Ahir vaig fer una sortida de vol sense motor i aterratge en mala postura per una ensopegada amb una xapa metàl·lica del carrer. Total el dit petit de la mà dreta com un botifarró de sang i un embenat que m'inutilitza els dos dits últims; una petitíssima part de la meva generosa anatomia que jo creia irrellevant. Amb aquesta experiència veig ben clar com necessitem tot el que tenim o potser és que ens hem acostumat a tenir-ho utilitzant-ho, no sé. El que vull dir és que em sobta la torpesa ( vaig fer dues truites de patates i va ser com una pel·lícula de Harold Lloyd) , he passat la nit del lloro pel mal d'estómac que m'han produït els antiinflamatoris i estic cruixida.
Per cert com és divendres L'ENIGMA d'avui consisteix en saber d'on ve aquesta expressió de" nit del lloro". Ja us dic que jo no en tinc la resposta. Pensant-hi he trobat que capgirant la cosa surt el lloro de la nit (qui és, què fa. on viu?) i encara més si ho" traduadapto" al castellà "el lloro de la noche" s'ha convertit en una frase d'allò més poètica. Potser encara en sortirà alguna cosa, vés per on.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada