L'arpa i les seves vibracions, 428

                                 Puigdemont & Colau

El 22 de juliol, vaig escriure en el nº 424, sobre la visita, ben agradable al Portal del Baluard, on ens va fer els honors el grup de La Coronela, que primer ens obrí la porta i després des de dalt ens explicà la seva trajectòria.

Amb certa expectació he seguit, la noticia que la nostra alcaldessa, Ada Colau,  prohibeix que la Coronela escorti els seguici dels qui fan les ofrenes, als llocs més emblemàtics, l’ 11 de setembre. Addueix que és una festa seriosa, i no s’ha de barrejar amb gresca i tabola.

Per contra, el President de la Generalitat sí, que vol que aquest cos amb el seu uniforme i armament, acompanyi ,sortint des de la porta gòtica, tot el recorregut oficial.

L’onze de setembre, Catalunya, commemora i no pas celebra, la capitulació de Barcelona davant les tropes d’en Felip Vè. Desprès d’aferrissada defensa, la capitulació del seu  cap i casal significà l’ensulsiada de tot el país. És una data prou trista, per a commemorar-la amb respecte i seriositat. No obstant, no és mai de més que sapiguem que un dels cossos que llavors defensaven la ciutat era el de La Coronela. Comptava amb 3.500 homes. Alguns d’aquets, també, devien caure prop del Fossar de les Moreres.

La Coronela organitzada en companyies, devia estar sota un sol comanament. Per aquells qui ignorin l’existència d’aquest cos, l’Onze de Setembre, pot ser una ocasió de veure-la desfilar.

La Coronela, en temps de pau, tenia cura  de la guarda de la ciutat. Dissolta  pels filipistes el 1714 ressorgí el 1795, llavors de la guerra amb la República Francesa.

Així doncs la polèmica està servida, és una llàstima, ja que deslluirà la festa, en que s’ha convertit  un dia de reivindicació.

Zzzzzzz, ris, ras, ris, ras , pam, pam, pam, toc, toc ...etc. Aquests és el meu soroll de fons. Com sempre, ens hem embolicat a fer millores i aquest any li ha tocat un buidatge parcial a la pallissa (per passar moltes coses a la caseta nova) i després, en vistes de l’èxit hem començat la progressiva substitució dels prestatges de fusta del taller per uns altres metàl·lics que no es corquin. I tot això amb totes les màquines i estris pel mig. Serà fantàstic quan s’acabi però ara la pols regna a les nostres vides.

Divendres vam estar tota la tarda pendents de l‘incendi de Bonastre que des de casa veiem projectat pel fum al cel. Per sort, tot i el gran desplegament no semblava descontrolat però feia molt vent i mai se sap com acabarà. Encara recordem el de Vespella, dia per dia amb aquest fa vint i tres anys.

L'arpa i les seves vibracions, 427

     

Divendres, cinema Verdi Park estrena de la pel·lícula “Retorn a casa” un film xinés, parlat en mandarí i doblada al castellà. Duració 111 min.

Poc públic, en una tarda molt calorosa  en que la gent prefereix la platja.

Pel·lícula d’un relat pausat, intimista, sensible i que emociona. Té una doble vessant, posar-se en la memòria personal dels protagonistes i, a la vegada, en la memòria col·lectiva del país. Situa l’acció a començaments dels anys setanta  quan la Xina, vivia de ple la Revolució Cultural.

Lu Yanshi, s’escapa d’un camp de treball, per a intentar tornar a casa seva, per  veure la seva família, ja que porta deu anys confinat. La seva filla adolescent, Den Dan, impedeix que això passi, per por a que si és descobreix el fet, afecti  la seva carrera com a ballarina. 

Així que anys després, Lu Yanski pot tornar, legalment, a reunir-se amb la família, es troba que la seva dona, Feng Wanyu, malalta, no el reconeix, només recorda el seu marit tal com era en el passat.

La nota colorista l’aporta el ballet xinés. Les  ballarines interpreten  no podia ser l’altra manera, ballets que enalteixen el règim.

Bona fotografia, especialment acurada en els espais interiors, intimistes i en els exteriors , on la pluja i la neu envolten els personatges, fent–nos veure la duresa  de l’hivern.

Els dos protagonistes, son molt coneguts per la seva trajectòria cinematogràfica i televisiva .Tenen un palmarès de guardons.

Director Zhang Yimou, un dels més importants i influents de la Xina, “Cinquena Generació”. D’ell recordo “La llanterna roja”, que en el seu moment, em va impactar, amb aquesta pel·lícula va guanyar el “Lleó de plata “ al Festival de Venècia.

No sé que n’opinarà en Rafel, el nostre mestre cinematogràfic, jo la recomano i espero que us agradi.

No, no us he oblidat. No, no és que ja no trescaverdegi pel meu jardí, no. És que la fonda Vela navega a tot drap i m'és complicat trobar el moment per posar-m'hi. La setmana que ve crec (això mai no és segur) que estarem la Meri i jo soles i més tranquil·les.

L'arpa i les seves vibracions, 426

                      Recordant el pas de Sant Ignasi

                 pel barri de  la Ribera el 1524

Des de fa dos dies, Barcelona té una nova escultura  situada dins d’un espai tancat. Es tracta d’una obra de l’escultor barceloní, Lau Feliu Maspons, que representa a Sant Ignasi de Loiola. Estàtua de  bronze de la fundació Exametal; pesa 200 Kg. I una alçada d’un 1,70 m . Situada entrant a mà esquerra ,en una capella, recentment reformada de la basílica de Santa Maria del Mar,.

Sant Ignasi és representat com un captaire, assegut i demanant caritat amb la mà estesa, els peus descalços i recorda el lloc on el fundador dels jesuïtes demanava almoina per a repartir-la, entre els pobres, durant una de les seves estades a Barcelona, entre el  1524 i 1526. A l’altra mà porta el llibre de les Constitucions de la Companyia de Jesús. Una placa, també de bronze,  situada al cantó esquerre del graó d’accés  al sol de la capella, explica el fet.

La imatge hi és representada vestida amb roba de sac, fent  referència al fet de que Sant Ignasi  va canviar els seus vestits  de cavaller, donant-los  a un pobre, per   posar-se la roba de sac que l’identificava com a peregrí quan anava de Montserrat a Manresa. ( La fotografia encara mostra una mica de l'embalatge a la cama i peu de la protecció del taller )

La reforma d’aquesta capella és una iniciativa promoguda per la Companyia de Jesús a Catalunya, amb el suport de la basílica de Santa Maria del Mar. Reforma portada a cap pel T113-Taller d’Arquitectura i Josep Maria Riera, arquitecte del Bisbat de Barcelona.

Un banc de fusta arrenglerat a dues de les parets de la capella no trenca l’austeritat de l’espai. El mobiliari es complementa amb un petit altar mòbil de fusta amb l’emblema de la Companyia de Jesús. A la paret del davant del de l’escultura hi ha dos petits nínxols. Un amb una talla de la Mare de Déu d’Arantzazu i  l’altre una reproducció d’un medalló de la Creu del Tort de Manresa, que fan referència al Camí Ignasià que va recórrer el Sant, des de Loiola (Guipúscoa) fins a Manresa.

La mà, és en proporció molt més grossa que la resta de la figura , per remarcar el gest del captaire.

El barri de la  Ribera té, des d’ara, un nou al·licient, aquest, l’art d’un escultor modernista, per a fer-lo més atraient, a part del recorregut gastronòmic.

Avui, Gloria Fuertes faria 99 anys i no em resisteixo a recordar-la amb una de les seves poesies:

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Vacances

Hem entrat de ple en les variades feines casolanes, totes molt convencionals: fer una tanca de troncs com en les pelis de nàufrags en illes desertes, el muntatge d’una caseta (aquesta ja ve a peces), inventar deures que no siguin deures per entretenir els petits, anar i venir cada mitja hora a la ferreteria,... entretant el diari, com un retret vacacional em crida sense resposta i quan al cinema procuro ni pensar-hi.  Si us parlen de vacances en família no imagineu la primera part; quedeu-vos només amb la segona que, encara que també implica feina té la contrapartida dels riures i les complicitats que al cap d’avall és del que es tracta. 

L'arpa i les seves vibracions, 425

El Mediterrani

A principis del  1999. vaig visitar Síria, ara irreconciliable  després de la sagnant guerra que l’ha destruït. La vàrem recórrer en pau,  gaudint de l’acolliment de la seva gent; celebraven el Ramadà i ens obsequiaren amb dàtils i mel. Després de molts dies de menjar només  carn, arribarem a la costa de la  ciutat de Latakia i, un nois, a la mateixa sorra de la platja, ens oferiren peix acabat de  pescar , cuit  sobre unes brases. Peixos de riu i de mar, tot un festí.

 Latakia era un port siri que recollia en aquella època, passatgers vinguts de Xipre, Beirut, Alexandria i el Mediterrani occidental. El 1987 va acollir els Xè Jocs del Mediterrani.

La visió del Mediterrani va ser clau per a mi. La platja fa com una mitja el·lipsi i d’arran de mar, tirant una hipotètica línia recta es va a parar a València. Quina visió tan reveladora, tenia la sensació de poder abraçar tot el Mediterrani, de la costa siriana a la costa valenciana. De cop el mar és feia petit, abastable.

Ara  Latakia està en guerra, del seu port surten barques plenes de refugiats amb un destí incert.

Avui, dues noticies  m’han impulsat a escriure : la més nova és d’ahir,  al diari La Vanguardia on line, l’alcaldessa Ada Colau, exposava que instal·larà a la Barceloneta, un monòlit , dit de la vergonya, amb un comptador pel nombre de refugiats que han trobat la mort, a les aigües del Mediterrani, intentant arribar a Europa. on es reflectirà, cada dia, el morts ofegats en el mar. A més de conscienciar a la gent, no es veu clar el que se’n podrà treure.

La segona és que fa unes setmanes vaig participar en  unes trobades social -  cristianes al barri del Raval, on analitzàrem les tasques fetes durant l’any en l’àmbit social, pedagògic i presencial, tasques compromeses amb la gent del barri i els infinits problemes que els envolta.

Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona, que ens acompanyava, al final ens va fer una confidència.

Nascut a Menorca, va anar, fa uns dies, a Ciutadella, a casa seva; un cop allí va decidir banyar-se, com fa sempre, a la mateixa cala tranquil·la  i d’aigües blaves, immediatament va comparar la placidesa del paratge amb unes altres platges banyades també pel Mediterrani, el mar que diuen de la civilització i la cultura, amb el sofriment de milers de refugiats on cada dia hi moren. Aquest sentiment ens explicava, farà que res sigui com abans i que al banyar-me a Ciutadella, no pugui deixar de pensar que, aquest mar s’ha convertit en una gran tomba.

Ara a prop de mitja nit, expresso el meu pensament , no hi veig cap sortida.

Latakia, platja d'on surten moltes pateres.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍDita Et conec herbeta que et dius marduix.

Dita

Et conec herbeta que et dius marduix.

Planta aromàtica emparentada amb l’orenga. Originària de l’Orient Mitjà, pràcticament no existeix en estat salvatge espontani, tot i que és molt fàcil de conrear. De flors i fulles molt aromàtiques i lleugerament amargants, el marduix es cull just abans de la floració, per deixar-lo assecar ràpidament, ja que l’operació no li malmet l’aroma.

Potser és veritat el que diu la Vikipèdia però jo conec un lloc on trobar-la en estat salvatge i cada estiu vaig a fer la meva collita. Vés er on, aprofitaré aquesta tarda per fr una passejada.

L'arpa i les seves vibracions, 424

                              El Portal del Baluard de  Santa Madrona

Diumenge al matí, Festa major del barri del Raval amb la programació de diversos actes festius. La colla, ens trobem davant  el mmb, Museu Marítim de Barcelona, patrocinador de l’espai tema de la nostra visita. Ens fa companyia una concentració  de gegants , cap grossos, castellers i dansaires;  d’aquí surten formats en grups cap els carrers fent molta gatzara. Nosaltres, ens desviem cap a el carrer del Portal de Santa Madrona, que acaba en una petita plaça, on un cartell en català i anglès ens informa que som davant del Portal del Baluard  del segle XVIIIè. Avui,  és dia de portes obertes.

Al costat de la porta esperem, la cita és un xic més tard. A pocs metres crida l’atenció una porta més petita; és una instal·lació per ajudar als drogodependents, que allí troben material estèril i acolliment  al seu problema. Un grup inequívoc de drogoaddictes, ajaguts a l’ombra d’uns arbres , dóna una nota de tristesa.

A les 11 en punt una guarnició de La Coronela ens fa els honors i ens obre la porta, prèvia una parada, en formació, dels seus membres. Era la milícia constituïda pels propis barcelonins, encarregats de la defensa de la ciutat amb el privilegi de custodiar els portals i les muralles, tot un honor pels qui en formaven part. Privilegi derogat pel rei Felip V.

Entro encuriosida, mai no havia trepitjat aquesta zona que puja, camí amunt, cap al passeig, ara ben arreglat d’aquesta part de la muralla. La muralla vista des de baix, té una alçada considerable i està ben conservada, sempre m´havia  cridat l’atenció veure uns arbres tan alts que emergien per sobre. Ara, el misteri és veu clar, els arbres són al llarg del passeig, el terra s’ha aplanat recentment per fer més fàcil la passejada. Actualment, aquest espai és custodiat per l’Associació de Recreació Històrica de la Coronela de Barcelona. En un tombant del passeig un portal de pedra amb una reixa, ens barra el pas,  a la part alta una fornícula amb la imatge, tallada en pedra, de Santa Madrona.

Un figurant ens explica la història de la santa, ho fa  detalladament. Màrtir cristiana de Tessalònica que va viure  el segle IIIè, i fou martiritzada per la seva condició, cap l’any 300. Un cop ocupada la ciutat grega pels turcs, decideixen desfer-se de les relíquies de la santa i venen el cos a uns mercaders francesos. Segons la llegenda, al passar la nau que portava les relíquies per davant de Barcelona, una forta tempestat els feu aturar i dipositaren el cos a l’ermita de Sant Fruitós a Montjuïc. Segueix com en tants altres relats, que el cos es va fer tan pesant que no el poguérem moure d’aquell indret per dur-lo a França...

Parlem amb un altre figurant que enarbora la bandera de la santa. Sobre un fons verd, té a la mà esquerra la palma del martiri i a la dreta un vaixell.

De dalt del Baluard, es veu l’altra entrada, dita també de Santa Madrona,  o de les Drassanes. Per la part de l’avinguda del Paral·lel, molts visitants entren per aquesta porta i fan el camí invers al nostre. Es troba, actualment, en perfecte estat. Era  una de les sortides cap a Montjuïc i va ser el darrer tram de muralla construït al segle XVè. En aquest portal encara es conserva la porta de fusta que el tancava, el pont llevadís i els merlets de coronament.

 En un futur, hi ha el projecte d’anar recuperant el tros  que ara està encerclat, on s’hi restauren barques antigues, a fi de poder fer el recorregut de punta a punta,  del que seria el camí de ronda.

                                                                                    

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

.

Sota el toldo, a l’hora tonta de després de dinar, un ventet de marinada convida al descans. Ulls tacats o bé oberts, la immobilitat fa que les bestioles que em rodegen no em tinguin en compte i es converteixen en un niu de coneixements del món animal.

 Avui, una parella de puputs que normalment intenten passar desapercebudes, ramblegen impunement amb aires distingits. A ella només li falta dur un  vano i sabates de taló i a ell un barret de copa i un rellotge de butxaca. Mouen el cap com si anessin al Liceu. Potser els agradaria que la Maria Teresa els expliqués l’argument i el cant de l’obra; o ara que ho penso bé podrien venir de la reunió constituent del PDC, tan cofoia ella, la puputa, i tan independentista ell, el puputo.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Piulets

Avui és el rossinyol qui em diu: ei, ja sóc aquí, no t’havia vist encara. Estic molt enfeinat preparant el niu, el niu, piu, piiu, el niu.

 Jo, penso en l’Iu que vola lluny.

Tresaverdejant al meu jardí

Primera hora del matí. M’he llevat d’hora esperant els paletes pels qui “la setmana que ve” és una data imprecisa que tant es pot referir a dilluns, a dimecres i  inclús a l’altra setmana (espero que no).

És el moment màgic de la calma total en un fluir suau, de possibilitats, no en la calma tensa dels  moments que precedeixen a les successives aparicions dels dorments membres de la família. Avui només estic amb la Mina que és com un dels moltíssims ocells que sento a prop meu. Es lleva sola, es vesteix, baixarà i es prepararà l’esmorzar segons el que li vingui de gust... i finalment, sí, entrarà al joc de la dependència perquè l’ajudi a...., acompanyar-me a comprar, fer qualsevol activitat que a mi se m’ocorri etc. tot això en una conversa que mai s’acaba.

Les plantes, fresques de la nit, s’estiren al sol en un ball d’ombres i esclats de llum. Una tórtora reclama i els pardals piulen contents. Una merla petita es passeja per l‘herba trobant llavors. Aquest menjar quan tenen gana, dormir quan els ve de gust, aquesta progressió natural de la vida és molt envejable. Cal fer-ne atenció i , en allò que sigui possible, intentar fer-ho entrar a les nostres vides . Les complicacions ja venen soles.

L'arpa i les seves vibracions, 423

Quatre actors del teatre català que donen el millor d’els mateixos dalt de l’escenari. Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom, representen aquesta obra d’Artur Miller, en català, dirigits per Silvia Munt.

L’obra, El Preu, és enginyosa i ens introdueix en un complex món de preguntes.

El programa de mà ens explica que Miller, té una obsessió que converteix en do d’una manera magistral: radiografiar el més íntim del ser humà. Com un cirurgià experimentat, va trepanant amb delicadesa en el més recòndit dels plecs més amagats de les nostres decisions vitals, ensenyant allò més profund i revelador de manera inexorable.

L’autor situa l’acció a l’Amèrica, del crac del 29, prou conegut per tothom, per les conseqüències que tingué, fent  trontollar els fonaments del sistema, que bé podríem situar a l’actualitat. Els personatges conviuen junts, la inèrcia, la capacitat d’estimar, la supervivència i el petit equilibri sobre el qual estan instal·lats.

Tarda de diumenge gaudint d’un teatre de qualitat. Són 105 minuts sense descans que ens porten per a situacions diverses:  baralles entre els dos germans Arquillué i Madaula, moments de tendresa dins del matrimoni Pere Arquillué i Rosa Renom. Cada frase i cada expressió dins de la seva mida justa.

Lluís Marco broda el paper d'avaluador de mobles antics, caracteritzat com un vell de 80 anys, dóna la nota còmica.

L’obra forma part de la programació del Grec 2016. Els barcelonins, podem sentir-nos satisfets de que, malgrat les dificultats que envolten la nostra cultura i  a la poca ajuda econòmica que rep, puguem gaudir si més no durant l’estiu  amb les programacions del Grec i també d’altres de peces interessants.

TRESCAVERDEJNT AL MEU JARDÍ

Vol

En el blau, arc i sageta, una oreneta em mostra el camí de l’alegria. Quina pau!

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Mar de fons

En el mar del fons del lledoner, una fragata enfila  la costa segons les indicacions del vigía. El capità que té una cama de fusta es subjecta a la borda, expectant

TRESCAVERDEJNT AL MEU JARDÍ

Hamaca

Per sota l’hamaca, el cos es fa rombs de carn. Com mandonguilles preparades per fregir.

Ens explicava la Marta Mata, que un dia un pagès de per aquí, llaurant va destapar el que eren unes restes ibèriques. Com que es veia a venir que si ho deia li confiscarien aquelles terres, ho va tornar a tapar i  plantà una vinya. Ara, quan passegem per allí notem com unes mans s'escapen de la terra buscant la llum. Aquell pagès que els va reenterrar fa temps que cria malves. Potser un dia es descobriran de nou i en faran un parc temàtic com el de Calafell (que podriiem dir que està molt ben reinventat).

L'arpa i les seves vibracions, 422

Paf, paf, paf

Ha passat un mes des que el meu ordinador va fer paf tot d'una, sense previ avís; la negror es va instal·lar a la pantalla. Sembla que unes pujades i baixades durant molts dies del corrent eléctric van cremar el disc dur; més ben dit, segons m'ha dit el técnic el van trencar a trocets.

Tenia molt poques còpies de seguritat; així que ho he perdut tot; tot; vol dir tot; escrits del nostre blocc, fotos de la família i un llarg etc. de treballs i records.

Avui, he estrenat un nou disc, i començo a escriure'm amb vosaltres. Val a dir que he enyorat molt no llegir-vos durant aquest mes i no poder entrar al bloc per comentar-vos les meves activitats que, han seguit el ritme de sempre: llibres, cinema, teatre i música amb més o menys assiduïtat. L'última el diumenge passat a la representació al teatre Goya de l'obra "EL PREU" d'Artur Miller.

De moment , m'han instal·lat un Windows 10, enlloc del 7 que tenia i amb el que em defensava molt bé. Dissabte tornarà el técnic per formatejar l'impressora i ensenyar-me com treure'n el màxim profit de tots els programes.

Queda la gran incognita. estic a l''espera de si es pot recuperar tota la informació acumulada durant anys i el que em pot costar, sembla que un dineral.

Salutacions a tots i guardeu-vos del calor.  

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Una formiga curiosa es passeja pel llibre que llegeixo: la voluntat de comprendre, de Xavier Antic, reflexions sobre el que ens envolta i el que configura la memòria. També les formigues tenen dubtes existencials?

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

El motor de la piscina és un tren desbocat. Palpita de calor i ens diu que l’aigua és fresca.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Ocells de pas

L’olivera grossa, plata en la tarda, s’ha cobert, de cop, d’ocells desconeguts. Pitet negre i ratlla fosca fins l’extrem de la llarga cua, sobre un escalat de grisos i una mena de remor que no arriba a piuladissa.

Quin és el vostre nom , viatgers de pas, que prop de mi descanseu per un moment? Llarg és el camí que no us permet piular. Com m'agradaria conèixer els noms que us singularitzen. 
Crec, perquè ho he mirat, que sou cueretes blanques. Benvingudes; mireu de tornar. Voldria que m'expliquéssiu les vostres aventures allà on hageu anat, viatgeres d'estiu, alegres companyes que m'heu alegrat la tarda.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Balancí a la selva

Estirada al balancí sota el lledoner enorme, imagino epopeies i aventures en les selves tropicals. També hi ha un llac d’aigües maragda i  la riba de l’oceà està infestada de caimans immòbils que vigilen amb el seu ull mòbil. Com n'és de descansada la vida lluny del mundanal soroll!

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

El David es baralla amb una tenda de complicat muntatge. El repte l’esperona i sé que ho aconseguirà. Els nens, expectants, imaginen la gran aventura de dormir al jardí perquè no hi ha prou llits per tots en el dia de la Festa Major. Dia en la que un drac ens omple de foc i ball duent-nos a un món màgic que encara que és de poca volada, potser està més d’acord amb les nostres expectatives. Una caseta de roba també en forma part.

TRESCAVERDEANT AL MEU JARDÍ.

Tinc el cap com un conill mixomatòssic : estic amb la Mina. Ja està tot dit. Des d'ahir estem dedicades a una llibreta on ha de fer el diari d'estiu (que jo, il·lusa de mi, pretenc que tingui cara i ulls). Ja té una caixa-estoig folrada i pintada i ara està escrivint la primera entrada. Jo, no sé què escric per les constans nterupcions (un record per la Virgínia Voolf) i a més a més m'ha costat Deu i ajut connectar-me a Internet. 

Avui volia explicar-vos  que aquí a Saifo, una mica més avall del camí que passa pel costat de casa hi ha les restes de "la caseta del crim" com sempre se n'ha dit. Era una casa on hi vivia una noia que estimava un xicot i que els pares van fer que es casés amb un vell xaruc, ric. La nit de noces el noi estimat va entrar a la casa i va matar el marit. Va anar a la presó, és clar, però al sortir, no sé quants anys després, es van casar i van menjar anissos no sé quants anys més. Aquesta feta o llegenda, no sé, sembla que va inspirar el Menelic de Terra Baixa  d'Àngel Guimerà. Potser és veritat i sinó "è ben trobato", al cap i a la fí en Guimerà era del Vendrell.

Aquest cap de setmana és Festa Major i tot i que no vindran tants com per la revetlla que vam ser dinou (dues tendes al jardí), tinc feina. Adéu siau. Bon Cap de setmana!

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

PRUNERA

A la tarda, el sol incendia la prunera, convertint-la en un arbre de foc.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Palmera

Acabada de podar agita les palmes. Potser crida al desert que enyora buscant la seva escalfor daurada.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Bacallà

Dels estenedors penja l’últim pantaló estès pels nens. Sembla un bacallà ofegat

To be or not to be

Ser-hi o no ser-hi. La frase més significativa de les vacances.

LA TRESCA I LA VERDESCA

AVÍS PER A NAVEGANTS: A partir d'ara i fins a ou avís la Tresc es dirà :TRESCADES AL MEU JARDÍ. i seran petits comentaris d'aquesta actualitat (en principi i sense que es pgui reclamar si algun dia es varia el format. També s'avisa que hi pot haver problemes de connexió i llavors no sortirà res. Si és per mi, procuraré fer-ho cada dia.

TRESCAVERDEJANT AL MEU JARDÍ

Prunera

El sol de la tarda incendia la prunera .

LA TRESCA I LA VERDESCA

és pràcticament igual a un del tres que tinc a Sant Julià.

Ja som a les rebaixes d'estiu.

 Les meves. Dimecres me'n vaig a Saifores i encara que amb alguna escapadeta ja seré allí almenys per dos mesos. Penso baixar cada dimarts per anar a classe i segons estigui el panorama allargar una mica abans o després. Però això ho dic ara; després ja sé que m'agafa la saiforitis que és aquella mena d'engorroniment que paralitza segons quines activitats i al contrari de les malaltíes corrents, aquesta és molt satisfactòria. Segurament pecaminosa, olé. Aquests dies faig neteges furioses per deixar la casa ordenada i a punt i continuaré amb el mateix panorama a Saifores, uns quants dies, fins que tot brilli com en la casa de Rembrand que em va impressionar molt quan la vaig visitar. Sembla mentida, tot i ser una casa perfectament instal·lada la quantitat de coses que m'enduc: la roba d'estiu, el "recado de escribir", la máquina de cosir que allí no s'atura mai, els llibres que penso llegir (per cert, em sembla que tornaré a llegir l'Ulises perquè després de les referències constants del Borja en comptes de recordar-lo el que em passa és que tinc la sensació que no recordo res. Deu ser la "memopausa" dels vuitanta anys ). Em caldria un "mundo" per ficar-ho tot, tal com feien els meus avis. Després d'aquests prolegòmens espero poder-me connectar a Internet de tant en tant i explicar-vos aquelles aventures meves tan apassionants amb els ocells, els dragonets, els mosquits tigre i tots els animalons que poblen la meva selva saiforina. Escriuré, segur, perquè ara mateix, mentre ho faig ja us trobo a faltar encara que enguany no hagi estat gaire prolífica. Ja diuen que a la vellesa no cal córrer, però jo això no m'ho acabo de creure perquè és l'únic remei que ens queda per arribar a fer encara alguna cosa. Però no ens posem  nostàlgics que ens falten molt pocs dies per tenir un disgust de debò, em temo, i amb això sí que potser prendrem mal.  Veurem... que no ens caigui el "mundo" a sobre.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Fixeu-vos: uns amb cara de no saber de què va, els altres a la boira, uns altres perduts cap al fons i els altres tan lluny que ni se'ls veu. Una perfecta metàfora de la societat.
Estem ja completament immersos en la batalla de les urnes. Encara que no ho vulguem i encara que ens fem els desentesos. Inclús els diaris van aquests dies més prims del compte, segurament per la poca confiança que ens causen les enquestes i la facúndia dels caps de llista o els llestos sense cap. Ús heu fixat que CAP dels caps  enlloc no ens ha explicat què és realment el que preten? quin és el seu programa, vaja. Serà que això no els importa? Creuen que a nosaltres tampoc no ens importa? Volen que es voti segons la impressió que ens fan? Doncs vaja, perquè impressió sí que ens fan! Un memo, un figurí, un llestet passat de rosca i un que fa la rosca són les nostres opcions? Devem ser molt idiotes o molt maquiavèlics quan ni tan sols poden parlar clarament de la por que els fem. Tan poc els importem de debò ( sí, ja sé que com a votants i per tant generadors de prebendes ens tenen en compte) ? Ai Senyor i tots amb aquests pels sense esquilar!

 

Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,

LA TRESCA I LA VERDESCA

En les presents circumstàncies m'és fàcil fer aquest gest. Sempre és un consol.

Entre celebracions i les seves conseqüents feines, l'escriptura i les seves conseqüents correccions, passo els dies, ara aquí, ara allí, intentant refer el meu malparat físic que, ell sí, nota la dècada prodigiosa en que ha entrat. Vull dir que vaig de metge en metge i sembla que va sortint l'aigua clara. Tinc una trocanteritis que és de les pitjors coses que es poden tenir si vius en un duplex com servidora de vostès i en una ciutat de pujades i baixades com la nostra. Quan el meu pobre ditet petit, contràriament al primer diagnòstic, sí que està trencat i no acaba de decidir-se a no topar amb tot el que em rodeja. Però a banda de prendre'm els medicaments receptats (us en faig franc dels seus inconvenients) he decidit continuar com ara i fer el que pugui i quan pugui sense amoïnar-me excessivament. Mare Natura és molt sàvia i no hi ha mal que cent anys duri. Ja sabeu que sóc optimista de mena.

 Llegeixo avui que en una enquesta sobre la ciutat, la majoria creu que la ciutat millorarà. I malgrat el meu optimisme, penso si no serà perquè tot va tan malament que és impossible que no millori. Ai mare, quin embolic! i espera , que dijous comença la campanya de les eleccions.

MALESTAR GENERALITZAT

S’ha estes un malestar generalitzat dins la societat catalana, provinent dels últims esdeveniments a Barcelona. A començat al barri de Gracia, on uns okupes tenen potes amunt tot el barri, perquè els hi han tret el seu ateneu particular. I se senten recolzats per les declaracions de la Cup que ha dit que tota segona bevenda es okupa-ble. Aquestes son idees que ja no es porten, son massa velles. Son radicals, injustes i sols busquen l’enfrontament. No tothom que te una segona casa es ric. I aquesta Cup, es la que es nega a donar el vist i plau als pressupostos del Govern Català, els més socials, tot i havent-hi inclòs esmenes, amb la qual cosa es posa en perill el Procés.

I mentre tant, a Barcelona, l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, en pocs dies a passat, de criticar a Xavier Trias, per haver pagat amb diners públics el lloguer del okupes i després, a intentat comprar el local per l’Ajuntament i deixar que el continuïn ocupant-lo (sembla increïble que es pugui canviar de parer en tant poques hores). També l’alcaldessa s’ha mostrat incapaç de seure’s a negociar amb els treballadors (carregats de raó) de TMB i les vagues del metro i autobusos continuaran en marxa.

Amb una setmana i mitja la nostra societat s’ha sentit capgirada per uns brètols que no saben fer política, no saben governar, sols saben derruir-o tot. Gent que sols saben cridar consignes darrera les pancartes. Gent que te la cultura assembleària i encara no han entès que fer política es un altre cosa i que els radicalismes no porten en lloc. I que el caos no es el que convé al nostre Procés.

Jo diria que estem pagant les conseqüències del nostre desencís per la classe política que teníem i vàrem voler eliminar-los, fent-los fora del poder que tenien, en les passades eleccions. Aquest malestar, be a demostrar que l’ascens, tant dels cupaires com de l’Ada Colau, no va ser perquè tothom combregués amb les seves ideologies i propostes, sinó per les ganes de voler un canvi. I ara estem pagant les conseqüències. Certament, no tinc la solució a tot aquest desgavell, i jo soc el primer en estar decebut per cóm han anat les coses. Esperava realment un canvi a millor, amb gent amb noves idees, assenyada, que donés una lliçó a la classe política o casta, com l’hi diuen ara. Però no ha estat així. Perquè ens costa tant fer ben fetes les coses?

El que si es cert, es que es evident, que així no podem continuar.

I ve a la meva memòria aquella cançó d’en Lluis Llach: “No es això companys, no es això…”

L'arpa i les seves vibracions, 421

Dels tres compositors romàntics més coneguts, Rossini, Doniceti i Bellini, aquest últim, és el compositor de l' òpera que s'ha vist a Barcelona.

La tragèdia lírica en dos actes de Vicenzo Bellini, amb text del llibretista Felice Romani, fou estrenada al Teatre La Fenice de Venècia el 1830 amb gran èxit. Es tracta d'una versió de la història dels dos cèlebres amants de la literatura europea: Romeu i Julieta, basada en fonts italianes de Luigi da Porto i Matteo Bandello que situaven el drama a Verona. Posteriorment Shakespeare escriuria novament un Romeu i Julieta.

Els amants pertanyen a dues famílies nobles de Verona, els Capuletos i els Montescos, enfrontades no per lluites de poder a la ciutat, sinó per la seva pertinença als dos grans bàndols polítics medievals, els güell i els gibel·lins, fet que converteix aquest enfrontament en més radical.

( Ja veieu que a traves dels segles, la història es repeteix, no hi ha res de nou sobre la terra)

Ekaterina Siurina, soprano russa, debutava  en el paper de Giuletta. Tot un goig sentir-la, i  Silvia Tro Santafé, en el paper masculí de Romeo. Silvia  nascuda a València, és considerada una de les mezzosopranos espanyoles més conegudes. Altres cantants Marco Spotti en Capellio, Antonio Siragusa en Tebaldo i Simón Orfila en Lorenzo, aplaudits en els seus rols.

L' escenografia a càrrec de Vicent Lemaire,  quasi minimalista,  on els  jocs de llums  reflectien i acompanyaven els sentiments dels enamorats; sofriment, reclusió dins el castell, intimitat, estimació i desolació davant la mort. Una incògnita en aquesta coreografia, a l'habitació austera, on està reclosa Giulietta, no hi ha cap moble, sols una pica blanca de lavabo, clavada a la paret a bastant alçada, on en el moment de cantar l'ària, s'enfila d'un saltiró amb molta dificultat, va descalça, posa els dos peus a dins i, situada d'esquena al públic, canta l'ària meravellosament. Ningú de la nostra colla, va saber trobar-li el sentit . Si algun dia descobriu  que ens vol dir Lemaire amb aquest estri penjat a la paret, us ho agraírem.

El vestuari i figurinisme del francès  Christian Lacroix, ens diuen que vol revelar l'interior ocult i fràgil dels personatges, cosa que assoleix. Giuletta descalça sempre i amb un vestit curt de gasa blanca, és la imatge de la petitesa física i anímica al mateix temps. Els vestits del cor de dones, són alegres, exageradament acolorits, com si volguessin evocar les disfresses dels carnavals de Venècia, que  contrasta  amb  la foscor de la indumentària del cor masculí.

L'última representació d' I CAPULETI E I MONTECCHI al Liceu, va ser l'any 1985.

Ahir, una gran nit de música al nostre Liceu, al cap de 31 anys el geni de Bellini ens ha fet sentir un xic romàntics. 

Amb aquest sistema de celebrar l'aniversari amb cada grup diferent d'amics, sembla que ja tingui 240 anys i seguiré encara per uns quants dies. És l'avantatge de tenir molts amics. També veig molt clarament els diferents tipus de persones que m'envolten i de quina manera em relaciono amb ells. Però sempre hi ha el fil continuat de l'amistat que tot ho lliga. A mi, això de fer anys i celebrar-ho crec que m'empeny a  seguir i a no pensar sinó en tot allò bo que encara puc esperar. Tot positiu. A celebrar, doncs ! Potser així, sense aturador arribaré als cent anys i els meus fills podran organitzar una festa a l'estil de la pel·lícula Mamà cumple cien años que sempre han desitjar reproduir.

I prou de parlar d'aquest tema que deveu ja tenir avorrit.