dimecres, 19 d’octubre de 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 144

Entro al Bloc just a l’ arribar a casa amb el propòsit de no esperar demà per llegir les critiques teatrals dels diaris, vull evitar la seva influencia i donar-vos la meva opinió de com he viscut aquesta representació, en la nit d’estrena al Liceu de Barcelona, de l’òpera catalana sobre la complexa relació entre Dalí i la seva musa Gala.

Expectació continguda, assistència d’algunes autoritats i d’un públic que al final feia les seves valoracions.

Òpera en quatre actes. Llibret de Jaume Salom. Música de Xavier Benguerel. La estructurada en quatre episodis il·lustratius, dits quatre actes, repassa la peculiar complicitat que compartiren Dalí i Gala, que els va portar a lo més alt de l’èxit artístic i social. “una estranya barreja d’amor i odi –afirmen els autors- de sang i fel, d’avarícia i despreniment”. Ell, un pintor embogit pel seu propi talent, histriònic,egocèntric, auto complaent fins a la patologia i el ridícul. Ella, una musa perversa, amant infidel, sacrificada esposa, amant amiga i enemiga.

L’escenografia de Xavier Albertí és agosarada, ens mostra cada escena amb la crua realitat dels sentiments de Dalí i Gala, escenificant passions, deliris, sensualitat, erotisme i pornografia dels seus sommis i realitats, tot envoltat de mitja foscor i fumaroles. Surten molts dels personatges pintats pel mestre, irreals, grotescos, estranys, vestits amb una gama ample de colors, que no s’aprecien fins al final al sortir a saludar, on ja amb més llum es valoren cromàticament. Barreja de personatges com Paul Éluard,marit de Gala, Garcia Lorca, menció de Buñuel i d’altres. Textos majoritàriament en castellà, alguns en català i pocs en anglès. Joan Martín-Royo canta la veu de Dalí i Marisa Martins la de Gala.

La música que és el que més expectativa havia creat ha agradat i ha decebut, n’he sentit de tots colors. Benguerel ens ofereix una música atonal, amb un so difícil d’entrar, que a vegades xirria, però és la música que ell ens ha presentat, i que s’adapta al text de cada personatge, inclús deixa dos moments en silenci, un d’ells en la mort de Gala. He llegit una nota aclaratoria: “La partitura és complexa, però honesta i d’un gran refinament: la atonalitat juga un paper fonamental, generant textures expressives i ambientals, amb melodies que apareixen i desapareixen, i establint complicitat amb l’espectador.

És un goig constatà que Dalí català universal ha compartit la nit amb altres dos catalans il·lustres, Jaume Salom i Xavier Benguerel. Els dos han sortit a saludar, a rebre els aplaudiments i uns rams de flors vermelles. Salom té 85 anys, se’l veia vellet, rialler i feliç ; Benguerel de 80 amb més energia i salut. Han viscut una nit ben merescuda cada u per la seva llarga trajectòria, un en obres de teatre i l’altre creador de música atonal.

Jo he tobat l’obra a mig camí entre una bona representació teatral i una òpera consagrada, almenys com estem acostumats a veure una òpera al Liceu.

Dalí neix a Figueres l’11 de maig de 1904, i el 2004 el Ministerio de Cultura encarrega aquesta òpera per commemorar el centenari del seu naixement. Estrenada el 8 de juny d’enguany en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, avui l’hem vist en primícia a Catalunya.


1 comentari:

Maria Dolors Giral ha dit...

Estàs arribant a unes altes cotes d'eficiència en la crítica. M'ha agradat particularment aquesta perquè dius el que és, el que et sembla i deixes lloc, inclús, a les opinions generals. Molt bé.