Obsessions”, fotografies de Wifredo García	Palau Moja	Exposiciones y Arte
  17-02 - 13-06	Federico Fellini. El circo de las ilusiones	CaixaForum Barcelona	Exposiciones y Arte
  22-02 - 12-03	Dones Valentes - Fotografies d’Aitor Fernández	Casa Elizalde	Exposiciones y Arte
  25-02 20h00 - 22h00	Cerdà i la Barcelona del futur	CCCB - Centre de Cultura Contemporània de Barcelon	Exposiciones y Arte
  28-02

TRESCA I VERDESCA - 66

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol

Càntic XXX de La pell de brau

TRESCA I VERDESCA- 65

Feta ja la digestió de les exquisideses de l'altra dia comencem setmana:

• En el Museu de Ceràmica (el "meu"), a partir de demà una mostra :Confluèncie en el fang aparella obres d'artistes actuals amb altres d'artistes anònims africans de tot els temps. M'agradarà veure qui surt mé ben parat.

• Al Museu d'Història de la Ciutat, una altra exposició sobre Cerdà que acaba de completar la nostra visió del projecte que, sens dubte, va configurar la nostra ciutat.
• En un article d'avui a La Vanguàrdia, veig, impressionada, les dones pioneres de diverses carreres o treballs de Barcelona en els últims cent anys. A l'any 1917, a La Gran Via, les dones encara rentaven al carrer que era una mena de riera. I sense anar tan lluny recordo que una companya meva d'escola era l'única alumna en l'Escola d'Enginyers Industrials. Déiu n'hi do del camí recorregut entre totes tot i que encara, encara...
• Ara que es reconeix que en la política empresarial s'apliquen moltes tecniques tretes del Disseny i de la Publlicitat, donem les gràcies al nostre particular Gurú que tan bé ens va il·lustrar i mostrar com també en altres camps es poden aplicar aquest criteris. Jo reconec que a partir d'aquell moment molts cops he recordat coses dites quell dia, tant a l'escriure com a l'analitzar l'escriptura d'altres. Gràcies GuruMarçal.
  

TRESCA I VERDESCA-64

Ha mort Krahn. Una visió del nostre món ens ha tancat les portes a la realitat crítica que tant necessitavem. El trobarem a faltar.

• A la Fundació Miró, a més a més de les últimes obres de Joan Miró acabades d'adquirir es pot veure des d'ahir una mostra de les pintures murals d'onze grups de muralistes d'arreu del món. Res de sofisticació sinó la creativitat en estat pur.
• A les Drassanes una exposició sobre Monturiol, un geni extraordinari i polifacetic al que podem redescobrir en la seva faceta d'inventor de mil ginys diversos, tan diversos com la seva imaginació desbordant.
• Nova novel·la d'Emili Teixidor sobre la posguerra. Es tracta de la continuació d'un clima ja presentat a Pa negre.

Per avui rés més que ja tenim un pla concret. Tot això és pel cap de setmana.

Fellini

Ayer asistí a la conferencia inaugural, impartida por el comisario de la exposición Sam Stourdzé, de la exhibición “Fellini, el circo de las ilusiones” en CaixaForum. Un parlamento sencillo pero demostrativo de la personalidad del maestro que como se dijo, documentaba, exploraba, conocía y cuestionaba su mundo, nuestro mundo. Vivió un mundo que para él fue un circo. Un circo repleto de seres extraños, caricaturescos, grotescos, que de tanto serlo nos son familiares. Un mundo, un circo que con razón se le llama “felliniano”. Para él el mundo era espectáculo. Y se inaugura ahora, justo en época de carnaval, quizá para hacerle justicia, porque Fellini daba la impresión de que para él siempre era Carnaval. Él llevaba el espectáculo en las venas y nos lo brindó a través de su cámara. Ofreciéndonos su mundo. Sus exuberantes mujeres, de generosos culos y grandiosos pechos. De payasos tristes. De viejos seniles ilusionados con sus visiones eróticas. Y sobre todo nos ofreció el mejor Mastroianni y la hermosa Anita Ekberg, después de habernos entregado a una deliciosas Gelsomina y Cabiria. Ese Fellini, el de la crítica social, el director perdido en su falta de creatividad, el mecenas de la estanquera, el de la Gradisca, el que te recomienda “Bebete piu latte, il latte fa bene”, el Fellini de los burdeles, y del Jeque Bianco, éste y todos los demás Fellinis los encantaréis en la magnífica exposición de CaixaForum, repleta de fragmentos de películas, carteles, fotos, periódicos, revistas, libros, dibujos, bocetos, entrevistas, comics, como los de Milo Manara. Es una cita obligada, la que tenéis, con este personaje poliédrico, fantasioso, humano y exuberante ¡ÚNICO! RRB.

TRESCA I VERDESCA- 63

• Encara no estic per gaires tresques i a més a més tinc la Teresa a l'hospital, però vull recordar-vos que avui s'inaugura l'exposició sobre F.Fellini a Caixaforum.

• Ah i que l'altra dia vaig veure una expo, molt divertida, que es diu El mal d'escriptura. Si aneu per allí no deixeu de veure-la. Està a la biblioteca del MACBA (l'edifici frontal de la plaça).

• No torno a insistir sobre la Baldassari, al MACBA però... un artista que en un determinat moment va decidir que no faria més art avorrit, no faria més art avorrit, no faria més art avorrit... Cal però que us documenteu bé abans de veure-la per veure-hi millor el sentit de tot plegat.

• Avui a l'Ateneu es presenta un llibre de l'Esmeralda.

Seu be, relaxa't i no fa falta que tanquis els ulls

per traslladar-te als records de la teva infantesa,

perquè els tens per aquí davant, en una col·lecció excepcional

de la ràdio d'aleshores, de l'escola, de tebeos i cromos,
de retallables, dels circs, tabacs, primeres lectures, pel·lícules, i músiques
i molt més. Tot plegat reunit per Rafael Castillejo, aleshores un home
animador de Zaragoza que fa a més a més un catàleg dels actes que ha
promogut o presentat, i continua empenyent com el que anuncia per al
pròxim dia 24.
Quines persones corren pel món!
http://www.rafaelcastillejo.com/index.htm

No TRESCA no VERDESCA -62

Estic com una sopa i avui penso celebrar "el dia de la calipàndria", al llit. De petita sempre m'havia imaginat que la calipàndria era un ocell. O sigui que muts i a la gàbia (no us durarà gaire, la tranquil"litat).

TRESCA I VERDESCA 61

• Avui és Santa Eulàlia, patrona de la ciutat. Recordeu, amics fotògrafs que és dia de portes obertes a l'Ajuntament i que hi ha molts actes diversos que podreu veure si cliqueu a la paraula subratllada.
• Sense voler ficar-me en política, estic perplexa del ressò d'unes paraules que crec que reflecteixen perfectament el sentir de la majoria. És veritat que els personatges públics han de mesurar el que diuen però francament, dir que estem cansats no crec que sigui per tant. A més a més, no hem dit mols cops que el pitjor que pot passar és que les coses s'amaguin o no es diguin?
• Aquesta nit al Jamboree, Melissa Aldana, una saxofonista xilena de vint anys , tocarà amb els seus companys Pablo Eluchans i Michael de Palma. Els crítics els consideren el trio més fresc de Boston.
  
• Finalment s'han decidit a mostrar la seva veritable cara, a El hombre lobo, uns quants dels que ja sospitavem que ho eren (Benicio del Toro, A. Hopkins...). Segons la crítica, en aquesta versió es perd precisament l'espectador més fidel: l'amant del cinema fantàstic. Si que anem bé.
• Tardes a les golfes. Espectacle de jazz amb Clara Luna, A. Boquera i Xavi Maureta. A la casa Golferichs a les 21 h. Cal reservar al 93 323 77 90. Gratuït.
• Molt interessant al Què fem d'avui, a La Vanguardia, l'article dedicat a les tavernes de tota la vida :Quimet i Quimet(Poeta Cabañes 25), Bodega Sepúlveda (Sepúlveda 173), La bodegueta (R. catalunya 100) El xampanyet (Montcada 22), La bombeta (PL. de la Maquinista 3), El roure (Luís Antúnez 7), Jai-ca (Ginebra 13) i el nostre Tomàs. Potser podriem organitzar un seguit de visites. Són coses d'aquelles que s'han de fer abans de morir, encara que no hi ha pressa.
  

Normalització lingüistica

Postre gelat de iogur

Barreja un iogur natural amb gelat de vainilla fins que quedi ben homogeni. Posa en una copa i decora amb fruites del bosc , maduixes o qualsevol fruita natural o confitada. Si vols pot també regar-ho amb caramel líquid (fet per tu o comprat).

De especial interés para los Drácula

Disney, en 1933, hizo este corto de terror de Mickey. http://www.youtube.com/watch?v=ywukfQqKX-g&feature=player_embedded
Que no te digo nada como las gastaba el Wald en cuestión...

TRESCA I VERDESCA- 60

• Fa uns quants dies que es parla molt del calendari escolar. No és una qüestió que a mi m'afecti gaire però és increïble que costi tant fer les coses de manera racional. Però, és clar, duem set anys, set, amb una Comissió per a la racionalització dels horaris espanyols i encara res. Si no comencem per aquí no es estrany que perdem el temps en fer volar coloms.
• Em va ensenyar a qüestionar sempre la veritat establerta quan la informació assenyala en aquesta direcció i a posar els dogmes en entredit. Paraules de John Elliot sobre Jaume Vicens Vives , ahir en la inauguració de l'any Vicens Vives. Potser que les llegim tots, i sobretot els informadors i els polítics i ens les aprenguem bé. Ara també caldria allò de "facta, non verba"( o sigui fets i no paraules).Avui s'inaugura al Museu d'Història de Catalunya una expo sobre Vicens Vives i la nova història 1910-1960.
• Ara posen en entredit que Els tres mosqueters i d'altres titols fossin escrits per A.Dumas. El propi Dumas va reconèixer la coautoria amb Marquet en 45 obres. Potser hem fet tard al recordar-ho ara gràcies a "L'autre Dumas" una peli qie protagonitza G.Depardieu i que es presenta en el Festival de Berlin. Com sempre, l'embolic major es resum en un problema econòmic de drets d'autor que ja es va solventar en el seu moment. Però vaja, apliquem, un cop més la frase sobre Vicens Vives.
• La Font de la granota ja torna a lluir sense bastides. M'alegra que es parli de Campeny, l'escultor, perquè es bo i perquè jo tinc una prova, maqueta o com se digui d'una altra font: els nens que juguen a saltar i parar. La recordeu?
• Va de iogurs. Resulta que tots els que es venen són en realitat llets fermentades més algun microorganisme. Són bons per la salut però no son iogurs estrictu senso. Ja deia jo que els grecs de Grècia no eren ben bé iguals.
• Concert del Casares Jazz machine. A L'Insitut d'estudis Nord Americans. gratuit. A le 19'30. LLàstima que tenim classe.
• El silencio del agua. Peli de Sabiha Summar, pakistàn, dins del cicle De mare , no n'hi ha una. Can Basté (P. de Fabra i Puig 274) a les 21'30h Gratuit.
• Nits de Jazza Sarrià. Concert a les 22h al Centre Cívic (Eduardo Conde 22) 2'8 €
• Fins el 18 d'abril Diari d'un boig de N. Gogol, per Fermí Reixac i la Companyia O'Teatre, al Versus Teatre (Castillejos 179).
  
• 
  

TRESCA I VERDESCA- 59

• La Taula interdepartamental de La Rambla i l'Ajuntament, s'han proposat una sèrie d'actes i accions en pro de reconquistar l'esperit de La Rambla. Durant el mes de març es faran activitats diverses a una carpa gegant davant de Les Drassanes amb espectacles, actuacions, debats etc. Hi ha molts personatges interessats en aquests actes. Quan sapiguem el programa veurem en què queda el projecte. Però si a més a més, l'Ajuntament o la Generalitat només s'ho miren, encara que hi col·laborin, poc serà per aconseguir la recuperació desitjada.
  
• Enhorabona als fotògrafs de la casa. A Barcelona hi ha 13 grafitis per kilòmetre de carrer. Agafeu les càmeres i el carrer és vostre que això s'acaba!
• Quan sento aquestes notícies com la dels 2.000 currículums deixats en un dia per treballar en el futur Corte Inglés de Tarragona, se'm fa aquell nus una mica més avall de la gola. Serà per solidaritat o per la pròpia angoixa de mare i sogra d'aturats? (6'5 entre 13, no és per estar de broma).
• Si us agrada el flamenc, comença el 5è festival de Barcelona. Diu que hi haurà para todos los gustos. Jo, per aquest any ja he complert amb tot el que vaig empassar els dies a Matalascañas. Digo.
• S'acosta San Valentin. Impossible no sentir-se enfarfegat per la cursileria ambiental. Ai Sant Jordi, que sobri ets i com m'agrades!
• Es veu que a la tele fan un programa (és un dir) en el que dues mares s'intercanvien la família durant quinze dies. Una és superorganitzada i l'altre caòtica. Crec que amb un de sol n'hi ha prou per allò del virgencita que me quede como estoy.
• Miquel Barceló, una retrospectiva a Caixaforum de Madrid. Ja m'havia fet il·lusions d'una escapadeta però veig que al juliol vindrà a Barcelona.
• Carmina Riuipullensia, un conjunt poètic del s. XII, escrit en llatí i ara traduit al català, s'acaba de publicar per l'Editorial Adesiara. Una vintena de poesies amoroses , algunes "d'alt voltatge" que caldrà buscar i llegir. Això si que és una bona manera de celebrar els dies de l'amor. I quants més caiguin , millor.
• Avui, una conferència d'un psicòleg : Donar vida als anys . No ens cal anar-hi.
• Projecció de Senda tenebrosa, de Delmer Davis, protagonitzada per H.Bogart i L. Bacall. A la biblioteca Xavier Benguerel, Av Bogatell 17 a les 19h. Entrada lliure.
• Al Poliorama, una de ciència ficció: La listas, en la qual figura que al món només hi ha artistes i que tots els que resolien les necesitats de la vida han desaparegut. El director és Julio Wallovits. És un avís de que l'excés d'artistes pot matar l'art.
  
• Al Cercle del Liceu s'ha programat un cercle de projeccions en DVD, comentades per R. Aliè que es diu Operes que no veuràs mai al Liceu. Avui , a les 19'30 El turco in Itàlia de Rossini, gravada al Festival de Pésaro. Tel 93 318 79 25
  

Un recuerdo a modo de homenaje.

Aunque sea con algo de retraso permitidme que dedique estas líneas a recordar a una mujer excepcional: María Lluisa Borrás, crítica de arte (murió el pasado 20 de enero de este año 2010). La conocí personalmente a mediados de los años sententa. Fue en el Instituto Italiano, al que yo venía asistiendo con cierta regularidad, a sus sesiones de cine club. Así me enteré de que María Lluisa Borrás iba a impartir un curso sobre arte moderno, a partir de los impresionistas, hasta nuestros días. Me apunté inmediatamente, era la oportunidad para conocer en persona, a aquella mujer, de la cual acostumbraba a leer sus críticas, siempre interesantes, combativas y amenas a la vez. La verdad era, que resultaba muy estimulante su lectura. Empecé a leerla en la revista Destino y después en La Vanguardia. Ella fue una de las fuentes principales de que yo empezara a comprender lo que una obra dice. A descubrir, cuando se establece un diálogo entre una obra de arte y su espectador. Sus escritos no eran, las acostumbradas diatribas, que no venían a decir nada. Lo que escribía estaba siempre muy bien argumentado y con una visión histórica que permitía acercarse a la obra y entender lo que realmente representaba dentro del contexto del momento y de la historia del arte. Estuvo casada con el escritor y político Francesc Vicens, el que fue primer presidente de la Fundación Miró, de cuyo patronato ella formó parte. Durante aquel curso, al que tuve la suerte de asistir, fue donde acabé de comprender, por ejemplo, y gracias a ella, de la importancia de un movimiento como Die Blue Raiter. Según me enteré después, una de sus especialidades. Así como de la obra de Francis Picabia y de Calder. Ahora, con su muerte, he sabido que también que había ejercido como comisaria, de diversas exposiciones, como la retrospectiva de René Magritte y Jean Arp. Así como del pabellón de España en la Vienal de Venecia de 1990, donde presentó a Miralda. Justo era pues que le dedicase unas líneas a quién significó mucho para mi, en un momento determinado.
Rafael Rodríguez-Bella

TRESCA I VERDESCA 57

• A la Fundació Suñol. P. de Gràcia 98 (us recordo que és visita obligada), des d'avui fins el 29 de maig hi haurà una exposició de cinquanta obres de Joan Hernandez Pijoan. Es diu La mesura del temps, el transcurs de la pintura i és un tast de la seva trajectòria des dels anys 70 fins que va morir, l'any passat. No ho deixeu pel mes de maig que després passa el que passa.
• A la llibreria Altaïr (Gran Via, al davant del Coliseum), exposició sobre els viatges de l'escriptor Gabi Martinez. També hi serà el cineasta Agustí Villaronga (do you remember him?) amb el qual va compartir viatge pel Nil, riu sagrat d'inoblidable record, dicho sea de paso.
  
• Blues i Boggie-woogie al Bel luna (Rbla Catalunya 5) pel David Giorcelli Trio. Aquest local dedica aquest mes al blues. Ja ho sabeu.
• Ja repasseu la cartellera de la Filmo?
  

TRESCA I VERDESCA 56

• La nostra ciutat continua donant sorpreses. A que no sabíeu que hi ha un Museu del Mamut? Doncs sí, al carrer Montcada nº1 en un d'aquestes antigues cases-palau, restaurada, un col·leccionista rus ha muntat part de la seva col·lecciço de mamuts i altres bèsties coetànies trobades a Sibèria. Hi ha mamuts sencers naturalitzats, queixals, esquelets totals d'aquestes bèsties, ullals, etc. I els deixen tocar. És una mica patatera, parlant en termes museístics i també científics, però la col·lecció és espectacular i als nens els encanta, us en dono fe.
• A Haití hi ha un grup d'artistes "d'art pobre" que treballen ben bé per amor a l'idem i que, com ja podeu imaginar, ningú no els fa cas. Ara amb el terratrémol se'ls ha girat una feinada (als que han quedat amb vida). Alguns ja havien dut les seves obres a l'estranger i, en cas de ser de gran envergadura, muntaven un taller allà on fos i ho feien directament allí, cosa que em sembla molt més interessant. Diuen que els rics d'aquest món, mai no els han comprat res perquè es veurien a si mateixos. Bona "moraleja"
• Al Runrun d'avui, en Marius Serra parla de Salinger i les repercusions que tindrà en la publicació de la seva obra desconeguda i de la seva vida preservada (que no pas amagada). I fa un exercici de xafarderia ficció sobre un Salvat-Papasseit refugiat a Horta i vivint-hi cinquanta anys fent la seva i podent dir allò de "quina grua el meu estel, quin estel la meva grua", en la impunitat i sense cap risc. I jo que sóc en el fons una ingènua, em pregunto, els escriptors no tenen dret a tenir la vida que volen?
• Torno a veure Sa història des senyor Sommer i em sento com dins d'un quadre de Marc Chagal o de René Magritte. Al sortir, també jo crec que podria volar per sobre les teulades del carrer de Petritxol.
• Crec que s'hauria d'anar a veure una mostra de l'art que han fet unes parelles d'artista professional i un malalt mental. Està al Palau de Mar. Crec que hi aniré, primer perquè pot estar molt bé i segon perquè crec sinceramanet en les propietats terapèutiques de la creació i que cal afavorir-la. I si no que ens ho diguin a nosaltres que sense la bogeria de l'escriptura no sé pas on seriem.
• Al Macba, exposició (a partir de demà a les 19'30h) de 130 obres de John Baldessari. El 1966, en un gran happening, va cremar tot el que havia fet fins llavors, simbolitzant que començava de nou sense cap càrrega. A partir d'aquell moment es va dedicar a l'exploració del llenguatge i la imatge. No vull fer-ne la crítica perquè encara no l'he vist però segur, segur que és molt interessant.
• Expo de dibuixos de l'il·lustrador internacional Eugeni Sierra. A l'Institut botànic, Psg. del Migdia (Montjuïc).
• Aneu preparant una sortideta a Girona per veure l'expo de Chillida que s'inaugurarà divendres dia 12. Al Centre Cultural Caixa Girona, Ciutadans 19.

TRESCA I VERDESCA 55

He anat a veure l'exposició de Tardi, retrat en negre. Pels que no ho sapigueu, JacquesTardi és un dibuixant de còmics fantàstic. Ha il·lustrat guions de molts novel·listes del gènere. Podriem dir que és el dibuixant dels quatre genets de l'Apocalipsi. Els seus dibuixos són clars, lluminosos encara que mostrin cruament la violència i es converteixin en una denúncia social i política. També, però , a vegades es deixa arrossegar per les fades, gnoms i fullets o sigui per la part amable de les fantasies imaginatives humanes. Amb un dibuix aparentment fàcil capta l'esperit del que vol mostrar. Us la recomano vivament. És a la Biblioteca Jaume Fuster.

TRESCA I VERDESCA 54

COLLITA CATALANA
Es van presentar els nous autors de novel·la negra en català: Sebastià Bennassar i el seu últim llibre Mata el Presudent (del Barça), Sebastià Jovani que a més a més és filòsof i poeta, Carles Quilez amb una amplia experiència periodistico-policiaca i el seu llibre La soledad de Patrícia, Albert Salvador que va fer una bona reflexió sobre l'escriptura en general i Agustí Vehí, mestre, que va dir que la novel·la negra és un bon mitjà per ensenyar la por, la desesperança... en blanc i negre. Seria molt llarg comentar tot el que varen dir i les diferents personalitats però els tres, en aquell moment, em van semblar dignes d'esbrinar què escriuen.

I després la bomba, en JOHN CONOLLY personatge increïble, amb una vitalitat, un sentit de l'humor (negre, és clar) i un interès, bàrbar. Heu llegit res d'ell? És terrible, el més bèstia que us pogueu imaginar però bo, bo de veres. És l'escriptor dels morts , de l'obscuritat, del dolor . El seu interès és paralitzar les bones maneres. Malgrat ser l'emissari de les forces del mal i del món del més enllà ens va fer riure molt. La seva energia i la seva truculència lírica és espectacular. Cal provar-lo, almenys un cop.

Em vaig perdre la peli de la nit. No vaig poguer.

TRESCA I VERDESCA 53

SET CASOS DE SANG I FETGE I UNA HISTÒRIA D'AMOR
Sessió, dedicada a Teresa Solana i en la qual van participar Mattew Tree (de tots ben conegut) i Josep Maria Castellanos (metge forense).
Es van comentar diversos aspectes tant de l'obra de Teresa com de la novel·la negra en general, però aquí es va suscitar un debat interessant sobre el llenguatge. Escrivint en català es troba amb que les correccions, sovin,t desvirtuen la manera de parlar dels personatges que, naturalment, no parlen de forma "escaient o catalanofabresca".
A mi em sembla claríssim i gens preocupant. Una novel·la ha d'estar ben confegida, travada, i ha de ser versemblant. Cada personatge (i el narrador n'és un també) ha de parlar segons el registre que li escau. No pot parlar igual un estranger pobre i inmigrant que un notari "de tota la vida", un quinqui d'un pijo etc. Em sembla anguniósa aquesta mania de la correcció de la llengua a ultrança. La llengua és una cosa viva i ningú no en pot marcar les normes d'us. És veritat que hi ha un català normatiu (i ja sabeu que jo, en aquest aspecte, no sóc pas suspecta), però també n'hi ha d'altres que potser no son correctes però son reals. Al Cesar el que és del Cesar i... Hem de revindicar, sempre, la suprema llibertat de l'escriptor. Igual que pot crear món pot crear o aplicar llenguatges, no us sembla?

A la segona sessió es van presentar Dominique Manotti i Anna Zouraudi. La primera és francesa i molt compromesa políticament, cosa que es reflecteix en les seves novel·les en las que no hi ha justícia (no moraleja, com en la vida). Em va semblar una dona molt interessant. L'altra, anglesa encara que tingui cognom grec. Curiosament ambienta les seves novel·les en poblets i illes gregues de les que se'n va enamorar en un viatge (i d'escreix d'un pescador).

Caldrà tenir-les en compte en les noves lectures. Aquesta setmana negra m'està costant un Congo!
No vaig poder anar al cinema , tenia Liceu. Què tal A tiro limpio?

Cliqueu aquí.

TRESCA I VERDESCA 52

Ahir dilluns, van començar les trobades de BCNegra i allí em tenieu com una alumna aplicada a la segona fila a les quatre de la tarda. I oh sorpresa, justament al meu costat, un inquiet vampir-paleta disfressat de normalet i amb la seva dona, també s'havien posat les orelles d'escoltar. I així varem seguir i seguir fins les tantes i amb un fred que pelava però nosaltres res, que pitjor ho tenen a casa, les dames del crim d'enguany que per si no ho sabeu són les sueques Asa Larsson i Camil·la Läckberg.
Primer, quatre escriptors que han ambientat les seves novel·les en temps històrics i personatges diversos varen fer una taula rodona parlant precisament d'això, de la novel·la històrica negra. A tall de resum us diré que tots estigueren d'acord en que sigui com sigui i independentment de l'època, la història és el més important. Aquesta història et du a l'època (documentació, ambientació etc) i sobretot ha de ser versemblant i interessant. Per històrica ha de fer comprensible l'època (el lector no en té l'experiència) i per negra ser transgressora.
La segona sessió va ser dedicada a la Màfia. Interessant però no tan aprofitable com a escriptors (fora de si ens hi volguessim especialitzar).
A la tercera sessió, la de les dames del crim va ser molt divertida. Perquè elles varen estar genials. Trempades, amenes, gracioses, humanes. Molt bé. Contestaven coses normals, llògiques. Escriuen com a dones, que viuen en pobles petits, en un país de molt fred, sobre temes actuals i del seu interès, coses normals. I ho fan amb la mateixa desimboltura amb la que en parlen. I a sobre varen donar una lliçó d'amistat i d'entesa, a mil llegues de les competències i enveges habituals. Molt bé les dues.
La nit es va acabar amb una anada a la Filmo, en companyia de cinc lletraferits més, a veure Ap. de Correus 1001, film que qualificaria d'inefable, ben construit i que, a més a més és un documental de Barcelona als anys 50.
Seguirem informant sobre les activitats de BCN.

Crimen en la Filmoteca.

Se presentó aquella tarde sólo para demostrar que todo era ridículo, que nada de cuanto se había dicho de lo que sucedía dentro de la sala de la Avenida Sarriá era cierto. Siempre había sostenido que todo era una sarta de mentiras esparcidas por los aficionados a los thrillers y films de terror.
No obstante fue advertido por la taquillera al momento de comprar la entrada. Tenga en cuenta que se expone usted mucho. Es irracional señor lo que usted hace, viniendo a la sesión de las cinco de la tarde, máxime teniendo usted más de sesenta y cinco años. Piense que cada tarde encontramos a un viejecito muerto. Al menos no se siente en las primeras filas, es allí donde suelen suceder las desgraciadas muertes.
El hombre escuchó todos los consejos, advertencias, sugerencias, recomendaciones y avisos, pero nada le hizo cambiar de idea. Estaba dispuesto a demostrar que ni celebrando la temible Semana Negra de Barcelona, le harían cambiar. El portero que le tomó la entrada le preguntó que llevaba en la bolsa que traía. Sabe usted que no se puede entrar comida, le dijo. No es comida muchacho lo que llevo. Y se lo mostró: agua bendita por si me ataca un vampiro, una pistola por si quieren atracarme, un cuchillo para defenderme, un spray par los ojos para los que quieran violarme, un frasco de vitriolo por si pretenden asesinarme. ¡Qué horror! ¡Se ha vuelto usted loco! No puede entrar con todo ese arsenal. Tendrá que dejarlo aquí, se lo guardaremos en el despacho. Él trató de negarse. Pero finalmente fue obligado a dejarlo.
Pensó que todo había cambiado, que sin la bolsa mejor sería no entrar. Miró al resto de la cola que lo observaba expectante y pensó que si no entraba lo tacharían de cobarde. Así que entró.
Se apagaron las luces y empezó la proyección, “El asesino anda suelto” de Budd Boetticher. Ese era precisamente el film de aquella tarde. Todo el mundo siguió la acción con interés. Nada pareció distraer la atención de los espectadores.
Cuando encendieron las luces, vieron al bravucón hombre que se jactaba de que era completamente imposible que hubieran muertes, que yacía con la boca abierta y un cuchillo clavado en el pecho. ¿Qué había ocurrido? Se escuchó a alguien comentar: “Todo esto es pura escenografía por lo de la BCNegra”. Pero el director de la sala no paraba de sudar, sabía que de un momento a otro le cerrarían el local. Otra muerte más. ¿Qué o quién provocaba esas muertes? Mientras, la taquillera muy nerviosa, llamaba a la policía.

Bien aquí tenéis un enigma por resolver, espero que os afanéis, de lo contrario seguirán habiendo más muertes. Espero recibir cuanto antes el resultado de vuestras investigaciones. Nolan.

TRESCA I VERDESCA- 51

Estic negra, i a molta honra. Avui, els negres lletraferits començarem una setmana en la qual ens reunirem sense complexos i parlarem i parlarem de les maldats del món. Setmana en la qual en comptes del Ferran Adrià comentarem autòpsies, i pistes subtils en lloc dels trànsfugues d'un o altre partit. I com que sóm a l'hivern, enguany és el fred el que ens visita: autors i autores suecs, finlandesos, islandesos, danesos... que amb la seva fredor acostumada han sabut crear uns personatges i fets que res tenen a veure amb els nostres clàssics crims passionals. Però avui, la primera sessió es dedicarà, precisament, a crims antics comesos a Salamanca al segle XV, a Zamora el XVII, Castella al XIV i, el més antic, a Tarragona el segle I abans de J.C.
Tot això podem resumir-ho en un banquet llibresc de tipus temàtic el qual, la majoria de vegades es converteix en una crítica ferotge dea la nostra societat i ens desvetlla molts intríngulis de les forces que ens governen, a nosaltres per dins i per fora. Encara que només fos per això ja valdria la pena , però és molt més, creieu-me i com a escriptors ens espera una intensa setmana de contactes, coneixements i bulli bulli, interessantíssim.
Una novetat d'aquest anys és una novel·la que s'anirà escrivint dia a dia : serial Chicken; novel·la de capítols molt curts en els que cada crim tindrà el denominador comú de que una gallina apareix a l'escena. Es publica a Twitter i com que només s'hi poden publicar missatges de 150 paraules, aquests capítols han de tenir obligatoriament aquest format. Veurem què.
També cal saber que a la biblioteca Joan Fuster es fa una exposició (retrat en negre) del dibuixant Tardi.
I, al meu entendre, agafant-ho molt pels cabells, tot plegat es lliga amb la commemoració dels cent anys de la CNT, d'altra banda molt respectable.

• Secrets d'un matrimoni/ Sarabanda- Al TNC
  

• Boulevard. Al Villarroel

• Regla de tres- Nau Ivanov

• Tristan i Isolda- Liceu Segons les crítiques llegides és el millor que es pot veure en aquests moments (salvo error u omisisó).

Del cinema, veus més autoritzades espero que ens en diran alguna cosa. Jo estic una mica descol·locada per tants dies d'absència.
Però no oblideu la programació de la Filmo de la setmana que vé, amb Barcelona Negra en marxa.

LA TRESCA I LA VERDESCA 50

• Menció obligada a la mort de Jerome D. Salinger, ahir , als 91 anys. No us descobriré pas la seva trajectòria literària però si vull fer esment a que el seu afany per amagar-se "del mundanal ruido" i la fama d'esquerp i rar era perfectament buscada per ell, convençut que l'anonimat i l'obscuritat són el millor regal d'un escriptor (ahir mateix jo deia allò de la musa de la pau i el descans, recordeu?). Tot i amb això li van publicar moltes coses i la seva influència tant en escriptors com Updike i Philip Roth és ben coneguda. També dels seus escrits varen sortir moltes pel·lícules. Ja sabeu, doncs tranquil·litat i a escriure (i si no ens publiquen no passa res, potser ho faran quan ens morim).
• Algú ha nascut abans del 59? De nosaltres, s'entén. Uf que bé o hauriem hagut de treballar dos anys més.
• Sic transit gloria mundi. Heu vist les fotos de Zsa Zsa Gabor?I un marit que l'ha ha resistit vint i quatre anys sense divorciar-se ni un sol cop. Es clar que ara es presenta a governador per california pel partit republicà, el mateix de Schwarzenegger. Ja deia jo!
• Avui, al 33, a 3/4 de 12, emeteix un documental Metrònom Ferrater, sobre el poeta. A no perdre-se'l. Jo el vaig conèixer. Era d'aquelles persones que la intel·ligèngia els surt per les orelles. I tan atractiu!
• Que bé, la setmana pròxima comença Barcelona negra. Ja n'anirem parlant. Podeu trobar el programa complet a http://www.bcn.cat/cultura/bcnegra/2010/es/index.html No sé perquè no el puc posar com a link.
  

TRESCA I VERDESCA 49

Ja soc aquí. He vist moltes coses i n'he après moltes. També he escrit a doll (això de la pau i el descans és la millor musa).
Com que avui no tinc gaire temps us envio una petita faula (deures de classe) que he escrit amb la inspiració posada a Doñana (per cert, fanàstic!)

Faula de les dunes

Era una vegada una petita planta que vivia a prop del mar. No era ni molt vistosa ni molt especial. Es podria dir que la única missió que tenia a la vida era la de viure. Com podia. Traient l’aliment de la sorra i sentint el vent en les fulles que movia, contenta, deixant-se acariciar i remullar pels esquitxos del mar. Els granets de sorra eren una mica molestos però no se’n queixava perquè la seva fortalesa era, precisament, la resistència mostrada a la sorra. Sense que s’adonés, al seu darrera s’anava formant una petita muntanya en forma d’onada diminuta. Però era tan petita que quan el vent bufava fort es desfeia, volant més enrere, fins que trobava un obstacle més gran que potser era una planta més grossa o un arbre, darrera el qual, tornava a passar el mateix: s'amuntegava la sorra. Només que aquets cop la muntanya, ben subjecta pels pins o les sabines, s’anava fent cada cop més gran. Tant que arribava a cobrir per complert aquells arbres. El pes d’aquella duna, pressionant pels costats, feia que la capa d’aigua del subsòl pugés amunt i humitegés l’interior de la nova muntanya. Allí dins havien quedat les llavors caigudes dels arbres que, amb l’aigua, començaven a brostar. Fins que tímidament, una petita planta treia fulles buscant el sol i el vent i començava de nou el miracle de la vida en una roda inacabable.
Podem ser plantetes que l‘únic que saben fer és oferir resistència a la sorra que les vol cobrir. O bé, ser capaços de percebre el vent del mar i el sol en nosaltres i sentir-nos créixer des de les arrels fins l’ultima fulla, gaudint del privilegi de l'existència, sabent que tot és necessari: el mar, la sorra, el vent, les llavors, la força i la feblesa, l'amor i el dolor.

30 Aniversari de la exposició de la Mertxe Hoyos a la Fundació Miró

El dia 30 de gener. L'exposició va ser en el "Espai 13" de l'edifici de Montjuich, des del 30 de gener al 17 de febrer del 1980.

Hem reunit en una presentació Picasa una selecció del dossier que la Mertxe guardava sobre el tema: documents, fotografies, crítiques... El material que ara pots veure a la xarxa s'inicia amb la portada del catàleg de la mostra i la introducció que ella va escriure. Li segueix una visita a la sala de l'exposició tal i com la va instal·lar i imatges d'algunes de les obres exposades, amb un estudi més detallat de la doble escultura "Masculí-Femení".

Hi ha també algunes de les crítiques que van aparèixer en els mitjans a propòsit de la mostra.

A continuació hi ha material que expressa el procés de recerca de la Merche Hoyos fins arribar a realitzar aquest treball: primer, alguna de les centenars de fotografies que durant llarg temps va anar fent als cactus, una de les seves fonts d'inspiració, i documents que va utilitzar per estudiar l'essència i la utilització de l'amiant-ciment que va ser el material que principalment va utilitzar en aquest cas. També va documentar el seu treball durant mesos en la fàbrica de Rocalla on al mateix temps anava observant la naturalesa i les possibilitats en l'amiant-ciment que allí veia al seu entorn. Finalment tenim una conclusió final seva sobre aquest material.

He trobat en un newsletter que rebo aquestes cites de Napoleon. Es curiós:

- Donde con toda seguridad encontraras una mano que te ayude es en el extremo de tu propio brazo

- La palabra imposible no está en mi vocabulario

- La envidia es una declaración de inferioridad

La Pedrera no siempre estuvo bien vista

Yo recordaba que entre las revistas que mi abuelo guardaba de antes de la guerra había adquirido de pequeño la costumbre de considerar la Pedrera como un disparate arquitectónico, "una mona de pascua" según oía decir. Y esta ilustración de Junceda del 25 había quedado en mi memoria al hojear esas publicaciones. Pues bien, ahora se me ha aparecido. En una web, por cierto, muy bien documentada y con magníficas iluastraciones sobre el proyecto de Gaudi, y su realización y estado actual. Un sitio de arquitectura.

Conferencia de Orhan Pamuk Novel de Literatura 2006

Hoy martes tengo clase y no me dará tiempo, pienso, de escribir sobre la conferencia a la que he asistido este lunes por la tarde, en el CCCB y que ha pronunciado Orhan Pamuk, el Premio Novel de Literatura del 2006, disertando sobre El Futuro del Museo y de la Novela. Gracias a personas como él uno hace las paces con el mundo y lo que nos rodea. Prometo escribir y contároslo. Cada lunes habrá una conferencia dentro de la misma línea para responder a las preguntas de: ¿Qué puedo conocer? ¿Qué he de hacer? ¿Qué puedo esperar? mirando hacia el futuro. Serán pues 8 conferencias las que quedan hasta el lunes 15 de marzo, y la última, la clausura Antonio Tabucchi. Se habrá hablado al final de: el Futuro del Trabajo, del Islam, de la Biomedicina, de la Familia, de la Democracia y la Imaginación, de las Utopías y del Alma. ¿Conseguirán que lleguemos a ver luz en el horizonte? Ojalá.

Uno empieza a estar harto.

Uno empieza a estar harto de tanta sandez, de tanto individuo mal nacido, pululando por estos mundos, dando una imagen desastrosa de lo que es el ser humano en general y el de nuestro país en concreto.
Ahora nos dicen que no había para tanto con lo de la Gripe A (cuando mi médico me aconsejó que me vacunara, me negué, le dije que conmigo no se haría rica la industria farmacéutica y menos aun Ramsfeld), y efectivamente, ahora publican que no era cierto lo de esta pandemia que apocalípticamente anunciaron. Pero el negocio ya lo han hecho. ¿Qué van a decir ahora los de la OMS?
¿Por qué ha hecho el FBI el retrato robot actualizado de Bin Laden con la foto de Gaspar Llamazares? Estúpidamente se lo preguntan políticos y periodistas, cuando es bien sencilla la respuesta: porque lo tenían en sus archivos por ser comunista. Los comunistas siempre han sido, y lo siguen siendo, el dragón de siete cabezas.
¿Por qué se ha tratado como si fuesen terroristas, a los dirigentes de Greenpace, cuando sólo desplegaron una pancarta delante de las autoridades? Lo hicieron, porque era público y notorio, que todo era pura comedia, que allí nadie arreglaría nada de los asuntos de medio ambiente, porque lo primero son los negocios y la pela es la pela.
¿Por qué el Tribunal Superior admite una querella de Falange Española contra el juez Garzón, por querer investigar los crímenes del franquismo? Muy sencillo: porque en ese tribunal aún están los suyos, los de siempre. Que una vez más, os recuerdo que no se fueron, porque no los echamos. Para muestra: Fraga Iribarne.
¿Por qué nadie se ha levantado en contra de las indecentes declaraciones del obispo Munilla, diciendo que la salud moral de nuestro pueblo es más grave que los 100.000 muertos de Haiti? ¿Por qué los que se dicen verdaderos cristianos no piden su dimisión y lo boicotean, después de ningunear a su compatriotas que le han dado la espalda, diciendo que en todas las familias se levantan voces, pero que la unidad está asegurada gracias al Espíritu Santo? ¿Pero es que aún hay alguien que se crea lo de esa paloma que dibujaban antiguamente en las estampitas?
¿Habrá alguien en este país que crea en nuestra justicia, cuando después de tres años, aún no se ha definido sobre el Estatud? Un Estatud que es legal, pero que gracias a leyes retrógradas, se permite que un partido político como el PP ponga un recurso en contra.
¿Por qué el Estado ha entregado millones a la banca para salvarla de la quiebra y en cambio no pensaron en ayudar a salir del atolladero a la población que está sin empleo? Muy sencillo: porque entre los poderosos siempre se han ayudado y al pueblo que lo machaquen.
¿Por qué no se han producido todavía juicios contra los populares del caso Gurtel? ¿Por qué se archivó el asunto de los regalos del President de la Generalitat Valenciana (lo hizo un juez que era su amigo)? ¿Por qué no se aclara de una vez lo sucedido con los casos de espionaje madrileño en el PP?
¿Por qué se vota una ley catalana de cinematografía, que perjudica y se inmiscuye en las empresas particulares? ¿Por qué no se escucha a la profesión y se intenta encontrar una solución? El ejemplo que dan de la TV no es válido para el cine. Cuando la solución es bien sencilla: eliminar la ley franquista que aún está vigente y que obliga a doblar al castellano todos los films, dándole cancha a los americanos y quitándonos a los españoles y catalanes la posibilidad de proyectar nuestro cine. Ya sé que hay mucha gente que no le gusta leer subtítulos. Si se quitara el doblaje todo aquel que no quisiera leer iría a ver nuestro cine y eso sí es defender lo nuestro.
No sigo ¿para qué seguir? Todo está resultando una carrera de despropósitos. Y lo que es peor, no parece que no vaya a arreglarse. Demasiado politiquillo que se aferra al asiento y que está allí metido para su propio beneficio y no para el del pueblo. Y uno empieza a estar harto.

Ressaca festiva

Mousse de turró, amb restes de turró i 3 ous

Piqueu el turró i barregeu-lo amb els tres rovelles.
Afegiu les tres clares batudes a punt de neu.
Poseu en vasets de "chupito", i a la nevera.

Gelat
300 g de turró (de la mena que sigui, o barreja), 3 clares d'ou, 3 C. de sucre, 1/2 tassa de nata líquida.
Pica el turró.
Barreja la nata amb el sucre
Afegeix les clares a punt de neu i afegeix el turró ben picat.
En un motlle i al congelador.

Flam de turró
250 g de turró, 5 ous, 700ml. de llet, 100 g sucre.

Passa el turró per la picadora fins que sigui ben mòlt.
Bat els ous en un bol i afegeix-hi la llet i el turró.
Posa sucre en un cassó amb unes gotes d'aigua i fes un caramel. Recobreix el motlle amb el caramel.
Omple el motlle amb la barreja.
Cou al forn a bany Maria a 180º uns 45 minuts fins que sigui quallat.
Deixa refredar i desemmotlla.

TRESCA I VERDESCA 47

• Hola! Ja soc aqui. Encara no ben bé, ben incorporada peò ja instal·lada. La meva casa ja no està immersa en les boires de la pols del parquet i raonablement calenta. Loado sea el Señor. Encara em falten els dos quartos de bany però això no afecta la taula del despatx i a més a més m'ho faràn aquests dies que seré a fora. Perque sí, me'n vaig demà passat a un lloc absolutament exòtic i perdut del món: Matalacañas. A la província de Huelva, tocant a Doñana i a Portugal. Conais pas? Com que no tinc gens d'il·lusió per anar-hi ni potser tot serà nou, diferent i espero fer-ho excitant. Com ens diu en Borja (el nostre profe) d'un text del Sergio Pitol en que el protagonista d'un conte va a Venècia havent-se descuidat les olleres i tot se li converteix en una altra cosa, pàtines, boirines, reflexes sumptuosos, una paisatge impossible, imagirari... M'esforçaré a que aquest lloc tan insòlit em produeixi un efecte especial. M'ho miraré en "veu descentrada". Ja us ho explicaré.

• Llegeixo, en un text de Sèrgi Pàmies , una sèrie de nom de contistes : Krzyzanowski (La nieve roja, publicat per Siruela), Kjell Askildsen, Gonzalo CalÇedo, Jordi Lara, Richard Bausch, Bradu Udall, Giorgio Manganelli, Tobias Wolf, Amy Hempel, A.M. Homes, Artur Bradford, David Sedaris, Sebastià Perelló, Làzaro Covadlo, Thomas Gunzig, Alfred Polgar i Lidia Davis. Un bon feix per anar descobrint.

• Més adreces de blocs loteraris :
• www. laberintgrotesc.blogspot.com
• Gawww.lexicografia.blogspot.com i www.paraulesencatala.blogspot.com (els dos sobre lexicografia catalana i altres feridures).
• www.espaistacats.blogspot.com

I consulteu, a més a més l'espai cuina amb coses que us devia.

QUIM MONZÓ I EL VIETNAM

Encara que amb retard sobre alguns de vosaltres, avui he visitat l’exposició sobre el Quim Monzó. He après moltes coses, jo el segueixo des de fa uns anys, però ignorava part dels començaments de la seva trajectòria. Em queda molt per llegir d’ell. Com que se’ m’ha tirat el temps a sobre… hi haig de tornar. Desconeixia la seva estada al Vietnam durant la guerra i les seves cròniques com a corresponsal. Per sort el món camina i quant al març del 1999, vaig visitar el país les coses ja havien millorat. Hanoi la capital del nord era una ciutat plena de vida, amb mes de 4.000000 habitants, amb centenars de bicicletes circulant amb tota anarquia, però sense cap accident. A l’Opera representaven Der Freischütz de Weber. El mausoleu de Ho-Chi-Minh, en la plaça de Ba Dinh on el 12/09/45, ell va proclamar la independència del Vietnam era de visita obligada, així com el Temple de la Literatura i al Temple de la Saviesa, actualment hi cursen estudis universitaris on abans estudiaven a Confuci. Orgull nacional els espectacles de marionetes sota l’aigua ( van venir a Barcelona pels jocs olímpics).

Amb un Toyota vam fer molts kilòmetres pel país i ens ensenyaren els objectius més bombardejats pels americans, com el pont de ferro Long Bien ara totalment refet. Així com la Badia de Halong on Jonson va ordenar els primers bombardeixos. Pels cineastes aquí es va rodar “Indochina” amb vistes meravelloses i la Catherine Deneuve com a protagonista.

Amb Airlines Vietnam vam volar fins a l’antiga Saigon, ara Ho-Chi- Minh. Allí trobem la Central de Correus, un edifici colonial francès així com la Catedral de Notre Dame d’estil neoromànic feta el 1877 amb rajoles vermelles, i també construïda en època francesa. Hotel Rex de gran luxe (hi prenc una cerveza a la terrassa), que va ser ocupat pels periodistas corresponsals de guerra i pel descans dels americans. Ara molts hi tornen per recordar-ho. Gran ciutat també i amb molt moviment.

La situació que jo vaig veure el 1999, era de convivència amb els dolars, sense oblidar les ferides, però acceptant el turisme com a camí de progrés. Val la pena detenir-se en el Palau d’Unificació, i visitar per sota els passadissos de molts kilòmetres on s’amagaven de dia el vietnamites, per sortir a la nit a destruir les avençades dels americans, tota una guerra de guerrilles. Tot el Palau em va recordar Rússia per la seva simbologia i la decoració vermella de catifes i parets, en la gespa del jardí tancs i restes d’avions, així com a ormeigs de guerra exposats com a trofeus .

Ja veieu avui per una estona Quim Monzo m’ha fet reviure el Vietnam, i per què no? aquest cuquet d’escriure jo també la meva crònica del viatge, això si com a turista amb els ulls molt oberts.

He rebut aquest email que penso que us pot interessar:

El Guernica en 3D

http://lena-gieseke.com/guernica/movie.html

Música "Nana" de Manuel de Falla

TRESCA I VERDESCA 45

Hola amics, ja torno a estar connectada, de moment. Dic això perquè ho tinc tot "una mica"desgavellat i espera, que dijous comença la big moguda del parquet i el desmuntatge de tot el que es pugui desmuntar de la sala. Tota jo tremolo d'horror però què hi farem, almenys ara ja tinc calefacció i espero sortir-me'n, finalment. De moment encara no tinc prou centrat l'enteniment per fer-me les preguntes de costum sobre les sorpreses que ens van preparant els diaris (que me quede como estoy) ni els esdeveniments socials de la ciutat. Tot arribarà.

També jo vaig anar a veure Avatar i ja fa dies que volia aportar el meu granet de sorra en la polèmica (o en el contrast de parers).
Efectivament, estic plenament d'acord amb en Rafel i també amb en Marçal, però potser matisant l'entusiasme. És molt aviat per saber què ens depararà l'invent encara que ha començat mot bé (tècnicament). Ara bé, penso, amb totes les reserves que vulgueu, que no he sentit que m'aportés res d'essencial. Enteneu-me bé, si el cinema és també guió actuació, expressió... no pel fet de ser en tres dimensions m'ha donat més que una pel·lícula habitual. La majoria de les meves pelis preferides no crec que m'agradessin més pel fet de ser en 3d., francament. Veurem fins on arriba.
En un altre estadi de la cosa, la violència i el militarisme exacerbat, combinat amb la presumpta innocència del bon salvatge són tan americanes... Torno a dir que no puc sinó esperar què passarà a partir d'ara, perquè efectivament és un punt de partida.

Quant a l'ebook segueixo debatent-me entre dubtes perquè sembla que encara no està clar el sistema que guanyarà al final. És com va passar amb el Pal i el Cam. La Meri em té preparats no sé quants centenars de títols però no m'acabo de decidir.

Zimmermann interpreta Bartóc

Avui matí a l’Auditori he escoltat el concert per a violí i orquestra de Bartók.

El solista Frank Peter Zimmermannun virtuós d’aquest instrument tocava amb un Stradivarius de 1711. Nascut a Alemanya, ara fa 44 anys, va començar a tocar el violí als 5 anys. Ha fet estrenes mundials de compositors actuals, així com també en l’àmbit de cambra ha aconseguit notables èxits amb el seu repertori clàssic, romàntic i del segle XX. Per la meva orella els sons han sigut novadors, s’eleven des del registre greu fins a la zona aguda, amb marcats trets folklòrics que porten els temes a un joc de contrastos, que van conduint la rudesa inicial del tema fins a una etèria elegància final. Podríem dir que d’uns instruments desenfadats de l’orquestra, el violí empren un virtuosístic soliloqui.

Comparat amb la literatura podríem dir que també el pas del segle XIX al XX en la música suposà canvis profunds en tots els aspectes . Poc a poc acabava un món i n’anava sorgint un altre, el romanticisme anava donant pas a noves estètiques que eren alhora una reacció a aquest moviment . L’impressionisme en fou una, com també l’expressionisme, que aprofundia en les tensions musicals romàntiques com expressió i metàfora d’una societat que vivia en tensió i semblava anar abocant-se a la catàstrofe.

Literatura i música han anat fent el mateix camí.

Empezando que es gerundio.

Ya estamos dentro del 2010. Quieras que no, nos han metido en él. Y no va a ser posible dar marcha atrás. Así que hay que apechugar con cuanto se nos venga encima. Hace unos días escribía: No sé qué será.
“No es una película. No es una novela o un cuento. No es nada por ahora. No es una historia, aún. No sé que llegará a ser, ni si será. De momento, tan sólo es una hoja en blanco, que se ofrece virgen a mi pluma y a mi deseo, esperando que llegue a ser algo. ¿Un cambio en la literatura? ¿Algún argumento que en el pasado se me ocurrió y que no llegué a hacerlo realidad? ¿Será esa historia que se quedó dentro, en ese limbo al que yo llamo imaginación? Donde bullen cien mil ideas entremezcladas, todas a la vez, luchando por intentar salir, y que están, al menos eso parece, más o menos claras. Ahí en ese terreno es donde ahora estoy. Donde acostumbro a estar siempre, más veces que en una historia clara y definida. Ese es un lugar que al principio me inquietaba. Y me hacía sentir incómodo. Hoy es al revés. Ese lugar es el que siento como el más atractivo. Porque está lleno de creatividad. Allí es donde bullen las ideas. Aunque tiene un problema, y es: ¿Qué historia elegir? ¿Qué sendero emprender? y que me lleve hasta el final, sin que me abandone a mitad del camino, y no sepa que más contar. Esa es la angustia del que decide escribir. No saber como va a terminar esa aventura. Claro que si llegase a saberse ya no sería aventura, ni sería atractivo escribir”.
Como puede verse empiezo bien el año. Y cada año igual. Todo son preguntas. Todo son dudas. Y por lo que llevo comprobado, cada año, las condiciones a las que nos vemos sometidos son peores. 2010 (nos están vendiendo la idea desde ya hace algún tiempo, antes de que el año naciese), va a ser el año de la tecnología. Y va a incidir en los dos lugares que hasta hoy eran los paraísos de la creatividad, la sensibilidad y el intelecto. A saber: el cine y la literatura. El primero se verá invadido por las 3D y el segundo por los e-books. Y la tv ya ha quedado, a estas alturas, postergada por Internet. El panorama pues no es halagador. La civilización avanza tecnológicamente, eso es cierto. ¿Pero de qué nos sirve tanta tecnología si se está demostrando que en lo principal, las relaciones humanas, aún estamos en la Edad Media? Se está reproduciendo en pleno s XXI la guerra de religiones. Y con ellas el intento de que el pensamiento humano no avance. De ello se encargan los mandatarios que lo han infantilizado todo. Y para que nadie proteste se han sacado de la manga el terrorismo, para tenernos acobardados. O lo que es lo mismo, nos meten en el salón de casa: a Belén Esteban, Ana Rosa Quintana, Sánchez Dragó, Harry Potter, Dolores Cospedal y sus compañeros, puedo seguir ad infinitum. Y mientras tanto Enrique Vila-Matas resta en silencio (¿acaso lo tienen secuestrado para evitar que edite en papel, mientras lo están torturando hasta que firme un contrato para sus próximos libros en digital?) Quisiera desde aquí proponer que activásemos el “detector de mierda” que según Heminway, constituye una de las herramientas esenciales del buen escritor, y yo añadiría también: del buen lector y espectador, tanto de libros, de cine y teatro, como de televisión y de la vida en general. Debemos parapetarnos y defendernos ante ese 2010 que hemos empezado, que no sea que nos destrocen todo lo que de bueno hemos alcanzado hasta hoy.


Rafael Rodríguez-Bella Barcelona, 10 de enero 2010

2010 ¿El año del 3D?

Paso a reproducir unos artículos que acaban de aparecer esta semana en El País:

Un 23 de abril con otra dimensión
TV-3, la televisión pública catalana, junto con Aragón TV celebran su respectiva fiesta autonómica (23 de abril) con una programación en tres dimensiones. De momento, TV-3 ya ha grabado en esta tecnología la función teatral Llits, que posteriormente se ofrecerá por televisión, aunque, de momento, su resultado se puede apreciar en los monitores del teatro.
El 23 de abril, TV-3 realizará una campaña en los medios con el regalo de tres millones de gafas tridimensionales para que los espectadores pueden apreciar la programación especial de ese día, y los siguientes. "Estas gafas de cartón cuestan unos 20 céntimos", explica Jordi Alié, responsable de Nuevas Tecnologías. "Serán las típicas gafas de celofán de colores, para que se adapten a cualquier televisor".
No tiren las gafas, porque después de ese día, vendrán más pruebas, principalmente la emisión de partidos de fútbol de la Champions de la temporada 2010-2011.
Alié se muestra optimista sobre el futuro de las emisiones de 3D, aunque a efectos de producción y realización tendrá que haber cambios profundos, no así en el telespectador. "El público podrá apreciar las películas rodadas en 3D, como Avatar, y los partidos, sólo con las gafas. Otra cosa es la producción, que actualmente es muy cara, porque hay que hacerlo, en principio, con el doble de cámaras, y la realización, porque deberá ser distinta para aprovechar todas las posibilidades que proporciona esta nueva tecnología".
De momento, los fabricantes de cámaras 3D y las empresas dedicadas a la transcodificación son las que pagan estas pruebas piloto en los canales de televisión. En Estados Unidos, la Fox emite en 3D partidos de la NBA, la NFL, las carreras de NASCAR y el boxeo. Y la BBC promete que emitirá los Juegos de 2012 en 3D. "No veo en el horizonte realizar los informativos en 3D. No tiene sentido", dice Alié; "pero sí las transmisiones deportivas y, por supuesto, todo el cine y la animación".

FERIA CES, LAS VEGAS
Sony, Discovery e IMAX crearán un canal de televisión exclusivamente en 3D
"Es el primer paso para meter las tres dimensiones en el hogar", afirman los promotores
JAVIER MARTÍN - Las Vegas - 06/01/2010

3D es un concepto omnipresente en la feria de consumo electrónico de Las Vegas que abre este jueves. Discovery Communications, IMAX Corporation y Sony han anunciado un acuerdo para desarrollar el primer canal de televisión norteamericano dedicado exclusivamente a contenidos 3D. "Discovery siempre se ha centrado en ofrecer contenidos para las nuevas plataformas. Fuimos los primeros en los canales digitales en 1996 y los primeros en un canal de cable de HD 24/7", ha explicado su presidente y fundador John Hendricks.
"Sony es la única compañía con experiencia en cada parte de la cadena de 3D", recuerda Howard Stringer, presidente de Sony Corporation. "Tenemos claro que el consumidor siempre se cambiará a un entretenimiento mejor y más rico, y los tres ahora estamos determinados a ser los líderes en extender la 3D por el mundo". Por su parte, el director general de IMAX, Richard L. Gelfond, ha afirmado que "IMAX ha sido el pionero y el líder de la tecnología 3D durante más de 25 años, con sus cines extendidos por todo el mundo y el aumento de películas en esta tecnología". "Este acuerdo es el primer paso para meter la 3D en el hogar".

Televisión
El 3-D llega a televisión
Varios canales norteamericanos empezarán a emitir en unos meses con una nueva tecnología.
DAVID ALANDETE - Washington - 07/01/2010

La nueva década ha resucitado una tecnología que en su día se dio por casi muerta. La televisión en tres dimensiones ya no es un argumento de ciencia ficción o una incómoda forma de ver documentales o películas de escaso valor cinematográfico. La tecnología se ha consagrado con filmes tan apreciados por el público como Avatar o Up. Y ahora está a punto de llegar a los hogares de todo el mundo gracias a una nueva tecnología presentada ayer en EE UU y a la puesta en marcha de diversos canales en 3-D.
Los mayores fabricantes de televisores del mundo, como Samsung, Sony o LG, presentaron ayer, en el Consumer Electronics Show de Las Vegas, diversos modelos de televisores que emiten imágenes en 3-D. Para la mayoría de aparatos serán necesarias unas gafas especiales que se comercializarán junto a los receptores. Samsung, sin embargo, presentó un prototipo para el que no se necesitarían esas gafas. Las empresas prevén tener los primeros modelos listos para su venta en 2011 y tener una cuota de mercado consolidada en 2013. El precio inicial, según los expertos, puede rondar los 3.000 dólares, unos 2.100 euros.
Nadie hubiera previsto una noticia como ésta en los años cincuenta, cuando los cines norteamericanos comenzaron a emitir películas como “Bwana Diablo de la selva” en 3-D, repartiendo a sus clientes las habituales gafas polarizadas de cartón. Aquella tecnología llegó a colarse fugazmente en la televisión, aunque pronto llegó a un punto muerto. No aportaba nada a la narrativa del cine o la televisión y las gafas eran rudimentarias e incómodas.
Seis décadas después, esta misma semana, varios canales norteamericanos han anunciado que, en unos meses, comenzarán a emitir en 3-D. Discovery Channel, especializado en documentales, creará un canal específico que comenzará a emitir en 2011. Ha firmado un acuerdo con Imax y Sony, especialistas en grabación y emisión en 3D, para producir y distribuir contenidos en esa tecnología. ESPN, un canal deportivo propiedad de Disney, emitirá unos 85 partidos en 3-D antes de finales de este mismo año. El primero, el 11 de junio, será el duelo inicial de la Copa del Mundo de fútbol de este año, entre Suráfrica y México. El proveedor de televisión por cable Direct TV aumentará su oferta en dos nuevos canales de 3-D y ofrecerá en unos meses un servicio de televisión tridimensional a la carta.
Le ha costado arrancar, pero la tecnología 3-D parece destinada a ser la apuesta de futuro de las empresas televisivas y cinematográficas. Las grandes producciones ya llegan a los cines tanto en dos como en tres dimensiones. Este mismo año, Disney estrenará “Rapunzel” y “Alicia en el país de las maravillas” en esa tecnología. Cuando lleguen a DVD, se podrán ver en el salón de casa del mismo modo que en los cines. Al fin y al cabo, la Asociación de Consumidores de Electrónica de EE UU prevé que este mismo año se vendan más de dos millones de televisores 3-D. Y es sólo el principio.
Ahora sólo queda esperar que los guiones tengan calidad. Y que los films sean realmente interesantes. Sino volverá a fastidiarse el invento.

NIT DE REIS

Hola blocaires: Amb el 2010 em llenço al bloc dels lletraferits. Quedo bocabadada davant els comentaris del Rafel i el Marçal, sobre cimema. Jo sols puc dir-vos que aniré a veure AVATAR 3D un dia d'aquestos lliures. Ara sols vui enviar-vos una mica de màgia d'aquesta nit tan bonica. Que tots els que teniu néts ho disfruteu al màxim... Enmig d'aquest món tan aspre i terrenal, aixecar el cap i mirar l'estrella, com fan els infants , és retrobar-nos amb la il·lusio i la esperança. Desprès el que vingui ja ho entomarem.

"Avatar" y las 3D.

Ya pensaba contestar a Marçal por su escrito sobre Avatar. Paso a hacerlo hoy aunque sea con retraso. Vimos Avatar, con unos amigos la noche del 25 día de Navidad, en Cinesa Diagonal en 3D, naturalmente. Es así como debe verse Avatar. Y me pareció un festival de creatividad visual. Las imágenes que nos ofrece son espectaculares, más aún cuando piensas que han estado creadas por ordenador. Muy bien combinadas con la imagen real. Y sobre todo la utilización de las 3D, para darnos la sensación de profundidad de campo que nos permite creer que nos hallarnos en mitad de aquel escenario. Y no para tirarnos cualquier objeto a la cara como hasta ahora se venía utilizando el relieve. Pero detrás de todo esto ¿que hay? Como muy bien preguntas Marçal.
El cine tiene que seguir avanzando. Esto que duda cabe. Por una parte está la temática y por la otra la tecnología. Que son dos cosas diferentes. El relieve era la asignatura pendiente, después de las intentonas de los años cincuenta. De las cuales nos llegaron tan sólo unas cuantas muestras. “Crimen perfecto” de Hitchcock fue un ejemplo de film realizado en 3D que en nuestro país nunca se pudo ver en 3D. (en Europa sólo París la pasó en 3D). La Warner dio por zanjado el tema del relieve dados los problemas que generaba la poca aceptación del sistema. Dejando aparte el tema de lo molesto de las gafas que generaban dolor de cabeza según decían (yo nunca lo experimenté y me vi todas las películas que se estrenaron en Barcelona) estaba el tema de que se necesitaban dos proyectores funcionando a la vez lo que provocaba en muchos locales tener que parar la proyección para cambiar las bobinas o bien disponer de cuatro proyectores. En Barcelona yo asistía al cine Mistral (que luego se transformó en el Waldorf Cinerama) allí se proyectaban films en 3D que no se habían proyectado con este sistema en el cine de estreno. Aquí permíteme que haga una rectificación a tu texto y espero que no te moleste: tú decías que viste “Los crímenes del museo de cera” en el Windsor y que tiempo después se estrenaba “Bwana el diablo de la selva”, bien pues primero se estrenó “Bwana el diablo de la selva”, exactamente en mayo de 1953, fue el primer film en relive estrenado en Barcelona, efectivamente en el Windsor y después se estrenó “Los crímenes del museo de cera” el 9 de octubre de 1953 pero en el Tivoli. Este era el tercer film en relieve. El segundo film estrenado fue “La mansión de Sangaree” que se estrenó el 15 de septiembre del mismo año en el cine Coliseum. En cuarto lugar se estrenaron simultáneamente el 17 de noviembre de 1953 “El fantasma de la calle Morgue” en el Tívoli también, y “La mujer y el monstruo” en los Capitol, Metropol y Bosque (y según tengo entendido en relieve sólo en el Capitol, pero no estoy muy seguro). En cuanto al sistema de gafas siempre fue el polarizado (no el rojo y azul) Si compruebas las crónicas de la época en la hemeroteca de La Vanguardia, verás que las críticas comentan que debido a este tipo de gafas se oscurece el technicolor. Mientras que el rojo y azul impide ver los colores reales. Creo que es un error en el que se cae bastante a menudo, debido a que en la época surgieron libros, tebeos, cromos y postales con las dobles imágenes en rojo y azul, que adjuntaban dichas gafas. Hoy en día han vuelto a surgir estas gafas con la proyección de los films de la serie de “Spay Kids” con Antonio Banderas. Pero volvamos a “Avatar”.
Hoy sale un artículo en El País que dice que en las tres primeras semanas de proyección “Avatar” ya es el film que ha superado la cifra de los mil millones de dólares de recaudación. Pero esto sólo demuestra que el público responde a este tipo de cine, el cine espectáculo. Y el espectáculo no es otra cosa que darle otra vuelta de tuerca a lo ya conocido. Y “Avatar” es lo ya conocido. Es ahí donde yo encontré que fallaba. Es ahí donde me decepcionó. “Avatar” no es más que un simple western, el enésimo western que llevamos visto. En lugar de domar caballos salvajes en el rodeo, se doman dragones. En lugar de indios sioux tenemos alienígenas de Pandora, en lugar del 7º de caballería hay marines. Y este 7º de caballería será masacrado por los indios al igual que lo fue el general Custer en Little Big Horne con más razón, puesto que estamos ante un film pretendidamente ecológico. Pero esto no quita que sea un buen espectáculo. Sobretodo si puede disfrutarse en 3D.
No escribí esta crónica antes, porque esperaba relatar la experiencia que estuve a punto de vivir al asistir a una proyección sobre pantalla de 400 m2. No pudo ser por culpa de un catarro que he cogido y tuve que anular la visita. Desde hacía algún tiempo le había pedido a mi amiga Joana si tenía algún conocido de confianza, en una sala o en una distribuidora que me permitiese entrar en la cabina de proyección y me enseñase cómo funciona el tema de la tres dimensiones digitales actuales. De esto hacía ya algún tiempo y pensaba que el tema había quedado olvidado o bien que no lo pudo lograr, hasta que la semana pasada me llamó diciendo que tenía un amigo, el dueño del cine Kursaal de Cerdanyola que cuando se lo pidió dijo que estaría encantado de mostrarnos desde la cabina como funcionaba el sistema y que después nos convidaba a la proyección de “Avatar”. Por desgracia tuve que anular la tan ansiada vista, metido en la cama con fiebre y un catarro de campeonato. No obstante la visita está pendiente. Espero que se hará la próxima semana. Si es así, ya os lo contaré.
En cuanto a si cuajarán las 3D, esta vez creo que sí. En la actualidad hay, según cifras del ministerio de Cultura, 215 salas en 3D en España. Más datos: de “Avatar” se han editado 225 copias 3D. “Avatar” está marcando la tendencia. Los cines Verdi, en Barcelona y Madrid han equipado las salas para proyectar este film con proyectores de ALTA DEFINICIÓN 2K, con 2.000.000 de píxels. Los cines Icaria-Yelmo han inaugurado su primera sala digital en 3D para el film “Avatar”. Spielberg está produciendo y dirigiendo la primera parte en 3D del film “Tin Tin” y produce la segunda parte también en 3D que dirige Peter Jackson (King Kong y El señor de los Anillos). George Lucas está ultimando el pase a 3D de la serie de films de La guerra de las galaxias. Disney estrenará este año “La bella y la bestia” pasada a 3D. Y Pixar está realizando todas sus películas en 3D. Parece pues que Hollywood ha apostado por este sistema, algo así como ocurrió con la implantación del Cinemascope. Claro que todo esto requiere la renovación del sistema de proyección de las salas y esto cuesta dinero y se ira implantando paulatinamente. Según argumenta Hollywood la causa es la piratería. En 3D no se puede piratear un film. Y están a punto de salir al mercado diversos sistemas de TV para poder ver las 3D en casa. La era digital lo está cambiando todo. La prueba es que ahora ya no hay una mala proyección de un film en relieve, es nítida y sin doble imagen. Por cierto Marçal si picas Rovira Beleta en 3D en google sale tu texto y nuestro blog.
Rafael 5 de enero de 2010

"Avatar" ¿será un avatar, un cambio, en le cine?

La película no es una película tal como solemos entenderlo: es una experiencia personal. No estás viendo cine sino que estás viviendo en cine. Esta es la impresión que nos llevamos anoche con Malole.

El realismo que han obtenido con el empleo del 3D, y la verosimilitud de una imágenes que no pueden de ninguna manera ser veraces, sino creadas artificialmnete tanto en los personajes como en los animales y los decorados (la mayor parte paisajes impresionantes con los que interactuamos absolutamente gracias al empleo, además, de un montaje y unos movimientos de cámara que son exactos a los del cine real).

Pero surge la reflexión: "vale, ya la he visto, ya lo he experimentado, pero esto ¿se acaba aquí?". El cine está en crisis: primero fueron los DVD, después el pirateo online, sin contar con la introducción de la televisión en HD y el espectacular progreso de la calidad de imagen en internet, que, además, va convergiendo acelerademente con las pantallas domésticas de gran formato. ¿Para qué ir al cine si, gratis o por poco, tienes el cine en el salón de tu casa o en el ordenador?.

Problemas del cine, problemas de la televisión o de la prensa, problemas de todo lo que tiene que ver con los medios que viven del pago por parte del usuario o de la publicidad. Se ha presentado Avatar como el principio de la solución para las salas de cine: por el tipo de realización de la película y por el 3D. ¿Es relamente la solución o es una anécdota aislada, un hito, por qué no, en la historia del cine pero que pasara ser historia hoy mismo como caso único?.

Primero el tema, la extraordinaria tecnología de producción: una vez has visto esta ¿no lo has visto ya todo?. Porque es un hábil catálogo de todo lo nuevo que se han imaginado hacer, y realmente Cameron tiene imaginación y talento. O sea que: ¿volverá masivamentye el público a ver otra película superespectacular?: lo espectacular deja de serlo cuando ya no es novedad. ¿Y otra y otra?. Cuesta pensar que no se han metido en un callejón sin salida. En una gran avenida, pero sin salida.

Y luego está lo del 3D.

De cuatro salas del Diagonal Mar en que se proyecta Avatar, solamente una lo hace en 3D. ¿Por qué?: por una parte, podemos valorar el que el precio de la entrada sea superior a causa de las gafas que te has de poner, o por lo que sea. Pero sospecho que hay también una reticencia por parte de los exhibidores a equiparse con el equipo de proyección - que debe de ser caro - hasta que no vean que el público exige películas en 3D y hay una gran producción de cine de este tipo. ¿Vale el empleo del 3D en una película de desarrollo normal y corriente?. Hitchcock lo hizo, por ejempo, en "Crimen Perfecto" y nadie encontramos a faltar el relieve. El 3D parece que tiene valor - como para que los exhibidores inviertan y los espectadortes crean que merece pagar más - para películas como Avatar. Y esto significa multiplicar monstruosamente el presupuesto de producción y el tiempo de realización del film.

Más bien me temo que Holywood y compañía han abierto una puerta que no les conduce a ninguna parte y que no es la solución que están anhelando para su futuro .

El 3D ha existido toda la vida en el cine. Y ahí se ha quedado. Cada vez nos dicen que se acaba de inventar (como si no supiéramos que Imax no deja de explotarlo desde hace décadas). Ya Louis Lumière hizo sus pinitos en este terreno.

"Los crimenes del museo de cera". En el cine en relieve era impactante la pelota disparada por la pala a la cara del espectador.

Recuerdo que a principio de los años 50 en el cine Windsor vi "Los Crímenes del Museo de Cera" en relieve, con las famosas gafas bicolores (un ojo rojo, un ojo azul) que, para mayor sorpresa, dirigió Andre de Toth, que tenía un ojo a la funerala.

Las gafas polarizadas con las que vimos "Bwana"

Poco después se estrenaba "Bwana, el diablo de la selva" , esta vez con las gafas polarizadas que mejoraban el invento.

Y ha habido otros diversos expèrimentos, pero la cosa no ha cuajado.

La industria del cine dice que ahora lo tiene y que esta es su salvación.

Pues ojalá.

Algunas cosas que he encontrado al documentarme sobre este tema, y que te pueden interesar:

- Una historia del cine en relieve (llamado ahora 3D): primera parte y segunda parte. Con la primera película

española de estas características, de Rovira Beleta.

- Una visión rápida, clara y expresiva, en un solo gráfico, de los hitos de la historia y prehistoria del cine.