dijous, 24 de maig del 2012

RELATO


6


6. Pero nada más lejos de la realidad, la estancia estaba impoluta, era un dormitorio de paredes color crema con una ancha cama en medio de dos mesillas. Una lamparita deba una luz rojiza. Y allí por un instante creyó ver dos cuerpos en plena lucha, a ratos estaba el uno sobre el otro y segundos después era el otro en que se hallaba sobre él, atenazándolo con sus muslos. Ambos gemían fuerte. Fueron solo unos minutos, enseguida comprendió de que se trataba de una pareja de amantes. Lo visto la noche anterior le hizo pensar que la truculencia continuaba. Pero aquello era diferente. Aquellos dos seres estaban en el mismo escenario del crimen ¿cómo podía ser? No existía ni la menor huella de lo sucedido. Se quedó allí quieto, aguardando el final. Se preguntaba si terminada aquella batalla de sexo, y uno de los dos sufriría el descuartizamiento.
CONTINUARÁ…


El meu pare es va casar gran, tenia quaranta dos anys i molts nebots als que duia a trescar i verdejar. Al final la tribu de cosins vam ser vint i sis i jo que vaig ser la petita molts anys era "la nena" urbi et orbe i em duien com si fos una reina. Ahir es va morir un d'aquest cosins i en record del que va ser, em toca enterrament. Però no patiu, les lobsters ja son a casa i d'elles me'n ocuparé a la tarda.  No tinc temps per a més.

RELATO


5


5. Pero esta última película fue diferente. Esta vez se trataba de una historia de un chiquillo que presenciaba a través de una ventana como se descuartizaba a un cuerpo humano después de cometido un asesinato. Aquel chiquillo queda horrorizado hasta el extremo de no poder moverse y quedar allí clavado contemplando la truculencia de aquellas imágenes, sin pensar que podría ser descubierto. Minutos después pudo sobreponerse y alejarse de aquella ventana. No durmió en toda la noche, pensando en aquella salvaje escena. Finalmente, hacia mediodía, logra quedar dormido y cuando despierta ha oscurecido de nuevo. No pudiendo estarse, consigue recuperar fuerzas y regresa al mismo lugar para averiguar cómo terminó todo aquello, suponiendo hallarlo todo manchado de sangre.
CONTINUARÁ…

dimecres, 23 de maig del 2012


Maestra en estrategia populista

Desviar la atención cuando las críticas arrecian es la base de la estrategia de comunicación, en la que está fundamentada la gestión de Esperanza Aguirre

Desviar la atención cuando las críticas arrecian es la base de la estrategia de comunicación, en la que está fundamentada la gestión de Esperanza Aguirre, desde que hace nueve años se convirtiera en presidenta de la Comunidad de Madrid. Si la huelga de enseñanza pone de manifiesto las carencias de los servicios públicos madrileños, si el déficit se desboca y ahoga las cuentas de la comunidad que hasta ahora alardeaba de ser la primera de la clase y si, además, los titulares de los medios se olvidan de la presidenta, entonces, se abre la puerta al populismo. Y qué mejor que el fútbol, como arma arrojadiza contra los nacionalismos, mucho mejor si estos se pueden vincular con el vandalismo desenfrenado.
Es la estrategia permanente del PP madrileño, con una idiosincrasia particular, que les lleva a desviar balones con descaro cada vez que una mínima crisis les roza, haciendo suyo el dicho de que la mejor defensa es un ataque. Uno de los ejemplos más recientes es la feroz acusación con la que la propia Aguirre atacó a IU en la Asamblea de Madrid, cuando su portavoz le pedía explicaciones por la situación de la enseñanza pública, portando una camiseta verde, la misma que los maestros llevaban en las manifestaciones y huelgas que este otoño se esparcieron por las aulas madrileñas. Entonces, la presidenta acusó a las asociaciones de enseñantes de lucrarse con la venta de las camisetas. Y en el Parlamento no se habló de los recortes de su propia Administración.


Y OTRA JOYA:
El TC ha dado luz verde a la manifestación de Falange, que tiene prevista con el lema de la “unidad de España”, cuatro horas antes de que empiece el partido de la Copa del Rey.
 Tot plegat una merda!!!!!!!!!!!!
 La bellesa de la simplicitat

    Les meves trescades de la setmana han estat dirigides cap a Ikea, Leroy Merlin, Aki i Els Encants on he estat furgant  a la recherche du temps perdû. Ja torno a tenir el cotxe com un puzle en relleu. Ara bé, he de confessar que m'encanta fer això d'arreglar cases per després desinteressar-me'n, o no, l'important és fer-ho i si tornés a viure potser m'hi dedicaria. Sempre ha estat una mena de vocació frustrada encara que amb les altres que han passat primer estic molt contenta d'haver-les escollit.
  Aquest cap de setmana passat a S. J. era la fira del tupí i hi havia programats una sèrie d'actes al voltant de la ceràmica. Vaig anar a la fira i naturalment  era una bírria. Les paradetes, fora d'un parell que més o menys se salvaven eren d'una banalitat i un mal gust que espantava. Si seré ingènua que encara em sorprenc! I això que en aquest camp n'he vist a milers d'horrors. M'empipa molt perquè després tot són queixes de si la ceràmica està menystinguda; naturalment, sembla que ho facin expressament i el `pitjor de tot és que de mica en mica es va formant el gust de la gent i acaben pensant que això és preciós. La batalla del gust la veig perduda. Parlo en termes generals, és clar. I el que no hauria de ser, precisament, és només per les elits. A base de tot a cents, fires de ceràmica, cursets de pintura etc no sé on arribarem.
    Sort que literatura em dona consol. Aquesta setmana ha estat el Javier Pérez Andújar amb un llibre preciós : Paseos con mi madre. M'ha encantat. És tan viscut, tan sentit, tan ben "mostrat" i gens explicat... No us el vull contar, vull que el llegiu i gaudiu també vosaltres. Veiem un món terrible, tristíssim, amb una com-passió (compadida i apassionada) que el converteix en pura poesia.
   "A Franco lo que le faltó fué tener un hijo varón para que heredara su dentadurs, dice una mujer y ya no puedo seguir leyendo. Busco una relación acaso entre los dientes de Franco y toda el hambre que hubo en España; pero sigo escuchando y al final entiendo que esa mujer no ha sabido decir dictadura" .  I a tenor d'això un paràgraf sobre la metàfora, impagable. Y... tantes altres coses que no us queda altre remei sinó llegir-lo. El Javier sortia durant un temps a Saló de lectura i va anar llegint el Quijote i cada setmana l'anava comentant. Jo el vaig anar seguint al meteix temps i amb els seus comentaris era doble goig.

RELATO


4

4. En realidad fue un encargo como los que siempre le habían hecho, se trataba de realizar el cartel de una película. Pero resultó ser una película realmente distinta. Una película que le dejó obsesionado desde el mismo instante que la visionó en la sala de proyecciones de la distribuidora. Lo cierto era que quedaba atrapado como un chiquillo, cada vez que le pasaban una película en aquella sala. Quizá porque pensaba en el hecho de que era el primero en la ciudad que la veía, o porque se la pasaban para él solo, o bien porque le acompañaba en alguna ocasión el jefe de publicidad y eso le hacía sentirse importante.
CONTINUARÁ…

dimarts, 22 de maig del 2012

RELATO


3


3. Con la carpeta bajo el brazo salió de casa. Podía distraer su mirada sin prisas, tenía suficiente tiempo para llegar a la hora convenida. Por una vez no tenía que ir corriendo. De manera que prefirió cruzar aquel barrio de casas pequeñas, con ventanas al alcance de la mano o de la vista, como quien dice y poder, con un poco de suerte, observar en ellas que sucedía en su interior. Fue entonces cuando se dio cuenta que se había convertido en un voyeur empedernido. Un mirón, un merodeador obseso. Aquel trabajo que llevaba bajo el brazo lo había convertido en eso. Nunca le importó que podía suceder en el interior de una ventana. Nunca se detuvo ante una cualquiera para observar, para escudriñar en ella, pero aquel trabajo lo transformó de tal manera que ya le resultaba inevitable mirar y arriesgarse a ser descubierto.
CONTINUARÁ…

RELATO


2

2. Fue al estudio y cogió la carpeta de los dibujos. Antes de abandonar la estancia, corrió la cortina a fin de evitar el sol tan rabioso que entraba por la ventana a aquellas horas. Dio una ojeada al exterior, todo seguía igual, la misma imagen de siempre, la viuda otoñal que enviudó joven, sentada en el balancín, frente al ventanal, con el gato a sus pies removiendo un ovillo de lana, mientras ella leía. En la redonda ventana de al lado, una criada, ya mayor, repasaba la ropa de su señora. Parece que no pasen los años por este barrio, pensó, y tiró definitivamente de la cortina.
CONTINUARÁ…

LA TRESCA I LA VERDESCA



En el meu trescar per la ciutat em descobreixo reconeixent la meva identitat; de família, de records sabuts de sempre, resquills de moments en els que em sé viva, la meva cadència interna en les passes, en els detalls d'una cara o una font, un racó, en aquesta vida viscuda que no sé si encara és la meva encara. Quanta de la gent amb que em creuo és un calc d'un altre moment o és ben nova? són les persones o el seu hàbitat el que més m'interessa? Potser no es tracta sinó de dues cares de la mateixa moneda. Quan fiqui les mans a la bossa no m'agradaria trobar-ne trenta. Les bescanviaria per una sola per una d'aquelles que molt de tant en tant ens arribaven a les mans i que quan aconseguíem aixecar aquell paper metàl·lic descobríem que eren de xocolata. Era una frustració o un consol que deixàvem fondre a la boca mentre pensàvem.. en què pensàvem? Potser en què faríem quan fóssim grans? Un grans que no era ni la meitat de grans del que som ara.

dilluns, 21 de maig del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 190

SCHÉHÉRAZADE. Segueixo amb la ressenya del concert de diumenge dirigit pel director japonès Kazuchi Ono. En la segona part vam escoltar uns fragments de Schéhérazade, de Rimski-Kórsakov . Basada en diferents episodis de Les mil i una nits, Schéhérazade recull l’interès dels compositors russos de l’època per la cultura oriental, al mateix temps que utilitza una orquestració riquíssima i acolorida. Composta el 1888 en forma de suite simfònica. Tots hem sentit la partitura més d’una vegada, i més de deu, sols recordar que està estruturra en quatre moviments que narren cadascun un conte del llibre, el tema principal anunciat pel violí amb lleugers arpegis de l’arpa, (el director la va col•locar casi al davant seu, i no en el lloc que sol estar sempre), que evoca l’ambient exòtic en el qual es desenvolupa la història. Els quatre moviments corresponen: 1) el mar i el navili de Simbad; 2) la història del príncep Kalender; 3) el jove príncep i la jove princesa, i 4) el festival a Bagdad, el mar, el vaixell que s’estavella contra una roca. Els quatre moviments s’associen a Shéhérazade per accions curtes del violí, tot i que Rimski- Kórsakov va dir sempre que no era el leitmotiv de la reva composició, sinó que ens presentava un calidoscopi d’imatges de contes de fades de caràcter oriental. Diaghilev, defensor i exportador de la cultura russa a Europa i Amèrica, va utilitzar Schéhérazade per donar a conèixer els Ballets Russos a París el 1910.

arte y religión



Las nuevas “CRUZADAS”

Yo acuso, la derechización de nuestro país. La derechización de nuestra cultura y nuestros ideales. De tratar de derechizar el alma de nuestro pueblo que un día no lejano, escogió ser libre y laico, demostrando que sí podía acceder al arte más vanguardista, inteligente y creativo.
Mi acusación se levanta automáticamente ante la noticia de que en nuestra ciudad comenzaron, el jueves pasado 18 de mayo los diálogos del Atrio de Gentiles, bajo la imagen del Pantocrator de Taüll en el MNAC y que terminarían en el templo de la Sagrada Familia (transformado hoy en día en basílica), donde se leyeron dos poemas, dos textos teológicos y fragmentos bíblicos (o sea predominio eclesial), en medio de música, canto coral y juego de luces, lo que se dice, todo un parque temático, después de haber pasado por la Universidad de Barcelona y el Institud d’Estudis Catalans. Unos diálogos, según pregonan, entre la fe católica y la cultura secular. Sonroja ver al Conseller de Cultura Ferràn Mascarell, tránsfuga socialista, dejándose fotografiar entre el cardenal Gianfranco Ravassi y el cardenal Lluís Martínez Sistach. Sonroja saber que casi un centenar de invitados se rendían ante la Iglesia católica para hablar de arte, belleza y trascendencia, personajes como Rafael Argullol, Perico Pastor, Jaume Vallcorba, Carme Riera, Xavier Rubert de Ventós (¡), Jordi Llovet (¡!), Daniel Giral-Miracle, Lluís Duch (laicos y gentes de fe juntos).
Ravassi, es el presidente del Pontificio Consejo de la Cultura de la Santa Sede y alma, según dicen, de ese invento, después de que Banedicto XVI, preocupado porque dice que hay muchas personas que están interesadas en el “Dios desconocido” y por la secularización de la sociedad europea, dijera que la Iglesia católica debería “abrir una especie de atrio de los gentiles”, para departir con los no creyentes. ¿Me pregunto a quién quieren engañar? Acuso desde aquí, que esto no es más que un intento de ataque a la línea de flotación de la sociedad laica y un maquillaje para evitar que se les note que siguen anclados ideológicamente en el medievo. ¿A quién puede interesar teorías que solo pretenden tratar de acercar la creación del artista a Dios? Ya no es válida la creencia de que la creatividad viene por inspiración divina, por más que traten, muy sibilinamente, colocar frases como la que pronunció Virginia Wolf, que “veía en la belleza rasgos de gozo y de angustia que partían el corazón en dos”. Han sacado de contexto lo dicho por Wolf, en nada hace referencia, la escritora, a lo divino, ni a la espiritualidad religiosa. No sirve que se nos diga que “Si el arte atormenta, también la fe auténtica turba”. El arte no atormenta, esa es una visión romántica. Si alguna vez atormentó, fue en época de la Inquisición (me niego a llamarla Santa), cuando la Iglesia torturó a artistas, a estudiosos, gentes de cultura avanzada.
Subleva ver, a Montserrat Caballé besando la mano a Sistach, acto de servilismo sin precedente e inadmisible hoy en día. Como subleva también ver, cómo el arte románico catalán es utilizado, yo diría manipulado, como lo fueron también nombres de nuestra cultura como Antonio Tàpies, Gaudi, Carles Riba, Salvador Espriu, entre otros tachándolos de catalanes creyentes y gentiles. ¿Qué tiene que ver su fe, con la creatividad de su arte? No mezclemos las cosas. Eso solo puede salir de mentes como las de nuestros actuales gobernantes, mentes religiosas y de derechas. Incluso se respiraba ese espíritu en los escritos de la prensa que hablaban de un “rosario” de citas las que se dijeron sobre la belleza, para concluir que “el misterio y lo trascendente del arte se cruzan también en las religiones”, llegándose a decir: “Y el diálogo se hizo carne…y habitó en Barcelona (¡!!)”. Naturalmente por lo visto se olvidaron de todo aquel arte, de verdad trascendente, que la Iglesia siempre prohibió o trató de ignorar, porque se apartaba ideológicamente del poder papal. Quizá alguien lo diga en el próximo Atrio de Gentiles que se celebrará este mismo año en Estocolmo, donde el grueso de los creyentes son protestantes.
Es puro marketing. El Atrio de los Gentiles se está celebrando en toda Europa. El primero fue en Bolonia en 2011, le siguió París en marzo de este año, el último Atrio tuvo lugar en Palermo, ahora le ha tocado Barcelona y le seguirá Estocolmo. La Iglesia se ha lanzado a la Reconquista, son las nuevas Cruzadas contra el infiel.
Rafael R.B.        mayo 2012
1. “Aquel hombre, eterno revolucionario, luchador incansable, terminaría sus días privado de libertad, en un oscuro calabozo, desde el que, cada mañana, esperaba con ansiedad, ver por su pequeño ventanuco, a una muchacha, sacar el cuerpo por su ventana, para tender los pañales de un bebé. Comparaba el hombre, la diferencia de tamaño de las ventanas que los separaban y a la vez unían, con el grado de libertad que poseían y que, aún siendo mucha, se decía para sí que tampoco debía ser completa para aquella mujer. No obstante, se la hubiese cambiado, a buen seguro.” Cerró el libro. Se terminó la lectura, se dijo, hay que salir a entregar el trabajo.

LA TRESCA I LA VERDESCA


A vegades, per un vidre trencat entra el record
Aquest rescat de la casa de Sant Julià és en bona part un despenyorar uns records que donava per perduts. Han estat molts anys no volent-hi pensar gaire. Un Stand by, com es diu ara. Una mena de conte de la Bella dorment, amagada entre els matolls que l'abandó fa créixer d'una forma exagerada. Ara, a l'obrir-me pas es retiren fent visibles els antics camins i el vaig acostant al misteri. Obro portes i finestres i trobo éssers antics, piles d'ombres ben plegades dins l'armari de la roba blanca o en els terrabastalls dels mals endreços. Problemes? Sí, és clar, com sempre presenta tot el que ha envellit com nosaltres. Però també ens dóna  moltes satisfaccions: una paret que reviu amb un quadre, tornen a aparèixer mobles que ja no hi eren, una làmpara obre de nous els braços a la llum, i al jardí el cirerer és curull de fruits que lentament maduren. Mil coses emocionants. No és que s'hi vegi la nostra feina(i quanta!) sinó que és un lloc i un temps el que reviu. Potser només serà una espera que donarà lloc a una altra cosa, però sempre serà un pas de goig, una fita del nostre devenir com a família, un futur.

diumenge, 20 de maig del 2012

l'arpa i les seves vibracions, 189

Kazuchi Ono.
L’idil•li de Siegfried és l’únic poema simfònic de Wagner. Escrit com a regal sorpresa per a la seva segona esposa, Còsima Liszt, amb motiu del naixement del seu fill Siegfried, l’obra exposa el tema de l’amor entre l’heroi i Brunhilda. Composta originàriament per a tretze instruments, anys desprès, aquesta petita joia va ser transformada en el gran tema d’amor entre l’heroi i Brunilda a l’òpera Siegfried, la tercera part de la tetralogia L’anell del Nibelung. Tornem a la partitura sorpresa, va ser interpretada per primera vegada el dia de Nadal del 1870 a l’escala principal de casa seva, a la vila de Trisbschen, actualment barri de Lucerna, Suïssa, on Wagner es va exiliar desprès de la revolució del 1848. Avui ha dirigit l’orquestra una de les batutes més prestigioses de l’actualitat, la del japonès Kazushi Ono, des de la temporada 2008 és director principal de l’Òpera de Lió. A nivell personal mentre escoltava el lirisme de l’orquestra, m’imaginava a Wagner bressolant el llitet del seu fill nadó, creant aquest música que jo oïa ara, i que traspuava tendresa. Deixo per demà explicar-vos la resta del concert, que ha tingut un altre color.

dissabte, 19 de maig del 2012


 LA CANADENCA

Estamos preocupados, y con razón, porque se priorizan las medidas económicas por encima de las sociales. Y que el Gobierno considera a la salud y la educación como un gasto público. Pero mientras esto ocurre, la administración va minando, a la chita callando, todo lo que pueda oler a justa reivindicación, a ideales contrarios a la derecha o que les puedan molestar y a un sin fin de cosas más. Y como nos descuidemos lo habrán cambiado todo ya. Habrá desaparecido de nuestro entorno, todo aquello que definía a nuestro pueblo. El trabajo de carcoma de la derecha, ya sea del Estado o de la Iglesia o de ambos a la vez (ahora no quiero involucrar al capital, los bancos ya se están ellos, definiéndose lo suficiente).
Este sábado 19 de mayo de 2012 ha aparecido una noticia muy significativa de lo que está sucediendo, y que puede pasar desapercibida. La firmaba Xavier Theros y la titulaba “El cambiazo”. Decía que el equipo municipal barcelonés, está cambiando los mensajes que les parecen sospechosos, por otros más a su gusto (gusto de la derecha claro está). En la plaza de las Tres Ximeneies del Paral.lel existe un pasadizo cuya placa decía: “Pasaje de la Canadenca. Empresa que dio nombre a la huelga de 1919”. Hoy ha sido cambiada por otra que pone: “Pasaje de la Canadenca. Empresa fundada por Fred Stark Pearson en 1911”. La rotulación pública, dice el articulista, podría estar iniciando una deriva insólita. Y cree que el Ayuntamiento, seguramente, tiene plena libertad para hacer estas modificaciones. Pero, ¿qué diferencia hay entre una y otra placa?
La huelga de la Canadenca comenzó en enero de 1919, al terminar la I Guerra Mundial. La neutralidad española, fue aprovechada por las empresas catalanas que vendieron sus mercancías a ambos bandos, ganando grandes fortunas. Pero al concluir la guerra empezaron las pérdidas, provocando una crisis que recortó sueldos y los primeros despidos. El personal de la Canadenca, sigue explicando Theros, detuvo la producción en solidaridad y la empresa respondió con más despidos. Entonces el sindicato único del agua, gas y electricidad de la CNT decretó huelga general y Barcelona se quedó a oscuras. Fue declarado estado de guerra y las celdas de Montjuïc se llenaron. Tras ¡un mes y medio de huelga!, las autoridades aceptaron liberar a los detenidos y acabar con las medidas militares. La empresa readmitió sin represalias a los despedidos y pagó medio jornal por día de huelga y además quedó reivindicada la jornada laboral de 8 horas y se devolvió la luz a la ciudad, después de una asamblea de 20.000 trabajadores en la plaza de toros de las Arenas.
Eso es, por lo visto, lo que no deben saber los ciudadanos barceloneses, no fuese caso que se estuviesen dando ideas. Por eso el Ayuntamiento actual está cambiando las placas del callejero que le molestan. Hay que tapar cualquier opción de dar a conocer la historia del movimiento obrero.
Es por esta razón que he querido traer aquí, a nuestro blog, esta noticia. Hay que estar muy atentos a lo que está sucediendo en estos tiempos.

LA TRESCA I LA VERDESCA




Ötzi


 La troballa
L'any 1991, una parella d'excursionistes, troben en un coll dels Alps del Tirol, el cadàver d'un home sota el gel.
Així comença la primera novel·la negra de la història. Una història real i apassionant que de mica en mica es va desvetllant per obra i gràcia d'arqueòlegs, metges arqueopatòlegs, naturalistes, antropòlegs i una caterva de científics de les més diverses branques que estudien aquest home que va morir per una fletxa a l'esquena fa uns cinc mil anys. 
Ötz, anomenat així perquè es va trobar a una glacera de la vall d'Ôtz. A prop seu el seu equipament: un ganivet , una magnífica destral de coure, fletxes, les sabates i el vestuari complet... evidentment assassinat, hi ha diverses teories per explicar la seva mort però cap no és determinant. Novel·la negra real. 
 Aquest descobriment em va apassionar en el seu moment i tinc un llibre que ho explica amb tot detall, però que ara, després dels detalladíssims estudis que s'han fet i es continuen fent ja no és ni de bon tros el que se sap. Es coneix els últims aliments que va menjar, les malalties que va patir al llarg de la seva vida i el seu aspecte antropomòrfic. Tot això ajuda, no sols a conèixer millor aquest cas sinó que és el paradigma de la vida del seu temps. 
Al Museu Arqueològic  hi ha una exposició amb rèpliques dels materials trobats i unes magnífiques explicacions i punts interactius que ens deixen veure, per exemple, amb connexió directa l'autèntic Ötzi que és en una càmera frigorífica especial al Museu del Tirol del Sud. I també uns espais d'experimentació cientifica on a través de microscopis pots "investigar" l'anàlisi de les dents, analitzar els ossos per saber-ne l'edat , quins mètodes s'empren per determinar el sexe etc i un reportatge magnífic. 
Si us agrada algun d'aquest aspectes, aneu-la a veure. És interessantíssima. 


Reconstrucció del seu aspecte real




R

divendres, 18 de maig del 2012

LA TRESCA I LA VERDESCA

Adriana Lecouver , també una pel·lícula de l'any 1938

Aquesta ha estat una setmana una mica frustrant. Coses que m'han fallat, despistes meus, caminades sense rumb ni finalitat que m'han deixat els peus com aquestes sabates arrodonides de sota, cinema que no m'ha agradat... Però és clar, si, alguna cosa bona hi ha hagut encara què. Ahir vaig anar a veure Adrianne Lecouver al Liceu. No és que sigui el tipus d'òpera que  m'agrada però és veritat que les veus esplèndides de Fabio Amilato (que va haver de substituir Roberto Alagna a mitja funció per indisposició), de Joan Pons, de Bàrbara Fritolli, Dolora Zajick  i els altres em van interessar de seguida malgrat l'enrenou i els embolics dels dos primers actes tot i l'explicació escrita. Es tracta d'un clàssic envitricoll de cartes creuades i amors que sí però no i tot acaba molt malament. Dit això el que més em va agradar va ser la història del teatre dins el teatre. La protagonista és una actriu -real- i actua al teatre, tot va al seu voltant, es fan obres de teatre i les intrigues es solventen o plantegen en mig de l'ambient teatral molt aconseguit. El vestuari és també una meravella i tots actuen molt bé. Per això finalment em vaig reconciliar amb l'obra. Això només és una apreciació personal i intransferible. Si voleu els tecnicismes, segurament la Maria Teresa els explicarà. Jo només soc una espectadora parcial.
Ah un aclariment, els noms dels cantants, naturalment, els he tret del full informatiu però no posaria les mans al foc que siguin aquests, no queda massa clar o sigui que declino responsabilitats
Tinc moltes coses per explicar-vos però avui estic com els avis: molt ocupada, molt ocupada. 

Malgrat això us envio un Enigma- crec que molt fàcil, però... On i què és ?


dimecres, 16 de maig del 2012

PANEM ET CIRCENSES

TEMPS DE FLORS a Girona durant aquesta setmana. De les coses que val la pena veure.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                 
                                            Carlos Fuentes


Ahir va morir  un mite. Almenys per a mi ho ha estat i crec que per a molts més. No faré ara una semblança bioggràfica que, en l'era d'Internet podeu trobar molt fàcilment.
Vaig descobrir Fuentes l'any 66 i recordo perfectament l'enlluernament que em va produir la primera novel·la seva que vaig llegir. No recordo el nom però era sobre Juana la Loca. Una meravella que em va trasbalsar i em va fer veure com en la història hi ha moltes històries i que les històries les fan els novel·listes i acaben sent molt més autèntiques que la història "canònica". Mai no hi hi ha una veritat absoluta i tot és segons ho vulguem veure.
Carlos Fuentes era i donava la imatge, d'home culte, refinast, educat i interessantíssim. Sempre que he llegit o m'han preguntat a qui m'agradaria poder conèixer, mai he dubtat que Carlos Fuentes seria un d'ells. La intel·ligència en estat pur. Ja no hi soc a temps, quina llàstima però sempre ens quedaran els seus llibres.

De buena mañana

La cosa está que arde. Ya veis la que nos está cayendo. Eso acabará con un corralito general. Susi ya lo viene diciendo desde hace tiempo. Esa crisis acabará con todos nosotros. Después de que la Merkel escañase a los griegos, ahora dicen que lo mejor que pueden hacer es dejar la zona euro. Incluso dan fecha: para junio. ¿De qué van? La pregunta es si Hollander podrá frenar a esa mujer y en lugar de los recortes se generen ideas que produzcan  empleo. Cosa que francamente dudo. Ayer vi un film de Costa-Gavras por TV2, no sé si lo visteis, tocaba el tema de los despidos y como funciona el sistema, film interesante como todos los de ese director, después hablaron, un profesor de economía y una psicóloga y se debatió el tema de que no se puede estar pretendiendo que siempre se tengan beneficios, siempre cobrando comisiones, siempre pensando en ganar más y más. Todo forma parte de la educación que recibimos, lo cual quiere decir que debe cambiarse esa educación, por una que de valor a las cosas y al individuo, no al dinero. Que el individuo deje de pensar que tanto tengo, tanto valgo. Que esta escalada de ambiciones termina mal y eso lo produce el mismo sistema y si no se cambia volveremos a tener más crisis y cada vez serán peores. En fin ya veis, con esos temas me acuesto y de buena mañana y con esos temas me levanto. Que tengáis un día lo mejor posible. Rafael.

dimarts, 15 de maig del 2012

LA TRESCA I L verdesca

 Monestir de Santa Cecília a Montserrat.

Nosaltres que ja som grandets recordem quan el Saló del Tinell i tot el que l'envolta va ser restaurat i obert al públic. I què hi té a veure la foto amb això ? Doncs si ens remuntem al segle XIII, una neboda de Santa Clara, l'amiga de S. Francesc d'Asís va venir a Barcelona a fundar un convent del seu orde. Va estar situat on actualment hi ha el Parc de la Ciutadella. D'allí van sortir-ne 14 monges que van anar a fundar el monestir de Pedralbes. Quan Felip cinquè va venir a fer de les seves es va carregar el convent de la Ciutadella però perquè no fos dit cedí un trosset del Palau Reial Major (Museu Marés, Museu d'Història...) on s'hi va construir un annex perquè hi visquessin les monges.  Després de la Guerra Civil, l'Ajuntament el va comprar per 900.000 pts i finalment les monges que havien anat d'Herodes a Pilats van acabar amb les benetes de Montserrat. 
L'espai del Palau Reial, màgia potàgia, va desaparèixer i el Saló i el Palau es van obrir al públic.

com era abans de la màgia potàgia


Com er

dilluns, 14 de maig del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 188

Desprès de 2 anys d’espectacle a Berlín i d’una gira mundial, SOAP the show, ve a Barcelona al Teatre Poliorama.  Espectacle per a tots els públics. Ahir diumenge era ple de pares, avis i criatures, moltes criatures per gaudir de l’espectacle. Set banyeres és tot el decorat, difícil d’imaginar, i no obstant omplen 1h 50 minuts d’espectacle de comèdia,cabaret, circ i malabarisme. La companyia formada per 8 actors cada u d’un país ben diferent com Canadà o Etiòpia  formen una unitat dins el gènere de show: equilibrista, malabarista, clown, soprano, antipodista, corretges ,trapezista de dansa aèria i, contorsionista i sedes aèries; barregeu tot i tindreu un divertit espectacle.

Cosas que ver y oír


“¿Somos como niños, queremos que nos traten como niños o es necesario que nos traten como niños?”, decía Perich en un chiste suyo, donde se veía un letrero junto a un barranco que ponía: “La Administración advierte que tirarse por este barranco de 500 m. Es peligroso” y un espectador decía: “¡Hacen bien en advertirlo!…Pero ¡deberían poner un guardia para prohibirlo!”
Este chiste que leí y sigo leyéndolo, me lo recuerda cada vez que escucho por megafonía: “Está prohibido bajar en la zona de vías” (lo repiten constantemente en todas las estaciones de metro).
Como también escuchamos, cuando cogemos el ascensor: “¡Abriendo puertas!” “¡Cerrando puertas!” (y en varios idiomas según la estación) cuando ya ves que lo están haciendo o sabes que así será antes de subir o bajar. También dicen: “¡Calle!” cuando el ascensor, que es de cristal, puedes ver que ya estás en la calle o sabes que va a llevarte allí.
En una visita a una exposición en la Universitat de Bellaterra vimos unas pegatinas puestas en los peldaños que llevaban escrito: “Peligro, escaleras” y en las barandas: “Cógete no vayas a caer” y en los cristales de las ventanas: “Peligro ventana”. Así que vuelvo a Perich que decía que: ”Hemos creado una sociedad no solo capaz de mandar el mundo a la mierda sino de llenar de mierda el mundo.
Visto lo cual en tiendo cuando escribió aquello de: “Dios hizo el mundo en seis días. Hasta el momento nadie se ha podido explicar a qué venía tanta prisa. Así ha quedado como ha quedado”.
Pues eso.

LA TRESCA I LA VERDESCA






El camí des de Vilafranca fins a l'Arboç és una serralada de ginesta esplèndida. En una setmana tot està diferent i sembla que ara si ja tenim els millors dies de la primavera. Els ensurts de núvols i pluges entremaliades han donat pas als verds, tocs de roselles i mils de flors. La vegetació en general està  a punt de rebentar d'un moment a l'altre i els ocells impacients vigilen els fruits dels cireres, la prunera, les serbes... que tot just comencen a tintar-se de rosa. Per cert, les roses que la setmana passada eren poncelles avui m'han rebut en un espetec de taques grogues a les que fan de contrapunt unes d'un roig fondo, com de saló del segle XIX.
Estic sola i la pau és una línia blanca en el cel blavissim. A sobre meu Liceu de piuladisses i parrupeigs. Dos llorigons salten, perseguits per una garsa tan grossa com ells i jo menjo pa amb tomàquet, amanit amb olor de lligabosc.


REALITAT

UNA IMAGEN VALE MÁS QUE MIL PALABRAS

dissabte, 12 de maig del 2012

L'arpa i les seves vibracions, 187

Ahir Sant Ponç i avui Sant Pancraç. Tots hem vist petites figures d’ell a casa de coneguts i a diverses botigues , al meu barri el tenen en un raconet a la bodega, a la fleca i a la farmàcia. Petita figura de guix que representa un adolescent vestit amb túnica verda, un mantell vermell i que aixeca el dit índex de la mà dreta, mentre a la mà l’esquerra aguanta un llibre obert i una palma, símbol del martiri, al cap una corona daurada de llauna, calça sandàlies romanes. La historia dels dos sants és similar. Pancraç, noble pagà originari de Frígia (Àsia Menor) es torbava a Roma on fou batejat, l’emperador Dioclecià volia emportar-se’l a palau , sempre que renuncies a la seva fe, al no cedir el van decapitar. De nit, alguns cristians se’n van endur el cos i el van sepultar a la Via Aurèlia. Segons la tradició era el dia 14 de maig del 305, sols tenia 14 anys. Se’l considera advocat dels que busquen feina i el seu nom esdevingué popular a molts indrets dels Països Catalans, també a Anglaterra. A casa nostra la devoció popular ha traduït en “salut i feina” la seva petició. La meva mare m’explicava que li demanaven treball; ella i les seves germanes eren modistes, fins que un dia algú no els hi va pagar la feina feta, uns vestits de festa,des de llavors pregaven així: Sant Pancraç que tinguem feina i que ens la paguin. La manca de treball que comporta la crisi i, les retallades a tots nivells, propicia que molta gent busqui una intercessió o una via d’esperança i, ompli els altars on es venera la figura del sant amb espelmes i llantions , sols cal que aneu al seu altar de la Catedral,per tant un sant de molta actualitat.

LA TRESCA I LA VERDESCA- ENIGMA

L'Olga, abans d'ahir al seu bloc parlava de la música de la fusta. Llegiu-ho perquè és molt interessant i suggeridor (olgaxirinacs.blocspot.com.es)
A tenor d'això he pensat que cadascú de nosaltres, com les fustes, té una sonoritat especial i única que només saben descobrir els qui per amor ens acosten el seu diapasó. Potser també, només per amor, estem disposats a deixar anar els nostres millors sons.
Jo me'n vaig a Saifo a carregar-me de sons, d'olors, de sensacions diverses i espero ser capaç, després d'anar-les deixant anar de mica en mica.


I per no abandonar el costum encara que sigui després del meu fracàs, us envio un altre enigma molt fàcil. Qui son aquests personatges? Un construia a l'engrós, a l'altre no li calia anar sur le pont per trobar senyoretes, el seguent pintava els que hi vivien, a sota el pont i per últim un que de les seves obres va anar traient material com si hagués previst les retallades actuals. Ah i cal també dir on son.

divendres, 11 de maig del 2012

SANT PONÇ






DE VISITA OBLIGADA CON LA CÁMARA

L'arpa i les seves vibracions, 186

SANT PONÇ Tal com diria la Mª Dolors, avui cal trescar i, que millor que anar al carrer de l’Hospital, per veure, olorar i gustar tot el que la festa ens depara. Paradetes de tota mena d’herbes oloroses, fruites confitades de colors i sabors diversos i, gent, molta gent mirant, passejant i comprant. Beneïdes tradicions que ens donen un dia feliç enmig de tot el que ens cau a sobre.
 
 Va per tu, Olga. Per molts anys. Jo faig els mateixos que tu el dia 29. Potser no som unes jovenetes però el que compta és la il·lusió i l'interès. Que duri per molts anys. Ja que no podem brindar amb una copa de cava (potser algun dia) t'envio unes flors de la meva terrassa.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Avui he anat a Sant Julià amb la meva amiga Edelmira. Feia, ja ho heu vist un dia meravellós i per primer cop, entrant a la casa m'ha fet bona impressió. La feina feta comença a notar-se. Us envio unes quantes fotos més per anar completant l'àlbum , encara que espero que les vostres, el dia que hi anem plegats em descobreixin aspectes inesperats.