Dels tres compositors romàntics més coneguts, Rossini, Doniceti i Bellini, aquest últim, és el compositor de l' òpera que s'ha vist a Barcelona.
La tragèdia lírica en
dos actes de Vicenzo Bellini, amb text del llibretista Felice Romani, fou
estrenada al Teatre La Fenice de Venècia el 1830 amb gran èxit. Es tracta d'una
versió de la història dels dos cèlebres amants de la literatura europea: Romeu
i Julieta, basada en fonts italianes de Luigi da Porto i Matteo Bandello que situaven
el drama a Verona. Posteriorment Shakespeare escriuria novament un Romeu i
Julieta.
Els amants pertanyen
a dues famílies nobles de Verona, els Capuletos i els Montescos, enfrontades no
per lluites de poder a la ciutat, sinó per la seva pertinença als dos grans
bàndols polítics medievals, els güell i els gibel·lins, fet que converteix
aquest enfrontament en més radical.
( Ja veieu que a
traves dels segles, la història es repeteix, no hi ha res de nou sobre la terra)
Ekaterina Siurina,
soprano russa, debutava en el paper de
Giuletta. Tot un goig sentir-la, i Silvia Tro Santafé, en el paper masculí
de Romeo. Silvia nascuda a València, és
considerada una de les mezzosopranos espanyoles més conegudes. Altres cantants
Marco Spotti en Capellio, Antonio Siragusa en Tebaldo i Simón Orfila en Lorenzo,
aplaudits en els seus rols.
L' escenografia a càrrec
de Vicent Lemaire, quasi minimalista, on els
jocs de llums reflectien i acompanyaven
els sentiments dels enamorats; sofriment, reclusió dins el castell, intimitat,
estimació i desolació davant la mort. Una incògnita en aquesta coreografia, a l'habitació
austera, on està reclosa Giulietta, no hi ha cap moble, sols una pica blanca de
lavabo, clavada a la paret a bastant alçada, on en el moment de cantar l'ària,
s'enfila d'un saltiró amb molta dificultat, va descalça, posa els dos peus a
dins i, situada d'esquena al públic, canta l'ària meravellosament. Ningú de la
nostra colla, va saber trobar-li el sentit . Si algun dia descobriu que ens vol dir Lemaire amb aquest estri
penjat a la paret, us ho agraírem.
El vestuari i
figurinisme del francès Christian
Lacroix, ens diuen que vol revelar l'interior ocult i fràgil dels personatges,
cosa que assoleix. Giuletta descalça sempre i amb un vestit curt de gasa
blanca, és la imatge de la petitesa física i anímica al mateix temps. Els
vestits del cor de dones, són alegres, exageradament acolorits, com si
volguessin evocar les disfresses dels carnavals de Venècia, que contrasta
amb la foscor de la indumentària
del cor masculí.
L'última representació
d' I CAPULETI E I MONTECCHI al Liceu, va ser l'any 1985.
Ahir, una gran nit de
música al nostre Liceu, al cap de 31 anys el geni de Bellini ens ha fet sentir
un xic romàntics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada