L'arpa i les seves vibracions, 398

ANDRÉ Y DORINE

El 2010 es crea a Euskadi la companyia Kulunka, de dos joves i  experimentats artistes d'extensa trajectòria teatral, Garbiñe Insausti i Jose Dault. El conjunt neix de la inquietud dels seus integrants, d'experimentar diferents llenguatges escènics, sense oblidar la idea de fer un teatre accessible al públic. Ells ho defineixen com un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat.

El programa ens explica que en un petit saló, de les parets del qual penja el passat emmarcat, sonen les tecles d'una màquina d'escriure i les notes d'un violoncel. Són André i Dorine, una singular parella d'ancians. Amb ells iniciarem un viatge a través del record. Recordar qui van ser, per a no oblidar qui són. Recordar com han estimat, per a seguir estimant. Als dos protagonistes se li suma l'actor Edu Carcamo.

Text no parlat, els actors no fan servir  paraules, només  màscares expressives, mim i música que els acompanya en cada escena. Aquest fet fa que hagin actuat a més de 23 països, a Nova York, Londres, Xangai, Buenos Aires, Istambul...ja que no cal conèixer l'idioma, els gestos parlen per si sols.

El tema és acostar la malaltia d'Alzheimer als espectadors.

Representació al Teatre Poliorama amb el patrocini, entre altres de la Fundació Pasqual Maragall.

Obra plena de tendresa i delicadesa que et penetra molt endins i et fa plorar. En el moment que et salten les llàgrimes, un acudit ho suavitza. No et fa riure,  si somriure.

A tots els que teniu la bona fe d'entrar al bloc i llegir-me, moltes gràcies, és un estímul saber que us tinc a prop, no us penseu que aquest s'ha tornat mono color, desprès de set entrades en solitari, espero i desitjo que passades les sortides estivals els meus companys s'incorporin aviat. La Mª Dolors, explicant tot el que ha viscut a Saifores que Déu n'hi do. El Rafel, amb noves notes sobre cinema que ho fa com ningú. La Marisa, ara invisible, escriu molt bé i, la Malole promet una i altra vegada que s'incorporarà aviat, ara que han reduït els viatges amb el Marçal; el dia que es decideixi omplirà moltes pàgines.

L'arpa i les seves vibracions, 397

11 setembre 2015

Us desitjo a tots una bona Diada Nacional de Catalunya. Per preparar la festa, ja fa tres dies que vaig penjar una bandera  tot el llarg del balcó de la plaça del Diamant i tres de més petites a les finestres del carrer de Topazi, com també han fet altres veïns, esperant que els esdeveniments propers ens deixin celebrar-la l' any vinent amb més alegria.

D'aquí a unes hores amb companyia dels amics, farem el recorregut de cada any, l'ofrena de flors al monument d'en Rafel de Casanova, visita al Fossar de les Moreres, entrada a Santa Maria del Mar i dinar amb el grup. Si voleu afegir-vos-hi  sou convidats; hi haurà pastís i cava.

A la tarda Via Lliure a la República Catalana. A la Meridiana, ens ha tocat el tram 53. Samarreta de color blanc i triangle de color blau cel, per fer l'onada de d'il·lusió.

Esperem avançar un pas més, respecte als altres anys, ja que sembla que les properes votacions ens seran propícies. De moment, gaudirem avui. Ah! El temps no té cap importància, si plou paraigües, si fa sol millor que millor.

L'arpa i les seves vibracions, 396

  Ahir i avui del Temple de Baal

gener 1999. Vista des de l'hotel Heliopolis

1999, entrada al temple

 

                                   

Sembla que el món s'ha tornat boig i que tot és capgira. Les meves últimes implicacions al bloc, són de denúncia davant tanta barbàrie.

AHIR.-  Busco  les fotos del meu viatge a Síria , el gener de 1999, quan el país era un lloc receptor de més de 1500 turistes  l'any que, atrets pel seu paisatge arqueòlogic, ple de temples, amb centenars de columnes i tombes, el visitàvem. Jo hi vaig fer dos viatges i, puc assegurar que Damasc era una ciutat preciosa. Fou  punt de trobada de les caravanes, en el segle I aC. Tot aquest patrimoni  és reconegut per l' UNESCO, pels més dels seus  5000 anys de història.

Les fotos  em recorden que a Damasc, llogarem una furgoneta amb xofer,  Ayman Almanshadi, nadiu  del país,  amb ell recorreguérem 320 km. per una zona desèrtica,  on una carretera ben acceptable ens dugué  fins a Palmira, ciutat anomenada La Perla del desert. Actualment,  és diu Tadmor, que vol dir la ciutat dels dàtils. Palmira, és va desenvolupar com empori en les rutes de les caravanes en el segle II, sota el mandat de l'emperador Adrià, la anomenada ruta de la seda.

Ens allotjàrem en un confortable hotel, l'Heliòpolis, al mig de l'oasi de Palmira; tot el voltant era verd i des de la finestra de la meva habitació, veia al fons el Temple de Baal, dit també de Bêl. Tinc fotografies fetes davant de les seves portes, on donada la  grandiositat, jo em veig com una miniatura. Ara per desgràcia aquesta fotografia no la podrà fer mai més cap turista, ni cap estudiós d'arqueologia per admirar  la seva estructura bimil·lenària.

Moment de l'explosió amb dinamita, 

AVUI.- La guerra ha portat tots els mals a Síria, no  parlaré de  polítiques equivocades, sota el mandat del seu President Bashar al-Assad, que navega allí on bufa el vent més profitós, només reflexar el que és  actualitat.  Desprès de les destruccions de tants llocs emblemàtics, ara li ha tocat  Palmira;  va començar fa uns dos mesos, ordenada pels milicians Yidaistes , quan van conquerir aquesta zona de Síria. És la branca més violenta i radical dins de l'islam polític, que utilitza el terrorisme en nom d'una suposada yihad, guerra santa, en nom d'Alà.

Dinamiten el que ells diuen   "símbols d'idolatria pagana", rebutjant representacions humanes de tots tipus.

El mètode de destrucció consisteix en posar explosius a la part més alta de  l'exterior i interior  del temple causant  l'esfondrament general.  La fotografia és una mostra gràfica esgarrifosa.

Tot aquests actes de venjança, sols s'expliquen per odi, ignorància i incultura dels jidaistes de l'estat islàmic, EL.

Jael Assad, assassinat fa uns dies

Sembla que preveient aquestes barbaritats,  s'han retirat i guardat en lloc secret tresors arqueològics; escultures , columnes i d'altres. Per no voler revelar aquests amagatalls van assassinar, fa pocs dies, a Jaled Assad, de 82 anys, retirat ja en feia 16, de la seva activitat de conservador del Patrimoni arqueòlogic de Palmira.  Vergonya mundial de la ignorància d'uns cafres que sols tenen dins el seu cervell un odi primari, que només un ser  insensible pot sentir.

El poble sirià no es mereix aquest final. Tardaran almenys dues generacions a refer el país. Irrecuperable la destrucció del seu patrimoni, que comportarà l' absència del turisme, font de la seva riquesa fins ara, i milers de desplaçats de tot el  territori, tal com ho legim cada dia als diaris, per una guerra de bojos. Patiment de nens, adults i vells que deixaran seqüeles per sempre.

L'arpa i les seves vibracions, 395

                                 

                               MINES ANTIPERSONES II

Uns amics m'han demanat si podia aportar quelcom més a l'escrit d'ahir, ja que saben que sempre m'ha preocupat el tema de les mines .Tinc guardat un article publicat a La Vanguardia, de l'any 2002, quan seguia els escrits de Gregorio Morán, en les seves interessants Sabatinas Intempestivas. Salvant  la distancia del temps, pot ser il·luminadora pels meus amics i els que llegiu el bloc.

Morán, explica que va anar a veure una exposició de fotos, obra de Gervasio Sánchez, commovedores en temàtica i tècnica; una exhibició de desastres de la guerra, dedicada a les víctimes de les mines antipersones, en els Balcans, Angola, Moçambic, Afganistan, Nicaragua i també Cambotja. Exposició presentada en el Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1997. Les fotografies totes en blanc i negre, expressen més bé que si fossin de colors tota la crueltat. Acaba dient que la temàtica vista et fa sortir de dins, ineludiblement,  el  crit de Munch.

Segueixo citant a Gregorio Morán. Les mines són instruments fets per destroçar a civils, no per matar-los. Sembrar camps fèrtils de mines minúscules per omplir de mutilats poblacions senceres; irrecuperables resquicies d'una guerra. Territoris on no s'hi podrà caminar sense perill durant molts anys, tants que es convertiran en inhabitables.

Hi ha una mina antipersones anomenada "papallona", especialment ideada per a nens, són esqué perfecte, ja que s'assemblen a una joguina i es venen de tres colors diferents, la de la foto és verda.

Els més grans fabricants d'aquestes joguines criminals segueixen sent els Estats Units, Rússia i Xina, els hi fan la competència cinc empreses espanyoles amb noms tan coneguts com Explosivos de Burgos, Fabricaciones estremeñas o Explosivos Alaveses, i les menys impotants, com Bressel i Unión Española de Explosivos. Segurament que totes cotitzen a Borsa.

Cal que situeu aquest article per donar-li validesa en la data en que fou escrit 2002. Recordo que molt posteriorment per les pressions que van haver-hi de tot Espanya, va sortir publicat que es retirava  la fabricació de les mines a Burgos, o al menys a abaixar-ne la producció. No en sé res més des d' aquelta noticia, es fabricaven amb el vist i plau del  govern de l'època. Avui revisant diaris  trobo que el 1997 el Consell de Seguretat Nacional dels EEUU, va anunciar que no es fabricarien més bombes antipersones.

Papallona italiana, antipersones

A la Banca ètica, t'asseguren, quan els hi confies els teus diners,  que mai no serviran per fabricar enginys de guerra. Tot i que els meus dinerons són pocs, jo en un cert moment vaig triar Triodos Bank, per aquestes garanties. Crec que serveixen per a donar micro crèdits a famílies  de Centre Amèrica.

L'arpa i les seves vibracions, 394

ANGKOR I LES RATES ANTIMINES

Amb motiu de la meva jubilació,  vaig auto regalar-me un viatge a Vietnam i Cambodja, que encara recordo, per la grata impressió que em deixaren. Era el juny de 1999. Del Vietnam ja us en vaig parlar,així és que avui em centraré en Cambodja , ja que un article publicat ahir dissabte, a La Vanguardia, em va fer recordar el bonic país ,  la seva gent tan senzilla i agradable; el complex arqueològic, sobretot Angkor amb els seus temples ancestrals.

Camí que porta a l'entrada
A vuit quilòmetres al nord de Siem Reap, es troba la ciutat sagrada d'Angkor, epicentre de l'imperi Jemer.

Un núvol de tristor em va  entelar  la visita al temple d'Angkor,només  podíem accedir-hi caminant per un llarg passadís fins arribar a la façana. Prohibit sortir del camí, ja que a banda i banda estava ple de mines antipersones i, ens hi anava la vida si en trepitjàvem alguna.

Demanant almoina una corrua de gent, la majoria nens,  mutilats de peus o mans ens demanaven unes monedes. Han passat 16 anys i encara tinc presents les seves cares i no crec que se m'esborrin mai.

Rata escarbotant una mina

L'article de Ricardo Pérez-Solero, des de Siem Reap, al qual faig referència, em va omplir d'esperança, d'entrada el tema pot semblar  fastigós i repugnant, ai! uix, ai! ecs! les rates.  Si,però aquestes rates són diferents, salven vides i per tant, són una descoberta meravellosa. Estan en entrenament, però ja hi  ha vuit mascles i set femelles, que recorren metre, a metre parcel·les sembrades de material explosiu , mentre són guiades per dos entrenadors, que les premien per cada vida salvada amb un tros de plàtan.

Les rates poden amidar un metre i pesar poc menys d'un quilo i mig, es diferencien d'altres espècies per la seva major intel·ligència i un sentit de l'olfacte molt desenvolupat. Poden pentinar un terreny de 200 metres quadrats en menys de 20 minuts, fet que, manualment, a un ser humà li costaria dies. El seu cost es de 5 dòlars al mes, un preu irrisori i es poden transportar a mà fàcilment. La seva eficàcia depèn també del seu poc pes, que al passar-hi per sobre no les activen. (la canalla que vaig veure mutilada, havien trepitjar alguna mina que al esclatar  els van mutilar).

Sophea Mau, es una ensinistradora de rates, en té una, Beatrice, que és la seva preferida; explica que avança  sobre l'herba que creix abundant a l'època dels monsons fins que detecta la dinamita amagada sota terra, es para , marca la troballa furgant en el lloc exacte.

Nen mutilat

Mines 

      Beneïdes rates.

    

Beneït també Kike Figarelo, jesuïta asturià, nascut a Gijón, que ha esmerçat  tota la seva lluita a Cambotja per acollir aquests nens mutilats , i que ha creat un taller on fabriquen a mida pròtesis per a ells, és conegut com "el Bisbe de les cadires de rodes". Fa temps que segueixo la seva trajectòria.

Tant de bo que en un futur no gaire llunyà, no quedi cap mina a Siem Reap, ni a Cambotja, ni  a cap altre lloc del  món.

Kike Figarelo 

L'arpa i les seves vibracions, 393

GRÀCIA, 2015

Porlalada carrer Verdi, Temple Fushimi Inari - Taisha

Som ja a l'equador de les Festes de Gràcia. Com cada any riuades de gent inunden els carrers per veure els guarniments. Com de costum, els  he recorregut tots i, val a dir que l'enginy dels seus veïns cada any es supera en idees, tècniques i noves tecnologies. Enguany tot surt del reciclatge, fet que abarateix els costos. Inimaginable el que podeu trobar en els guarniments, des de ninots  grans com el buda i la geisha del carrer de Verdi; com miniatures; mostra d'aquestes petiteses, són els pistils de les flors d'aquest arbre de flors japoneses,també del carrer de Verdi, fets amb els filaments de les escombretes d'espart i tintats de negre, desprès cada un manualment  enganxat a la corol·la.

Sostre jardí carrer Verdi

Si jo fos del jurat tindria feina per ser objectiva, molts  són ben originals. La dificultat se salva amb premis complementaris: al millor decorat, al millor sostre , als millors laterals, al millor reciclatge, al disseny. Això fa que el carrer Travessia de Sant Antoni, en tingui tres premis, el tercer premi de carrers guarnits, un segon per original, la torre Eiffel té 14 metres d'alçada i el tercer per els laterals. Visual i didàctic a la vegada el carrer Mozart, MozArt Museum,on veureu quadres de Van Gogh, Boticelli, Dalí, Picasso, Munch, Leonardo, Goya, Sorolla i Tapies. El groc dels gira-sols son grans de blat de moro, La Mona Lisa està feta amb taps de colors de plàstic i el Guernica amb draps grisos estripats, esgarrinxats de gran efecte.

Sortida Travessia Sant Antoni

Sembla que de moments els actes vandàlics són pocs, mica a mica es va educant  a la gent explicant que el treball comporta moltes hores de feina i, s´ha de respectar. Cartells amb català, castellà i angles es veuen enganxats a molts llocs amb explicacions didàctiques.

Carrer Puigmarti, banderoles i escuts

Us convido a fer una passejada per Gràcia, de dia trobareu jocs pels infants i divertiments, a la tarda berenars, jocs de taula i sardanes, a la nit cine a la fresca, havaneres i ballarugues a tots els carrers.

Ja sabeu que a casa sempre hi sou ben rebuts i que el meu balcó és el millor mirador de la plaça del Diamant. 

L'arpa i les seves vibracions, 392

OS DE BALAGUER

A la tornada de Núria, una amiga de la colla, em convidà a passar uns dies a Os de Balaguer, el poble dels seus avant passats. Allí hi té les arrels i la casa, herència dels seus avis; a poc a poc junt amb el seu marit, la han remodelat i adequat  fins a deixar-la còmode  al mateix temps que conserva el seu estil rústic. Parets de pedra gruixudes, que esmorteixen el fred i la calor, en aquesta terra de secà on el clima acostuma a ser rigorós tant a l'estiu com a l'hivern. Tenen cura d'unes oliveres i un petit hort a la riba d'un rieró on conreen vegetals. Davant de la casa l'era on batien els cereals, i ara hi juguen els nèts i la quitxalla veïna.

No coneixia quasi res del poble. Sols l'any 1981 vaig coincidir en uns estudis de psicologia amb Mossèn Xavier Batiste, llavors rector d'Os i al acabar el curs em va regalar un llibret "L'ahir i L'avui de Santa Maria de Cérvoles", on ell recollia llegendes i veritats  documentades des del 1116, quan Ermengol VI, comte d'Urgell conquistà Os de Balaguer i Montassó, i tot el vessant entre Boix i Tragó.

El llibre restà a la meva petita biblioteca i ara desprès de 34 anys, l'he tornat a llegir amb cura per assabentar-me d'on anava a passar uns dies.

Os de Balaguer situat a la comarca de la Noguera, té una superfície de 122 km. i una població de poc més de 1000 habitants censats. El 1964 se li va axixionar la quasi totalitat del desaparegut municipi de Tragó, que quedà anegat per la construcció dels envasaments de Canelles, 1960, el més gran de la conca del Segre, i de Santa Anna, el 1961,  (recordeu Franco i les inauguracions de pantans?)

Expliquen que l'origen del poble es deu a la presencia d'una fortificació musulmana del segle IX.

Amb un Land Rover de segona mà, que trota com un cabirol, els meus amics m'han portat a recórrer tots els voltants: Alberola, Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, Gerb, Ager i part de la zona de Lleida del Montsec, espectacular serralada calcària orientada d'est a oest i que penetra per terres d'Aragó fins a Osca.

Altra sortida al peu d'Els Picons i Montassó.

Visita obligada a l'ermita de Cérvoles, ressenyada en el llibret que portava de Xavier Batiste i, que ell havia document amb bibliografia antiga, sobre narracions, literàries-religioses-històriques, que confirmen una munió de dades reals, com molts noms de llocs, Granja de Cérvoles, la Figuera i, el primer monestir del cister femení de Catalunya fundat cap l'any 1117

ERMITA DE CÉRVOLES

La llegenda explica que l'any 1299 un pastoret amb el seu ramat pasturava pel dominis del terme d'Os, quant una gran tempesta, l'obligà a refugiar-se i passar la nit en una cova, allí a la matinada tingué la visió de la verge, i al desaparèixer aquesta, troba la petita imatge que dóna origen a la capella de Cérvoles. Fins aquí la historia calcada com tantes d'altre de les nostres terres. Però llegint els escrits d' Antoni Peralba i Camarasa, nascut a Os el 1886 i, que ha estudiat a fons Xavier Batiste confirmen que era a mitjan segle XII , més o menys cap el 1173, quan el Monestir de Vallverd de Tragó resplendia per tota la comarca per la seva bona fama i poder. La pau s'esvaí anys desprès ,un dia que baixant de l'orient una multitud armada i a cavall envair el monestir, matà  i arrasà tot el que li venia al pas. Sols els donà temps a enterrar les coses sagrades i la petita verge a un lloc allunyat de la muntanya. Amb el temps, el monestir restà a l'oblit, i es perdre la memòria dels fets .El relat que ara jo no el transcric per llarg, és d'una gran simplicitat, al temps que Antoni Peralta usa un llenguatge de fons que cal tenir en compte, i que aquesta narració és un reflex de la realitat històrica i indica el traspàs jurisdiccional d'aquestes terres poblades de cérvols, de mans del cister a les d'altres poders feudals.

Des del 1964 s'ha lluitat per reconstruir el recinte que estava en estat deplorable, refer la teulada, aixecar parets, refer la façana i plantació d'arbres al voltant

Actualment l'ermita  de Cérvoles, acull peregrins, aplecs,i tota mena d'activitats i fa uns dies ens va acollir a nosaltres, ja que jo no volia marxar de terres de Lleida, sense veure el lloc on el meu amic Xavier, havia documentat els seu treball.

PANTÀ DE SANTA ANNA

M'agrada la història i la geografia i, confirmar in situ sempre que puc, allò que he llegit o estudiat. És una dèria.

El poble d'Os actualment té ajuntament que es preocupa pel  seu desenvolupament, bons serveis agraris i socials i, unes piscines que fan més suportable la xafogor d'aquest dies. Petits i grans s'hi troben durant tot el dia per banyar-se i, a les nits per sopar al seu voltant . Un servei de bar fa el complement  

I aquí acabo la historieta que començà amb Ermengol VI i, ara va camí de l'estelada el 27 S                                                   

LA TRESCA I LA VERDESCA

D'aquest garbuix de fulles què en sortirà? Pot ser l'heura ho envairà tot, ofegant la resta; potser les cintes, esveltes uns dies però que de seguida cauen se'n faran les mestresses, potser el gessamí ens omplirà de flors oloroses, marejadores tanmateix; o bé quatre fulletes , ara mig ofegades, seran dintre de poc una branca de lledoner, la planta autòctona que creix i creix sense aturador i fa una bona ombra on poder llegir o sestejar. La Natura amb la seva bellesa sorprenent, la potència de la vida... No trobeu que és una bona imatge del que la política del nostre país ens ofereix en aquest moment?

LA TRESCA I LA VERDESCA

(fanal en clau japonesa)

Visc en un petit món en el que res no passa. Malgrat tot algun racó, un moviment, qualsevol imperceptible esdeveniment recorda que fora d'aquí hi ha un altre món més gran. És com amb les galàxies sabem que existeixen, que nosaltres som pura misèrie al seu costat encara que ens pensem centres de l'univers I de fet ho som i això no vol pas dir que siguem el més important. La vida a Saifores, ara , per mi és també el centre i tot gira al seu voltant, més enllà dels límits propers. Aquests dies aprofito per llegir molt i fer unes certes vcances d'escriure perquè no tinc prou serenor d'esperit per fer-ho. No us estranyeu si no publico gaire al bloc La connexió a Internet, via telèfon mòbil és fatal i la majoria de cops, quan m'hi poso no hi ha cobertura. M'empipa molt això de prometre l'oro i el moro i que figuri que vivim en plena era informàtica i el més bàsic com és la connexió és el primer que falla. . 

Seguir tu propio camino

Llega un momento, en el cual uno se plantea que debe vivir su propia vida y que ha llegado la hora de formar su propio hogar. Ha llegado la mayoría de edad, la madurez. Los padres inteligentes, entienden que es ley de vida y no se oponen a que su hijo marche y abandone el hogar que hasta ese momento ha convivido (no entro si bien o mal). La decisión se hace de mutuo acuerdo, sin malos gestos, sin rencor alguno, amigablemente. Así es como sucede entre gente civilizada e inteligente. Y eso, que es tan sencillo y que ocurre cada día, debería ser ejemplo, para los políticos de más abajo del río Ebro.

ACTUALITAT,

En pleno verano

Ya estamos en plena diáspora estival. Unos en Saiforas, otros en Nuria, y otros nos quedamos en la ciudad. Yo ya hice mi salida, como siempre, en el mes de junio, esta vez por la región del Tarn en el Midi-Pyrénées, pero he preferido no hacer la reseña de mi viaje (por decepción). No obstante, sigo los comentarios de Mª Dolors, el resto, no se sabe, se perdieron por el camino hace décadas. Por lo que no puedo suponer que su ausencia sea a causa del calor. Simplemente no escriben. Evidentemente están en su derecho, pero sabe mal que la razón de la existencia, en su día de este blog, fue reunir a unos presuntos escritores o por lo menos que intentaban serlo, porque el escritor siempre tiene temas que tratar, opiniones que airear, pero cuando esto no sucede, el blog se queda huérfano y uno, hay momentos, que se pregunta si vale la pena mantenerlo abierto. Pero igual no hagáis caso de mi escrito, que a lo mejor solo es producto de un sofoco a causa del calor que estamos sufriendo. Cuando llegue el otoño y hayamos ganado la independencia, igual todo cambia y el blog resurge de nuevo con gran empuje y vitalidad (siempre es bueno tener fantasías). Hasta entonces que tengáis un buen verano.

L'arpa i les seves vibracions, 391

VACANCES 2015

  

Ja ha arribat a casa, la meva germana des de Burgos, per passar les vacances a Barcelona. Com tenim per costum, iniciem uns dies de descans a Núria, la Vall tan estimada pel repòs que ens proporciona, la natura impactant amb les seves valls i muntanyes, les vaques i els cavalls que pasturen sense immutar-se de les persones que ens hi apropem i, les caminades, això si, cada any més curtes per les limitacions de l'edat, però igual de boniques.

Queralt, Ribes de Fresser i altres pobles per escapar-nos. Així que tanco bloc fins a la tornada

Són les set del matí. Avui m'he llevat més d'hora perquè han de venir a netejar el jardí, endur-se les restes de la poda i altres minúcies que donen fe que els meus fills no acaben d'acabar res doncs els dies tenen un límit que no està d'acord amb les seves voluntats.. És un moment d'aquells que tant m'agraden: encara no se sap com serà el dia i tot sembla nou. El contorn de les coses és com un dibuix xinès, precís i ben delimitat i el frescor de l'herba ben regada ahir a la nit no deixa endevinar si també avui farà molta calor- em temo que sí però cal aprofitar aquest moment. 

Ara arriben els jardiners i les manobres d'entrada de la furgoneta em distreuen uns moments. De seguida m'acompanya el soroll d'abella gegant de la màquina de desbrossar i contemplo els seus moviments de formigues eficients, que van netejant els meus horitzons; és com quan la nostra primera rentavaixelles que feia molt soroll  i m'encantava sentit-lo mentre prenìem cafè i ella rentava els plats. A casa tothom dorm encara. Ja, entremig de les fulles dels arbres el sol s'està obrint pas com em temia.

Estic llegint un llibre de ciència ficció molt bo, en el qual el món sencer queda destruït i mor tothom excepte uns quants que ... bé això és el de menys, però està realment molt ben escrit i les descripcions de la soledat del món sense persones, tan bones que avui mentre encara era jo sola em semblava estar a dins del llibre. No cal dir que aquesta sensació ja s'ha esvaït i a penes sento el remor de la piscina en mig de la desbrossadora, la segadora i el bufador de fulles. Després d'aquests últims dies de Festes Majors i fonda al complet, ara aprofito per llegir i llegir tot el que he anat acumulant durant l'hivern que a penes si podia acabar amb el que el Borja ens anava anomenant.·Tota la vida això del llegir per a mi ha tingut una imatge: un trineu que corre i corre en mig de la neu fugint d'uns llops que l'encalcen i als quals van llençant tot el que tenen a mà per espantar-los. Suposo que ve d'una descripció al Gösta Berling de Selma Lagerlöf, barrejada amb alguna de Tolstoi o un altre escriptor rus. En aquesta mena de somni jo sóc un dels llops que pesco llibres i me'ls vaig empassant a mesura que puc mentre segueixo corrent per trobar-ne més. En Juli ho tenia molt clar i sabia que la única forma d'aconseguir que "parés quieta" era duent-me llibres i més llibres que jo devorava àvidament mentre es cremaven les sopes, la pols s'acumulava en els prestatges i els nens anaven fent de les seves. És una sensació que em fa venir salivera només de pensar-hi. Us deixo i me'n vaig a llegir amb el brunzir de les màquines de fons però que no m'afecten (és com quan sents plorar un nen petit i no és teu). Fins demà.

L'arpa i les seves vibracions, 390

GIACOMO PUCCINI /  DANTE ALIGHIERI

GIANNI SCHICCHI

Donat que ahir va ser un dels dies més calorosos, vaig agrair al vespre la retransmissió  de TV per el segon canal,  des del Teatre Real de Madrid de  l'opera  GIANNI SCHICCHI  , una peça de Puccini, fresca, divertida, curta i intranscendent , que ens va fer passar una estona divertida.

Gianni Shiller és poc coneguda , forma part de la trilogia, que va escriure Puccini , juntament amb Suor Angelica, i Il Tabarro

La idea de tres operes  d'un sol acte cada una, per ser representades en una mateixa nit, se li va ocorre a Puccini en el període immediatament posterior a la conclusió de Tosca. Els tres temes ,contrastats entre si, haurien de ser referents  de l'Infern, del Purgatori i del Paradís de Dante Alighieri, els tres camins que ens mostra en la Divina Comèdia.

 De fet però sols Schicchi es troba reflectit en el càntic XXX de l'Ínfern, on Dante imagina als de paraules falses, de persones i de monedes, entre ells està Schicchi que per guanyar una mula, falsifica tot el que cal, com canten els tercets encadenats. No obstant és una opera còmica . Les altre dues no tenen representació directe en la Divina Comèdia  però cal trobar el contrast: Il tabarro és una historia sòrdida i desesperada, mentre Suor Angelica és una tragèdia que deixa oberta la porta a l'esperança.

L'acció de Gianni Schicchi passa a Florència, el 1299. Els parents d'un tal Buoso Donati, que ha mort fa uns minuts, els congrega a tots com a rapinyaires per cobrar la seva part d'herència. Al enterar-se que el difunt ha deixat la seva fortuna a una institució benèfica, per fer-se perdonar els seus pecats, es revelen i ordeixen la trama de fer un nou testament amb l'ajuda d'un brivó, que és Schicchi, que disfressat es fa passar per Donati, mig moribund al llit.  Un notari cridat in extremis,  pren nota del canvi que vol fer. La farsa és plena d'avarícies i trucs,  on el tal  moribund dicta un nou testament deixant als familiars, sols els florins i poca cosa més i,  la part més gran de finques i terres  per a ell.

Conegudíssima l'ària que la seva filla Lauretta , li canta per embadocar-lo perquè la deixi casar amb el seu xicot: Oh! mio babbino caro ( "Oh mi querido papaito").  Finalment uns queden estafats i  Schicchi ara molt ric, deixant casar la seva filla, amb Rinuccio el seu amor secret.

Fins aquí el que va donar la nit. Si aneu a Florència no us deixeu perdre a la Galeria dels Uffizi , el quadre de Botticelli   "el mapa de l' infern ", on descriu l'infern de Dante amb els diferents nivells als quals es baixa depenent del pecat comés.

No us quedeu tristos, Us deixo amb els versos en italià que diu al final el trapella de Schicci:

" Per questa bizzarria /m'han cacciato all'inferno... e cosi sia; / ma, con licenza del gran padre Dante, / se stasera vi siete divertiti.../ concedetemi voi... l'attenuante!"

Una vegada un poeta que va saber fer atractiu el moviment de les formigues i ho va deixar escrit amb lletres i amb un grafisme, que ha quedat per sempre més a la historia de la literatura.

LA GTRESCA I LA VERDESCA

Aquella pilota que em vigila sota qualsevol matoll. A que és inquietant?

Sovint em pregunto per la difusió i el contingut del bloc i arribo a conclusions diverses segons els dies. He d'escriure el que sé que pot interessar per la seva "universalitat"? m'he de dirigir a algú en concret? he de tirar al dret i escriure el que em ve de gust en un moment determinat? Preguntes sense resposta o amb moltes respostes possibles. Avui a La contra de la Vanguàrdia hi ha una entrevista amb Jim Groom, pedagog i expert en alfabetització digital que m'ha interessant perquè respon a moltes d'aquestes qüestions que em plantejo. Diu que en l'era Gutemberg (la nostra) s'ens va educar en la convicció que només mereixia ser publicat allò que era d'interès per a una gran audiència i que ara, en l'era digital, tot és publicable perquè tot té cabuda en la biblioteca de Babel somniada per Borges. I sí, qualsevol fet, qualsevol observació pot tenir interès per algú si ja l'ha tingut ja per al que la publica. Es tracta de compartir. Potser ningú no en farà cap comentari, potser a ningú no li canviarà la vida, però mai ho saps. A mi mateixa, a vegades m'ha sorprès que algú em digui: sí, ja sé de tu perquè vaig llegint-te al bloc. I són persones que mai no en publiquen cap comentari però alguna cosa hi deuen trobar quan, de tant en tant, em busquen (i us busquen, estimats con-blocaires). Potser un dia una resenya de música, o un fet cinematogràfic, un racó de món, o la vida dels ocells o el temps que fa.. Resulta, un cop més, que no és tan important el que dius sinó si ho saps explicar bé. Bufa quin repte! Ara sí que l'he feta bona: saber fer atractius els moviments de les formigues o el brandar de les branques del xiprer!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Contradiccions, o no.

A l'hora fresca en que només els ocells criden la meva atenció, sembla que tot sigui pau. De mica en mica, la cosa canvia. Ara els gats, ara un nen, ara una trucada... la roda es posa en moviment uniformement accelerat fins arribar a una mena de paroxisme que rarament cesa. Allò que l'energia no desapareix sinó que es transforma es converteix en axioma. acaba en un espai i es desplaça a la taula dels esmorzars, d'aquí  passa a la piscina o al tros enormement atractiu per prohibit , per jugar a futbol. I si s'atura, és perquè em cal aixecar-me i fer-los fora de la televisió i la maleïda Disney chanel. Uf, Uf, Uf. Llegeixo novel·les de tiros i lladres que durant l'hivern he anat acumulant i no acabo de situar-me; no sé si són lladres o serenos i així és molt difícil fer-se'n càrrec de l'acció. De lectures més interessants ni parlar-ne. Dec ser jo, però abans tenia més capacitat d'aïllament o potser és que tots han crescut i fan més soroll o em posa més nerviosa la seva dispersa manca d'activitat productiva. Ja sé que després els trobaré a faltar però... El que té de bona la cosa és que els lliga una mena de xarxa d'interessos comuna i que per a ells, vull creure que l'estada aquí és bona. Jo, però he de fer esforços per amagar o assuaujar la vena d'àvia rondinaire amb mals costums d'ordre, neteja i temps a mesura. Em miro la pedra del memento mori que com sempre m'acompanya i em poso les oller de color de rosa. I a viure que són dos dies.

LA TRESCA I A VERDESCSA

EN UN DIA QUALSEVOL

El margalló, ventalls de brisa

que en la calor ens encisa

Passin, senyors, passin que aquí veuran meravelles; una casa en la qual tant hi dormen deu com tres dotzenes, uns dinars i sopars que mai se sap per quants han de ser (i arriben, amb ajut del rebost sempre ben assortit), una piscina que buida centenars de litres d’aigua en esquitxades cada dia, pilotes que em miren, dissimulades a sota de qualsevol peu de matoll i xiulen despistant perquè ningú els doni un cop de peu que l’envií a les quimbambes, cables d’ordinador per totes bandes, vasos buits, bruts, al costat de la pica en qualsevol moment del dia, un gat adoptat que s’està apoltronant per moments i abans caçava i saltava i, planant per sobre de tot com una ombra amenaçadora, les històries familiars antigues que van sorgint dels munts de papers que, pacientment, la Meri va desvetllant del seu caos de lustres. Vet aquí el panorama que m’envolta i no entro en més detalls domèstics molt avorrits. Amb els anys he après a no veure segons què, a no parlar segons quan i a no dir amb paraules el que no cal. També podria afegir que llegeixo el diari amb distanciament; o sigui un llegir sense treure’n conseqüències i esperar d’on caurà el set de nou que va pujant. Sembla un comportament d’aquells xinesos, claus de  la saviesa. I així van passant els meus dies que en el fons no estan pas tan malament. A sobre, avui bufa una brisa molt consoladora.

L'arpa i les seves vibracions, 389

                                CATCAFÈ

Vaig néixer i encara visc en el barri de Gràcia. De fa uns anys està de moda per diverses raons:   la  vida cultural, a traves de petits teatres, centres de lleure, escoles de música, cines Verdi i Teatre Lliure . Botigues de disseny en roba, calçat i tota mena d'articles  imaginables.  L'altra cara és l'oci nocturn a les seves places,  el denominat" Botelló" on les cerveses i l'alcohol de tota mena garanteix una nit de gresca amb els amics a l'aire lliure, places del Sol, Diamant, Virreina.

De fa mesos, els caps de setmana, davant de la l'estació del Metro Fontana, un para-sol cobreix una taula on  l'associació  Gats de Gràcia, sensibilitzen i fan propaganda per donar-se a conèixer; per treure dinerons venen tota mena de petits objectes sempre amb un gat com a mascota: pòsters, clauers, calendaris, bossetes, etc. També recullen donatius.

Ara donen un pas endavant i  ofereixen una oferta única a Barcelona, Catalunya i Espanya.  Des d'ara la febre pels gats tindrà un impacte més comercial a Gràcia amb una iniciativa pionera que fa setmanes es deixa veure en forma de pancarta en un local del carrer Terol.

El dia 15 d'agost al carrer Terol (al costat d'on hi ha el Teatre neu), a tocar de la plaça Revolució, s'obrirà el primer "CATCAFÈ".

 Sota el nom Espais de Gats, dues sòcies, una txeca i una catalana, han impulsat aquest espai com a escola animalista i centre d'adopcions, a imatge i semblança d'experiències a Taiwan, Japó o Europa. Les impulsores estan en ple procés de difusió de l'estrena a través de les xarxes socials. "El nostre local és únic a Barcelona. Et podràs relaxar amb el ron-ron dels nostres gats mentre et prens un cafè, un te o un refresc", diuen. La Tereza, precisa que el lloc serà "super tranquil". "Hi haurà doble porta i els gats tenen prohibit entrar a la cuina.

Hi esteu tots convidats, dia 15 d'agost, inici de la Festa Major de Gràcia.

Hi

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                    (aquest no és un més dels nostres)

Ressaca

Ahir va ser la Festa Major. A casa només érem deu i a la casa del costat sis més. Entre tots es va formar una mena de falansteri o barrija-barreja en que es van crear unes aliances indestructibles i a vegades sorprenents. Tot el dia la piscina va ser una atracció més de la festa, la cuina un no parar i el bar del poble un assortidor de gelats, coca-coles, tòniques i cerveses, ben barrejat en un boti-botin i uns "caballitus" que enguany han fet acte de presència al poble. Tot això cuit a 40º de temperatura i els xiscles dels més petits que encara no tenen la veu impostada. Jo vaig anar gairebé tot el dia sense els audiofons per salvaguardar la meva malmenada capacitat auditiva. La nit, amb bany a la piscina inclòs mentre la resta jugavem al rumy, va tenir com a tret característic que els nens van dormir a on no tocava, segons aquelles aliances de què us parlava. Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s'estimen!

Avui, uns estan enfitats, els altres tenen son i les seves consequències, i qui més qui menys, va d'una cadira a un banc amb la cara desencaixada.

Jo estic tan fresca i no sé si per dinar fer una olla de camamilla i deixar-me d'espaguetis i pollastre arrebossat.  I fer una bona migdiada, és clar! Sembla que bufa una mica d'airet.