MALESTAR GENERALITZAT

S’ha estes un malestar generalitzat dins la societat catalana, provinent dels últims esdeveniments a Barcelona. A començat al barri de Gracia, on uns okupes tenen potes amunt tot el barri, perquè els hi han tret el seu ateneu particular. I se senten recolzats per les declaracions de la Cup que ha dit que tota segona bevenda es okupa-ble. Aquestes son idees que ja no es porten, son massa velles. Son radicals, injustes i sols busquen l’enfrontament. No tothom que te una segona casa es ric. I aquesta Cup, es la que es nega a donar el vist i plau als pressupostos del Govern Català, els més socials, tot i havent-hi inclòs esmenes, amb la qual cosa es posa en perill el Procés.

I mentre tant, a Barcelona, l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, en pocs dies a passat, de criticar a Xavier Trias, per haver pagat amb diners públics el lloguer del okupes i després, a intentat comprar el local per l’Ajuntament i deixar que el continuïn ocupant-lo (sembla increïble que es pugui canviar de parer en tant poques hores). També l’alcaldessa s’ha mostrat incapaç de seure’s a negociar amb els treballadors (carregats de raó) de TMB i les vagues del metro i autobusos continuaran en marxa.

Amb una setmana i mitja la nostra societat s’ha sentit capgirada per uns brètols que no saben fer política, no saben governar, sols saben derruir-o tot. Gent que sols saben cridar consignes darrera les pancartes. Gent que te la cultura assembleària i encara no han entès que fer política es un altre cosa i que els radicalismes no porten en lloc. I que el caos no es el que convé al nostre Procés.

Jo diria que estem pagant les conseqüències del nostre desencís per la classe política que teníem i vàrem voler eliminar-los, fent-los fora del poder que tenien, en les passades eleccions. Aquest malestar, be a demostrar que l’ascens, tant dels cupaires com de l’Ada Colau, no va ser perquè tothom combregués amb les seves ideologies i propostes, sinó per les ganes de voler un canvi. I ara estem pagant les conseqüències. Certament, no tinc la solució a tot aquest desgavell, i jo soc el primer en estar decebut per cóm han anat les coses. Esperava realment un canvi a millor, amb gent amb noves idees, assenyada, que donés una lliçó a la classe política o casta, com l’hi diuen ara. Però no ha estat així. Perquè ens costa tant fer ben fetes les coses?

El que si es cert, es que es evident, que així no podem continuar.

I ve a la meva memòria aquella cançó d’en Lluis Llach: “No es això companys, no es això…”