.LA TRESCA I LA VERDESCA

Un cop més la vida ens descol·loca amb la seva incongruència. Tot i entrar en les seves possibilitats, una mort ens sorprèn perquè mai no podem creure-la possible. Som massa vius per veure-la de prop. De Muriel Casals sempre recordaré, no les seves actuacions públiques, sinó la seva calidesa propera, la sensatesa i claredat, amable i senzilla. Una d'aquelles llums que mai s'apaga i obre camins.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

.

Quina relació hi ha entre el temple d'August i les fonts de Montjuïc? I a qui devem aquest paral·lelisme? Com a pista us diré que en la solució s'hi amaga una muntanya petita i un terme mortuori. ( i no s'hi val fer-se el savi; NO és Montjuïc ni el seu cementiri)

LA TRESCA I LA VERDESCA

Canvi de vida

Estic astorada, un nou element età apunt d'entrar a les nostres vides per canviar-les per sempre : el grafè. Però no avancem esdeveniments. Fins ara i sobretot a començos d'any, veus ben intencionades ens avisen que si volem ser feliços, prims, intel·ligents, savis, etc etc, etc hem de llençar-nos a una sèrie d'activitats contra natura (la nostra ) per aconseguir-ho. En general es tracta de fer exactament el contrari d'allò que ens ve de gust i que és la nostra norma habitual. Però això que llegeixo ara, no tan sols és molt  científic sinó veritat i engrescador. No m'he equivocat de lletra, no es tracta de prendre cafè en companyia o no,  o d'un anunci de Nespresso, no, és un article científic que ens explica que hi ha un material nou (bé, no tant però poc conegut encara) que és el grafé. Està compost únicament per àtoms de carboni i és una làmina plana d'un àtom de gruix . És transparent i flexible, excel·lent conductor i el sensor de llum més ràpid del món. I ara, tot el que fem amb el mòbil, l'ordinador, totes les transmissions de dades, vaja, es fan per mitjà de comunicacions òptiques. Per exemple es podria folrar els vidres de les finestres amb una capa de grafé que sent transparent no tapa la llum i com que converteix la llum en electricitat podria subministrar electricitat a l'edifici. També permetria, en un cotxe, tenir  visió nocturna o a les ulleres. I més i més. Jo ja m'he perdut però ho trobo fascinant, encara que em penso que la factura de Fecsa, va per llarg que es canvii. O no perquè hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad, una bestialidad, una barbaridad, encara que tractant-se de la Verbena de la Paloma no sé si prendre ho com un volar de coloms o és una bestialidad, una barbaridad.

DISEÑO

HOY QUIERO TRAER AQUÍ A

CARLOS ROLANDO

(Por eso pongo uno de los anuncios suyos

 que siempre admiré) 

            Ayer 4 de febrero de 2016 nos dejó Carlos Rolando, uno de los diseñadores gráficos que nos marcó durante mucho tiempo. No lo conocí personalmente. Me hubiese gustado, de eso estoy seguro. Pero, seguía sus trabajos con atención, era un referente. Fue uno se esos argentinos que llegaron a nuestro país y a nuestra profesión y la renovaron, la mejoraron. Abrió los ojos a muchos profesionales, con él llegó la idea que el diseño era algo inteligente, novedoso, apasionante. Y ves por dónde, hoy, cuando ya es tarde, supe que había trabajado con Saul Bass. Tuvo esa suerte. Una suerte para ambos, porque es una suerte cuando dos de los grandes se unen y ofrecen todo su saber a una profesión que ya nunca será lo que fue, no estando ellos. Marçal Moliné, sí tuvo esa suerte de compartir momentos y trabajos con él. Él sabe mucho más que yo, lo que representó para nuestra profesión, porque tuvo la suerte de vivirlo con él. Me gustaría que nos contara algunos de esos momentos. Te animo a ello desde aquí. Se lo merece.

CINE ENTRE AMIGOS

COLITA

Ayer fui a merendar a casa de Colita. Estuvimos en su jardín. Fue una reunión muy agradable, con Maruja Torres, que junto a Colita, empezaron a animar el cotarro con sus divertidas intervenciones. También se hallaban presentes Pilar Aymerich, otra de la referencias fotográficas de nuestro país, Nuria Feliu, la editora Beatriz de Moura y la Gimpera que no paraba de comer churros, ¿no voleu un xurru? Estan bonisims!, no paraba de repetirnos. Quién la ha visto, sí claro, se ha hecho mayor como todos nosotros. Los allí presentes hemos crecido juntos, todos somos de la misma época. Recuerdo la primera vez que la vi: fue en el estudio que el fotógrafo Xavier Miserachs tenía en el edificio de la David, en la calle Aribau, fui allí para hacer unas fotos publicitarias para el nuevo radio-transitor de Lavis, corría entonces el año 62, más o menos, han pasado muchos años y no recuerdo la fecha con exactitud. Me la propuso Xavier, “es una noia que comença” dijo, “ja veuràs com ens anirá milt be” Y sí, nos fue bien. Pues allí la tenía cincuenta y cuatro años después y comiendo churros entusiásticamente. Se habló de todo un poco,del primer trabajo de foto fija que tuvo Colita: “Los tarantos”, de allí le vino su amistad con Carmen Amaya, nos lo contaba otra vez, Colita, y la “tancada a Montserrat”, eran tiempos del franquismo, la Nova Cançó, y cómo no, se habló de Bocaccio. Rosa nos cantó lo que le cantaban a ella: “Rosa Regás, que buena que estás”, entre risas de todos. Fue una merienda quizá un tanto nostálgica, pero entre risas. La organizó Ventura Pons. 75 minutos entrañables. A la salida me encontré con Oriol Bohigas, haciendo cola para entrar en la siguiente sesión, quiero decir la siguiente merienda. Os aconsejo que vayáis, pasareis un buen rato, en compañía de buenas amigas. En casa de Cola, Colita, Colassa, como la llamaba Terenci Moix.

 

MAS CINE HACIA EL OSCAR

EL PUENTE DE LOS ESPIAS

            Esa misión imposible que me impongo cada año, para ver los films nominados a los premios Oscar, y que por supuesto, no logro verlos todos, este año empezó con el film de Steven Spielberg “El puente de los espías”. Decir de entrada, que fue un acto de militancia cinematográfica, porque lo cierto es que me interesaba bien poco. Sí, tal como suena, aunque a muchos les pueda parecer raro o no estén de acuerdo. Pero este cineasta que en los tiempos de su “Tiburón”, se le llamaba “el rey midas”, siempre me ha interesado relativamente poco, salvo en unas escasas ocasiones (“Encuentros en la tercera fase” es una de esas excepciones). Me explico: Spielberg hace un cine técnicamente perfecto o casi, asegura al público una buena dosis de espectáculo, resuelve la papeleta correctamente, pero no consigue llegar a lo que yo entiendo como cine de autor y eso que ha tocado temas que le hubieron ido estupendamente. Practica un buen cine, pero en casos como el que ahora nos ocupa, no logra imprimirle ese sello de “autor” que tan bien le hubiese ido. Era lo que me temía, y así ha sucedido. Es un film que da la sensación de haber sido visto en anteriores ocasiones, en blanco y negro y con presupuestos menores. “El puente de los espías”, está bien hecha, está bien dirigida, los escenarios perfectos, las interpretaciones buenas (las de los dos protagonistas, aunque yo prefiero la de Mark Rylance, que con justicia está nominado para el Oscar). Pero al film le falta ese sello de “autor”, que Spielberg nunca llega a alcanzar.

 

INSIDE OUT

(Del revés)

            La fui a ver, el primer día de su estreno (en v.o. por supuesto, como todas las película que veo). De eso hace ya muchos meses y si hoy escribo sobre ella, es porque se halla nominada al Oscar al Mejor Film de Animación.

            Efectivamente, esperaba su estreno con gran anhelo. Siempre me sucede lo mismo cuando se trata de un film de Pixar. Pixar es sinónimo de buen cine. Cine inteligente. Cine que va por delante de la mayoría del cine que se hace actualmente. Y además es cine de dibujos animados, otra debilidad mía. Cuando digo que va por delante, me refiero tanto a dibujos animados como cine de imagen real.

            Pero la apuesta, ha sido esta vez, de órdago. ¿A quién se le podría ocurrir rodar un film al que se le da vida a las emociones, y se les da rostro además, a los recuerdos, a la construcción de la personalidad? ¿Un film de dibujos animados que en principio se le atribuye que va dirigido al público infantil y resulta ser lo que podríamos llamar un manual psicológico, para que entendamos como funciona la mente? Pues sí, aunque pueda parecer sorprendente, de eso se trata, el nuevo film de Pixar. Y curiosamente los niños lo entienden perfectamente (doy fe de ello, fui acompañado de mis nietos). Un guión perfecto, unas situaciones logradísimas, unas imágenes deliciosas, situadas en la mente de una niña, dando vida a la Alegría, al Miedo, a la Creatividad, al Enfado, al Centro de Control de las Emociones…

            Y dicen, que realizan películas para los niños, pero yo diría que esconden siempre dentro de la manga, cómo provocar la catarsis emocional en los mayores. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Desensonyeu-vos d'hora I ENCARA HI SEREU A TEMPS, però per pocs dies :

Mercuri, Venus, Saturn, Mart i Júpiter, aliniats com si estiguéssin a punt d'entrar a escola.. De fet no es poden veure més planetes a simple vista (Urà i Neptú requereixen ajuda òptica). Aquest 5 planetes estan ( bé vaja, es veuen) alineats i  visibles uns minuts abans de la sortida del sol. Dels cinc, Venus i Júpiter seran els més fàcils de reconèixer, ja que brillen molt. Els altres , com també l'estrella polar costen més de veure per la seva proximitat al sol que els enlluerna. Per això cal aprofitar els moments en que hi ha llum però el sol encara no ha tret el nas. Això podeu fer-ho o bé llevant-vos molt d'hora o allargant la nit de vigília . Això el comú dels mortals, menys la Olga que té la vista de les sortides de sol més privilegiada de Catalunya, a casa mateix.(Ahhh... ara caic en el perquè és poeta!).

CINE DENUNCIA

“El hijo de Saúl”

            Hoy lunes, le ha tocado el turno al oscarizable, dentro del apartado “Mejor Película de Habla No Inglesa”, el film “El hijo de Saúl” del húngaro Lázsló Nemes. Su nombre a buen seguro no dirá nada a nadie o casi nadie y es lógico que así sea porque se trata de su primer film, pero para los que tuvieron la suerte de ver “El hombre de Londres” de Béla Tarr (y yo me encuentro entre ellos, fue un disfrute total ver aquel film), hoy hemos sabido que Nemes era el ayudante de dirección de Tarr. De aquella y de otras películas suyas y se nota su influencia, por la forma en que ha concebido la realización de su film: obsesivo hasta la saciedad, sin prisas, a pesar de ofrecer crispación, agotador, tremendamente terrible, por el horror en el que nos sumerge: el horror del campo de concentración y exterminio de Auschwitz. Porque el protagonista, Saúl, forma parte de un “sonderkommando”, es decir, es un judío que trabaja para los nazis, en la limpieza de las cámaras de gas, recogida de enseres de los gaseados, quema de sus ropas…Esos judíos, lo hacían para alargar un poco sus vidas, sabiendo que al final, tarde o temprano, ellos también serían gaseados o fusilados.

            

           Es un film atrevido y valiente, rodado en cámara casi subjetiva o subjetiva a ratos, donde prácticamente tenemos casi siempre en primer plano, el rostro del protagonista y el resto se halla siempre desenfocado. Es el compromiso del director, para hacer verosímil aquella cruda realidad y su forma de mostrar los horrores del Holocausto. De esta forma, no se nos muestra el horror. Se intuye. Sucede en esa zona desenfocada del encuadre o fuera de él. Y sin necesidad de verlo, el espectador paso todo el film a presión, sin apenas respiro, a pesar de que haya quién ha dicho que el horror, para conocerlo, para combatirlo, debe mirarse de frente. Este film combate ese horror. Denuncia unos hechos (de forma muy honesta), que nunca debieron suceder, pero que por desgracia han sucedido (la Guerra de los Balcanes) y se repiten (sobre los prisioneros del Estado Islámico

            Otro film denuncia (Gran Premio del Jurado del Festival de Cannes de este año), y ya llevo dos, dentro de la terna de los posibles Oscar de este año.

Aquestes són les fotos que vaig fer de l'edifici de la fàbrica Moritz. La primera és un home que aixeca una copa per convidar-nos a brindar amb una cervesa, envoltat de botes. És Gambrinus un aprenent de vidrier que bojament enamorat d'una noia estava a punt de suicidar-se perquè no li feia cas.El diable li va demanar la seva vida a canvi de l'amor de la noia i si aquesta el refusava li ensenyaria la manera d'oblidar-la.Com que la cosa no va anar bé,el diable intervení de nou i li entregà la fòrmula màgica per poder fabricar la cervesa; tan amarga com la seva desil·lusió.

La segona són uns plafons amb les plantes que serveixen per fer aquesta beguda: blat i llúpol. Són d'un daurat una mica massa cridaner (pel meu gust).

La tercera un medalló amb les lletres L i M entrellaçades que corresponen a Louis Moritz que procedent d'Alsàcia (una regió molt cevesera) va venir a Barcelona on va muntar la seva pròpia fàbrica al 1859 i al 1862 l'amplià amb l'adquisició de la finca actual a la Ronda de Sant Antoni.

Va ser una de les primeres construccions de l'Eixample. El seu èxit va ser molt grans fins la Guerra Civil quan la fàbrica va ser col·lectivitzada. El 1947 es recupera i es fusiona amb Lamot amb el nom de Cervezas de Barcelona (fábrica a Parets) però acaba tancant el 1978.

El 2004, Moritz com una nova au Fènix, reneix i es converteix en un espai multifuncional. La restauració va ser obra de Jean Nouvel que va saber combinar els nous elements amb molts dels antics i en això precisament estriba la gràcia d'aquest local.

Ah i la quarta foto són uns feixos lligats amb cintes (rosa i blau) que originalment eren blau i vermell no se sap si perquè la cerveseria Moritz havia estat seu social del Barça on va ser elegit president per segon cop Joan Gamper. Ara més aviat podrien ser representatius d'un equip de futbol parroquial. Però per això caldria canviar les plantetes dels capitells per uns querubins amb el cul a l'aire i a la Ronda hi fa molta corrent.

EL CINE Y LA VIDA

LA JUVENTUD

                De nuevo un film de Paolo Sorrentino (La gran belleza, El divo), “La juventud” está nominada a los Oscar a la mejor canción (maravillosa canción) por “Simple Song =3” de David Lang. Incomprensiblemente, está nominado Sylvester Stallone por “Creed” (otro Rocky más) y no lo está Michael Caine que aquí en “La juventud” está rayando lo sublime. Es admirable el dominio del más mínimo esbozo de gesto, su gran expresividad, llena además de clase y categoría.

            “La juventud” es una meditación sobre la vejez, el paso por la vida, claramente contemporánea y muy irónica a la vez. Su puesta en escena es el resultado de estar en “estado de gracia” de todo el equipo, pero principalmente de Sorrentino que lleva la batuta magistralmente, me declaro aquí un ferviente seguidor de su trabajo, porque logra en todas sus películas, pero sobre todo en ésta, que afloren las emociones del espectador. Quién la vaya a ver, a buen seguro que pensará, si la leyó alguna vez, “La montaña mágica” de Thomas Mann, aunque nada tenga que ver, salvo el escenario dónde transcurre: un balneario de Suiza, con clientes de todo tipo. Un flm estéticamente bello, además, ¡Y cuánto se agradece! Sobre todo, cuando se habla de la juventud y la vejez o sea, cuando se habla de la vida.

            Un film a no perder, para los degustadores de buen cine.

CINE DENUNCIA

Foto de La Vanguardia (EFE)

Los PREMIOS CINEMATOGRÁFICOS,

del Sindicato de Actores premió a

"SPOTLIGHT"

como mejor película.

La cinta de Tom McCarthy, protagonizada por Michael Keaton, Mark Ruffalo, Rachel McAdams y Liev Schreiber, narra con detalle la investigación periodística que destapó los abusos sexuales a menores en la Iglesia católica de Boston, una situación que se produjo con la connivencia de la jerarquía eclesiástica y la de toda la comunidad.

"Esto es para Flint, para Michigan... Esto es para todos los desamparados", afirmó Keaton provocando una gran ovación en el Shrine Exposition Center, de Los Ángeles (California).

Pongo esta referencia (copiada de La Vanguardia), porque me ha satisfecho la resolución del jurado a esta película que vi este pasado viernes en el cine Verdi, dentro de mi costumbre de visionar todos los films que están nominados al Oscar antes de que se celebre la concesión de los premios. Y hoy domingo me entero de este merecido premio. Es un excelente film, valiente, dentro de la línea a la que nos tiene acostumbrados Hollywood, de investigación periodística, (Todos los hombres de presidente…) En este caso, hace referencia al que hubo en Boston (ciudad muy católica) y que unos periodistas empezaron a investigar a 90 sacerdotes de presuntos abusos sexuales a niños en su diócesis y que misteriosamente iban siendo cambiados de diócesis, mientras las autoridades eclesiásticas tapaban la boca a los familiares con amenazas de escándalo. La investigación fue llevada por el diario El Globe de Boston (con la publicación de más de 600 artículos) y que mis amigas conocen bien por el caso Wirthington. Y terminó con un juicio a 249 sacerdotes culpables. ¡Aquí es nada! Me llamó la atención el hecho de que todo sucediese en Boston. Estoy viendo que esta ciudad está dando mucho de sí. Lugar de residencias de políticos importantes y presidentes de nación, de una Iglesia poderosa y corrupta. Vaya, vaya.

            El film vale la pena que se de a conocer, además de ser un muy buen film, servirá para abrir los ojos a mucha gente. Yo seguiré con los oscarizables.

LES CURIOSITATS O ENIGMES DE LA TRESCA

Qui no ha estat mai al 41 de la Ronda de Sant Antoni? A la Moritz?, sí, sí a la Moritz. Però us heu preguntat mai per la seva història? Jo hi vaig estar fa poc amb la Malole i el Marçal on varem gaudir de les delÍcies delicioses de les seves tapes i cerveses. L'edifici, re-inaugurat  el 2011 ens deixa veure l'interior de l'antiga fàbrica, restaurat i ben interessant. Però l'exterior, que quan es va construir era, naturalmet, l'aparador, la cara visible de la història, potser ens passa ara una mica desapercebut. Les figures i els plafons que la decoren tenen molt simbolisme. No l'hem de deixar escapar i com que me n'he preocupat, us en puc fer cinc cèntims. Avui, hi he d'anar i faré fotos i més tard us en explicaré les històries que amaguen, que, si us les contés ara, quin enigma serien?

L'ART I LA PASSIÓ

Torno a Anna de Noailles

            La mirada d’Anna Mathieu de Noailles diu molt de la comtessa. Son uns ulls enterbolits per la passió i el sexe desmesurat. No en va ella cantà amb bellesa la passió eròtica i escrigué: “Solo se vive para este poquito de felicidad que se espera”. Casada amb el compta Mathieu amb el qual va tindre un fill, mai no es va separar del seu marit però va tindre dos amants i mes d’un afer. Aquest quadre ens demostra aquesta apassionada practicant amb els amants de l’art. Hauran estat moltes hores junts, moltes tardes o matins vivint moments d’atrafegada carnalitat, perquè no dir-ho amb claredat. Gracies a aquests moments, han sorgit grans obres d’art. La passió per estimar, per posseir a l’estimada o l’estimat, com la passió per crear, son dos components que van molt lligats. Es la passió per la vida. I com a mostra aquesta carta d’aquesta dona apassionada dona que l’escrigué a Zuloaga, un cop acabada la pintura: “Debo decirle con qué emocionante reconocimiento pienso en la perdurable gloria con la que usted me ha colmado (més clar impossible) por la presencia en el mundo de un divino lienzo sobre el cual todas la mirades se posaran asombradas cuando ni usted ni yo estemos ya”.

            Zuloaga va plasmar un rostre, el seu, que ressalta per aquesta obscura cabellera, però principalment, per la seva mirada de signe oriental, com correspon als seus orígens romanesos que mostren tota la seva sensualitat de la que es posseïdora, expressiva i altament insinuant. Mentre que curiosament, anul·la la seducció del seu cos, tapat per les gases i tuls de la seva vestimenta, però no pot evitar fer realitat la rebolcada roba després del tràfec amorós. Zuloaga, ens fa empal·lidir d’enveja, davant del regal d’aquesta passió que tingué entre mans i pinzells.    

L'arpa i les seves vibracions, 408

IGNACIO ZULOAGA

Retrat de la comtessa Mathieu de Noailles

Retorno al viatge a Màlaga de fa pocs dies  amb el record de la visita al Museo Carmen Thyssen. Durant el 2015 el museu intercanvia obres  del seu fons amb el del Museo de Bellas Artes de Bilbao. Amb aquest gest   commemora el 70è aniversari del traspàs del pintor basc  Ignacio Zuloaga.  Aquest intercanvi ens va proporcionar veure l'obre invitada  més emblemàtica del Museo de Bellas Artes de Bilbao:  el  Retrato  de la condesa Mathieu de Noavilles. Oli sobre tela, de 152x195,5 cm. Restarà exposada fins el 14 de febrer.

Exposada en un espai d'honor, sola i adequadament il·luminada, t'atreia amb força.  Em va impactar, per això  ara ho vull compartir amb vosaltres.

Ignacio Zuloaga va néixer a Éibar el 1870 i va morir a Madrid el 1945. Un dels pintors més importants de finals del XIX i començament del XX, conegut pels seus quadres costumistes i retrats. Té un dibuix fort i de color fosc, de vegades etiquetat com el revers de Sorolla.

Des de la seva arribada a París el 1890, Zuloaga, entra en contacte amb l'obra d'artistes com Rusiñol, Toulouse- Lautrec, Van Gogh i Bonnard. Si bé els moviments artístics de la França de la Belle Époque contribueixen a renovar el seu estil, aquest no perdrà la influència dels grans mestres espanyols que tant admirava. Aquest eclecticisme es percep en aquest retrat de la comtessa Anna Mathieu de Noailles (Paris, 1876-1933). 

L'artista i la comtessa es van conèixer el 1912 a la casa de Mme. Bulteau, la qual  va dir que el pintor és va interessar molt en els ulls d'Anna. Zuloaga freqüentaria el Saló literari de la comtessa, al  carrer Roche, en el que la poetessa reunia a grans homes de la cultura com Valéry, Gide, Cocteau y Colette. No obstant , l'admiració s'estén més enllà del seu cercle intel·lectual immediat; la seva poesia va ser guardonada amb el Gran Premi de l'Acadèmia Francesa el 1921 i es va convertir amb la primera dona investida Comendador de la Legión de Honor.

El retrat es caracteritza per la personalitat carismàtica i magnètica de la comtessa, per la profunditat psicològica de la mirada sensual i desafiant d'Anna, el rostre il·luminat, la positura de maja en el divan, en el que, per motius de salut, rebia recolzada els seus convidats, el realisme de les teles, conjunt que contrasta amb un fons irreal mancat de perspectiva i acompanyat d'elements simbòlics agrupats sobre una taula: llibres, roses i collarets de perles, que representen totes les dimensions d'aquesta dona intel·ligent , apassionada, musa i poetessa. L'obra és el resultat de les sessions d'Anna de Noailles a l'estudi del pintor el 1913; un retrat que corresponia a la voluntat de l'artista de defugir el merament descriptiu: "vull pintat amb el cor i el cervell,  no a través dels meus  ulls"

Ja a Barcelona trobo més informació en llibres de pintura i dues curiositats:  la cara d'ella en un segell de 4 ptes, així com el bust de Zuloaga en un segell de 2 ptes i en un  bitllet de 500 ptes.  Ves per on, les tres imatges vistes  moltes vegades  i oblidades en algun recó de la meva  memòria.

ART?

Tornant al Liceu i l’Amat

No soc dels que critiquen l’obra de frederic Amat. Per regla general, m’agraden les seves peces, encara que reconec que tenen, moltes d’elles, més de decoratives que d’art seriós (si es que l’art es seriós). Dic això perquè he estat reflexionant sobre la proposta de Frederic Amat per la façana del Liceu, a rel de la lectura de l’article d’Antoni Llena a l’Ara. I em pregunto: Es necessari intervenir en aquesta façana d’arquitectura provinciana? Per què no deixar-la tal qual està? Faig aquesta pregunta desprès de veure les diverses denominacions que s´han fet de la proposta d’Amat: “donuts, pírcings, arracades, anelles de cortina o nanses i a sobre agegantades, per si fora poc.

Antoni Llena, m’ha obert els ulls amb la seva pregunta: “l’element decoratiu elegit no farà més evident la vulgaritat de l’arquitectura que es mira de dissimular? Es moderna aquesta intervenció? em pregunto  I tinc un altre pregunta: Té res a veure el que es pretén amb el que hi ha a l’interior?

L’articulista fa una comparació: Ens hauriem de penedir, (com un servidor) d’haver callat quan van aprovar una escultura com la de Francesc Macià amb autoría de Josep Mª Subirats, a la plaça de Catalunya? Pot ser que ens ho pensem, no creieu?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Tots som a la història.

Com sabeu, el Museu de Ceràmica va estat molts anys al Palau Nacional on compartia espai amb el Museu d'Art de Catalunya. Quan jo hi vaig entrar a treballar, tots ens coneixiem i feiem moltes coses junts (vull dirir els dels dos museus). Amb molts, ens unia una bona amistat i amb tots una companyonia molt agradable. Entràvem i sortíem dels diferents departaments no solament per a coses concretes de feina sinó també per veure què feien, en quins treballs estaven embolicats, quines eren les seves tècniques noves, els invents que feien per resoldre els problemes que se'ls presentaven etc. Un dels dies que recordo amb més interès va ser quan Lluís Iglésias que ja estava jubilat i tenia llavors 90 anys molt lúcids, ens va explicar, com aquell qui no vol la cosa, l'aventura del salvament de les obres del museu l'any 36. I un altre dia, la meravellosa gesta de l'arrencament dels frescos de les esglésies romàniques del Pirineu. Puntuava detalls un dels germans Vergés que, llavors com a aprenent doncs era molt jove, hi havia participat.

Avui m'ha vingut tot això al cap per un article a La Vanguàrdia on es parla del rescat de les pintures del Monestir de Sixena. Ja sabeu del litigi de la seva pertinença. I he sentit de forma molt nítida el pes de la història en l'entramat del discòrrer del temps que és la Història. Així sí que s'escriu la Història. 

L'arpa i les seves vibracions, 407

ESPASES I XOCOLATA

Mª Dolors, el teu relat, em suscita dues consideracions per ampliar-lo. Tal com dius en el segle XV existia el gremi dels espasers, valorats pels cavallers de tot Europa.

La primera, és que un carrer de la Ribera porta per nom aquest ofici; carrer de l' Espaseria a prop de la plaça de les Olles.

La segona, treta del llibre Desig de xocolata, de Care Santos regal de reis d'una amiga. Me'l va portar sense saber que la coneixia i, que el grup dels Lletraferits en guardem un record molt agradable. Ens varem trobar a la Llibrería - Café Laie, del carrer Pau Claris, on va donar-nos pautes de com escriure novel·les per adolescents, Care Santos  és de Mataró i va venir invitada i acompanyada per una amiga que llavors feia el curset amb nosaltres, Montserrat, veïna  seva del mateix Mataró. Des d'aquell dia la segueixo en programes de ràdio i d'escrits en revistes, on segueix impartint consells i la corrent  literària que busca  la joventut.

Doncs, just ahir a la nit ja quasi al final del llibre, a la pag. 339, trobo aquestes línies que ella posa a la ploma d'un personatge jove i divertit, Victor Philibert Guillot, secretari i una mica espia de madame Adélaïde de France, que viu a Versalles, però en aquest capítol roda per Barcelona, i des d'on per ordre seva, li escriu d'amagat  cada nit allò que fan els altres membres de l'expedició en missió  secreta enviada pel rei de França. Guillot li descriu  les seves trapelleries amoroses, amb aquestes ratlles: sempre hi haurà una part de mi mateix que pertanyerà a aquests  carrers i places menudes, que evoquen ofici de gent senzilla: Vidrieria, Esparteria, Espaseria, Formatgeria...  Tot seguit la posa al corrent d'una partida de mercaderies clandestines, amagades en la bodega d'un vaixell, al moll de Barcelona, a punt de salpar en la foscor de la nit.  

Desig de xocolata és la novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull 2014. És la història de tres dones unides en el temps per la seva passió per la xocolata.

És un recorregut per la història d'aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la sofisticació del nostres dies.

M'ha enganxat. Una xocolatera de fina porcellana blanca. A la base, una inscripció en lletres blaves, és el nexe, entre tots els capítols, que res tenen a veure entre si, excloent, es clar,  el desig de xocolat.                                                                                                                                                                                                                   

Aquelles coses curioses que s'aprenen trescant

Al segle XV , Barcelona era molt reconeguda per la fabricació d'espases que eren molt valorades pels cavallers de tot Europa. El Gremi d'espasers va tenir gran prestigi i la ciutat una espasa enorme que es treia en les desfilades solemnes. L'espasa és també el símbol de Sant Pau i a les desfilades, l'encarregat de dur l'espasa anava vestit com Sant Pau. Com que era el símbol del Gremi, buscaven un home ben alt i cepat, capaç de dur aquell estri tan pesant fent honor als fabricants. D'aquí allò de ser més alt que un Sant Pau. 

I ara una cosa curiosa: l'home més alt del món conegut i mesurat amb garanties va ser un americà Robert Pershing Wadlou que va néixer el 1918 a Alton (Illinois ) i va morir el 1940. Pocs dies abans de la seva mort el van mesurar els metges que el cuidaven que certificaren una alçada de 272 cm. Llàstima que no es digués Pau i que nasqués uns quants segles després de perdre's aquesta fabricació tan important de Barcelona. Potser li haguéssin fet tractes de per vida, Ara que, poques processons es fan, i segur que hagués acabat a l'atur i un dia sense pa es fa molt llarg i sobretot per un home tan alt que en necessita molt per que li arribi als peus.. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

En el meu particular infern-paradís de papers familiars he trobat un llibret amb que la Llibreria Catalònia obsequià els seus clients l’any 1927. Es diu Paradissos de paper i en ell hi ha texts de Paul Valery, Ortega i Gasset, Xenius, Valeri Larbaud, Marcel Proust, Carles Soldevila i Josep Mª Lopez-Picó. Tots, com es diu en la presentació són reflexions sobre els llibres i la lectura.

Us en faig un tast. És d’en Josep MªLopez-Picó i es titula La lectura:

 Lectures hi ha de les quals en tornem. Lectures hi ha que ens conviden sense descans a caminar. Lectures que ens envelleixen. Lectures que ens acompanyen. Lectures per a cada un dels sentits, com si de vegades la comprensió només fos  de l’esguard  o de l’oïda, o del tacte, o de la gola, o de l’odorat. Lectures amb les quals juguem, i lectures que juguen amb nosaltres. Lectures amb ressò i lectures sense. Les que ens complementen i les que ens mutilen, les que ens sobten com una agressió i les que ens sedueixen, Aquell libre que sembla que capti i aquell altre que va precedit d’un criat que l’anuncia i al qual esperen les tafaneries de l’esperit com una societat de belles dames a l’hora del te. Lectures de frescor aparent -de paisatge maquillat, diríem- i lectures d’una timidesa àrida i breu com la intimitat natural d’alguns paisatges catalans de la costa. Lectures comprades i lectures donades. Lectures que es fan dir: Sï, senyor i lectures que ens diuen: Dispensi, no és vostè qui cerco.Lectures (cal no confondre amb la manera de llegir) verticals, planes, diagonals, quebrades i circulars.

Com a descripció d’allò que no és un paisatge, no està malament. No trobeu? I a més a més té la gràcia de la intemporalitat.

L'arpa i les seves vibracions, 406

Ja sóc aquí, com va dir aquell senyor tan conegut. Desprès passar les festes nadalenques a Burgos, convidada per la Comunitat Franciscana on viu la meva germana. Era la primera vegada que visitava la ciutat a l' hivern i, segons m'explicaren, gaudien el bon temps com  quasi tot Espanya; res de neu, res de pluja. Festes boniques, al costat del pessebre, cants de villancicos, regals i rialles, missa del gall solemne i taula ben plena de viandes.

A la tornada i de la mà de l' IMSERSO, un viatge a Torremolinos. No coneixia Cadis i vaig triar aquesta destinació per apropar-m'hi, així com Màlaga i els pobles de la costa entre ambdós poblacions, Benalmádena, Fuengirola, Puerto Banús, Marbella, Mijas i Estepona.

De tot el que vist aquests dies, trio escriure per a vosaltres, la ressenya de l'exposició temporal del Museu Carmen Thyssen de Màlaga. Donada la proximitat amb Torremolinos des d'on només la separen vint minuts en bus, l'hem visitat diverses vegades.

Pensant amb el Rafel i el Marçal, un petit apunt de "Carteles de Artista" De Toulouse - Lautrec a Jeff Koons, que inaugurada el  del 3/10/2015, s'exhibirà fins al 21/02/2016. No crec pugui explicar-vos res que vosaltres dos no sapigueu. És la col·lecció de Joséluis Rupérez, reunida en el Thyssen, que documenta en part els orígens i la presència d'uns llenguatges artístics en el cartell modern. Mostra la fascinació que ha exercits sobre destacats protagonistes de l'art contemporani, confirmant-lo com  suport gràfic de comunicació que, alliberat en gran mesura de la seva obligació comercial, brilla dins la cultura visual actual.

 

En la sala noble, pintors que evoquen l'ambient parisenc de finals del segle XIX, com Toulouse -Lautrec, Bonnard i Vuillard, junt al precursor litògraf Chéret, i de l' art nouveau com Grasset i Mucha, al costat de Casas y Beardsley. Menció especial l'anunci del cabaret Le Chat Noir, de Steinlen. Altres sales representen la avantguarda del disseny i la comunicació gràfica,

Només un resum dels cartells exposats: Braque, Léger, Duchamp, Chagall, Magritte, Rauschenberg o Hockney. La majoria són fruit d'encàrrecs de balls benèfics,festivals de música i cinema;  espectacles de teatre, òpera, dansa,concerts, pel·lícules, exposicions i competicions esportives.

A l'última sala recull de cartells compromesos amb situacions critiques, reivindicatives o subversives, vinculats als grans esdeveniments del segle XX, com les dues guerres mundials, la Guerra civil espanyola, el Maig del 68 i altres causes socials: obres de Malèvich, Miró, Picasso,Calder i Haring.

Si voleu ampliar el que he escrit "cliqueu" a Google:  Málaga, Carteles de Artistas i us sortirà en moviment una petita part de les parets om estan penjats els cartells. Una altre opció és agafar el tren i cap a Málaga a veure-la in situ.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Després de veure aquests dies el projecte de la intervenció de Federic Amat al Liceu, me'l mirava ahir amb la imaginació posada i al seu davant des de la mateixa Rambla. La façana en litigi no és gaire agraciada, però ja hi estem acostumats (això, però, no és cap raó). L'angle de visió és limitat, en si i per la gran afluència de gent d'aquell punt; per tant s'ha de pensar en una decoració més aviat plana. Aquests anells, i ho sento pel meu amic, el ceramista Antoni Cumella que els ha de fer, no m'acaben de fer el pes. No els veig el contingut i el sentit i em semblen una solució decorativa fàcil. La repetició sempre omple però aquest no em sembla el criteri adequat en aquest cas. Crec que no es tracta d'omplir sinó de dotar de sentit, embellint alhora, un edifici amb un gran significat i pes emblemàtic. El projecte em semblaria molt adequat per la fàbrica Pirelli, per exemple, però crec que al Liceu hi va com "a un Sant Cristo tres pistoles" que es deia abans. O potser es tracta d'un homenatge a L'anell dels Nibelungs? 

TORRES-GARCIA

Torres-García en Sarrià

Recuerdo que en Sarrià, había una casita, la definen como masía urbana, en la Joaquin Torres-García y su sucio ebanista, tenían “La manufactura Sarrià”, según me enteré en un artículo que apareció en El País y que ahora están tapiadas todas sus ventanas y la puerta. Al parecer el Ayuntamiento de Sarrià no sabe que hacer con ella o no tiene presupuesto o las dos cosas a la vez, y allí está degradándose. Por lo que he ido leyendo, Torres-Garcia, no ha tenido suerte con su querida Barcelona. Barcelona se ha portado mal con él. Y uno se queda sorprendido cuando lee que fue el mismísimo Puig i Cadafalch el que mandó destruir los frescos (que ahora se exhiben en la Generalitat), tapándolos con otros que se pintaron sobre ellos y no fueron precisamente una maravilla los nuevos. De los políticos se puede esperar cualquier cosa, pero de un Puig i Cadafach, resulta por lo menos para mi, increíble. En fin os dejo aquí la foto de la masía que se halla en la calle Hort de la Vila.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Ah la paraula, sempre la paraula i els seus significats. El llenguatge com a definició de la vida... Això ve a tomb per una paraula utilitzada per Imma Monzó per qualificar  Carmen Balcells: la dona oxímoron. Magnífica i ajustada definició d'una dona complexa com el significat del qualificatiu. No faré ara el panegíric de Carmen Balcells que aquests dies ha estat tan present pel seu homenatge; tan sols volia parlar de l'oxímoron que és la viva expressió de la contradicció que tots, en major o menor grau, presentem. És el riure i plorar per una emoció, els significats aparentment contradictoris de l'agredolç, el menys és més, la realitat virtual, el clar obscur... En qualsevol llibre que estigueu llegint ara (i aquí una menció als Bolañolectors) busqueu els oxímorons. És sorprenent i engrescador. Paraules amb significats tan diversos com la vida, en realitat.