EN UN DIA QUALSEVOL
El margalló, ventalls de brisa
que en la calor ens encisa
Passin, senyors, passin que aquí veuran meravelles; una casa en la qual tant hi dormen deu com tres dotzenes, uns dinars i sopars que mai se sap per quants han de ser (i arriben, amb ajut del rebost sempre ben assortit), una piscina que buida centenars de litres d’aigua en esquitxades cada dia, pilotes que em miren, dissimulades a sota de qualsevol peu de matoll i xiulen despistant perquè ningú els doni un cop de peu que l’envií a les quimbambes, cables d’ordinador per totes bandes, vasos buits, bruts, al costat de la pica en qualsevol moment del dia, un gat adoptat que s’està apoltronant per moments i abans caçava i saltava i, planant per sobre de tot com una ombra amenaçadora, les històries familiars antigues que van sorgint dels munts de papers que, pacientment, la Meri va desvetllant del seu caos de lustres. Vet aquí el panorama que m’envolta i no entro en més detalls domèstics molt avorrits. Amb els anys he après a no veure segons què, a no parlar segons quan i a no dir amb paraules el que no cal. També podria afegir que llegeixo el diari amb distanciament; o sigui un llegir sense treure’n conseqüències i esperar d’on caurà el set de nou que va pujant. Sembla un comportament d’aquells xinesos, claus de la saviesa. I així van passant els meus dies que en el fons no estan pas tan malament. A sobre, avui bufa una brisa molt consoladora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada