Avui sembla que funciona la connexió. Aprofito.
Pati de la casa dels Velada, el nostre hotel
9-IX tercer dia
Després d’esmorzar sortim cap a Segovia. El camí és llarg,
el paisatge preciós. Castella, de mica en mica ens va desvetllant els seus
encants que voldria poder gaudir més pausadament. Veiem moltes coses però trobo
a faltar els alts en el camí que un viatge menys apressat per la seva magnitud
permet. Quien mucho abarca poco aprieta. Aquel arbre llunyà on voldries seure a
l’ombra i posar-te a llegir, un camp de blat del qual no en sents l’olor, un
riuet on refrescar-te... Però també el viatge es compon de frustracions. Potser
recordaràs més allò que desitjaries fer que el que ja és una plana fixa que
tanca un dia. Mentre vivim, desitgem.
El sol i les
converses em distreuen les cabòries i arribem així a Segovia que ja ha
patit també el creixement i s’ha fet ciutat
“de debò”. S’ha acabat deixar el cotxe al costat de l’aqüeducte i seure
plàcidament a la plaça on no calia quedar per trobar-te abans d’anar a dinar i
després a prendre cafè a casa del Marqués de Lozoya amb la seva neboda Isabel,
col·lega amabilíssima que em va procurar aquest plaer.
Ara deixem la camioneta
a la quinta forca, el carrer que agafem per anar al centre és un calc de
qualsevol altre, amb les mateixes botigues de marca, els mateixos tipus de
gent, els mateixos músics de carrer i també un noia que fa enquesta política i
que ens qüestiona i queda descol·locada per les nostres contestes que encara
que prudents, no són les que esperava. Inclús les botigues on encara es poden
trobar els cistells de sempre, presenten també les joietes artesanals centro-americanes,
els vestits indis, els xals paquistanesos i els imants de begudes americanes.
Què se’n deu haver fet de les estovalles lagarteranes d’abans? em pregunto.
S’han mort ja totes les brodadores, tots els burros que recorrien España? On es
poden comprar les faixes negres dels homes que els conduïen? I aquelles mitges
de trenes de les dones? En vint anys que fa de quan hi vam estar en l’últim
viatge amb en Juli ha canviat Tot. El panorama intern i també l’extern. Ah la
nostàlgia!
Estàtua d'Antònio Machado, al costat de la catedral. Sembla un cap gros però a lo millor ho era i per això es va entestar en una activitat de poc guany i lluïment, encara que ara estigui reivindicat. A propòsit de revindicacions, també vam trobar un monument als segovianos represaliados por defender la II República y la libertad. Ves per on m'han pujat mols punts.
Així, escrivint un dia si i un dia no, el viatge es fa més llarg....al menys per a nosaltres que el llegim a batzegades.
ResponElimina