Des del balancí (què més voldria)

Segueixo immersa en les feines de l'hogar i una mica histèrica, confesso. O més aviat desesperada de no poder fer res que necessiti una atenció  continuada, més enllà de cinc minuts. Potser valdria més que em fes càrrec d'això, renunciar a escriure i deixar-me viure sense frustracions. No us estranyi doncs si acabo prenent aquesta decisió.
Aquest cap de setmana hem passat la Festa Major, sense pena ni glòria. Com tot, cada cop està més ben organitzada i més despersonalitzada. Digueu-me romàntica o carca o carrossa, però era més divertit quan tot ho fèiem entre tots i potser el millor era precisament la preparació. Ara, inclús el bar està dut per una empresa que si bé treu feina i permet a tothom seure i prendre una cervesa amb tranquil·litat, fa que ningú se senti responsable de res i més sabent que els guanys no reverteixen en el poble sinó en la pròpia empresa. El progrés? Potser.
Per nosaltres va acaba amb un ensurt doncs el Pau que començava a treballar al Camping de Platja d'Aro (Santa Cristina, vaja) va tenir una infecció de ronyó que per sort ja està, sembla, en vies de solució.
Ara som vuit (res, una minúcia). El més empipador és la feina de guàrdia civil, perseguint els nens perquè facin el que s'han compromès a fer. Sort que ara tinc a la Meri i també el David puja i baixa. Així i tot hi ha mil coses que s'han de fer i tot just ens posem a to, quan torna a ser divendres i tornem'hi. Llavors, però, ve la Blanca i cuina i cuina tot el dia i part de la nit. Ens ha deixat menjar per tota la setmana i en dos dies vaig aprofitar per llegir Las tres bodas de Manolita, de l'Almudena Grandes, que ja creia que no trobaria el moment en tot l'estiu. De la trilogia sobre la Guerra Civil és el que menys m'ha agradat, però ara no tinc temps de comentar-lo (les classes del Borja ens donen molts arguments per fer crítica ) . Quant a la meva novel·la, a batzegades, però no m'hi vull amoïnar; la setmana passada un dia vaig escriure vuit hores seguides i ara l'he de pair
En aquest moment, la pau és idíl·lica; ahir va ploure i el jardí està  preciós... però me n'he d'anar a acabar de lligar el dinar. Fins ara ha fet fresqueta i no m'he banyat ni un dia encara. Els nens sí, és clar. Sort que entre ells s'entenen bé i ja son grandets per entretenir-se sols.
Seguiré informant de tot el que em passi, encara que no tingui importància. M 'agrada saber-me en contacte amb vosaltres (sempre i quan tingui cobertura) i em serveix per a descarregar greuges. Fins aviat.