LA TRESCA I LA VERDESCA

            

En un anar i tornar ràpid gràcies a l’AVE, dissabte vaig ser a Madrid per anar a l’enterro d’un cunyat.

            A migdia, un cop acomplertes les obligacions i devocions, teníem (vaig anar amb el Jordi) unes hores lliures que varem aprofitar a bastament. Al Tyssen hi havia una exposició “Gauguin i el viaje exòtico”. Ens van donar hora d’entrada a les 15’15 i vam aprofitar per dinar allí mateix. L’exposició bé, és clar, encara que no hi havia molts quadres. Vaja, sí que n’hi havia, però també molts d’altres pintors (Rousseau amb un de magnífic, Matisse, Nolde, Pechtein, Derain, Macke, Klee, els Delaunay etc) que com ell o a la seva ombra s’havien vist temptats per l’exotisme d’uns paisatges no civilitzats, diriem (per exemple els Delaunay Espanya). A mi, aquestes comparacions m’agraden perquè trobo interessant la manera pròpia en que cada artista s’expressa de forma individual a partir de premises semblants. En aquest cas, a més a més, es fa evident la nova modernitat que aquesta concepció de l’art va representar. En les obres hi ha no només allò que va amb l’obra sinó totes les possibilitats i suggeriments de les que vindran després.

            A continuació una bona passejada, comprovant com a Madrid han sabut conservar bars, restaurants, cafès i botigues sense la mania demolidora d’aquí. I després, com que el tren no sortia fins les 19’45 vam acabar al Reina on hi havia una exposició de Marie Blanchard (us en parlaré en un altre moment per no allargar-me més) que m’interessava veure i que va ser acompanyada de visita una mica de metge a no sé quantes sales més. Qui es pot resistir a entrar quan hi passes?

            Tot i la meva comprovada resistència en visitar Museus la sessió va ser forta. Per entonar-nos ens varem anar a prendre unes cerveses i unes braves i a comprar dos bocates de calamars pel viatge de tornada. Els calamars van acabar la feina d’atapeïment però sense conseqüències.

I colorín, colorado, el viatge se ha acabado. Un altre AVE per l'Olga

Avui es un dia molt trist. Ha mort la nostra gran dama del teatre: Anna Lizaran. Quedaràs per sempre més en el nostre cor per les teves grans interpretacions que  tan generosament ens vas regalar.

Rafel.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                              Ja us ho dic jo, és La Paloma. Però perquè en van dir així?

LA TRESCA I LA VERDESCA

            Andrei Roublev

Ahir a la Filmoteca, dins el cicle Per amor a l'art, un altre memorable film, d'Andrei Tarkovski, que com el seu nom indica era rus. Jo no coneixia res d'ell però vaig quedar fascinada. És una llarguíssima pel·lícula basada en la vida del pintor d'Icones Andrei Roublev, un artista nascut el 1360 aprox. i mort el 1428. Aquesta mena de biografia serveix d'excusa per presentar la terra i el seu moment, l'época de les rivalitats entre els Princeps que governaven els territoris, i les invasions tàrtares. Amb tot això, Tarkovski creà una epopèia en tot el sentit de la paraula, d'una bellesa i poesia difícils de superar. La terra rusa, la pobresa, les estretors, la vida duríssima d'aquells temps, les creences, el paisatge, el fred i la  mortal magnificència de la neu, l'art i la vida. La tercera part, en que es fon una campana enorme per a l'església és absolutament esplèndida. 

El pintor es un dels millors artistes del seu temps. Recordo perfectament les seves icones a la Galeria Tretiakov a Moscú, amables i suaus, ben allunyades del hieratisme del gènere. També recordo els frescs de la petita catedral d'Andronikov també a Moscú. 

Quant al director de la pel·lícula va ser Lleó d'Or a Venèzia amb el seu La infància d'Ivan . Molt vigilat per les autoritats russes per si no seguia les normes del Partit, va patir innombrables problemes. Cansat d'aquestes dificultats se'n va anar a Suècia on va poder rodar Sacrificio, amb la qual va guanyar quatre premis a Cannes el 86; premis que no va poder recollir per estar molt malalt de càncer. Va morir poc després a París.

I si voleu la seva filmografia :

• La infancia de Iván (Ivánovo detstvo) (Иваново детство) (1962)
• Andréi Rubliov (Андрей Рублёв) (1966) — Biografía del pintor medieval Andréi Rubliov.
• Solaris (Solyaris) (Солярис) — (Basada en la obra de Stanisław Lem) (1972).
• El espejo (Zérkalo) (Зеркало) (1975).
• Stalker (Cталкер) (también conocida como La Zona en algunos países de habla hispana; con guion de Arkadi y Borís Strugatski), a partir de su relato Pícnic junto al camino, también publicado como Pícnic extraterrestre (1979).
• Borís Godunov , filmación de su puesta en escena de la ópera de Músorgski dirigida por Claudio Abbado (1982)
• Tempo di viaggio (1983) — Televisión.
• Nostalgia (Nostalguíya) (Ностальгия) (1983).
• Sacrificio (Offret) (1986).

Com a anecdòtic, dir que el Tren D'Alta Velocitat Moscú-Vladimir es diu Andrei Roublev.

LA TRESCA I LA VERDESCA

         foto meva als sis o set anys. És molt dolenta però és de les poquíssimes que tinc i m'és particularment cara.

QUAN UN BOSC CREMA, ALGUNA COSA TEVA ES CREMA.

Ahir va tancar portes la llibreria Catalònia.

Després de més de 88 anys de la seva obertura i amb 82 anys d’activitat a la Ronda de Sant Pere 3. Després d’haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador, un conflicte immobiliari, la Llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes.

L’actual crisi, més accentuada al sector del llibre, ha generat una devallada de vendes els darrers quatre anys, que en les nostres circumstàncies i condicions, han fet impossible la continuïtat de la llibreria.

Això és part del comunicat emès per la llibreria per donar compte del tancament. Una porta gran es tanca i una de més petita (o al revés, no sé) s'obre: la de la nostàlgia. La d'anar amb el meu pare els dissabtes a la tarda a "veure què hi ha de nou", la d'escoltar noms i gents que aviat van ser tan coneguts com els coneguts de debò, la d'escollir un llibre nou i anar fins a casa amb el dit posat en una pàgina que m'havia cridat l'atenció, la de submergir-me en un altre món i no sentir ni gana, ni son, ni res més que allò que desplegava al meu davant. La llibreria Catalònia, sempre es va dir així encara que es canviés el nom, era la casa encantada on vivien els amics : Peter Pan, Cèlia, en Tom,...i on també hi havia malvats, fantasmes i éssers dolents que em deixaven  deliciosament esporuguida. I més i més amics i amigues que van anar creixent amb mi, educant-me, ensenyant-me, fent-me plorar i riure, emocionant-me, ensenyant-me a viure. Adéu Catalònia, casa meva, per sempre en el record com tantes coses ja.

L'arpa i les seves vibracions, 252

RUSALKA

Els Reis m’han deixat una entrada, per veure l’òpera Rusalka al Liceu. Llibret del poeta txec Jaroslav Kuapil i música d´Antonín Dvorák. Versió escenogràfica agosarada i impactant d’Stefan Herhem, segons sembla el millor escenògraf mundial actualment.

El nom de Rusalka prové de la mitologia eslava, que vol dir esperit de l’aigua que viu en llacs i rius. És una figura de contes de fades , com “La sireneta” d’Andersen i,” l’Undine” de La Motte Fouqué.

L’ambient màgic del primer i de l’últim acte està meravellosament aconseguit, té algun regust de Wagner, però sobretot és una obra txeca, amb una gran sensibilitat per l’art popular. La música difícil, és una barreja d’impressionisme i records d’expressionisme. El cant de cada personatge però va precedit, per un leit motiv (Wagner); el de Rusalka, és uns acords d’arpa de gran bellesa. L’ària més coneguda, la “Cançó de la lluna” que canta Rusalka, per demanar-li la converteixi en un ser humà, perquè pugui obtenir l’amor d’ El Princep, personatge que cada dia és banya en el llac.

Fins aquesta nit, és una òpera totalment desconeguda per mi. Segons l’explicació que ens fan abans d’iniciar-la, en el Foyer, fa 48 anys que no es representa en el Liceu, degut a les dificultats orquestrals i al mateix temps a la dificultat de trobar veus que puguin cantar-la. Feliçment aquest any han coincidit la possibilitat de superar els dos obstacles, a més de sumari la escenografia de Heike Scheele. No es pot demanar res millor.

Cantada totalment en txec, Klaus Florian Vogt dóna la veu al Princep, Camilla Nylund a Rusalka, Emily Magee a la Princesa estrangera, també hi ha una bruixa, tres nimfes i molts altres personatges que es mouen contínuament per l’escenari. Si voleu gaudir de part de l'escenografia de Herhelm, busqueu a Google: Rusalka al Liceu.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Acabats els fastos, les feines i les mandres ja torno a ser aquí, a punt pel que vingui. Com que avui no tinc gaire temps, aquí va un verset fet el dia de cap d'any a la tarda, precisament.

Cap d’any

La pau de l’hivern

és un silenci blau

entre les branques de l’avellaner.

Un sol  net que escalfa

deixant passar, de tant en tant,

un raig de fred.

És un avió que escriu

una carta a l’infinit

amb ratlla blanca;

ocells que busquen, sense piular,

mentre una tórtora els acalla.

La pau de l’hivern

és un llibre en mà i la llar encesa,

escoltant la tarda

que callada, passa.

L'arpa i les seves vibracions,251

Tradicions entranyables

ELS PASTORETS de Josep Mª Folch i Torres

En la nostra infantesa anàvem al Centre Moral Instructiu de Gràcia, creat el 1869, al carrer Ros de Olano,9, a veure sarsueles, obres de teatre i com no… Els Pastorets. Ara regida l’entitat per gent nova i engrescada s’ha quedat amb el nom de “El Centre”, (títol més modern i amb menys moralina)

El diumenge vaig veure la posada en escena de “Els Pastorets”, gaudint de les aventures dels pastors, en Lluquet i el Rovelló, i del magnífic text de Folch i Torres. Aventures i desventures de Satanàs i Lucífer amb els pastors que feren la delícia dels nens que omplien el teatre, danses de les Fúries i com a novetat, en el moment de caure el dimoni a un furat, suposadament les calderes d’En Pere Boter, convidaven a tots els menuts a anar amb ells, i així tota la quitxalla anava caient per una rampa avall, amb gran xivarri, acompanyats per les Fúries totes vermelles, per sortir desprès per una porta lateral més feliços que un gínjol. Els àngels Gabriel i Miquel, pastors, i la cova amb Maria, Josep i l’Infant, coronaren una tarda nadalenques, plena de rialles, nadales i família.

Com que ja ens vindrà un any dur, benaurades siguin aquestes estones de gresca per iniciar el 2013.

Vaig acabar el 2012 amb el nª 250 de les meves aportacions, avui inicio una nova etapa amb el 251, gràcies novament Mª Dolors (i Meri) per crear el Blog i mantenir-lo amb tanta constància amb les teves trescades i enigmes.

SEGUINT UN ESTEL o trescant en camell

Els Reis van cap a l'Orient

Un d'aquests criats dels Reis sóc jo. Com que la foto de la setmana no es pot programar us la poso com a entrada al bloc.
Es al Sahara, al Marroc, l'any 1999.
El desert enyorat, qualsevol desert, el panorama més corprenedor que es pot trobar. En ell hi ha la calor més espessa, el fred intens, el misteri, les seves gents rialleres i secretes, qualsevol possibilitat, la sensació d'allò que mai s'acaba i la llunyania, el silenci, la pau, la fondària, el so del vent en la sorra, la sorra que es trasllada creant formes noves, la vida ínfima que es palesa de cop en una petitíssima planta, un escarbat..., la lluna en l'infinit, els estela a les mans,,,
Com va dir Calder: qui no ha vist una duna no coneix la corba.

L'arpa i les seves vibracions, 250

Per a tots vosaltres llegidors del blog i els vostres estimats, un BON ANY 2013, tot demanant siguem capaços d'aguartar tot el que ens vingui de fora i de dins.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta nit penso llençar a les escombraries l'any 2012. No serveix per a res i ha sigut dolent.

AMB TOTS ELS DESITJOS DE FELICITAT PEL NOU 2013, UNA ABRAÇADA COL·LECTIVA.

Demà me'n vaig a Saifores; o sigui vacances de bloc fins després de Reis.

PANEM ET CIRCENSES

ITALO CALVINO

Us vaig dir que m'havia inscrit a un curs de lectura. El proper día 16 de gener hem de comentar EL BARÓ RAMPANT d'Italo Calvino (1923/1985). Jo, de Calvino només coneixia LES CIUTATS INVISIBLES i SI UNA NIT D'HIVERN UN VIATGER que no he llegit però que m'agrada molt el títol. Resulta que ha fet molt i ha escrit més. Fins i tot he trobat que a finals dels anys seixanta, a París, va frequentar Raymond Quenau i coneix a altres membres del grup Oulipo -ouvroir de littérature potentielle-, com Georges Perec ¿recordeu quan ho varem treballar tot això?

Com que segons la documentació que vaig buscar, aquest llibre forma part d'una trilogía, els he llegit tots tres. I no us podeu ni imaginar com n'he gaudit. El primer: EL VESCOMPTE MIGPARTIT; el segon: EL BARÓ RAMPANT i el tercer: EL CAVALLER INEXISTENT.
Amb un agudíssim sentit de l'humor i jugant amb la fàbula ens fa una descripción molt atinada sobre l'esser humà i la seva recerca d'allò que justifiqués què fa en el món.
EL VESCOMPTE MIGPARTIT, Medardo de Terralba, va quedar partit en dos lliutant contra els turcs. Les dues meitats van continuar vivint, una d'elles la part bona i l'altra la part dolenta. Tots dos vescomptes és fan carregossos per a la gent que ha de viure amb ells, demostrant que l'home és alguna cosa més que la suma de dues meitats.
EL BARÓ RAMPANT, Cosimo Piovasco di Rondò, es va enfadar amb la seva familia quan tenia dotze anys, es va enfilar a un arbre i no va baixar mai més. La seva vida allà dalt i el seu allunyament dels altres li va permetre conéixer, aprendre, estudiar, estimar, ajudar i preocupar-se pels homes més que si hagués estat al seu nivell.
EL CAVALLER INEXISTENT, Agilulfo Emo Bertrandino de los Guildivernos y de los Otros de Corbentraz y Sura, caballero de Selimpia Citerior y Fez és un ésser dins d'una armadura. A dins no hi ha res, tot és façana, com tanta gent que hi ha al món.

Si no els heu llegit, us els recomano vivament.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquests àngels que avui poso a la foto de la setmana i que van sortir molt malament a la Nadala audiovisual, són el prime regal que li va fer el meu pare a la meva mare. Anaven sobre una capsa de bombons de can Llibre i Serra on sempre més es van guardar. Ara els tinc jo.

A Nüremberg es continuen fen figuretes i joguines de fusta d'aquest tipus i ara valen un ull de la cara. Jo, aquests, em passa com a l'Olga Xirinacs amb els seus àngels: em fan molta gràcia. Són coses d'aquelles que estan molt més enllà del seu significat primigeni. 

En aquesta foto els falten les espelmetes.

ENIGMA DE LA SETMANA

AQUEST COP CAL SABER EL NOM DE LA CASA I EL DE L'ARQUITECTE QUE LA VA FER. Les vaguetats no s'hi valen.

L'Enigma de la Tresca

Nicolàs Forestier va ser un arquitecte paisatgista francès a qui van encarregar la remodelació de la muntanya de Montjuïc per condicionar-la per l’Exposició Universal de 1929.

            L’escala, enigma d’aquesta setmana, és part d’aquesta obra i està, com bé va dir en Rafel, a l’Avinguda Forestier que va de la Guàrdia Urbana, al carrer de Lleida fins darrera del Poble Espanyol. Hi ha diversos trams decorats en aquest estil que es pot qualificar d’inspiració àrab.            Forestier va tenir molts encàrrecs a Barcelona i va treballar amb Rubió i Tudurí, arquitecte català que també es va especialitzar en el paisatgisme. Col·laborador seu va ser el ceramista Llorens Artigas, autor, a títol d'exemple, d'aquesta font en els jardins de Laribal en aquest tram del Parc de Montjuïc.

            Forestier és també l’autor dels jardins del Parc de Maria Luisa, fets com a marc de l’Exposició Iberoamericana que també es va celebrar el 1929, a Sevilla.

            Els jardins de Montjuïc, mai prou ben coneguts, van tenir molt èxit i la jardineria ornamental es va posar de moda. Hi ha innombrables exemples de jardins particulars inspirats en els de Forestier i Rubió.

            El ceramista Josep Llorens Artigas va crear uns jardinets d’interior,  amb plantes de creixement limitat, també d’inspiració Forestier-Rubió. Se’n coneixen divuit. Estan signats Dufy-Artigas (Raoul Dufy-Josep Llorens Artigas). La família Rubió és propietària d’un d’ells.

La Tresca premiarà el guanyador de l’Enigma, en Rafel, amb un petit test amb una planteta mediterrània perquè la faci verdejar, en record de la seva infància oxigenada pels aires del Parc de Montjuïc. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Un cop fagocitats els brous, els canalons, els pollastres i els torrons, només la son va encara coixa. Tan sols falta el cap d'any i la cua i els Reis que són el millor. Ja em perdonareu però per uns dies, el bloc serà o no serà, veurem perquè estaré a Saifores fins el 5, i allí, Internet és un misteri-. Trobo curiosa aquesta adicció. No hi sóc però us trobo a faltar.                                      

L'arpa i les seves vibracions, 249

Torna NADAL amb la seva alegria,

Torna Nadal amb la seva dolçor

Torna la NIT resplendent més que el dia,

Torna el misteri d'un DÉU fet nadó

Per a tots els lletraferits i, els que entreu al nostre blog, molt Bones Festes i, el desig d'un Any Nou, tot i que es preveu difícil, que almenys millori una mica.

TRESCADA NADALENCA

L'arpa i les seves vibracions, 248

CONTES I MÚSICA

Avui  diumenge al matí, a l’Auditori en un concert previ a Nadal, els contes  de la nostre infantesa posats en música, per grans compositors.

Ha començat amb la Obertura de Hansel i Gretel,  d’ Engelbert Humperdinck, alemany, que havia estat assistent de Wagner, va escriure aquesta òpera a partir d’una petició de la seva germana , perquè posés música a una petita obres de teatre. Tot i estar escrita en un estil melòdic i rítmic molt semblant al de Wagner,es tracta d’una obra divertida i lleugera que destaca per l’ús inspirat de melodies populars i cançons infantils.

Serguei Prokófiev, va escriure el 1946, La Suite núm. 1, op 107, La Ventafocs.  Aquesta història, comuna a diferents culturals i tradicions, va inspirar al compositor rus, un gran ballet romàntic, fidel a l’original de Perrault. Escrit a partir d’un encàrrec del Teatre de Kirou, es va estrenar amb gran èxit a l’escenari del Bolxoi el 21 de novembre de 1945.Música joiosa i d’una gran inspiració melòdica. Estructurada en vuit parts titulades: Introducció. El ball del gat. Baralla. La fada i l’hivern. Masurca. La ventafocs va al ball. El vals de la Ventafocs i Mitjanit, que recullen l’essència dels sentiments que Prokófiev va voler abocar em aquesta partitura: el triomf de l’amor com a força capaç de vèncer tots els obstacles.

Escoltem desprès de  la de Prokófiev, una altre versió de La Ventafocs , una suite extreta d’un ballet  de Johann Jr. Strauss, que va començar a escriure-la poc abans de morir, ja septuagenari, però que no va tenir temps d’acabar , una tasca que va completar en el 1900 Josej Bayer. També estructurada en quatre parts: Obertura, Vals, Masurca i Galop. Relat que ha acabat esdevenint un veritable paradigma social i que el calendari nadalenc fa pujar indefectiblement als escenaris.

Poca entrada a l’Auditori, potser tothom té altres cabòries, caldrà veure com va el 2013, amb els preus un xic més elevats.

LA TRESCA I LA VERDESCA

    

 Sabeu com es diuen els dibuixets que cada dia guarneixen la pàgina de Google a l'obrir-la? Se'n diuen Doodles. Cada dia canvien i alguns són animats. Sempre tenen a veure amb un fet del dia, una conmemoració... Cal fixar-s'hi bé (com en tot i sempre) i si tenen una fletxeta, dissimulada o evident, clicar-la. Per exemple el de l'altra dia, dijous, amb la caputxeta és un conte sencer molt divertit. Podeu veure'ls si cliqueu a Google doodles. N'hi ha de ben bons i d'altres no tant, (com en tot i sempre).

     I si voleu quedar "epatufiés" busqueu Google instal·lacions. Tens, jo almenys la tinc, la sensació que hi ha vides paral·leles- res a veure amb Plutarc- que només tenen lleugeríssims punts d'intersecció. Ens semblava que el que havien vist els nostres pares o avis era una part importantíssima de la història del món i ara, només que mirem una mica enrere les nostres pròpies vides ens allunyem a anys llum. Cap als anys 80, segons com llunyíssim i segons com aquí mateix, vaig tenir en mans un ordinador per primer cop... i ara em costaria prescindir-ne. Això deu formar part de la teoria de la Relativitat, no?
   Totes aquestes reflexions m'agafen tot fent el brou de Nadal i rostint els pollastres. Carpe diem.

  AH, I NO DEIXEU, DEMÀ, D'OBRIR EL BLOC. 

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA SETMANA

Naturalment, l'autor del poema és Joan Salvat Papasseit. El mural està situat en una paret mitgera del Passeig del Born gairebé a tocar del Passeig Picasso.

Quan a l'il·lustrador va ser Josep Obiols, amic seu i el llibre La rosa als llavis. Encara , però hi va haver un llibre pòstum, de poemes trobats a sota el coixí quan va morir i uns quants de dispersos, editats per Óssa Menor.
I per a premiar-nos a tots els lletraferits :
                                                               

Així la rosa enduta pel torrent,

així l'espurna de mimosa al vent,

la teva vida, sota el firmament.

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

Conegudíssimes escales que heu vist milers de vegades. On són? Qui n'és el seu autor? La seva obra a Barcelona és imponent.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Entre les moltes notícies que avui lluitaràn per a no deixar-me dormir, destaco:

1. ·        Les armes als EE UU. Tan sols un botó de mostra: el que cal és armar els mestres.
2. ·        Les vacunes de la polio al Pakistà s’han convertit en moneda política de primer ordre i de les persones d’aquest programa (metges, infermeres, etc), els talibans se n’han carregat 9 en aquest últims 3 dies.
3. ·        La reforma educativa que no s’atura i que, a més a més costarà 100 milions d’€ (ja serà més).
4. ·        Potser l’ampliació de la zona comercial de la T1 que compten que deixarà 119 milions més es fa pel motiu anterior. Angelets!
5. ·        I una de molt bona: a la Cecilia Gimenez (la de la “restauració” del Crist de Borja li ha fet un contracte (ja signat) l’empresa de publicitat Mil Vueltas, com a Directora d’art. No cal donar-hi mil voltes, l’empresa mai no trobarà amb tan pocs mitjans una repercussió tan gran de la seva inversió. La subjecta activa diu que li han tornat la il·lusió i les ganes de seguir creant. Em permeto de llençar un crit apremiant: esglésies del món, tanqueu les portes! Si sabés fer-ho potser seria el moment d’engegar una campanya per internet i fer signar la gent.

Això contrasta amb la pel·lícula Seraphine, de dimarts a la Filmo, sobre una pintora francesa naïf i completament autodidacta que va ser descoberta per un col·leccionista alemany a qui feia de dona de fer feines. Una vida fascinant i una peli estupenda i entranyable guanyadora de set premis César, d’entre els quals a la millor pel·lícula i millor actriu. Us recomano la lectura de la ressenya a Wikipèdia. Jo ja l’havia vist l’any passat al Verdi on la van passar poquíssims dies i torno a pensar que no entenc com va passar tan desapercebuda. La buscaré.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ahir va ser la pre-inauguració del nou Museu HUB de Barcelona, una conjunció de quatre museus més o menys relacionats amb el disseny : el d'Arts decoratives, el de Ceràmica, de la Indumentària i de les Arts gràfiques. És un projecte que a mi no em va fer gaire il·lusió però que no rebutjo; ja es veurà quan sigui acabat. Potser m'entusiasmarà. De moment hi ha l'edifici, magnífic; és l'anomenat "la grapadora" pel seu aspecte. Està a la Plaça de les Glòries, exactament al costat de la parada del METRO i de la Torre Agbar.

A la Inauguració hi va haver un petit parlament de la Pilar Vèlez que en serà, vaja, ja ho és, la directora i una mena de taula rodona entre tres personatges que com el Museu de les Arts Decoratives tenen 80 anys (o hi estan a prop) amb la Tatiana Cisquella com a moderadora. Primer va parlar en David Mackay un dels autors de l'edifici i va explicar-lo com a un disseny per a una ciutat. Després va ser Miquel Milà qui va parlar del disseny aplicat a la vida diària i a continuació en Joan Vila Rufas que va recordar com l'equip de La Cantonada, ell, en Jordi Aguadé, en Jordi Vilanova etc van intentar relligar les formes de la nostra tradició, actualitzant-les dotant-les d'una nova dimensió. Tot tres, personatges del nostre col·lectiu vital. Qui no ha tingut un llum d'en Milà? o un joc de cafè d'Aguader, o no ha viscut, o almenys vist, una casa de l'equip Martorell, Buigas, Mackay? (i qui no, està convidat quan vulgui a veure la meva casa actual).

Em vaig descuidar la màquina de fotos però perquè us en feu una idea aquí teniu l'adreça d'un videu rodat ahir .

LA TRESCA I LA VERDESCA

Aquesta és la setmana de les mil i una. Enguany, el dia de Nadal serem 33 i els dies se'm fan curts de tantes coses com he de fer. Però no  vull córrer, ni amoïnar-me, ni basquejar-me més del compte. Per a què serviria la meva proverbial organització sinó? I totes les altres coses segueixen potser amb una mica més d'apremi, cinema, inauguracions, trobades.. Sembla que el Nadal o el Cap d'any ens empenyi a acabar coses, a deixar-ho tot resolt, tot ordenat, tot a punt. A  punt per a què si no és per seguir vivint? 

No vull un calendari com aquest que us mostro, quin horror. El meu s'assembla més a un bloc que a un calendari a l'ús. Té fotos, dibuixos, esmenes, creuetes, marques de colors. M'agrada el meu calendari perquè em recorda bons moments passats més que feines a fer. És el privilegi dels jubilats  amb joia (jubilum). I és gros, força gros perquè m'hi càpiga tot (estic molt ocupada, molt ocupada).

LA TRESCA I LA VERDESCA

Bons propòsits.

Si esteu a curt d'inspiració o voleu ampliar coneixements culinaris, entreu i subscriviu-vos al bloc de la "meva" Blanca. Es diu Menjar a Cala Blanca. Persones a règim, o bé abstenir-se o bé creure que salivar també aprima. I no us estranyeu que sigui en castellà perquè la cosa va començar amb unes amigues que no són d'aquí i és clar...

Com diu un amic meu: sempre que parlem de règims el primer que preguntem és què es pot menjar. Malament!

Jo ho tinc molt clar, desprès de festes començo. I va de debò, no és broma, que això de trescar amb una foca embolicada a sobre meu, és una llauna. Mens sana in córpore sano, serà la meva divisa. I no, no penso estudiar anglès, ni anar al gimnàs. A trescar toquen que serveix per aprendre un munt de coses. I les foques a l'Antàrtida.

L'enigma dels divendres

Sí,  lletraferits del món, ja sé que sabeu de qui és... però sabeu qui va il·lustrar el seu últim llibre publicat? I, posats a demanar, on és aquest racó no tan racó perquè és ben públic?

L'enigma dels divendres

Encara no us havia donat la clau de l'enigma passat, el de l'àngel. Es tracta d'una escultura que està al començament del Portal de l'àngel, a la paret del Banc d'Espanya. És de l'escultor Àngel Ferrant que va viure molts anys a Barcelona i que la va regalar a la ciutat en agraïment , quan se'n va tornar a Madrid, ja a punt de morir. 

Al portal de l'àngel hi havia una de les portes de la ciutat i, recordeu que per allí hi baixava una riera que, torçant fins al Pi anava a parar finalment al Cagalell que era la riera de les Rambles i se'n deia així per raons evidents.

També explica la llegenda que S. Vicens Ferrer va visitar Barcelona el 1419 i que en el punt de l'entrada se li va aparèixer un àngel protector de la ciutat. Això em sembla suspecte; era el "burot"? li va posar pegues per deixar-lo passar? Preguntes, preguntes. La veritat és que ara, en alguns momens, aquest carrer sembla allò de com es diu tramvia en alemany? i era subanestrujerbajen, recordeu? Ai que vells que som!

Del Portal us podria explicar encara algunes coses però deixem-ho per un altre dia.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui és Santa Llúcia, santa que té una capella a la Catedral. Es va construir entre 1257 i 1268 en estil gòtic. Era la capella del Palau Arquebisbal. Quan es va construir la catedral gòtica va quedar-hi anexada. Bé, no vull ara descobrir-vos una sèrie de dades que podeu trobar fàcilment a Internet. Només recordar-vos que a la façana, just a la cantonada amb el carrer del Bisbe hi ha la mesura de la Cana Catalana de la qual l'any passat us en vaig parlar i publicar la fotografia perquè en quedés constància testimonial.
Quan jo anava a l'Escola Massana se'ns va ocòrrer de fer coses per vendre a la Fira i alleugerir el pressupost d'un viatge a Itàlia com a final de carrera. Ens van deixar el pati de la Casa de l'Ardiaca. Entre d'altres coses jo vaig fer un pessebre molt modern que vaig instal·lar resseguint en espiral, un parell de metres de la palmera que allí s'hi troba. Anys més tard vaig tenir la gran sorpresa (i l'honor), de saber que aquest pessebre era el de la família Gaspar- Farreras (Sala Gaspar) que l'havia comprat.  

De petits sempre ens duien a la Fira. Només de travessar la plaça, em ve el record del fred a les cames -llavors les nenes no duiem pantalons i els d'ells, eren curts, a mitja cuixa. Llavors els nostres ulls apenes si arribaven al taulell on s'estibaven bens, pastors, ànecs i figures diverses i era com si ens submergíssim en el somni d'àngels, Reis, truges, pescadors, pastores Catarines i estels. Si es busca bé encara es troba alguna figura que no està malament però en general hi campa el mal gust que no se salva si no és per acumulació. Ja se sap que qualsevol cosa, repetida i en força quantitat acaba tenint una gràcia  que no es troba en la singularitat (per tant, poca gràcia). Ara proliferen els caganers abjectes, els tions de model indigne, els arbres de Nadal de plàstic i els guarniments brillants. Un horror, a l'alçada de les horribles decoracions nadalenques de la majoria dels carrers. Entre tant, els peixos vinga a beure i beure, sense trobar ni l'adreça de cap Déu nascut. Herodes ho tindria cru.

Avís important: D'uns anys ençà, aquesta diada és notòriament reputada per celebrar-s'hi l'aniversari de les ínclites bessones lletraferides. Lloades siguin i que per molts anys puguin fer semblants obres (i nosaltres que ho veiem)..

LA TRESCA I LA VERDESCA

Avui és d'aquells dies que la lectura del diari em deixa perplexa; una mica més que habitualment.

• La Unió Europea Premi Nòbel de la Pau? Deu ser perquè s'animin perquè si és per la feina feta no acabo d'entendre com havent permès (i ho dic amb la boca petita) l'embolic de la crisi i el descontentament general es pot premiar. No havia entès que el Nobel fos un estímul. A veure quê, a partir d'ara.
• Les pilotes d'en Puig. Heu vist el disseny d'allò altre, els projectils? Virgencita que me quede como estoy.
• I el Berlusconi, com un nou Prometeu (no era Frankestein el nou Prometeu?).
• 4,6 milions de dòlars per la cambrera de l'Strauss-Kahn. Premiada per no haver perdut la fe en el sistema judicial. (i torno al punt primer). I consti que el subjecte Strauss,no em cau gens, però gens, bé.
• Les barres de torró independentistes. A 21 € (el preu, tot i amb això és el de menys), amb les barres de trufa i xocolata i estrella d'or. Una raó més per passar de dolços aquest Nadal.
• Rectors, mestres, pares, sofridors, subjectes agents i pacients... sus i al Wert. Sortirà bé la foto, o com sempre, moguda per una falla de l'objectiu?
• S'està duent una campanya sibil·lina, encaminada a fer -nos un test d'intel·ligència a fi i efecte d'encaminar les compres nadalenques. Res d'impulsos, res d'allò tan bonic del bah, per un dia! res de tot això. Els regals estrella  d'aquests Reis són: les sabatilles apelfades, un lot de llaunes de sardines i una de "berberetxos" i un val per arreglar la rentadora. AUSTERITAT i remetre'ns de nou al punt primer.
• La Malole una vegada va escriure un retrat de la burgesia barcelonina modernista en veu d'un bufet del menjador; El retrat de la Marilin pel seu gos Maf, no sè si deu ser una cosa semblant. Recordeu la Marilin, el gos de la Herta Frankel ? i aquella inefable versió de ganxet d'aquest gos, per recobrir l'ampolla de conyac (Soberano que era cosa d'homes). Res ja no és el que era, Per sort.
• En Rushdie es ven la seva casa de la India i li donen dotze milions (no sé si d'euros o de dòlars, però tant se val). Trobo que podria haver posat la meva de Sant Julià com a torna. Jo li agrairia molt, la veritat.
• La nota poètica, com sempre, va a càrrec de l'Ignasi Pladevall : Els arbres també somien, diu. El lledoner gros de Saifo, la setmana passada va tenir un malson i va deixar el terra plagat de fulles boges. 
• Ara que ja hem, més o menys, habilitat i moblat Sant Julià, va la fotògrafa Höfer i es dedica a fer fotografies de cases de Sagnier per a un llibre. No, si mai no n'aprendrem, sempre a contracorrent. 

PANEM ET CIRCENSES

Ja se que fa molt que no faig cap entrada però la raó és que gairbé mai no faig res. Avui com que si que he fet alguna cosa, entreo i us ho explico.

Amb el meu fill Joan i la seva nóvia Sònia hem estat al Caixa Forum veient dues exposicions molt interessants. De passada hem dinat allà.

La primera titulada ABANS DEL DILUVI / Mesopotàmia 3500-2100 a.C. absolutament fascinant amb informació exaustiva de la vida d'aquells temps, mapes, imatges, esquemes, reconstruccions virtuals  i moltes peces de terracota (és correcte en català?), baix relleus, plaques, collarets i joies, etc. sorprenentment ben conservades. Esgarrifa pensar que totes aquelles terres que van veure néixer la civilització siguin ara un focus
de problemes.

La segona LES ARTS DE PIRANESI. Una impressionat i imponent mostra de la seva obra com a arquitecte, gravador, antiquari, dissenyador i "vedutista" (el que ho veu). Giambattista Piranesi (Venècia 1720/ Roma 1778). Un món al·lucinant del qual destacarè el que és la seva sèrie més coneguda (m'he assabentat avui, jo): Carceri d'Invenzione (Presons imaginàries) i que a més a més dels gravats són projectades sobre una paret. Segons sembla van servir d'inspiració a la poesia romàtica i la novel·la gòtica.

Les dues molt interessants i recomanables.

PANEM ET CIRCENSES

LA TRESCA I LA VERDESCA

A Saifores, aquest cap de setmana, en arribar ens vam trobar amb la desagradable impressió que havien intentat entrar. El cadenat de la pallissa, trencat, i allí papers per terra, intent de rebentar la tanca de la porta del jardí petit, etc... però res més. Segurament només va ser una bretolada perquè no van agafar absolutament res i mira que a la pallissa hi ha una runada de coses llamineres: bicicletes, escales, segadora, eines de camp etc. I no diguem a casa, la Mossa que va venir estava impressionadíssima ).Per la poca traça demostrada se suposa (nosaltres, els Mossos i els del poble, que només van ser aficionats dels que proven però no són professionals. A més a més, l'alarma els va dissuadir perquè només ho van intentar on no n'hi  ha, ni tampoc el cartell. De tota manera, desagradable. Creuem els dits i toquem fusta, molta fusta.

Per la resta va ser un cap de setmana molt agradable i profitós i tot va quedar tancat de nou i millor que abans.

L'arpa i les seves vibracions, 247

Vetllada commemorativa dels 100 anys de Biologia als Països Catalans, celebrada en el Palau de la Música el passat dimarts 4. Van intervenir durant l’acte, presentat per la periodista Samantha Vall, tres catedràtics il·lustres i van interpretar un mini concert els solistes de l’Orquestra SimfònicCamerata XXI.

3 Ponències , cada una amb exposició breu i entenedores:

 Dra. Mercè Durfort “La importància de la biologia a Catalunya durant els darrers 100 anys.

Dr. Jorge Wagensberg “Cultura i progrés de les idees”

Dr. Lluís Tort “Els Actes d’un any de centenari”

Entre ponència i ponència, breus peces musicals, que com no podia ser d’altre manera, triaren partitures i textos adients, molt divertits, tals com “Embryons desséches” d’Erik Satie: 1. D’Holothurie, 2.D’Edriophthalma i 3. De Podophthalma (l’animalet és una especie de mol·lusc)

Le bestiaire ou Cortège: Le dromadaire. La chèvre du Thibet. La sauterelle. Le dauphin. L’écrevisse i . La carpe. I al finalitzar la divertida: L’arca de Noè amb instrumentació d’Albert Guinovart: 1. L’ovella. 2. El gall. 3.L’elefant. 4 La puça. 5.El gat . 6 El cangut i 7. El vals que ballen tots els animalons. Com podeu suposar van arrancar molts somriures.

Les paraules més repetides pels ponents i presentadors de l’acte d’aquests 100 anys d’estudis, foren de lloança per la investigació, la superació de les dificultats, el sofriment per l’exili de socis il·lustres,el  retorn a la pàtria, les dificultats econòmiques, i malgrat tot, el  dur camí ha seguit durant 100 anys en Biologia, tant a Catalunya, les Illes, i País valencià.  (Adherida com a branca dins de la Societat d’Estudis Catalans).

La consigna fou  d’esperança i lluita, i amb això ens varem quedar tots, (era just el dia de les declaracions del ministre Wert), fou la llençada per la Dra. Dufort, el Sr. Wagensberg i l’actual President de la SCB el Sr. Tort , de no defallir, de tirar endavant, de seguir sempre investigant al costat de la medecina i les altres ciències. Finalment foren homenatjats  diversos membres, jo vaig ser feliç de sentir els noms de dos professors meus molt estimats, metges il·lustres, el Dr. Josep Alsina Bofill, traspassat fa anys i el Dr. Moisès Broggi de 104 anys, que va recollir el premi el seu fill també metge.

A la sortida, i per alegrar-nos les properes festes, ens regalaren a tots els presents un  bonic estoig amb dues mini ampolles de cava, tot un detall amb la col·laboració de Freixenet. .

Molt adient el LOGO triat per aquesta commemoració , podeu llegir-hi el numero 100, un trosset d’ADN o el que us suggereixi la imaginació, en vermell  fluorescent brillant presidia un lateral de l’escenari.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Modernisme a Canet-2

Lluís Domènech i Montaner, ( autor de l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música , la casa Lleó Morera, l'Editorial Montaner i Simó etc) es va casar amb una senyora de Canet i allí hi passaven els estius. La primera obra feta a Canet fou l'Ateneu o Foment Catalanista. Després es van comprar una casa que va ser totalment remodelada per viure amb els seus vuit fills i el servei. Amb el temps també es van annexar una caseta de pagès, al costat de la seva i allí en Domènech hi va muntar el seu despatx, conservant però la casa tal com era. Tan sols fent petites obres a l'interior per fer-las més còmoda. Aquest conjunt de les dues cases, ara és la Casa Museu Domènech i Muntaner, on s'hi guarda, a més a més, documentació, proves, maquetes etc, material imprescindible per a l'estudi do sols d'ell sinó del Modernisme en general.

Després de la seva, va construir una casa per la seva cunyada, can Roura, on hi va desplegar totes les característiques de la seva personalitat. ara és un restaurant on vam dinar, psè. També és important  la remodelació del Castell de Santa Florentina, propietat de la família de la mare, als afores de Canet. També va fer altres obres de menor  envergadura però que ajuden a la visió d'una època, un estil i una personalitat acusada. 

No dic que deixi acabat el tema del Modernisme però, de moment, em cal un respir perquè no us he explicat res de les altres moltes coses que he fet aquests dies: cine, teatre, trescades... tot no es pot fer.

LA TRESCA I LA VERDESCA

La nau Gaudí

Aquest edifici  és d'una sorprenent modernitat. La utilització dels materials tradicionals, els arcs ogivals i els espais diàfans el  constitueixen en un exemple premonitori del que fou l'obra de Gaudí.

Actualment, el publicista (és diu així?) Bassat, hi té instal·lada part de la seva col·lecció d'obres d'art contemporani. Es pot visitar, de dimarts a diumenge i l'entrada és gratuïta.
Les fotos les veureu clicant la de l'encapçalament però us en poso una més, a part, de quan encara no s'havien muntat els panells per penjar els quadres, perquè pugueu apreciar aquesta volta que és com una gran barca. Trobo que és molt suggerent.

La nau Gaudí. Maó vist i fusta.

L'arpa i les seves vibracions, 246

                                          BÉLA BARTÓK.  El castell de Barbablava

El Castell de Barbablava (1918) és una de les millors  partitures de Bartók.  Òpera sensacional, basada en una trista llegenda popular. En la seva música, la recerca dels orígens sonors del folklore nacional hongarès i el risc formal propi del començament del segle XX són consubstancials. Durant  els anys de la Primera Guerra Mundial, encoratjat pel seu col·lega Kodály, Bartók va esdevenir un compulsiu recol·lector de melodies populars, manllevant d’arreu colors i procediments, com els de la música gitana, que fins llavors es consideraven d’escassa categoria.

L’argument ja el coneixeu: un príncep barbut i cruel que seduïa donzelles i les sepultava al seu castell. Musicalment és una òpera d’enormes contrastos musicals i d’una orquestració i una riquesa a l’abast de pocs genis. Es manifesta entre l’abisme existent entre les ombres dels interludis i l’obertura de la Cinquena porta, amb uns acords d’una lluminositat esclatant, que va brodar amb la seva veu, la mezzosoprano Natascha Petrinsky, nascuda a Viena  amb estudis de cant a Tel-Aviv , que actuava per primera vegada amb l’OBC. El compositor juga entre l’esperança de la dona, Judit en l’obra, i la decepció final.

El baríton Gerd Grochowski, li va donar la replica en la veu de Barbablava. Va estudia piano i cant a Colònia;  el seu repertori va del Barroc  a la música contemporània.

Va dirigir l’Orquestra de l’OBC, Pinchas Steinberg, nascut a Israel, un dels directors actuals més prestigiosos.

Com a anècdota a destacar, que per primera vegada en els molts anys que vaig als  concerts matinals dels diumenges a l’Auditori, van passar el concert a les sis de la tarda,a petició dels cantants, que van al·legar que donada la dificultat de la partitura, desitjaven cantar a mitja tarda i no a les onze del matí. Petició que fou atorgada. A l’entrada ens van donar en dos fulls fotocopiats els text dels diàlegs entre els dos protagonistes, fet que ens va permetre seguir el col·loqui tot gaudint de la música.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Més modernisme al Maresme- Mataró: Puig i Cadafalch- Gaudí

Segueixo descobrint el modernisme in situ. Avui a Mataró (1ª part)  i Canet (2ª part)

Comencem la visita per l'Ajuntament amb la Sala de Plens feta per Puig i Cadafalch. Seguim amb la Casa de Beneficencia (orfenat i asil).

A Mataró, bastió molt important del tèxtil en gènere de punt, com a qualsevol lloc on hi hagués diners, es van fer moltes cases noves, a càrrec dels arquitectes més influents en aquell moment. Totes aquestes cases reflecteixen no solament l'interès per i-se dels arquitectes sinó també es constituiren en aparadors de la potència comercial i social dels qui les encarregaven. Per tant, en les que es conserven, podem veure l'esclat dels vitralls, rajoles, llums, pintures de sostre, ferro forjat etc, en uns espais de gran sumptuositat. Algunes d'aquestes cases, van  ser rescatades de la decadència per entitats que les van restaurar i conservar. És el cas de Can Coll i Regàs, un industrial del tèxtil que va ser comprada per caixa Laietana. Va ser feta per Antoni Puig i Cadafalch l'any 1996 i és una bona mostra de tot allò que va caracteritzar el modernisme: goticisme, una tendència  cap a l'arabisme, la natura omnipresent, revalorització de les arts i  oficis tradicionals etc. i tot, lligat a les característiques de qui en feu l'encàrrec amb els símbols de l'ofici (la filosa, l'escut de família, la flor del cotó, la roda de la indústria...). És una casa cuidada fins a l'últim detall i molt ben restaurada. Val la pena visitar-la.

També visitem de noubla Nau Gaudí, que com ja us vaig dir l'altra dia és la primera obra feta per ell, part d'un conjunt de trenta naus més que mai es van arribar a construir. El sostre, preciós,  és com una barca girada, amb el costellam i els arcs, tal com es bastien a les drassanes de la ciutat. Una bona mostra de revalorització dels oficis i una lliçó de modernitat. Gaudí, es veu que es va enamorar d'una noia mataronina, mestra dels nois d'aquesta fàbrica. Però la cosa no va passar de quatre paraules, sempre en presència d'altres o un simple, bondia, bon dia, al creuar-se pel carrer. Es diu si d'aquell fiasco no prové la missoginia de Gaudí, solter empegueIt. Un familiar de la noia, historiador, acaba d'escriure un llibre sobre ella que va tenir una vida molt atzarosa. No sé si ja està publicat.

Nota- Per no carregar tant l'àlbum, les fotos de la nau Gaudí us les enviaré demà.

LA TRESCA I LA VERDESCA- ENIGMA DE DIVENDRES

De qui és aquesta figura? L'heu vista mai? Sabeu la seva raó de ser on és?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Olé sus huevos !

Naturalment que podria traduir-ho al català però es perdria la contundència d'expressió, tan evident.

Cap a l'any 1940, el conservador del Museu de Xàtiva, el senyor Carlos Sarthou, va penjar aquest retrat de Felip V de cap per avall per a castigar-lo pe haver ordenat la destrucció de Xàtiva, durant la Guerra de Successió. 

A quin Museu de Catalunya, em pregunto, hi ha cap director o conservador capaç de dur a terme una acció semblant? I mira que aquí no ens faltarien raons per a un acte de tal mena. Només, es conta que a la comuna, en molts llocs en deien a can Felip.. També es deia, al marxar d'un lloc : au anem, que volia dir : au anem, tot maleint, la memòria d'en Felip quint. Però això no passava de l'àmbit domèstic o privat, lluny de la projecció pública del gest del xativenc (es diu així?).

Es veu que el retrat en qüestió està encara, setanta anys després, en la mateixa posició. Com a homenatge inqüestionable a Xàtiva: Olé sus huevos!

LA TRESCA I LA VERDESCA

Paraula nova que veig al diari: ecofatiga. Paraula inventada però perfectament explícita. Se m'acut que deu ser com la fatiga crònica, que no depèn del que es fa.
No es nota gens com és possible evitar la despesa, o almenys paliar-ne el consum, de l'energia necessària per la vida diària. Es gasta a tort i a dret, sense cap complex.
I això que els ecologistes no paren d'explicar que el camí és un altre i que no ens durarà gaire el viure tancant els ulls al problema.
De moment, i a títol d'experiència personal, sé que intentar instal·lar una calefacció ecosostenible, posar panells solars o un molinet de vent en un lloc on hem de posar pedres per que el vent no faci saltar les tapadores dels dipòsits d'aigua, és tan difícil i tan car que ho fa inviable i acabem, nosaltres sí, ecofatigats.
Perquè qualsevol tema en el que ens endinsem ens fa sentir en un eco llunyà allò del "corasón partío"?
Un dia parlarem de les escombraries, que també hi ha tela.

LA TRESCA I LA VERDESCA

A TIRAR DEL CARRO

Ja des de petita, hi havia una frase que trobava abominable i m'enfuria: ja t'ho deia, jo.
Aquests dies està tot empastifat de la frase en qüestió. Brrrr, grrrr.
És que està tot perdut? No podem tenir esperança? S'ha acabat la feina i hem de tancar per defunció?
Espero que aquestes frases que com a simple caminadora són com una sorreta a la sabata, no facin ensopegar als que han de tirar del carro.
Em nego a pensar que potser no ens en sortirem. Com en els jocs de les maquinetes dels nens d'avui, hi ha paranys i trams difícils però s'acaba trobant la solució.
El que em sembla que sí ha quedat clar és que la majoria volem que se'ns escolti. Encara que ens equivoquem.

L'arpa i les seves vibracions, 245

La Porciúncula

Retorno a la ciutat d’Assis per explicar-vos una nova vivència. Desprès del dia de forta pluja i vent, al matí següent, el temps encara una mica rúfol, ens va permetre fer fotografies i gaudir d’un sol esmorteït. Això ens animà, i decidirem baixar caminant uns quatre kilòmetres  fins a la plana, per visitar la Basílica de Santa Maria dels Àngels, on a dins es troba la Porciúncula, una petita capella plena d’història.

Segons una llegenda , la petita capella fou erigida en el mandat del papa Liberi cap el 352 pels eremites de la vall de Josafat que haurien portat al lloc relíquies de la Verge; cap el 516 passà a poder de san Benet, i sempre segons la llegenda, es van sentir cantar uns àngels que acompanyaven l’Assumpció de Maria, d’aquí el nom de Santa Maria dels Àngels.

Aquesta petita església fou entregada l’any 1208 a sant Francesc per l’abat de sant Benet del mont Subasio, amb la condició de restaurar-la, ja que estava en molt males condicions, abandonada en un bosc de roures. Així fou com es va convertir en la llar de sant Francesc i dels seus primers deixebles. La vida del sant dóna per molt, sols remarcar que als final dels seus dies, va escollir aquest lloc per morir, era el 3 d’octubre de 1226.

Fins aquí la historia que tots coneixeu, com també segurament el lloc. El que es troba ara el visitant, i aquesta és la meva vivència, és una capella dins de l’església, de gran simplicitat i austeritat, les seves pedres sense tallar s’han ennegrit amb el temps. A l’entrar em va captivar el silenci i la bellesa del lloc, per sort estava casi buida i la poca gent que la visitava com nosaltres, no feia cap remor. A dins l’espai és molt petit però no en fa falta més físicament, perquè el cor i el cap s’obren a una immensitat de sentiments, no m’agrada dir que va ser com trepitjar un lloc màgic, no tenia res de màgia per a mi, si de forta emoció personal. La fotografia capta el moment de la buidor de l’església gran, en contraposició dels colors del fresc de la part exterior, que és de l’any 1829, ara restaurat i de pinzellades  molt vives, pintat per G.F. Overbek,  representa “La instauració de la Fe i el Perdó a Assís”  La part superior és acabada per una construcció en marbre blanc. Dins està prohibit fer fotos, les parets nues tenen restes de frescos del segle XIV, el panel central representa la “Anunciació”, una composició perfecte, plena de gràcia i color.

En una capelleta lateral és mostra el lloc de la mort de sant Francesc, Brusi, un pintor de Perusa, va pintar el traspàs, s’adormi sobre la terra nua, cobert amb l’hàbit, fidel fins al final a la Pobresa que havia escollit.

Tot seguit i per por a la Vaga General Italiana, agafàrem el tren cap a Roma, i allí en un restaurant de la plaça Navona, ens reférem amb un bon dinar i un bon vi. Ja veieu que a més de l’esperit, hem cuidat el cos. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

   

TARDOR PER A TOTHOM

El dia, avui, està boirós i tristoi. És una metàfora de l'estat general després de les elcccions?
Si hem estat un temps entre el sí però no, potser sí però ves a saber, ara seguim amb més dubtes encara. Hem votat sense que ben bé estiguéssim segurs que fos la millor opció, o sí, però no una completament al nostre gust. Ara no ens queda sinó esperar i no posar-nos en el to catastrofista dels que auguraven que res no canviaria. Segurament sí que canviaran algunes coses; ja sabíem que empreníem un camí de llarga durada. Ves a saber quina serà la recompensa quan arribem "al cim de la pendent". Procurem no relliscar i clavar-nos una patacada. Ara que això, ara, ja no està a les nostres mans. Només ens cal anar amb compte i si per cas, agafar un bastó.

    Aquest cap de setmana hem estat a Sant Julià i ahir varem fer una caminada fotogràfica i tardoral estupenda (ja sé que és una paraula que en català no existeix, però la caminada va ser exactament això). Us envio unes quantes fotos.