Divendres, a les 15,30, agafem l’AVE, oferta: Viatjar en preferent amb preu gairebé de turista. Com que era una hora tardana, en Marçal ja havia dinat i jo, a corre cuita perque havia treballat al matí, vaig arribar a casa i mentre recollia la maleta i ficava un llibre (que no he tingut temps d’obrir), em prenia dues barretes de Biomanan juntament amb una ampolleta d’aigua. Em sentia molt resposable: com que a Madrid menjaria més del compte, si més no, almenys ara feia règim. Si, sí… Resulta que els de l’AVE es deuen pensar que els de primera som uns “triperos”, perquè, a les 15,45 h. ens servien el dinar. I nois… la carne es flaca! A dinar s’ha dit. (jo maleint-me els ossos per haver-me cruspit el Biomanan). Abans d’arribar a Madrid, passaven les hostesses oferint un licor. En Marçal no us ho confesarà però el tio encara es va prendre un conyac (jo no, sóc més assenyada).
A l’hotel, amb la Guia del Ocio a la mà, repàs de la cartellera de teatres. Al Maria Guerrero feien una obra que no recordo el nom, alguna cosa semblant a “Soy, pero no soy”, que era la que més estrelles tenia a la Guia. I a la sala gran del mateix Maria Guerrero “Bodas de Sangre”, de García Lorca. No hi havia entrades per a cap de les dues obres.
Llavors, com Chueca és una zona de teatres, vam trobar el Teatro Infanta Isabel i allí estava el nostre compatriota Josep Maria Flotats representant, des de primers d’any, l’obra “El encuentro de Descartes con Pascal joven”. Nois i noies, quin nivell! En Flotats està “que se sale”. De tota manera, si no us espavileu, no la veureu perquè posava “últimas funciones”.
A la sortida, camí de l’hotel, van anar a prende tapes a una tasca típica del carrer Hortaleza, tot de règim, xoriço picant, pernil… per cert, al observar que ens posaven pà amb tomàquet, vaig dir al cambrer: ¿Nos ha puesto pan con tomate porque ha oido que somos catalanes? No, señora, con el jamón lo ponemos siempre, pero sin ajo, como lo hacen ustedes . Jo no ho poso mai amb all però, de tota manera, veig que els “madrileñus” van aprenent.
L’endemà dissabte, cap a la Fundación MAPFRE, en el Paseo de Recoletos. Tenen unes sales d’exposició molt interessants. Hi havia tres exposicions temporals: A) “Mirar y ser visto. De Tiziano a Picasso”, el retrato en la colección del Masp (Museu de Arte de Sâo Paulo). Són 33 obres. Molt bé. B) “La danza de los colores- En torno a Nijinsky y la abstracción”. Dibuixos i altres obres de Nijinsky, Kupka, Delaunay-Terk, Alexandra Exter i Baranov-Rossiné. També força bé. C) “Ver Italia y morir- Fotografía y pintura en la Italia del siglo XIX”. Aquesta és més irregular. De tota manera, es interessant veure com començava la fotografia (daguerrotips) turística i compartia aquesta nova técnica amb la pintura.
Les tres acaben el 20 de desembre. Així que encara sou a temps.
A l’hora de dinar, al Café Gijón, a on, com sabeu, hi ha tertulia de poetes desde l’any 1943. Una tertulia tan antiga com jo mateixa. Un dinar de primera i una pena per a mí, que no vaig poder-me acabar el segon plat que era: “callos a la madrileña”!
A quarts de vuit, novament al teatre, aquesta vegada al Teatro Marquina per a veure “El pisito”, el mateix tema que la película de Marco Ferreri, el guió reescrit per Rafael Azcona, poc abans de morir. Divertida i no tan amarga com la peli, i amb una Asunción Balaguer (la dona de Rabal, recordeu?), que està estupenda als 84 anys d’edat. Quina sort conservar aquest cap! Dóna ànims quan es comprova que hi ha qui conserva totes les seves facultats amb bastants més anys que nosaltres.
A la sortida del teatre, també al barri de Chueca, el barri gay de Madrid (hi havia tanta animació com a les places de Gràcia, però tot un punt més “canalla”), vam anar a fer una copa a una vinateca. Copa de cava per a fer país. I desprès a sopar al restaurant Bufalino (que és d’una amiga d’en Marçal), al carrer Puebla en el barri del costat, que sembla ser que es diu Malasaña. Vaig preguntar a la mestressa perquè es deia Bufalino i va dir-me que és un escriptor italià contemporani. No se si la més “leída i escribida” del grup, la Maria Dolors, el coneix. No em negareu, però, que he estat de allò més intelectual.
I ahir al matí, a la Thyssen, a on també hi havia tres exposicions temporals a) “Lágrimas de Eros” (interessant plantejament de la relació de Eros i Tánatos) barrejant pintura, escultura, gravats i fotografía: Des de’l Sant Sebastià de Bernini fins a Bela Lugosi mossegant un coll femeni d’enWharhol. Està fins el 31 de gener. b) “Grisallas” de Jan Van Eyck i d’altres contemporanis, forma part de la colecció permanent del Museu, exposició de molt poques peçes però maques. També fins el 31 de gener. c) Fantin-Latour (1836-1904). Més de setenta pintures d’un gran desconegut, segons diu el catàleg. Ens ha agradat força. Fins al 10 de gener.
I per acabar d’arrodonir el cap de setmana, vam dinar, com a prínceps, a Caixaforum. Tots els restaurants del Paseo del Prado es veien plens i aquest, a l’últim pis de l’edifici de la Caixa (ja veieu, seguiem fent pais), estava tranquil i selecte. El Paseo del Prado estava guarnit amb escultures de Manolo Valdés (algunes Menines de les que vam veure a Barcelona i d’altres peçes també monumentals i sugerents).
A la tornada en l’AVE, afortunadamente només ens van donar berenar. Jo tenia por de que ens donessin sopar i que l’arrós que haviem prés a Caixaforum acabés sortint-me per les orelles.
Amics i amigues, aquesta és la crónica d’una escapada gastronòmica-cultural molt gratificant. Amb aixó demostrem que, si jo tingués temps, també aprofitariem les sugerències de la Maria Dolors i d’en Rafael.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada