LA TRESCA I LA VERDESCA-4

Quart dia-Àvila-Fontiveros

Àvila-Toros de Guisando- Fontiberos

Esmorzem a l’hotel i a continuació vol d’orenetes fins a 3/4 de dotze.

La Maria Lluïsa i jo, interessades en Santa Teresa ens dirigim ràpidament cap a l’església teresiana i el Museu. Fem una marrada però acabem trobant-lo, tot és fer turisme. Al davant de l’església, una estàtua corpòria d’aquestes que ara estan de moda, permet a la gent (els hem vist) asseure’s al costat, parlar-l’hi, agafar-la de la mà... està bé si això els ajuda.

 Quan al Museu, és petit,  ben muntat  i molt interessant. Hi ha moltíssims documents teresians, però sembla ser que el més important és a Alba de Tormes. És molt impactant la reproducció d’una cel·la tal com devia ser la seva: d’un ascetisme total: paret esclatant de blancor, un crucifix, una màrfega sobre cavallets, una petita lleixa amb llibres una placa de suro al terra i un tamboret d’obra al seu davant on es repenjava per escriure seient al suro. Està claríssim que el pensament no necessita més que calma i introspecció (i evidentment intel·ligència) per manifestar-se. Acabava de rellegir una biografia seva (Marcelle Auclair) i Las fundaciones. Tot ajuda, però un personatge tan gran i interessant ens és pràcticamnt inabastable. Potser la fe també hi té alguna cosa a dir . M’ha sorprès molt veure com la ciutat la desaprofita. Sí,  hi és present però en forma d’estampetes, figures de mal gust, inclús imants... res que s’assembli a un respecte cultural o almenys personal. El país, en aquestes qüestions té encara molt a aprendre. Això sí, per tot, en els racons més inesperats, tres marques a terra i una plaqueta daurada que diu : huellas de Santa Teresa. La vegada que vaig venir a Àvila amb la tia Maria no era tan anomenada com ara (yemas teresianas, libreria de la Santa, posada, taller de reparaciones  Santa Teresa,  etc...) però la vaig imaginar millor.  Ara només hi faltava Bar la Santa o modes La teresiana moderna o Cine Teresa de Jesús). Ella no sé on era. L’havia imaginat millor llegint que a la seva ciutat.

Uns quants de la colla havien agafat un transport estrany, de tracció humana bicicletada amb la qual van recórrer el recinte de la muralla. Es veu que és molt xulo.

Agafem la camió i parlem dels Reis Catòlics que des d’ahir ens intriguen. No sabem quants fills van tenir. Sant Google ens ho aclareix (no és tan fàcil com sembla )i ens deixa ben informats. Sobretot ens interessa l’Infant Don Juan, segon fill que segons la llegenda va morir d’amor (cardant desaforadament, sembla) i que està enterrat al monestir de Santo Tomàs on raudes i velocíssims l’anem a veure (és un dir). El sepulcre és molt maco però va ser profanat quan la guerra del francès (això un català mai no ho faria) i està buid. Ohhhhhh.

D’allí al Tiemblo que comencem a flaquejar de gana. Almenys fa quatre hores que hem esmorzat i la carn és feble- la nostra.

A El Tiemblo estàn de festa medieval i tothom va disfressat de princesa, de guerrer o de titiriter. És una experiència única estar en un restaurant i veure’ls aparèixer amb les cortines de la sala fetes capes, els visillos “tocados” reials i els collarets al cap a tall de diademes; els escuts i les armes: espases, katanes, dagues, teringues, maces, flagels, dargues... són capítol a part així com les cotes de malles i elms i d’altres. Us confesso que la meva preferida, de lluny (i tan lluny) és el lucero del alba. A que no sabíeu que és allò tan xulo de les boles de punxes? No, sí viatjar ensenya un niu. Dinem la mar de bé i apa, d’allí a Los toros de Guisando que no sé perquè, ara per aquí, ara per alí, sempre havíem donat l’esquinazo en tots els nostres recorreguts hispànics. I són molt macos (també és un dir), vull dir molt impressionants i vistosos. Mirant-los, s’entenen moles coses del tarannà especial que és precisament el que hem vingut a buscar.

Tornem a El Tiemblo on la Mercè havia oblidat la cota de malla i per l’ancha Castilla que es fa infinita per moments, cap a Fontiberos, el poble natal de Sant Joan de la Creu.

Sembla que tinc un atac d’eixamplament de crani, no sé com al cap em caben tantes i tantes coses, voto a brios.

Ens trobem amb un edifici modernissíssim, com una mole amb poques obertures i uns lletreros als vidres que no entenem a primera vista distreta mentre esperem als nostres guies que parlamenten amb recepció, i elucubrem :

 

Fu, fu  -------------                  

Fu,fu?

I aquesta creu?

Ahhhhhh fu, fu de la croix ?

Com?

al final: és clar: S. J, de la Creu o sigui S. Joan de la Creu, que és el nom de la posada que va quedar batejada com el fu, fú. Hi ve gent a fer recessos, reunions, és  punt de trobada de rutes etc.

És un edifici fenomenal però tant, tant de disseny que és un absurd. Cap passamà a les escales, no ascensor fins al nostre pis que és elevat, una dutxa de 4 o 6 m. quadrats i sota la qual experimentes el vertígen del desamparament místic i no saps ni com subjectar-te (que som vells, per favor!) ni com sortir d’aquella superfície relliscosa a perdre’s de vista. Com sempre, un lloc per una maleta en una habitació per dues persones. Tinc ja uns braços com un camioner. La resta molt bé i el restaurant també. Ens preguntem què fa un espai com aquell en un poble com aquest. La solució a l’enigma és que l’ha pagat la Diputació. Ahhh! No sé si em  vindria de gust venir a estudiar o a escriure uns dies, no ho sé. Potser a meditar sobre les vanitats. I si m’ho pagués  la Diputació, però em sembla que no hi ha conveni amb la nostra.