LA TRESCA I LA VERDESCA- 11

És un dia de tardor una mica melancòlic. Després d’esmorzar amb la meva amiga travesso el parc del Palau de Pedralbes. Les garces dialoguen amb les cotorres i els coloms busquen restes dels bocates dels estudiants. Els til•lers es belluguen, esverats per la tardor ja instal•lada al voltant de les seves fulles. En aquests jardins reials de joguina, plana un ordre fictici que per habitual, arriba a semblar-me normal. Una marmòria dona nua, morta de fred al mig de l’estany de l’entrada, tan sols s’escalfa per un parterre de pensaments grocs als seus peus. Un home vell fa footing pels camins amb una decisió digna de millor causa. Ho deixo enrere i em submergeixo al Metro. Comença una altra aventura.

• Al MACBA John Cage. Em fa ràbia no saber música per entendre-ho però el que si entenc és el lligam entre les diferents manifestacions artístiques i també amb el seu temps. Després Ray Johnson i la màgia m’omple. Fantàstica exposició que us recomano. Sobretot als “visuals”. No us la perdeu. Sisplau, sisplau. És d’aquelles que no et mouries d’allí mirant i mirant i al mateix temps et mors de ganes d’agafar tisores, papers, pintures, començar a fer proves i dibuixos, collages i, i ,i... no pararies.

• Les Modernologies les deixo per un altra dia. Estic massa plena. Malgrat això, al passar pel CccB no me’ n puc estar i entro a veure les fotos del World Press Photo. Fenomenals, és clar. Quin dia!. I a la tarda aniré al cine. Bufa!

• Tot això em du a recordar un reportatge que vaig veure ahir a la nit al 33 . Era sobre els conills al mur de Berlin i em va impactar enormement. No sé si l’heu vist. Us l’explico: A la Postdamen Platz, una plaça amb gespa en alguns trossos, vivien uns conills. Uns conills corrents, de bosc. Un dia uns senyors van començar a instal•lar una filferrada que cada dia s’anava fent més llarga. I la varen reforçar, i ampliar, i aixecar, Els conills es varen espantar perquè hi havia gossos que els perseguien si volien marxar d’allí. I corrien i corrien i el mur no s’acabava mai. Els conills entre tant s’anaven multiplicant i cada cop n’hi havia més mentre la gent feia coses rares amb fustes llargues, amb avionets o globus, feien forats... Els conills en canvi estaven la mar de bé. Ja havia passat prou temps i tots eren nascuts allí. No coneixien res més i amb tant mur, i tanta vigilància se sentien segurs i protegits. Molts Caps d’Estat varen anar a veure els conills des d’unes grans torres. Els conills semblaven feliços. Tenien cobertes les necessitats bàsiques i estaven tan bé que es varen tornar apàtics i ganduls. Els animals en llibertat s’espavilen més i es fan més intel•ligents. Aquells es deixaven caçar fàcilments. La gent “de l’altra banda” els caçava i se’ls menjava rostits i els varen arribar a avorrir.Aquell mur tan alt però, no tenia fonaments i varen començar a excavar túnels llargs i fondos i això va empipar als guardians que varen prendre una resolució dràstica: ensulsiar una església que hi havia al mig del prat, varen matar l’herba i hi varen posar verí. Molts van morir i la plaga es va anar contagiant a molts d’altres.Passaven els anys i semblava que res no podia canviar. Però un dia , els conills es varen estranyar de veure alguna mà que sortia per una escletxa, sons de música, crits,, un soroll com de pluja molt forta i apareixien forats i gent que els mirava. Ara podien sortir del prat. Tenien por però la curiositat els podia. Per primer cop veien coses diferents: l’herba no era tota igual, els homes no tots eren soldats, trobaven altres coses per menjar... Al món nou no hi havia prou lloc per ells. S’havien convertit en una plaga invasora, fins i tot el camp de futbol n’estava ple. Alguns conills se sentien nostàlgics però no hi podien fer res. Tan sols mirar com es desmantellava el seu món. Molts van desaparèixer. Els conills joves, segurament se sabran adaptar . El camp es va urbanitzar per necessitats d’una altra espècie i els conills s’han escampat una mica per tot. Ara viuen més d’acord amb la naturalesa. Encara n’hi ha molts i alguns recorden.
  

Una abraçada de la rateta