Efectivament, és el Museu de l'Emigració. Com tu deixes entreveure, M. Teresa, amb una mena d'humor negre, potser avui no seria la mateixa esperança la que guiaria als que vinguessin, però no es pot negar que, temps era temps, Catalunya va ser no només esperança sinó realitat. Tant de bo s'aconsegueixi de nou, no pels "altres catalans" sinó per tots els hi som ara i també pels que han marxat i són lluny nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada