LA TRESCA I LA VERDESCA-CASTELLA 6

Sisè dia de la Conquesta de Castella

Guijuelo, Béjar, Candelario  y la Alberca- Las Batuecas

Salamanca és molt maco però no ens quedem aquí, sembla que demà plourà i aprofitem per sortir d’excursió i deixar-ho per demà. Anar de poble en poble amb pluja és més difícil.

Directament anem cap a Guijuelo on pensem firar pernil del bo. Al poble hi ha més de cent obradors pernilers i tots els carrers en fan olor. El nostre nas ens dirigeix cap a SaborGuijuelo on una noia molt espavilada i simpàtica ens atén . Tastem menes de pernil, caña de lomo, xoriço etc... i comprem, evidentment. Ens ha ajudat a triar i ens hem apuntat el que volem per Nadal i quinze dies abans li trucarem per que ens ho envíi. Perfecte.

Nota de Google- Las Batuecas es un valle español de la comarca de la Sierra de Francia, en la provincia de Salamanca, comunidad autónoma de Castilla y León, España.

Está situado en el término municipal de La Alberca y recibe su nombre del río que lo atraviesa, el Batuecas, que nace en la parte alta del valle y desemboca en el río Ladrillar, afluente del Alagón.

Entre las especies vegetales destacan robles, encinas, pinos y castaños. Entre los animales se hallan: buitres, águilas, búhos, halcón peregrino.; tritones, sapos; cabra montés, gato montés, tejón, lince, garduña, nutria, corzos, ciervos y jabalíes.

Cuenta con un monasterio de clausura de monjes ermitaños Carmelitas Descalzos, fundado en 1597 por Fray Alonso de la Madre de Dios.

I cap a Béjar però abans ens aturem al ventorro Pelayo, on sota una parra, al costat de la carretera, el cambrer (amo?) amb davantal de bandera i toro ens reconforta amb unes llesques d’un condumi que en diuen pantomate o no sé com, però amb unes llesques (lajas) de pernil que es fan dir si señor.  Un cop peixats mirem, al llarg del tall del riu Cuerpo de hombre, (quina hermosura de nom, no?) afluent de l’Alagón, els cadàvers de les fàbriques de teixits(cent divuit) i les colònies on vivien els treballadors que hi havia hagut. Ara són totes tancades. Més rètols de SE VENDE.

Molt a prop Candelàrio, un dels pobles més bonics d’Espanya, diuen, però és un bonic massa restaurat i perfecte... Allí una esglesiola molt petita i al seu davant una picota, el lloc on lligaven els condemnats per a complir la seva penitència i els cossos dels ajusticiats; algunes són més decorades que altres i les de més categoria (los rulos) indicaven el règim al que estava sotmès el poble: senyoriu reial, eclesiàstic o monàstic. Després aquestes picotes les anirem veient a tot arreu.

Dinem molt bé, en un rest. a l’aire lliure  amb ínfules. Els carrers en pendent fortíssima i cases ben restaurades són macos i molt curioses unes barreres a les portes (totes iguales) perquè no hi entri l’aigua quan plou.

D’allí a la Alberca per on passegem, mirem botigues, comprem cosetes, berenem, comprem pebre de totes menes i veiem un púlpit molt divertit. 

Després per la carretera de la Peña de Francia (sense arribar-hi) i per un paisatge molt maco, molt de muntanya, tornem cap a Salamanca. Pel camí uns núvols molt negres van enfosquint la tornada i corroboren la bona pensada de l’excursó d’avui. 

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 5

Cinquè dia ( n'hi ha quinze, o sigui que paciència)

Els immensos camps de blat de Castella acaben de ser segats. En la infinitud, l'or dels rostolls gairebé enlluerna i els munts de bales de palla preparats per ser recollits són castells encantats. Aquestes terres són les anomenades el granero de Castilla i no m'estranya.

Us estalvio la llista de pobles i esglésies que veiem, d'aprop o en lontananza; és una barbaritat. Nosaltres ens dirigim directament a Macotera. Allí una casa preciosa i l'església que sembla que té un enteixinat molt bo. Esperem una bona estona que l'obrin però no hi ha sort i ens hem d'acontentar veient-la per fora.

 D'allí anem a Galleguillos on ens espera una veritable sorpresa una esglesieta, senzilla i petitona romànico-mudeixer tota ella feta de totxos a la manera de les de Terol. A dins, restes d'imatges de l'antic retaule.Una joia. 

Ens l'ensenya una dona que en té la clau. Al poble no hi viu gairebé ningú però hi van els caps de setmana, ens diu. I és clar ens explica que allí no hi ha futur pero s'hi està tan bé!... quina pena.

Ella mateixa ens diu que no ens deixem perdre una altra esglesia com aquella, una mica més enllà, a

 Turra. Allà és una altra dóna la que ens obre (i això que està fent canalons per dinar perquè avui és diumenge). També amabilíssima ens explica si fa no fa les mateixes penúries : hasta el cura que és negro porque ya casi no quedan y han de venir de fuera. 

Aquestes dues esglesietes són potser el record més entranyable i inesperat del viatge.

Que segueix, és clar. Cap a Alba de Tormes on dinem a un bon restaurant (també per nosaltres és diumenge) i després prenem cafè a la Plaça, descansadament. Per tot arreu el cartell de SE VENDE a moltíssimes cases.Tot el país està en venda.

Després anem cap al Museu (miracle, diumenge a la tarda i obert) de Santa Teresa. Allí sí que hi ha un devessall de riquesa eclesiàstica. Des de casulles, capes pluvials etc...brodats, tapissos, orfebreria, llibres, quadres,... tot el que vulgueu, no tan sols directa o indirectament relacionats amb Santa Teresa sino un tresor, al marge del seu significar religiós. I allí també, com un balcó que s'obre a l'església del Carme, el sepulcre de Santa Teresa i un enorme i horrible relicari en forma de V en el qual en una banda hi ha el cor i a l'altra el braç aquell que tenia LA BÈSTIA en el seu poder i se l'enduia a tot arreu. Això és horripilant. Segur que a la mateixa Santa Teresa li hagués molestat perquè és (és una opinió particular, és clar) una veritable profanació i una falta de respecte.

I al final del dia arribem a Salamanca, a un magnífic hotel amb vista directa ala Catedral. Sortim a voltar una mica. Són les Fires i està animadíssim. Sopem,  com tothom, al carrer, de tapeo i amb un cambrer, un noi molt jove que ha estat a Barcelona. Amb tothom amb qui parlem ha estat a Catalunya o hi té algun parent.

Aquí us deixo una adreça per si voleu veure un reportatge sobre Santa Teresa que està força bé.

www.yhttpsoutube.com/watch?v=4q9V--Go3Ac    Jo no el puc penjar directament però només cal entrar al google i posar aquesta adreça ( o encara més fàcil: posar Alba de Tormes- Huellas  de Santa Teresa. 

LA TRESCA I LA VERDESCA-4

Quart dia-Àvila-Fontiveros

Àvila-Toros de Guisando- Fontiberos

Esmorzem a l’hotel i a continuació vol d’orenetes fins a 3/4 de dotze.

La Maria Lluïsa i jo, interessades en Santa Teresa ens dirigim ràpidament cap a l’església teresiana i el Museu. Fem una marrada però acabem trobant-lo, tot és fer turisme. Al davant de l’església, una estàtua corpòria d’aquestes que ara estan de moda, permet a la gent (els hem vist) asseure’s al costat, parlar-l’hi, agafar-la de la mà... està bé si això els ajuda.

 Quan al Museu, és petit,  ben muntat  i molt interessant. Hi ha moltíssims documents teresians, però sembla ser que el més important és a Alba de Tormes. És molt impactant la reproducció d’una cel·la tal com devia ser la seva: d’un ascetisme total: paret esclatant de blancor, un crucifix, una màrfega sobre cavallets, una petita lleixa amb llibres una placa de suro al terra i un tamboret d’obra al seu davant on es repenjava per escriure seient al suro. Està claríssim que el pensament no necessita més que calma i introspecció (i evidentment intel·ligència) per manifestar-se. Acabava de rellegir una biografia seva (Marcelle Auclair) i Las fundaciones. Tot ajuda, però un personatge tan gran i interessant ens és pràcticamnt inabastable. Potser la fe també hi té alguna cosa a dir . M’ha sorprès molt veure com la ciutat la desaprofita. Sí,  hi és present però en forma d’estampetes, figures de mal gust, inclús imants... res que s’assembli a un respecte cultural o almenys personal. El país, en aquestes qüestions té encara molt a aprendre. Això sí, per tot, en els racons més inesperats, tres marques a terra i una plaqueta daurada que diu : huellas de Santa Teresa. La vegada que vaig venir a Àvila amb la tia Maria no era tan anomenada com ara (yemas teresianas, libreria de la Santa, posada, taller de reparaciones  Santa Teresa,  etc...) però la vaig imaginar millor.  Ara només hi faltava Bar la Santa o modes La teresiana moderna o Cine Teresa de Jesús). Ella no sé on era. L’havia imaginat millor llegint que a la seva ciutat.

Uns quants de la colla havien agafat un transport estrany, de tracció humana bicicletada amb la qual van recórrer el recinte de la muralla. Es veu que és molt xulo.

Agafem la camió i parlem dels Reis Catòlics que des d’ahir ens intriguen. No sabem quants fills van tenir. Sant Google ens ho aclareix (no és tan fàcil com sembla )i ens deixa ben informats. Sobretot ens interessa l’Infant Don Juan, segon fill que segons la llegenda va morir d’amor (cardant desaforadament, sembla) i que està enterrat al monestir de Santo Tomàs on raudes i velocíssims l’anem a veure (és un dir). El sepulcre és molt maco però va ser profanat quan la guerra del francès (això un català mai no ho faria) i està buid. Ohhhhhh.

D’allí al Tiemblo que comencem a flaquejar de gana. Almenys fa quatre hores que hem esmorzat i la carn és feble- la nostra.

A El Tiemblo estàn de festa medieval i tothom va disfressat de princesa, de guerrer o de titiriter. És una experiència única estar en un restaurant i veure’ls aparèixer amb les cortines de la sala fetes capes, els visillos “tocados” reials i els collarets al cap a tall de diademes; els escuts i les armes: espases, katanes, dagues, teringues, maces, flagels, dargues... són capítol a part així com les cotes de malles i elms i d’altres. Us confesso que la meva preferida, de lluny (i tan lluny) és el lucero del alba. A que no sabíeu que és allò tan xulo de les boles de punxes? No, sí viatjar ensenya un niu. Dinem la mar de bé i apa, d’allí a Los toros de Guisando que no sé perquè, ara per aquí, ara per alí, sempre havíem donat l’esquinazo en tots els nostres recorreguts hispànics. I són molt macos (també és un dir), vull dir molt impressionants i vistosos. Mirant-los, s’entenen moles coses del tarannà especial que és precisament el que hem vingut a buscar.

Tornem a El Tiemblo on la Mercè havia oblidat la cota de malla i per l’ancha Castilla que es fa infinita per moments, cap a Fontiberos, el poble natal de Sant Joan de la Creu.

Sembla que tinc un atac d’eixamplament de crani, no sé com al cap em caben tantes i tantes coses, voto a brios.

Ens trobem amb un edifici modernissíssim, com una mole amb poques obertures i uns lletreros als vidres que no entenem a primera vista distreta mentre esperem als nostres guies que parlamenten amb recepció, i elucubrem :

 

Fu, fu  -------------                  

Fu,fu?

I aquesta creu?

Ahhhhhh fu, fu de la croix ?

Com?

al final: és clar: S. J, de la Creu o sigui S. Joan de la Creu, que és el nom de la posada que va quedar batejada com el fu, fú. Hi ve gent a fer recessos, reunions, és  punt de trobada de rutes etc.

És un edifici fenomenal però tant, tant de disseny que és un absurd. Cap passamà a les escales, no ascensor fins al nostre pis que és elevat, una dutxa de 4 o 6 m. quadrats i sota la qual experimentes el vertígen del desamparament místic i no saps ni com subjectar-te (que som vells, per favor!) ni com sortir d’aquella superfície relliscosa a perdre’s de vista. Com sempre, un lloc per una maleta en una habitació per dues persones. Tinc ja uns braços com un camioner. La resta molt bé i el restaurant també. Ens preguntem què fa un espai com aquell en un poble com aquest. La solució a l’enigma és que l’ha pagat la Diputació. Ahhh! No sé si em  vindria de gust venir a estudiar o a escriure uns dies, no ho sé. Potser a meditar sobre les vanitats. I si m’ho pagués  la Diputació, però em sembla que no hi ha conveni amb la nostra.

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 3

Avui sembla que funciona la connexió. Aprofito.

 Pati de la casa dels Velada, el nostre hotel

9-IX tercer dia

Després d’esmorzar sortim cap a Segovia. El camí és llarg, el paisatge preciós. Castella, de mica en mica ens va desvetllant els seus encants que voldria poder gaudir més pausadament. Veiem moltes coses però trobo a faltar els alts en el camí que un viatge menys apressat per la seva magnitud permet. Quien mucho abarca poco aprieta. Aquel arbre llunyà on voldries seure a l’ombra i posar-te a llegir, un camp de blat del qual no en sents l’olor, un riuet on refrescar-te... Però també el viatge es compon de frustracions. Potser recordaràs més allò que desitjaries fer que el que ja és una plana fixa que tanca un dia. Mentre vivim, desitgem.

 El sol i les converses em distreuen les cabòries i arribem així a Segovia que ja ha patit  també el creixement i s’ha fet ciutat “de debò”. S’ha acabat deixar el cotxe al costat de l’aqüeducte i seure plàcidament a la plaça on no calia quedar per trobar-te abans d’anar a dinar i després a prendre cafè a casa del Marqués de Lozoya amb la seva neboda Isabel, col·lega amabilíssima que em va procurar aquest plaer. 

Ara deixem la camioneta a la quinta forca, el carrer que agafem per anar al centre és un calc de qualsevol altre, amb les mateixes botigues de marca, els mateixos tipus de gent, els mateixos músics de carrer i també un noia que fa enquesta política i que ens qüestiona i queda descol·locada per les nostres contestes que encara que prudents, no són les que esperava. Inclús les botigues on encara es poden trobar els cistells de sempre, presenten també les joietes artesanals centro-americanes, els vestits indis, els xals paquistanesos i els imants de begudes americanes. Què se’n deu haver fet de les estovalles lagarteranes d’abans? em pregunto. S’han mort ja totes les brodadores, tots els burros que recorrien España? On es poden comprar les faixes negres dels homes que els conduïen? I aquelles mitges de trenes de les dones? En vint anys que fa de quan hi vam estar en l’últim viatge amb en Juli ha canviat Tot. El panorama intern i també l’extern. Ah la nostàlgia! 

 Estàtua d'Antònio Machado, al costat de la catedral. Sembla un cap gros però a lo millor ho era i per això es va entestar en una activitat de poc guany i lluïment, encara que ara estigui reivindicat. A propòsit de revindicacions, també vam trobar un monument als segovianos represaliados por defender la II República y la libertad. Ves per on m'han pujat mols punts. 

L'arpa i les eves vibracions, 436

NOVA TEMPORADA DE L'OBC

  

Amb l’entrada de la tardo l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, torna a L’Auditori, a casa seva, per a iniciar la nova temporada.

Em retrobo amb els amics  amants de la bona música.

Programa engrescador. Director  titular Kazushi Ono, considerat un dels més brillants de la seva generació. El programa consta de tres peces.

D’entrada una composició del músic barceloní, Hèctor  Parra, nascut el 1976,  treballa com a compositor resident a l’IRCAM de París, Chroma,  fa referència a la recerca dels espais que el món del so comparteix amb sensacions cromàtiques inspirat en Cézane a la primera part i amb la geologia a la segona; en terrenys càrstics, on es formen les coves que permet a l’aigua penetra-les. L’autor present a l’escenari, ens recomana, tancar els ulls i deixar-nos endur per la recerca d’imatges, sensacions i emocions. Durada 10 min una, 7 min. l’altre.

Segueix el doble repertori de música russa. La peça més esperada, el Concert per a piano i orquestra núm. 4 de Rakhmàninov, la menys interpretada de les cinc que va compondré, per tant  menys coneguda. No passa així amb la 2 i 3 molt conegudes. Pianista convidat Leif Ove Andsnes, nascut a Karmoy, Noruega, que participava per primera vegada amb l’OBC. Sensibilitat i gran interpretació que ens va agradar molt.

La segona part seguí amb la música russa, una peça de Txaikovski, que l’OBC interpretava per primera vegada,  La Simfonia núm. 3,  “Polonesa”. Té trets molt destacables. La potent sonoritat de vent, així com els moments en que emmudeixen les cordes. Inclou, també una polonesa i un vals, autentiques joies.

H'ector Parra

 Abans d'un concert si tinc la gravació que aniré a escoltar, la poso a casa, si no, la busco a You Tube. Desprès a l'Auditori a l'escoltar-la en directe la sensació és més viva. Tens l'orquestra allà mateix i les melodies entren amb més força.

   

LA TRESCA I LA VERDESCA

Estic força desesperada o amoïnada més aviat, que no cal exagerar ni prendre'ns les coses a la tremenda: tampoc aquí puc connectar-me fàcilment a Internet. Ara hauré d'esperar, amb paciència, que el meu fill Jordi pugui venir un dia a mirar què es pot fer; a veure si m'he de donar d'alta a la fibra òptica o què. Escriure, encara però baixar un foto és mortal de necessitat i fer trasvassaments des de l'Ippad, el telèfon o inclús el correu ja no es pot ni intentar. Per tant, renuncio, de moment a explicar-vos el viatge. Tot va anar molt bé, varem veure moltes coses, vam menjar i riure i això és tot en definitiva. 

Quant a l'actualitat, què es pot dir? Hi ha alguna cosa positiva pel país? Si algú en troba alguna que m'ho digui sisplau. No sé si és una actitut de vella o què però francament...Potser el millor és acontentar-nos amb els petits plaers de la vida: el cinema, l'escriptura i la lectura, els amics i aprofitar els últims dies de pseudoestiu. Que no ens passi res.

LA TRESCA I LA VERDESCA-Castella 2

Segon dia de la conquesta de Castella

Ens llevem encara plens pel sopar boníssim. Potser els riures també contribueixen a fer-nos notar l'estómac. Això no obstant no priva que esmorzem a la fresca i alguns es llencen alegrement a la xocolata amb xurros i altres llepolies colesteròliques. Ens hem d'alimentar que la vida turística debilita molt. I després d'una passejada higiènica pels carrers sempre en pendent, anem a visitar el Monestir de l'Escorial. Els milers d'escales ens acaben de situar l'estómac.

Jo ja hi havia estat i ho recordava molt bé però fora de la sala de les batalles, magnífica enciclopèdia de l'art marcial medieval i també de part de la vida, res no és igual. Ara han obert noves estances i  fet un nou recorregut. Total que quan tocava pujar al pis de dalt, on són les habitacions "familiars", estàvem exhausts i en canvi havíem visitat els panteons reals que, almenys a mi, poc donada a les arts mortuòries, no m'interessaven gens. Bé tot això no deixa de ser una visió parcial perquè sí que varem veure altres coses i és realment un lloc impressionant. No es tracta tampoc de fer-ne la guia.

A continuació una passejada (en camioneta) pels camps de La casita del Píncipe , una ullada morbosa a l'escola universitària on va estudiar el meu germà (el problemàtic) i una mica per tot. A una de les de la colla fa poc que li han canviat un genoll i encara no pot fer grans caminades, així és que amb molta solidaritat hem vist molt paisatge de finestra.

I carretera endavant, baixant i baixant i pujant i pujant, anem cap a Àvila, copsant la meseta, aprenent a distingir els tipus de vaques que veiem i apreciant la repoblació forestal (que no és el mateix que cardar sota un pi). Vaja, fent maribolla, com sempre.

Fins arribar a Àvila i fer un parell de tombs, un per dins de la ciutat i l'altre a fora muralles. Als 4 postes, ben a prop hi ha un hostal i ens quedem atrets pels xuletons i altres meravelles que la cuina manxega posava al nostre abast.

I després cap a prendre possessió del nostre hotel per tres nits: el palacio dels Velada, preciós. Totes les grans cases senyorials s'han convertit en hotels. Aquest és magnífic, sobretot el pati cobert, i està davant de la Catedral, o sigui molt cèntric.

 Sortim a visitar-la i després a veure carrrers i a l'hora sagrada (pels estadants habituals) del vermut, sopem a base de pintxos i altres coses insòlites com ara morro rebozado .  Seure i mirar i vinga a riure. Passejada higiènica i a dormir.

No us penseu que faig un diari culinari però les coses van com van i ja se sap...

LA TRESCA I LA VERDESCA Castlla 1

A Madrid

La primera etapa del nostre viatge a Castella va ser Madrid. Hi varem anar amb l'Ave que raude com catifa voladora ens hi va dipositar sense adonar-nos. Al desembarcar feia una calor extraterrestre però com que els ànims eren vius encara, ho vam aguantar estoicament asseguts en un restaurant mentre menjàvem un bocata de calamars per anar-nos imbuint de l'esperit que se suposava havíem de mantenir en la nostra conquesta de noves terres.

Ben peixats, encervessats i suant la cansalada ens dirigirem al primer objectiu: el Prado i l'exposició del Bosco. Sort de l'aire condicionat que ens va ajudar a debatre'ns entre els grups compactes de neòfits en cerca de la bona nova d'un art que mai els havia preocupat i que ara, gràcies a la publicitat desaforada (tot i que merescuda) els atreia irresistiblement. Entre colzes i cintures vaig poder enyorar les visites anteriors en que ho havia vist jo sola en tota la sala i també a Hertogenbosc(ciutat natal del pintor). Els gravats, sí; no són tan espectaculars i el públic que es desfeia davant dels quadres oblidava els dibuixos i preparacions dels mateixos i jo podia gaudir de la finesa del traç, la potència creadora i la imaginació desbordada. Trista compensació, em vaig comprar el catàleg augmentant així el meu equipatge en un parell de quilos.




Però com que tot seguit ja teniem la camioneta que havíem llogat per cavalcar... I així, sortiem de Madrid cap a l'Escorial on passaríem la primera nit, després d'un copiós sopar a l'aire lliure i fresqueta de la Sierra, en el qual varem fer coneixença de les "patatas revolconas", notable aportació culinària. 

I allí també vam fer la primera de les trobades amb un cambrer que havia estat treballant a Barcelona i que en tenia una idea folclòrico-positiva i modernívola . Més val així que començar amb una topada  

- LA TRESCA I LA VERDESCA

Retrobament

Hola amics! Ja sóc aquí!

Quants dies sense aquest contacte que no per invisible és menys gratificant. He trobat molt a faltar les cròniques i notícies, els petits plaers de l'amistat, les troballes i també la possibilitat de poder-vos explicar les meves observacions i comentaris; descàrregues a vegades d'adrenalina per les coses que passen fora del nostre abast.

Ha estat per mi un estiu de molta companyia, de molt entrar i sortir fills i néts de casa, de molt enrenou i que ha acabat, com ja sabíeu amb el viatge anual amb els amics de sempre. Aquest any ha estat Castella, l'espai de les nostres facècies, indagacions i també bons menjars i bons riures; ja us en faré cinc cèntims. Però de mica en mica que encara estic en l'etapa de posar les coses a lloc i engegar un nou curs. Piano, piano, si va lontano.

L'arpa i les seves vibracions, 435

Héctor Alteri actor argentí ben conegut ,torna a Barcelona per protagonitzar EL PADRE una obra del dramaturg francès Florian Zeller. L’autor, és un dels talents literaris més coneguts a França, és famós per aquesta peça, amb la que ha obtingut més èxits. LE PÈRE es va estrenar el 2012 al Théâtre Hebertot i el 2014 va guanyar el Premi Molière a la millor obra.

Parla de temes complicats com ara la vellesa, la demència senil, i l’Alzheimer amb bones dosis de comicitat. Moltes vegades s’acosta al drama i d’altres a la comèdia.

Val a dir que veient l’obra, sovint em vaig fer un embolic. Em costava deduir el que era veritat, imaginació i  alienació en les paraules d’Alterio que, en aquesta obra broda el  paper. Ens fa riure a estones, sense caure mai en el ridícul, amb repliques mordaces, situacions ambigües, personatges duplicats, canviants i amb el dubte del que realment li passa és el que diu la família o el que ell sent. Cada escena ens desconcerta i ens torna a atrapar.

Andrés, nom del protagonista, té una filla l’Ana que intenta ocupar-se del seu pare que, cada vegada es més dependent a causa de la pèrdua de memòria. Els records del seu pare desapareixen  poc a poc. Al capvespre de la seva existència, l’ alienació l’empresona  més en una irreversible soledat.

L’Alzheimer, malaltia tristament d’actualitat, queda reflectida molt bé, tant pel text de Zeller, com per la sublim interpretació d’Hector Alterio. A l’acabar, la gent que omplíem el Teatre Romea, dempeus vam aplaudir llargament la interpretació magistral del protagonista. La resta d’actors, en papers més col·laterals, secunden el protagonista.

L'arpa i les seves vibracions, 434

                                        LA FLAUTA MÀGICA

Darrera òpera de Mozart que el propi autor  va dirigir a la seva estrena, pocs mesos abans de morir. Llibret d’Emanuel Schikaneder, basat principalment en el conte de “Lulu” de Liebeskind, inclòs en el recull de contes orientals de Dschinnistan.

El Liceu ens ha presentat aquesta vegada una espectacular revisió d’aquest clàssic de Mozart. Es tracta d’un Singspiel en dos actes i en llengua alemanya. Eludeix tota referencia a la maçoneria.

El muntatge és de Barrie Kosky i Suzanne Andrade, amb animacions de Barritt. L’obra es fusiona amb el cinema mut i aconsegueix que la màgia del conte multipliqui els seus efectes de fascinació. Innovadora proposta de la Komische Oper Berlin, amb direcció musical de Antonello Manacorda.

Presentació plena d’expectatives, ja que ha estat precedida de molts comentaris, la majoria favorables

Opta pels simbolismes i  barreja cantants amb animacions acolorides en una estètica del cinema mut dels anys 20. Les imatges fan referència als estats d’ànim i accions dels protagonistes que reflecteixen l’influencia del còmic i de l’art naif que provoquen  rialles dels espectadors.

Supressió total de les parts parlades.

La utilització d’icones del cinema en blanc i negre juga a favor del resultat de l’espectacle. Buster Keaton apareix reflectit en Papageno i el “Nosferatu” és la caracterització de Monostratos. Pamina és el retrat de Louise Brooks en “Lulu” i Sarastro  ens recorda a Abraham Lincon, mentre La reina de la Nit apareix com una gran aranya. La desfilada de la fauna en forma d’ombres xineses o la cromàtica serp gegant, són elements també molt ben aconseguits

Impecable la coordinació dels moviments dels cantants amb la projecció de les imatges mudes del cinema.

Visió totalment innovadora la que ens ha  ofert  el Liceu en aquesta primera programació de setembre.

i               

BONA DIADA!

A la terrassa de casa meva, bona Diada per a tothom.

L'arpa i les seves vibracions,433

                    
                                        11 setembre 2016

Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya.
D'aqui unes hores amb companyia dels amics, farem el recorregut de cada any, l'ofrena de flors al monument d'en Rafel de Casanova, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos-hi sou convidats; hi haurà pastís i cava.
A la tarda al Passeig de Sant Joan, tram 38, concentració de la gent de Gràcia, amb la Samarreta d'enguany per  fer l'onada de l'il·lusió.
Esperem avançar un pas més, de moment, gaudirem avui. Ah! el temps no té cap importància, si plou paraigües, si fa sol millor que millor.

L'arpa i les seves vibracions, 432

AVUI NO SOPEM

Les festes de la Mare de Déu de la Mercè, ens apropen a nous espectacles. Nosaltres, triem anar al Teatre Condal; una producció de Focus, on el dia 2 de setembre, han estrenat l’obra “Avui no sopem”.

En sabíem ben poca cosa; és una comèdia de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez. De comèdia en té una part, divertida, no obstant durant l’hora i mitja que dura l’obra, aquesta, deriva en diàlegs seriosos en que tots els personatges s’interpel·len entre ells, mentre és van    descobrint els sentiments de cada un. Els autors no solament han volgut explicar una historia, si no arribar al fons d’ uns personatges, que segons diuen, curiosament, semblen tallats pel mateix patró, perquè són petits, porucs, detestables, mesquins, tendres, vulgars… i normals.

Jordi Banacolecha i Maife Gil, són els avis que, desprès de pujar els fills, un noi i una noia, ara tenen cura  dels nets i s’adonen que la seva vida va perden l’autonomia, que és el que desitjaven per a la seva vellesa.

David Bagés és el fill separat, amb la custodia compartida, de dos nens petits que els “encoloma” als avis, mentre ell forma una nova parella, amb una noia jove, lliure, i histèrica, que defuig de tot, fins dels dos nens del seu marit. Per completar la família, la filla petita, paper que interpreta l’actriu Mercè Martínez, que viu a costa dels pares. Els diàlegs són molt àgils, van de la tendresa a la recriminació. Cada un, expressa  sentiments ambivalents.

Els actors es mouen per l’escenari amb la mateixa vivor i rapidesa  que en els diàlegs.

Ens ha agradat. La recomanem. Un bon començament de temporada.

L'arpa i les seves vibracions,431

                                                 

NÚRIA 2016

                                  

Altra vegada a Barcelona.

Hem allargat una mica l’estada a Núria, perquè ens hi hem trobat molt bé. Bon temps i calor. Només dues tardes un xic de pluja sense causar molèsties. Res del festival de llamps i trons d’altres anys.

A les planes els cavalls i les vaques, ens han fet companyia. Núria, a 1964 metres d’altitud, els uns i les altres hi pasturen en plena llibertat. Enguany, l’herba mig seca feia força pena.

Amb la meva germana hem repassat una mica la Geografia. Sempre m’han agradat els mapes, buscar itineraris i preparar-me les excursions per anar ben guiada.

Nosaltres, cada matí, després d’un bon esmorzar, hem agafat la telecabina i amunt cap l’alberg del Pic de l’àliga, a 2.120 m. d’altitud. Allí iniciàvem la caminada cap  una de les rutes assenyalades, això si, poc trajecte, que desprès calia tornar i jo ja  no estic per grans caminades, els anys condicionen i ens acontentem, cada any, amb molt menys. Això si, la natura sempre és gratificant. Una vegada dalt és veu al fons el Pic d’Eina de 2788 m. el Coll d’Eina de 2682 i el Puigmal, més amagat de 2910.

Ha estat per a nosaltres una bona sorpresa veure, dos dies seguits, davant de la petita plana de l’Alberg les maniobres d’un helicòpter forestal que feia viatges per portar material, segons deien, per agafar un cérvol i poder-li  posar el xip d’identificació. El pilotava una noia jove, l’admiració de tots el tafaners. Amb les anades i vingudes de l’helicòpter, el vent que aquest aixecava s’emportava els barrets i ens omplia el ulls de pols.

El mes de juny té lloc la cursa de l’Olla, amb tres modalitats: l’olleta, l’olla junior i la gran cursa de l’Olla de Núria. Amb els mapes hem estudiat el seu recorregut. S’anomena així l’espai entre set cims: Fontalva, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. Els esportistes d’elit fan el recorregut en una mica més de dues hores. Els reben amb música i aplaudiment, tota una festa.

Enguany, ens han visitat diversos amics que han passat el dia amb nosaltres i això ha fet, encara, més bona l’estada.

La Vall de Núria gira entorn del Santuari i aquest, entorn de la Mare de Déu. Cada dia a la una del migdia les campanes del Santuari amb el seu dringar, toquen els goigs de la “Mare de Déu de Núria”.

Ja que en tan freda muntanya

Per nosaltres vol estar:

La Mare de Déu de Núria

Anem tots a visitar.

La meva germana ja és a Burgos i jo a Barcelona recopilant fotos i records d’unes vacances  que han estat molt agradables.

                                                   
                                       

                                                           

L'arpa i les seves vibracions, 430

                               SEMPRE HI HA SOLUCIÓ

Tots els qui ja coneixíeu els problemes que tenia  amb l'ordinador recordareu que, a finals de juny, la pantalla va quedar  negra i va fer paf, deixant-me  desconnectada de tot i de tothom.

Avui, per fi, puc comunicar-vos que desprès de diverses gestions amb alguns tècnics d’informàtica per intentar recuperar el disc dur cremat totalment per la pujada de tensió que el va fulminar, tres entesos que no treballen a aquest nivell, coincidiren en recomanar-me  l’ empresa  Ondata Internacional Barcelona  i a aquesta  vaig recórrer.

El  disc cremat ha estat recuperat totalment. Són  6500 conceptes, entre fotos, escrits, llistes de llibres i discos; informes, apunts de classes, receptes i un llarg etc. 

York, el meu professor d'informàtica ha estat sempre al meu costat, fent  d'intermediari amb Ondata Internacional Barcelona. L’extracció del disc cremat i la posterior col·locació del nou, les trucades i els viatges, tot plegat en mig de les vacances d'estiu, ha estat per tots dos un xic pesat.

Ara ja no em cal patir, em diu York. Tot el material està navegant en un núvol per l'espai, a més una còpia de seguretat queda  en el disc de l’ ordinador. Meravelles de la tècnica que se m'escapen del tot, però que em fan feliç.

El preu de tota aquesta recuperació és elevadíssim. Representa el  viatge que no faré mai. Com a contra partida  em permetrà, a partir de demà, primer de setembre, poder-me comunicar amb tots vosaltres amics del bloc, i gaudir de les fotografies familiars, de les dels viatges i de molts esdeveniments, entre ells el Lobster Day.

L’esforç constant de gaire bé tres mesos i la paciència en la recerca de la solució, avui, em compensa. 

                                                                 

Trescaverdejant al meu jardí

Aprofitant uns dies (quants? qui ho sap?) de relativa calma, estic immersa, amb l'inestimable complicitat i ajut de la Meri , en la  maquetació i realització de les il·lustracions per la novel·la que he estat escrivint aquest hivern. Veurem si poden donar-hi una bona empentada. Ja tinc ganes de deixar-la acabada. Ha estat una faceta més de la immersió-obsessió de l'arreglo de la paperassa del meu germà  i francament ja en tenim prou. Espero que els  últims tràmits acabin aviat però ara són vacances i... jo també tanco la comunicació pel que queda del mes. Fins llavors!!

Trescaverdejant al meu jardí

Aquests despistat potser creu que són de debò !

L'arpa i les seves vibracions, 429

                             VALL DE NÚRIA

                                       

Som a l’agost i, com cada any arriba la meva germana per a passar les vacances a Barcelona. Com tenim per costum passarem  uns dies de descans a Núria, rodejades de muntanyes, de vaques i cavalls que pasturen sense immutar-se. També pensem fer algunes caminades, cada any més curtes, coses de l’edat, però igual de boniques.  Tenim Queralt, Ribes de Fresser i altres racons per escapar-nos

Aquí, que tanco aquest bloc, fins a la tornada. 

Vacances

Hem entrat de pla en les variades feines casolanes, totes molt convencionals: fer una tanca de troncs com en les pelis de nàufrags en illes desertes, el muntatge d’una caseta (aquesta ja ve a peces), inventar deures que no siguin deures per entretenir els petits, anar i venir cada mitja hora a la ferreteria,... entretant el diari, com un retret vacacional em crida sense resposta i quan al cinema procuro ni pensar-hi.  Si us parlen de vacances en família no imagineu la primera part; quedeu-vos només amb la segona que, encara que també implica feina té la contrapartida dels riures i les complicitats que al cap d’avall és del que es tracta. A més a més cada dos o tres dies és l'aniversari d'algú i per tant més jarana.