El Mediterrani
A
principis del 1999. vaig visitar Síria,
ara irreconciliable després de la sagnant
guerra que l’ha destruït. La vàrem recórrer en pau, gaudint de l’acolliment de la seva gent; celebraven
el Ramadà i ens obsequiaren amb dàtils i mel. Després de molts dies de menjar
només carn, arribarem a la costa de
la ciutat de Latakia i, un nois, a la
mateixa sorra de la platja, ens oferiren peix acabat de pescar , cuit sobre unes brases. Peixos de riu i de mar, tot
un festí.
Latakia era un port siri que recollia en
aquella època, passatgers vinguts de Xipre, Beirut, Alexandria i el Mediterrani
occidental. El 1987 va acollir els Xè Jocs del Mediterrani.
La
visió del Mediterrani va ser clau per a mi. La platja fa com una mitja el·lipsi
i d’arran de mar, tirant una hipotètica línia recta es va a parar a València.
Quina visió tan reveladora, tenia la sensació de poder abraçar tot el Mediterrani,
de la costa siriana a la costa valenciana. De cop el mar és feia petit,
abastable.
Ara
Latakia està en guerra, del seu port surten
barques plenes de refugiats amb un destí incert.
Avui,
dues noticies m’han impulsat a escriure :
la més nova és d’ahir, al diari La
Vanguardia on line, l’alcaldessa Ada Colau, exposava que instal·larà a la
Barceloneta, un monòlit , dit de la vergonya, amb un comptador pel nombre de
refugiats que han trobat la mort, a les aigües del Mediterrani, intentant
arribar a Europa. on es reflectirà, cada dia, el morts ofegats en el mar. A més
de conscienciar a la gent, no es veu clar el que se’n podrà treure.
La
segona és que fa unes setmanes vaig participar en unes trobades social - cristianes al barri del Raval, on analitzàrem
les tasques fetes durant l’any en l’àmbit social, pedagògic i presencial,
tasques compromeses amb la gent del barri i els infinits problemes que els
envolta.
Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de
Barcelona, que ens acompanyava, al final ens va fer una confidència.
Nascut
a Menorca, va anar, fa uns dies, a Ciutadella, a casa seva; un cop allí va
decidir banyar-se, com fa sempre, a la mateixa cala tranquil·la i d’aigües blaves, immediatament va comparar
la placidesa del paratge amb unes altres platges banyades també pel Mediterrani,
el mar que diuen de la civilització i la cultura, amb el sofriment de milers de
refugiats on cada dia hi moren. Aquest sentiment ens explicava, farà que res
sigui com abans i que al banyar-me a Ciutadella, no pugui deixar de pensar que,
aquest mar s’ha convertit en una gran tomba.
Ara
a prop de mitja nit, expresso el meu pensament , no hi veig cap sortida.
 |
| Latakia, platja d'on surten moltes pateres. |
Colpidores les teves paraules. El sentiment és a flor de pell.
ResponEliminaÉs un sentiment que sentim molt viu. I més encara perquè és difícil de canalitzar.
ResponElimina