A l’institut Moisès Broggi hi ha hagut una revolució.
Transcendental i callada. L’art ha entrat a les seves classes i a les vides
dels seus alumnes i m’atreveixo a dir que això ja mai més sortirà. Tot va ser
fruit d’una col·laboració amb el MACBA, A Qu (cinema) i la Fundació Miró.
L’institut es va proposar integrar l’art no solament en els seus programes sinó
fer-ho de forma participativa. I ha estat tot un èxit.
Un bon dia a un vestíbul van
aparèixer vint cadires en fileres normals. I res.
L’endemà, les cadires eren
agrupades de quatre en quatre. Què passa?
L’altre estaven en cercle. Què vol
dir? Opinions.
Amuntegades, en fileres, en forma de serp, alineades, cada
dia d’una forma diferent. Allò no tenia aturador i tothom s’havia adonat que no
era gratuït, tots opinaves, qualificaven, s’encuriosien, volien saber, deien
què els provocava cada nova instal·lació, se sentien concernits.
La llavor ja havia germinat. La llavor del respecte pel que
no se sap, del significat , de les conseqüències, de les possibilitats. Això ha
seguit amb moltes altres coses. Entre d’altres el fet que de l’oferta de 33
places per cursar el batxillerat artístic hi hagi 300 alumnes en espera. Molts
quedaran exclosos, però el que és verdaderament important és que ha dut als
alumnes, a tots, a una reflexió personal i conjunta que mai no oblidaran
perquè ja forma part d’ells mateixos.
M’hagués agradat treballat a l’Institut Moisés Broggi. Uns
quants professors ens vam deixar la pell preconitzant durant anys experiències
d’aquest tipus i lluitant contra elements.
La Consellera d’Educació actual, lluita pels diners però els
titulars dels diaris diuen que està preparant un decret perquè els professors siguin
avaluats. Em pregunto si té en compte les cadires i les preguntes que
suggereixen.
Quina bona idea. Això m’hagués agradat a mi trobar per als meus nanos. Recordo que una vegada vaig tindre una entrevista amb l’escola dels meus fills, era per demanar que s’ensenyés l’art a classe. L’art fins el contemporani, que els nens poguessin entendre el que s’estava fent, ja que tan sols arribava fins a Roma i Grècia i d’allà no es passava. La resposta va ser que tenien que seguir el programa escolar establert (i estic parlant de l’escola més progressista que hi havia a les hores) i es clar no donava per més.
ResponEliminaAquest exemple demostra la importància de donar llibertat a la creativitat i així despertar-la als infants que son els que més creativitat tenen.