dimecres, 8 de novembre de 2017

LA TRESCA I LA VERDESCA

Sí, efectivament, la vida segueix. Encara que els esdeveniments i el panorama no acompanyi ni puguem deslligar-nos d'altres reflexions que no siguin EL TEMA que omple la nostra estupefacció, les nostres esperances i moltes altres coses, la vida ha de seguir. Podeu perdonar-me l'abandó de tant de temps? Ara soc com un convalescent que reprèn la vida a poc a poc.
I avui, dia d'aturada de país, jo, si en soc de rebel, em poso en marxa.encara que només sigui al Bloc.
Les aturades de transports no em deixen sortir de casa per por de no poder fer marxa enrere si estic massa cansada i llavors, ves què he de fer si no vull caure de nou en la consulta compulsiva de les notícies de la TV? Dons aquí teniu el que he fet:

Després de dinar, en plena lluita per no quedar-me adormida, agafo l’iPad i començo un llibre nou, comprat per impuls, sense saber res del relat ni de l’escriptora, d’aquella manera que solc fer i que potser dóna bon resultat o no.
Al cap d’un temps em trec les olleres perquè em fan mal entortolligades amb una part dels audiòfons. És fosc, no del tot però ni rastre de sol, només una mica de llum. Fa poc es va canviar l'hora i potser per això em sento desconcertada. Sona una campanada del rellotge del menjador. Un quart, de què? Miro el de polsera i és de set. Un vas gran amb un dit d’aigua que tremola, lleuger i els llavis frescos. El comandament de la TV en un racó i el mòbil apagat. El llum de peu encès; quan ho he fet? i un lligam del pensament o del sentiment unit a l’iPad que acabo de deixar al costat de les olleres. Em sorprenen els meus mobles, els llibres, l’escala , la cuina al fons. M’aclaparen els petits sorolls dels veïns que no he sentit fins ara. Un estranyament de quietud, de tot el que és fora de mi i que no parla però sento que em contempla. Tot el que ha provocat aquest panorama, aquella escalfor i el remolí d’unes persones (que no personatges), d’uns fets que m’han dut des de Nova York al Canadà, a Alemanya, a Palestina... on he patit, conegut, entès... són a la pantalla ara negra i quieta. I no he acabat. Em faré un te i seguiré pel temps i llocs desconeguts, per les vides que estic coneixent, buscant, volent saber-ne més. El poder immens de l’escriptura que transmet i arravata. Seguiré llegint, en un temps sempre massa curt. I em trobaré ja de nit fosca, asseguda al meu sillonet, sense poder pitjar el botó d’apagar, presa, molt fondament, del que acabo de llegir : Marcas de nacimiento de Nancy  Huston.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada